Arxiu de la categoria ‘Democràcia’

Avortar la reforma

dimecres, 19/06/2013

La Llei de l’avortament de 2010 incloïa moltes modificacions respecte a la llei anterior de 1985, com ara la desregulació de l’avortament fins a les 14 primeres setmanes, la regulació de l’objecció de consciència dels metges, el dret de les menors a  avortar sense consentiment patern i establia plans sobre educació sexual i afectiva.

Tanmateix, la llei de 2010 no resolia les principals demandes dels col·lectius feministes: la despenalització de l’avortament mitjançant l’eliminació d’aquesta intervenció del Codi Penal, el dret de la dona a decidir sobre la seva maternitat i no prenia cap compromís respecte a la cobertura dels avortaments dins la sanitat pública.

2010: una llei polèmica

És en aquest context que el ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, decideix anunciar una reforma que clarament es decanta per les demandes dels grups ultraconservadors. La nova llei pretén suprimir l’avortament lliure per al termini de 14 setmanes o la possibilitat que les menors avortin sense consentiment, així com il·legalitzar la interrupció de l’embaràs en cas de malformació del fetus. Deixant de banda els supòsits de les lleis, és interessant entendre alguns arguments d’uns i altres per poder comprendre les implicacions d’aquesta futura (contra)reforma.

Maternitat vs. Propi cos?

Gallardón afirmava l’any passat que la seva llei pretén “defensar el dret i la dignitat de la dona amb un dels seus valors fonamentals: el dret a la maternitat”. La defensa del dret a la maternitat podria ser igualment utilitzat pels col·lectius feministes, però les connotacions són ben diferents. Quan Galllardón defensa la maternitat, està fent referència a la idea que la feminitat és gairebé sinònim de maternitat, com bé ho exemplifica quan afirma que la llei “s’inspira en el dret per excel·lència de la dona: la maternitat”. Per contra, els col·lectius feministes defensen el dret al propi cos, que equival a reivindicar l’autonomia de les dones i la seva plena capacitat per deicidir si volen o no ser mares, i com i quan volen ser-ho; és a dir, el dret a una maternitat lliure i responsable. Les dones, mitjançant la lluita feminista han aconseguit esdevenir ciutadanes amb igualtat formal de drets i han deixat de ser propietat del pare i del marit. D’aquesta manera, les dones som persones autònomes i per tant hem de poder decidir sobre les nostres vides i la jurisprudència ens ha de protegir.

Un argument trampa

Ara bé, els grups antiavortistes i el Ministre de Justícia argumenten que hi ha un xoc de drets entre el dret a decidir de la mare i el dret a la vida del fetus. Tanmateix, aquest és un argument amb trampa. Els provida i altres col·lectius argumenten que s’ha de protegir la vida des del moment de la concepció. El zigot és una cèl·lula que evidentment té vida, però com moltes altres cèl·lules del cos o fins i tot com els bacteris. Tanmateix, perquè hi hagi vida com a tal, necessitem un cos amb la majoria d’òrgans funcionant i ben coordinats entre sí. Així doncs, no podem equiparar els drets d’una futura persona i els d’una persona autònoma. Com dirà Teresa Forcades, “a causa de l’íntima vinculació de la mare amb el fill mentre aquest no és viable fora d’ella, la decisió d’avortar és indissociable de l’autodeterminació de la mare, de la seva llibertat personal. Aquesta vinculació íntima entre dues vides fa que no es pugui salvar el fill en contra de la voluntat de la mare sense violar la llibertat d’aquesta.”[5]

D’aquesta manera, des d’una perspectiva liberal, defensem que els drets són de i per a la ciutadania, i la ciutadania està formada per persones autònomes.  Així doncs, en el cas que ens ocupa, el zigot i el fetus no tenen drets ni deures, i les decisions de la dona com a ciutadana autònoma han de prevaldre per sobre d’aquests; la dona ha de poder escollir el rumb de la seva vida i això implica controlar la maternitat. Si no permetem que la dona governi la seva vida, no l’estem considerant ciutadana autònoma i l’estem relegant altra vegada a la minoria d’edat permanent.

L’aposta feminista

La solució que es proposa és una regulació àmplia (avortament lliure, segur i gratuït) que limiti aquesta controvèrsia a la consciència de cada dona autònoma i que no apliqui solucions amb una clara intenció moralitzant a tota la societat. Però a més a més, cal fer palès que la maternitat i la interrupció de l’embaràs no són qüestions individuals que només afecten a la dona, sinó que estructuren el sistema en el que vivim i les relacions entre els humans. Així doncs, si del que es tracta és de millorar les condicions de les dones i d’afavorir la maternitat (i la paternitat), podríem començar equiparant els permisos de paternitat als de maternitat, millorant l’educació sexo-afectiva, ampliant les places de guarderies, garantint la seguretat laboral i una educació pública de qualitat…però curiosament, s’està legislant en direcció contrària.

Catalunya: causa justa

divendres, 31/05/2013

La secessió de Catalunya ha esdevingut una causa justa fins i tot per un dels teòrics més populars, i restrictius, del dret de secessió: Allen Buchanan. Ho diu al pròleg que acompanya l’edició en castellà del seu llibre més citat (que apareixerà el proper 6 de juny): sota determinades circumstàncies fins i tot la via unilateralista estaria justificada.

Dret moral a la secessió

El dret moral a la independència s’ha teoritzat de tres maneres diferents. En primer lloc,  des del nacionalisme: ser una nació dóna dret a tenir un Estat. En segon lloc des de la democràcia: una majoria (clara) a favor de tenir un Estat legitima per a tenir-lo. En tercer lloc des de la causa justa: patir determinades injustícies justifica la creació de l’Estat propi. Mentre les dues primeres raons donen un dret a priori a la secessió, la tercera donaria un dret a la secessió com un remei a la injustícia. Ho hem explicat amb més detall aquí.

Per què no un dret primari?

La por a la fragmentació i a la inestabilitat, juntament amb la defensa aferrissada de l’status quo, han provocat que les teories de dret primari sovint siguin rebutjades. S’argumenta que si només cal una majoria a favor de la independència les fronteres es podrien variar diàriament i el debat democràtic quedaria alterat per una por constant a la pèrdua de part de la comunitat. D’altra banda, seguir fil per randa la doctrina nacionalista duria a conseqüències perilloses: qui decidiria quins són els límits de la nació? Podria Sèrbia (re)ocupar Kosovo per formar part del territori històric? No discutirem aquí aquestes crítiques, que compartim només parcialment.

Una causa justa

La secessió, generalment, s’ha legitimitat des de fora del dret primari: s’ha plantejat com una solució a una situació d’injustícia. El mateix Buchanan solia restringir  la “causa justa” de la secessió bàsicament a annexions militars, situacions colonials o genocidis. Per a la resta de casos la independització no estava permesa (a la teoria). Per això l’anàlisi del cas català al seu nou llibre representa una novetat: Buchanan aplica les quatre condicions de causa justa de la seva teoria a Catalunya i considera que n’hi ha dues que podrien legitimar la independència.

1) Vulneració massiva DDHH. A Catalunya no estem en una situació de guerra i per tant l’autor rebutja aquesta possibilitat de justificació que reserva per casos greus (per exemple: Sudan del Sud).

2) Annexió injusta. L’ocupació militar de Catalunya va succeïr fa masses anys per a Buchanan, que la situa a la Guerra de Successió.  Per tant, rebutja aquesta argument.

3) Redistribució injusta. Buchanan troba exagerat el lema “Espanya ens roba” però en canvi es planteja en quines situacions la redistribució pot resultar injusta. Així, aclareix que una redistribució justa ha de ser “progressiva i coherent”, tot i la dificultat d’establir criteris, Buchanan considera que l’estat espanyol no està complint aquesta condició.  Precisament ahir el professor Félix Ovejero argumentava contra aquesta idea i el replicava en Lluís Pérez.

4) Vulneració acords intraestatals.  D’altra banda, fa referència a la sentència del TC sobre l’Estatut i a les invasions de competències per apuntar que si el Govern de Madrid no es compromet a respectar les competències i l’autogovern pactat amb Catalunya també s’incompleix aquesta condició.

Mediació UE

Buchanan, però, no dóna suport a una secessió unilateral, a priori, sinó a una solució pactada entre les parts que hauria de comptar amb la mediació de la UE. Ara bé, si Madrid no accepta una solució amb un autogovern significatiu i que no pugui ser intervingut, afegit a una fiscalitat justa, per a Buchanan la legitimitat d’una secessió “no consensuada” augmentaria.

Rawls a casa nostra

dimarts , 28/05/2013

A les assignatures de filosofia política i del dret s’acostumen a ensenyar el primer i segon Rawls: A Theory of Justice (1971) i Political Liberalism (1993). Les teories del filòsof liberal-igualitarista s’estudien de manera abstracta, generalment en un diàleg acadèmic amb els seus crítics (Dworkin, Nozick, Cohen, Sen, Nussabum…). Però rares vegades s’intenten aplicar els conceptes rawlsians a la política que ens envolta. A continuació fem un petit exercici de teoria política aplicada sense gaire pretensions acadèmiques a partir de conceptes rawlsians.

Democràcia

Vel de la ignorància. L’acadèmic de Baltimore proposa una variant del contractualisme peculiar. A la democràcia que planteja Rawls les parts contractants no saben el lloc que ocuparan a la societat abans de formar-la i han de discutir els principis de justícia que la regiran en aquesta situació d’ignorància parcial. De manera que les parts del debat miraran de maximitzar la situació dels menys afavorits a la futura societat a l’hora d’acordar els principis que de la vida en comú però també permetran molt de marge per perseguir les ambicions personals.

Podem aplicar aquesta idea a la discussió de la Llei electoral catalana que després de més de 30 anys ha estat impossible d’acordar a Catalunya, és un exemple clar de la intuïció de Rawls. És possible posar-se d’acord sobre la llei electoral si es comença la discussió calculant (a priori) precisament quina serà posició de la força política pròpia?  Té sentit que acordin el sistema electoral els propis partits, si més no en aquests termes?

Consens solapat. Una altra idea és la proposta  rawlsiana de l’acord en que es fonamenta l’organització política i especialment la concepció de la justícia a la seva teoria. El consens solapat consisteix en un acord en els principis bàsics que regeixen la idea de justícia i el funcionament de la societat; però, compte, aquest no requereix tenir les mateixes conviccions morals (fruits de la doctrina ideològica de cadascú) sinó compartir uns principis comuns que van més enllà d’un mer modus viviendi.

De manera similar, el debat sobre la consulta per l’Estat propi, evoca la necessitat d’acordar les característiques d’una consulta (la pregunta, termes de negociació) sense que calgui posar entre l’espasa i la paret a ningú respecte la seva identitat última o convicció moral. És un debat que es pot enfocar com la necessitat d’establir un consens solapat: l’existència d’un subjecte col·lectiu (nacional o no), el principi democràtic (derivat de l’autogovern i l’autodeterminació) o el principi de legalitat (espanyola, catalana, europea…); poden ser els punts de trobada més enllà de les doctrines de cada part (republicana, nacionalista, socialista, liberal…).

Justícia

Esquema de cooperació. La societat rawlsiana ja hem dit que és contractualista i duu implícit un ideal de reciprocitat, cadascú aporta la seva part tot esperant que els altres també ho facin en la mesura que els sigui possible. La percepció de viure en un esquema de cooperació es trenca, entre d’altres, amb la corrupció, la desconfiança o l’incompliment sistemàtic de promeses electorals. Els casos en que els interessos privats dominen l’actuació a l’esfera pública resulten abominables des de la perspectiva d’una societat en que l’ideal de reciprocitat, és a dir el benefici mutu, ha de guiar els ciutadans. 

Principi de la diferencia. L’igualitarisme de Rawls és limitat, però té clara la necessitat d’evitar els impulsos utilitaristes i de beneficiar als menys avantatjats. Per això pensa un ordre de principis en que les possibles desigualtats provoquin beneficis als menys avantatjats a través del criteri de maximitzar la seva situació.

Loteria social i natural. Rawls considera que el punt de partida de cada persona és fruit de la loteria social (cirumstàncies de l’entorn en que es neix) i la loteria natural (potencial biològic amb que neix cada persona). Una desigualtat que sigui fruit d’aquestes dues loteries no és justa per a Rawls, o si més no mai podrà ser legitimada com a merescuda. No cal dir que avui som molt lluny de fer realitat un sistema que contempli desigualtats injustes com les que deriven de la loteria social i natural.

Des dels anys 70′ el sistema econòmic que en que vivim genera més desigualtat (i pobresa), i sobretot arran de la darrera crisi econòmica la situació s’ha agreujat encara més. Aquest és un sistema que va contra de la intuïcions de Rawls. La preocupació del filòsof per evitar l’enfocament utilitarista xoca amb un sistema que, per aconseguir quadrar les xifres de dèficit, empitjora la situació dels menys afavorits. D’altra banda, l’augment de la desconfiança envers la classe política també indica que es trenca l’ideal de basar la societat en un esquema de cooperació.  Ara bé, l’augment galopant de les desigualtats fa qüestionar una teoria de la justícia, la de Rawls, que ha rebut força crítiques per legitimar (tot i cercar millorar la situació dels menys avantatjats) grans desigualtats (vegeu, per exemple, les crítiques de Cohen). 

Els partidaris del dret a no decidir

dimarts , 7/05/2013

Que el futur del país l’han de decidir els seus ciutadans és avui una idea àmplia i transversal. La potència del dret a decidir ha calat arreu i és un concepte que va més enllà del vot afirmatiu o negatiu en un eventual referèndum. Fins i tot entre persones que es decantarien pel no, sectors diversos conflueixen en un aspecte vist com a troncal: l’estatus polític el decidiran els catalans democràticament.

Ara bé, no tothom combrega amb aquest principi. Segons una enquesta del GESOP publicada al gener per El Periódico , un 26% dels ciutadans de Catalunya s’oposaven a celebrar la consulta sobre la independència el 2014.

Seguir llegint l’article aquí [accés Premium]

 

Els referèndums fronteres enllà (II)

dijous, 31/01/2013

Al darrer post parlàrem de referèndums a nivell comparat i vam veure que aquests són un fenòmen comú a les democràcies liberals, de fet ahir mateix es va acordar la pregunta definitiva del que celebrarà Escòcia el 2014.

Avui volem centrar-nos en les consultes per resoldre disputes territorials que el professor Stepehen Tierney ha analitzat al tercer capítol d’una obra d’aquestes que l’endemà de publicar-se ja esdevenen un clàssic sobre la matèria: Constitutional Referendums. The Theory and Practice of Republican Deliberation.

Història

L’ús del referèndum per resoldre els problemes de sobirania territorial ha estat una constant al llarg de la història, és una pràctica que evoluciona més o menys en paral·lel a la noció del dret a l’autodeterminació ja que n’és la seva aplicació pràctica.

Després de les revolucions del 1848 apareixen els primers referèndums organitzats per a aquesta qüestió a França ( amb els precedents d’Avinyó, Savoya i Niça) però també a diverses províncies italianes per ratificar la unificació que culminen amb el referèndum de Roma del 1870.  Si comptem l’excepció de Noruega el 1905 (que se separà de Suècia) no hi tornaren a haver referèndums territorials fins la Gran guerra. Les propostes d’autodeterminació de Wilson es concretaren en set referèndums entre 1920-21 al centre i est d’Europa: Slèsvig es va partir entre Dinamarca i Alemanya en dos referèndums successius al sud i al nord del territori; Allenstein i Marienwerder preferiren Alemanya i no pas Polònia; Kalenfurt passà a Àustria des de Iugoslàvia; l’Alta Silesia optà per Alemanya i Sopron optà per Hungria i no pas Àustria.

El referèndum territorial tornà a emprar-se de manera tímida durant la descolonització després de la II Guerra Mundial. Però aquesta vegada sense gaire disputes frontereres, eren els mateixos dominis colonials els que van fer servir el plebiscit per legitimar la secessió: Cambodja 1945, Algèria 1961, Samoa Occidental 1961, Anguilla 1967, Comores 1974. Per canvis fronterers s’organitzaren quatre plebiscits a Nigèria i Camerun entre 1959 i 1961, mentre quedaven assignatures pendent com la del poble Sahrauí o Timor Oriental.

Finalment, l’enfonsament de la URSS va comprotar una onada de referèndums, a totes les exrepúbliques soviètiques, que en alguns casos foren organitzats pels mateixos govens secessionistes (Estònia, Letònia, Lituània, amb taxes de paticipació per sobre el 80%) i en d’altres aprofitaren la consulta promoguda per Mihhaïl Gorbatxov el març del 1991, canvinat o afegint preguntes, com fou el cas d’Ucraïna. Finalment fins a una quinzena de repúbliques van celebrar referèndums sobre la separació de la URSS. A aquests plebiscits hi hem d’afegir els que celebraren les antigues repúbliques iugoslaves: Eslovènia, Croàcia, Bosnia-Herzegovina o Macedònia.

Des d’aleshores els referèndums territorials han continuat essent utilitzats arreu del món i darrerament n’hem vist diversos exemples: Quebec (1980, 1995), Montenegro (2006), Timor Oriental (1999), Grenlàndia (2008), Sudan del Sud (2011), Puerto Rico (2012), Escòcia (2014).

Les conseqüències

Una lliçó que podem aprendre de Tierney és el fet que el referèndum pot ser una eina de gran ajuda per legitimar canvis fronterers, canvis de sobirania o arranjaments constitucionals en processos de transició, en molts casos que hem vist més amunt ha etsat així.

Ara bé, allà on no hi ha un demos previ a la votació del referèndum, o hi ha greus disputes sobre la seva existència, l’ús d’aquest mecanisme pot acabar complicant molt les coses. Evidentment fa de mal preveure quina serà l’evolució dels esdeveniments però el professor escocès apunta dues experiències especialment problemàtiques: Irlanda del Nord (1973) a la Border Poll sobre si romandre al Regne Unit o passar a formar part de la República d’Irlanda, on hi guanyà l’unionisme britànic; i Bòsnia-Herzegovina (1992) sobre la independència, on hi guanyà la secessió. Tot dos casos van tenir un resultat clar, 99%  a favor d’una opció, però també en tots dos casos la participació fou considerablement baixa: 58% a Irlanda del Nord i 63,4% a Bòsnia. Per què? Doncs perquè en ambdós casos hi hagué una part de la població que boicotejà massivament la consulta: en un cas partidaris de la reunificació, en l’altre la minoria sèrbia. Les conseqüències de tot plegat no s’han d’atribuir només als referèndums, però és evident que no ajudaren a solucionar gaire res. La terrorífica guerra civil de Bòsnia és prou coneguda, potser no és tan conegut que el novembre del 1991 els serbis bosnis havien organitzat un referèndum pel seu compte on guanyà l’opció contra la secessió i el maig del 1993 n’organitzaren un altre rebutjant els plans de pau. Pel que fa Irlanda del Nord lluny de solucionar res, el referèndum provocà una escalada de violència i un enquistament del conflicte que durà diverses dècades.

Els referèndums fronteres enllà

diumenge, 27/01/2013

Un dels arguments que se sol utilitzar contra els referèndums o les consultes és el de la visió simplista que una iniciativa d’aquestes característiques projecta sobre la decisió que es vol prendre. Se sol dir que els referèndums t’obliguen a triar entre blanc i negre; entre dues opcions que simplifiquen en excés la realitat. La política és l’art de la negociació; les consultes no permeten situacions intermèdies, s’afirma. Per aquest motiu –segueix l’argument-, els referèndums són quelcom estrany i que es realitzen en situacions molt peculiars.

Deixant de banda la primera part de l’argument (més de caràcter normatiu), convé preguntar-nos si, efectivament, els referèndums són quelcom estrany. Són iniciatives que rarament es produeixen?

Un cop d’ull a les dades del Centre per a la Recerca en Democràcia Directa ens ajudarà a treure’n l’entrellat. La taula adjunta resumeix el nombre de referèndums celebrats des de l’any 2000 a diferents països, la participació mitjana i el percentatge de referèndums en què el “sí” va sortir victoriós.

referendums_mon.gif

Com prèviament podíem imaginar, Suïssa encapçala la llista. Des de l’any 2000, ha celebrat un total de 102 referèndums (i aquí no hi computem els celebrats a nivell regional…). Segueixen el país helvètic Itàlia (23), Liechtenstein (17), Eslovènia (14), Eslovàquia (8), Letònia i Hongria (6). En total, a tot el món, des de l’any 2000, s’han celebrat 389 referèndums (alguns dels quals, cal dir-ho, de dubtosa integritat democràtica).

El detall de les dades també ens mostra que aquestes consultes no són totes obligatòries des d’un punt de vista constitucional. De fet, una part important de consultes es convoquen fruit d’iniciatives ciutadanes o es preveuen com a punt final del trajecte legislatiu, en què s’aprova (o no) la feina duta a terme pels legisladors.

Sigui com sigui, les dades ens revelen que els referèndums no són ni estranys ni rareses puntuals. Són, això sí, poc freqüents, però nombrosos sistemes polítics els utilitzen amb regularitat, sense que la qualitat democràtica se’n vegi ressentida. Justament el contrari.

Federalisme inconsistent i retòric

dilluns, 5/11/2012

La literatura acadèmica ha identificat dues grans eines de les quals disposa un estat per afrontar el secessionisme: la repressió i l’acomodació (Wood, 1985). La primera la deixarem de banda perquè a casa nostra no cal explicar-la gaire, tots en tenim exemples al cap (antics i no tan antics); la segona convé tenir-la present perquè, diuen, és la més pròpia dels estats democràtics. El manifest signat per diverses personalitats espanyoles i catalanes s’inscriu en aquesta segona estratègia de contenció secessionista: es contraposa una federalització de l’estat autonòmic a una eventual secessió de Catalunya. Aquesta opció, es complementa amb una insinuació inspirada en la via canadenca que precisament ahir explicava el 30 minuts de TV3 (obligació de negociar si una majoria clara s’expressa a favor de la independència).

Heus aquí la inspiració en la via quebequesa que ens proposen:

“No obstante, si ese sentimiento [secesionista] de forma mayoritaria se manifestara contrario de modo irreductible y permanente al mantenimiento de las instituciones que entre todos nos dimos, la convicción democrática nos obligaría al resto de los españoles a tomarlo en consideración para encontrar una solución apropiada y respetuosa: los ciudadanos de Cataluña tienen que saber que este es nuestro compromiso irrenunciable.”

En diem d’inspiració però no queda clar quin és el compromiso irrenunciable: si bé és trobar una solució entre tots (CCAA i Govern central), negociar la secessió, mantenir l’Estat autonòmic…Ni tampoc queda clar com es mesuraria aquesta manifestació majoritària (i irreductible !?) a favor de la secessió: al parlament, a les enquestes, en un referèndum?

En tot cas, lluny de ser una proposta coherent el manifest aposta per un federalisme retòric, buit de contingut; d’altra banda, la sensació final és que a més de retòrica la proposta resulta directament inconsistent.

És un discurs federalista retòric i inconsistent per raons diverses:

Primer. Nega les causes històriques o econòmiques de les demandes secessionistes, que semblen ser una simple manipulació del Govern per amagar la crisi i guanyar les eleccions o, simplement, un invent. No se sap del cert, doncs, per què caldria federalitzar si les causes són fruit d’un malentès i de la manipulació “nacionalista”.

“La afirmación de que España perpetró agresiones contra Cataluña es una desgraciada manipulación del pasado (…).”

“Ni Cataluña está sometida a un expolio por parte de España, ni el común de los españoles alberga sentimiento alguno de menosprecio hacia ella.”

Segon. Omet les causes polítiques immediates, com ara el procés de reforma de l’Estatut. El manifest s’emmarca en la lògica d’evolució de l’Estat autonòmic que vam descriure aquí; ja vam dir que aquest model pateix una crisi de legitimitat de fa anys i no només a Catalunya.

Tercer. No proposa mecanismes federals concrets, és a dir no hi veiem cap apunt sobre el disseny institucional (distribució competencial, pacte entre unitats constituents, Senat territorial, federalisme fiscal, etc…):

“(…) todas las fuerzas democráticas tendrían que sumarse en la búsqueda de un mejor encaje institucional para Catalunya, de una financiación más justa y de la federalización del deteriorado Estado de las autonomías, que inscriben en su norma suprema la solidaridad interterritorial y los criterios de su aplicación compatibles con el esfuerzo común de todos y el principio de ordinalidad”

Quart. La proposta “federal” s’inscriu en la lògica uninacional, enlloc queda clara la voluntat d’un “pacte entre iguals” o d’una federalització plurinacional del nivell central (federal) de govern i no pas de “tolerància” autonòmica. No és, aparentment, una proposta de poders propis i poders compartits que és l’essència federal en definitiva.

Cinquè. La promesa d’una Espanya federal resulta sospitosa de ser la paraula màgica de sempre a pocs dies de la campanya. Si bé és cert que aquest cop l’eix de les eleccions serà el debat territorial, convindira afinar les propostes.  Si la voluntat és acomodar el secessionisme per combatre’l, es podria començar per proposar un mecanisme que senzillament permetés exercir el dret de decidir. 

De referèndums i dictadors

divendres, 2/11/2012

L’expresident José Montilla, va sorprendre (per dir-ho d’alguna manera) fa poc a molta gent en afirmar, sense cap mena de vergonya, que els referèndums són la modalitat preferida dels dictadors. Montilla volia amb això desacreditar Artur Mas, desmitificar l’ús de tal formula democràtica intentant portar fins i tot al ridícul les aspiracions legítimes dels catalans de decidir de quin marc institucional es vol dotar com a poble mitjançant un instrument democràtic.

Les paraules de Montilla són ridícules, reflecteixen una manca d’arguments enorme, i una simplicitat mental esfereïdora. Voler negar l’ús d’un referèndum a Catalunya adduint que els dictadors, com Franco, també en fan no és només vergonyós, sinó que, a més a més, és fals. Si cerquem altres organitzacions i institucions pròpies dels sistemes democràtics que els dictadors usen com a recurs per mantenir el poder en podem trobar dues molt significatives: partits polítics i parlaments. I encara hi podem afegir les eleccions per arrodonir-ho.

Resulta que aquestes “modalitats” són de lluny les més preferides dels dictadors, molt més que no pas fer referèndums. Mirem-ne les dades que mostrem a la Taula. Les dades tenen com a unitat règim-anys i cobreixen el període 1946-2008. De tots els anys en què hi ha hagut dictadures en aquest llarg període, el 77% dels anys hi ha hagut un parlament en aquests règims. Les xifres són encara més clares pel cas dels partits polítics. Hi ha hagut un o més d’un partit en el 83% dels anys en què hi ha hagut dictadures. Concretament, en el 32.65% del temps, els dictadors han governat amb un sistema de partit únic, mentre que en més de la meitat del temps ho han fet amb sistemes multipartidistes on a part del partit oficial s’hi permeten partits opositors. Però és que, a més, resulta que entre 1946 i 2006, en els sistemes autoritaris s’hi han celebrat 501 eleccions presidencials i 742 eleccions legislatives! Gairebé totes les dictadures existents en l’actualitat celebren eleccions legislatives multipartidistes.

Modalitats democràtiques usades pels sistemes autoritaris existents en el període 1946-2008

recursos dictadors.gif

Seguint, doncs, l’esmolada i brillant lògica de l’expresident, això de tenir partits, parlament i eleccions és la modalitat o fórmula realment preferida pels dictadors i potser ens haurem de plantejar si no cal desmitificar-los, menystenir-los i, fins i tot, prescindir d’ells ja que són instruments invàlids, manipulables, fatídics, i nefastos. Catalans tingueu-ho en compte.

El segon argument del Senador i també d’altres ments brillants de l’esquerra que viu aquí o hi passa temporades, com Carmen Chacón, és que el referèndum s’ha de fer respectant la llei. És a dir, no s’ha de fer i prou, perquè la llei espanyola no ho permet i perquè ningú canviarà la llei espanyola. Quan els convé la llei és santa. Els grans federalistes (els d’aquí sobretot; allà ja no n’hi ha gaires) han tingut més de trenta anys per fer-ho possible, però només es plantegen ara que cal canviar la Constitució. Però cal plantejar-se una altra pregunta davant aquesta situació, és la legalitat el màxim límit en democràcia?

La llei no és immutable, però és reflex de voluntat política col·lectiva. La pregunta ens trasllada a un debat interessant, en el que cal matisar que legalitat no equival a legitimitat, com ja d’altres han apuntat. Si una comunitat percep que el marc legal i institucional li és injust o insuficient, la llei pot dir missa, que la comunitat té tot el dret a canviar aquest marc legal mitjançant un exercici democràtic basat en majories. Ignorar, menytenir i prohibir que una comunitat política s’expressi democràticament sí que és una modalitat dels dictadors, n’és un tret definitori.  Les modalitats dels dictadors de més amunt ens mostren que a molts els agrada governar segons la llei; això els converteix en legals. La gent aplegada en places i carrers protestant, els fa sovint veure que no són legítims. En el marc democràtic espanyol, el sistema legal s’imposa des d’una majoria nacional espanyola a una permanent minoria nacional catalana, ben sovint de manera discriminatòria i amb afany assimilacionista, com ens recordava Carles Boix en un recent article en aquest diari. El següent pas que queda és negar la qualitat de nació i de poble als catalans. De fet, molts ja ho fan, d’altres s’ho callen per no quedar malament mentre es puguin agafar a d’altres arguments tan pobres com els que hem revisat aquí.

[Article escrit pel nostre company i amic Abel Escribà]

L’hermetisme constitucional

dilluns, 15/10/2012

Deia Guy Carcassonne que una constitució no pot, per si mateixa, fer feliç a un poble i que, en canvi, una constitució dolenta que podia portar-lo a la infelicitat. Les cartes magnes perduren si són capaces de satisfer la voluntat del poble, preservant principis generals ètics i democràtics però fent-la modulable als nous temps. L’exemple arquetípic és la “constitució” anglesa, no escrita i capaç d’adaptar-se constantment, sempre respectant uns principis bàsics que eviten el sorgiment de sàtrapes indesitjables.

Dit això, la pràctica de reforma constitucional és força comuna als països del nostre entorn. Les Cartes Magnes s’adapten als nous temps i es modifiquen en base als nous aires polítics i preferències ciutadanes. El següent gràfic així ho demostra: recull el nombre de cops que s’ha reformat la constitució actualment vigent en diferents països (dades del CCP).

refconstitucio.jpg

Tal com s’observa, la majoria de països han reformat la constitució més cops que l’Estat espanyol. Encapçalen el rànquing Noruega, Àustria i Alemanya. Algú pot argumentar que es tracta de països en els quals la Constitució és molt més antiga. És cert, però també ho és que molts estats amb constitucions molt més recents (els països de l’Europa de l’Est, per exemple) ja han reformat la seva llei suprema moltes més vegades que Espanya, on el text, recordem-ho, s’ha modificat dos cops, ambdós per exigències europees i per la via ràpida (el primer cop, de fet, només es va canviar una paraula…).

Què pot implicar aquest hermetisme constitucional? Un simple exercici ens pot ajudar a entendre-ho. Preguntem-nos: l’any 2012, quants catalans queden dels que van votar afirmativament al referèndum sobre la Constitució?

Catalunya té actualment 7.565.603 habitants (Idescat). Simplificant, d’aquest total només aquells que tenen 55 anys o més van poder votar al referèndum constitucional. Tenint en compte que la participació de Catalunya va ser del 67,91% i que van votar que sí el 90,46%, en queden 1.211.667 (tot això si assumim que els que aleshores eren joves van participar igual que la resta de grups d’edat; assumpció, d’altra banda, un xic arriscada…). Conclusió: només hi ha el 16,07% dels ciutadans de la Catalunya actual que van votar afirmativament en el referèndum del 6 de desembre de 1978.

Amb el pas del temps, quan la majoria que va votar s’esvaeix, és més necessari que mai que un text constitucional s’interpreti de forma àmplia. I si hem acceptat la democràcia quantitativa com la font bàsica de legitimació democràtica dels textos constitucionals, potser cal pensar en renovar-la precisament per mesurar el nivell de legitimitat que manté o que ha perdut. Al cap i a la fi, els textos legals s’expliquen en els seus contextos socials.

(Text fet amb la col·laboració de Toni Mollà).

12 de setembre, tres incògnites

dimecres, 12/09/2012

L’endemà de la fita històrica d’ahir no és fàcil fer-ne una anàlisi encara que sigui merament descriptiu. Ja som al 12 de setembre, el dia d’aixecar altre cop les persianes, com si res no hagués passat. Però aquesta vegada serà diferent, perquè volem que ho sigui. El centre polític, el catalanisme, bascula amb força cap al secessionisme, un nou projecte que trenca la llarga tradició autonomista per encetar-ne una de nova plena d’incerteses. Incerteses perquè desconeixem quins poden ser els patrons de (re)configuració d’aquest centre, però també perquè fora de casa la nostra personalitat sembla que depengui de les arbitrarietats de les grans potències internacionals. Tot plegat, doncs, fa que molts avui pensem: i ara què? A curt termini se’ns presenten tres incògnites.      

La reunió del dia 20. A curtíssim termini trobem la reunió programada per a la setmana vinent del president Mas a la Moncloa. Aquesta reunió, però, no sembla que hagi de servir per abordar una proposta de pacte fiscal de la que Rajoy no en vol sentir parlar. Tot i així, el president espanyol es va comprometre per carta a abordar la qüestió, i Mas hi anirà amb la carpeta preparada de manera conjunt amb ERC i ICV. Es faria estrany que el president busqués arrencar una negociació, un peix al cove, sobretot en el context actual. Però hi ha precedents, qui no recorda la reunió Mas-Zapatero durant la negociació de l’Estatut el 2006?     

Eleccions anticipades, a la primavera? Si la qüestió del pacte fiscal queda en un no res i els comptes de la Generalitat continuen en situació límit, el relat sobiranista i de Govern de l’Executiu de Mas quedarà estroncat. Sense el PP com a soci fidel, amb un PSC en crisi molt allunyat del Govern, i amb ERC i ICV que hi tindrien molt a guanyar, tot apunta que hi podrien haver eleccions aviat. Seria lògic, però, que el president Mas mirés d’allargar la legislatura per tal de poder preparar els comicis i segons com deixar refredar una onada sobiranista que li podria passar factura a les urnes. A més a més, esperar el rescat d’Espanya per part de la UE el podria beneficiar electoralment.     

El futur de l’ANC. El full de ruta de l’ANC avança de manera implacable fins ara. Tot i que les marxes i accions prèvies a la manifestació foren més aviat caòtiques, i en plenes vacances, l’èxit de la convocatòria d’ahir situa l’associació de la societat civil al capdavant de la reivindicació popular. Ara bé, el següent pas del full de ruta, la convocatòria de consultes locals, corre el risc de ser una repetició de la jugada i a més a més busca un compromís institucional per fer-les de manera oficial (cal recordar que aquesta estratègia està subordinada a la convocatòria d’eleccions). D’altra banda, l’aposta de realitzar grans accions de desobediència civil (com ara cadenes humanes) podria convertir l’ANC en un moviment singular a Europa occidental i cridar l’atenció dels mitjans internacionals com ho feren els països bàltics

Més enllà d’aquestes tres qüestions, un cop hem constatat que hi ha una demanda massiva d’un canvi de règim, que deia avui en Vicent Partal, sabem que ha arribat l’hora de la política. Tard o d’hora haurà de ser el Govern qui faci seu un full de ruta per deixar enrere l’autonomisme.