Arxiu de la categoria ‘Democràcia’

  2. 1
  3. 2

Els partidaris del dret a no decidir

dimarts , 7/05/2013

Que el futur del país l’han de decidir els seus ciutadans és avui una idea àmplia i transversal. La potència del dret a decidir ha calat arreu i és un concepte que va més enllà del vot afirmatiu o negatiu en un eventual referèndum. Fins i tot entre persones que es decantarien pel no, sectors diversos conflueixen en un aspecte vist com a troncal: l’estatus polític el decidiran els catalans democràticament.

Ara bé, no tothom combrega amb aquest principi. Segons una enquesta del GESOP publicada al gener per El Periódico , un 26% dels ciutadans de Catalunya s’oposaven a celebrar la consulta sobre la independència el 2014.

Seguir llegint l’article aquí [accés Premium]

 

Etiquetes:
Publicat a Democràcia, Independència, Opinió Pública | 1 comentari »

Els referèndums fronteres enllà (II)

dijous, 31/01/2013

Al darrer post parlàrem de referèndums a nivell comparat i vam veure que aquests són un fenòmen comú a les democràcies liberals, de fet ahir mateix es va acordar la pregunta definitiva del que celebrarà Escòcia el 2014.

Avui volem centrar-nos en les consultes per resoldre disputes territorials que el professor Stepehen Tierney ha analitzat al tercer capítol d’una obra d’aquestes que l’endemà de publicar-se ja esdevenen un clàssic sobre la matèria: Constitutional Referendums. The Theory and Practice of Republican Deliberation.

Història

L’ús del referèndum per resoldre els problemes de sobirania territorial ha estat una constant al llarg de la història, és una pràctica que evoluciona més o menys en paral·lel a la noció del dret a l’autodeterminació ja que n’és la seva aplicació pràctica.

Després de les revolucions del 1848 apareixen els primers referèndums organitzats per a aquesta qüestió a França ( amb els precedents d’Avinyó, Savoya i Niça) però també a diverses províncies italianes per ratificar la unificació que culminen amb el referèndum de Roma del 1870.  Si comptem l’excepció de Noruega el 1905 (que se separà de Suècia) no hi tornaren a haver referèndums territorials fins la Gran guerra. Les propostes d’autodeterminació de Wilson es concretaren en set referèndums entre 1920-21 al centre i est d’Europa: Slèsvig es va partir entre Dinamarca i Alemanya en dos referèndums successius al sud i al nord del territori; Allenstein i Marienwerder preferiren Alemanya i no pas Polònia; Kalenfurt passà a Àustria des de Iugoslàvia; l’Alta Silesia optà per Alemanya i Sopron optà per Hungria i no pas Àustria.

El referèndum territorial tornà a emprar-se de manera tímida durant la descolonització després de la II Guerra Mundial. Però aquesta vegada sense gaire disputes frontereres, eren els mateixos dominis colonials els que van fer servir el plebiscit per legitimar la secessió: Cambodja 1945, Algèria 1961, Samoa Occidental 1961, Anguilla 1967, Comores 1974. Per canvis fronterers s’organitzaren quatre plebiscits a Nigèria i Camerun entre 1959 i 1961, mentre quedaven assignatures pendent com la del poble Sahrauí o Timor Oriental.

Finalment, l’enfonsament de la URSS va comprotar una onada de referèndums, a totes les exrepúbliques soviètiques, que en alguns casos foren organitzats pels mateixos govens secessionistes (Estònia, Letònia, Lituània, amb taxes de paticipació per sobre el 80%) i en d’altres aprofitaren la consulta promoguda per Mihhaïl Gorbatxov el març del 1991, canvinat o afegint preguntes, com fou el cas d’Ucraïna. Finalment fins a una quinzena de repúbliques van celebrar referèndums sobre la separació de la URSS. A aquests plebiscits hi hem d’afegir els que celebraren les antigues repúbliques iugoslaves: Eslovènia, Croàcia, Bosnia-Herzegovina o Macedònia.

Des d’aleshores els referèndums territorials han continuat essent utilitzats arreu del món i darrerament n’hem vist diversos exemples: Quebec (1980, 1995), Montenegro (2006), Timor Oriental (1999), Grenlàndia (2008), Sudan del Sud (2011), Puerto Rico (2012), Escòcia (2014).

Les conseqüències

Una lliçó que podem aprendre de Tierney és el fet que el referèndum pot ser una eina de gran ajuda per legitimar canvis fronterers, canvis de sobirania o arranjaments constitucionals en processos de transició, en molts casos que hem vist més amunt ha etsat així.

Ara bé, allà on no hi ha un demos previ a la votació del referèndum, o hi ha greus disputes sobre la seva existència, l’ús d’aquest mecanisme pot acabar complicant molt les coses. Evidentment fa de mal preveure quina serà l’evolució dels esdeveniments però el professor escocès apunta dues experiències especialment problemàtiques: Irlanda del Nord (1973) a la Border Poll sobre si romandre al Regne Unit o passar a formar part de la República d’Irlanda, on hi guanyà l’unionisme britànic; i Bòsnia-Herzegovina (1992) sobre la independència, on hi guanyà la secessió. Tot dos casos van tenir un resultat clar, 99%  a favor d’una opció, però també en tots dos casos la participació fou considerablement baixa: 58% a Irlanda del Nord i 63,4% a Bòsnia. Per què? Doncs perquè en ambdós casos hi hagué una part de la població que boicotejà massivament la consulta: en un cas partidaris de la reunificació, en l’altre la minoria sèrbia. Les conseqüències de tot plegat no s’han d’atribuir només als referèndums, però és evident que no ajudaren a solucionar gaire res. La terrorífica guerra civil de Bòsnia és prou coneguda, potser no és tan conegut que el novembre del 1991 els serbis bosnis havien organitzat un referèndum pel seu compte on guanyà l’opció contra la secessió i el maig del 1993 n’organitzaren un altre rebutjant els plans de pau. Pel que fa Irlanda del Nord lluny de solucionar res, el referèndum provocà una escalada de violència i un enquistament del conflicte que durà diverses dècades.

Etiquetes:
Publicat a Democràcia, Independència, Política Comparada, Política Internacional | 1 comentari »

Els referèndums fronteres enllà

diumenge, 27/01/2013

Un dels arguments que se sol utilitzar contra els referèndums o les consultes és el de la visió simplista que una iniciativa d’aquestes característiques projecta sobre la decisió que es vol prendre. Se sol dir que els referèndums t’obliguen a triar entre blanc i negre; entre dues opcions que simplifiquen en excés la realitat. La política és l’art de la negociació; les consultes no permeten situacions intermèdies, s’afirma. Per aquest motiu –segueix l’argument-, els referèndums són quelcom estrany i que es realitzen en situacions molt peculiars.

Deixant de banda la primera part de l’argument (més de caràcter normatiu), convé preguntar-nos si, efectivament, els referèndums són quelcom estrany. Són iniciatives que rarament es produeixen?

Un cop d’ull a les dades del Centre per a la Recerca en Democràcia Directa ens ajudarà a treure’n l’entrellat. La taula adjunta resumeix el nombre de referèndums celebrats des de l’any 2000 a diferents països, la participació mitjana i el percentatge de referèndums en què el “sí” va sortir victoriós.

referendums_mon.gif

Com prèviament podíem imaginar, Suïssa encapçala la llista. Des de l’any 2000, ha celebrat un total de 102 referèndums (i aquí no hi computem els celebrats a nivell regional…). Segueixen el país helvètic Itàlia (23), Liechtenstein (17), Eslovènia (14), Eslovàquia (8), Letònia i Hongria (6). En total, a tot el món, des de l’any 2000, s’han celebrat 389 referèndums (alguns dels quals, cal dir-ho, de dubtosa integritat democràtica).

El detall de les dades també ens mostra que aquestes consultes no són totes obligatòries des d’un punt de vista constitucional. De fet, una part important de consultes es convoquen fruit d’iniciatives ciutadanes o es preveuen com a punt final del trajecte legislatiu, en què s’aprova (o no) la feina duta a terme pels legisladors.

Sigui com sigui, les dades ens revelen que els referèndums no són ni estranys ni rareses puntuals. Són, això sí, poc freqüents, però nombrosos sistemes polítics els utilitzen amb regularitat, sense que la qualitat democràtica se’n vegi ressentida. Justament el contrari.

Etiquetes:
Publicat a Democràcia, Política Comparada | 1 comentari »

Federalisme inconsistent i retòric

dilluns, 5/11/2012

La literatura acadèmica ha identificat dues grans eines de les quals disposa un estat per afrontar el secessionisme: la repressió i l’acomodació (Wood, 1985). La primera la deixarem de banda perquè a casa nostra no cal explicar-la gaire, tots en tenim exemples al cap (antics i no tan antics); la segona convé tenir-la present perquè, diuen, és la més pròpia dels estats democràtics. El manifest signat per diverses personalitats espanyoles i catalanes s’inscriu en aquesta segona estratègia de contenció secessionista: es contraposa una federalització de l’estat autonòmic a una eventual secessió de Catalunya. Aquesta opció, es complementa amb una insinuació inspirada en la via canadenca que precisament ahir explicava el 30 minuts de TV3 (obligació de negociar si una majoria clara s’expressa a favor de la independència).

Heus aquí la inspiració en la via quebequesa que ens proposen:

“No obstante, si ese sentimiento [secesionista] de forma mayoritaria se manifestara contrario de modo irreductible y permanente al mantenimiento de las instituciones que entre todos nos dimos, la convicción democrática nos obligaría al resto de los españoles a tomarlo en consideración para encontrar una solución apropiada y respetuosa: los ciudadanos de Cataluña tienen que saber que este es nuestro compromiso irrenunciable.”

En diem d’inspiració però no queda clar quin és el compromiso irrenunciable: si bé és trobar una solució entre tots (CCAA i Govern central), negociar la secessió, mantenir l’Estat autonòmic…Ni tampoc queda clar com es mesuraria aquesta manifestació majoritària (i irreductible !?) a favor de la secessió: al parlament, a les enquestes, en un referèndum?

En tot cas, lluny de ser una proposta coherent el manifest aposta per un federalisme retòric, buit de contingut; d’altra banda, la sensació final és que a més de retòrica la proposta resulta directament inconsistent.

És un discurs federalista retòric i inconsistent per raons diverses:

Primer. Nega les causes històriques o econòmiques de les demandes secessionistes, que semblen ser una simple manipulació del Govern per amagar la crisi i guanyar les eleccions o, simplement, un invent. No se sap del cert, doncs, per què caldria federalitzar si les causes són fruit d’un malentès i de la manipulació “nacionalista”.

“La afirmación de que España perpetró agresiones contra Cataluña es una desgraciada manipulación del pasado (…).”

“Ni Cataluña está sometida a un expolio por parte de España, ni el común de los españoles alberga sentimiento alguno de menosprecio hacia ella.”

Segon. Omet les causes polítiques immediates, com ara el procés de reforma de l’Estatut. El manifest s’emmarca en la lògica d’evolució de l’Estat autonòmic que vam descriure aquí; ja vam dir que aquest model pateix una crisi de legitimitat de fa anys i no només a Catalunya.

Tercer. No proposa mecanismes federals concrets, és a dir no hi veiem cap apunt sobre el disseny institucional (distribució competencial, pacte entre unitats constituents, Senat territorial, federalisme fiscal, etc…):

“(…) todas las fuerzas democráticas tendrían que sumarse en la búsqueda de un mejor encaje institucional para Catalunya, de una financiación más justa y de la federalización del deteriorado Estado de las autonomías, que inscriben en su norma suprema la solidaridad interterritorial y los criterios de su aplicación compatibles con el esfuerzo común de todos y el principio de ordinalidad”

Quart. La proposta “federal” s’inscriu en la lògica uninacional, enlloc queda clara la voluntat d’un “pacte entre iguals” o d’una federalització plurinacional del nivell central (federal) de govern i no pas de “tolerància” autonòmica. No és, aparentment, una proposta de poders propis i poders compartits que és l’essència federal en definitiva.

Cinquè. La promesa d’una Espanya federal resulta sospitosa de ser la paraula màgica de sempre a pocs dies de la campanya. Si bé és cert que aquest cop l’eix de les eleccions serà el debat territorial, convindira afinar les propostes.  Si la voluntat és acomodar el secessionisme per combatre’l, es podria començar per proposar un mecanisme que senzillament permetés exercir el dret de decidir. 

Etiquetes:
Publicat a Catalunya, Democràcia, Espanya | 1 comentari »

De referèndums i dictadors

divendres, 2/11/2012

L’expresident José Montilla, va sorprendre (per dir-ho d’alguna manera) fa poc a molta gent en afirmar, sense cap mena de vergonya, que els referèndums són la modalitat preferida dels dictadors. Montilla volia amb això desacreditar Artur Mas, desmitificar l’ús de tal formula democràtica intentant portar fins i tot al ridícul les aspiracions legítimes dels catalans de decidir de quin marc institucional es vol dotar com a poble mitjançant un instrument democràtic.

Les paraules de Montilla són ridícules, reflecteixen una manca d’arguments enorme, i una simplicitat mental esfereïdora. Voler negar l’ús d’un referèndum a Catalunya adduint que els dictadors, com Franco, també en fan no és només vergonyós, sinó que, a més a més, és fals. Si cerquem altres organitzacions i institucions pròpies dels sistemes democràtics que els dictadors usen com a recurs per mantenir el poder en podem trobar dues molt significatives: partits polítics i parlaments. I encara hi podem afegir les eleccions per arrodonir-ho.

Resulta que aquestes “modalitats” són de lluny les més preferides dels dictadors, molt més que no pas fer referèndums. Mirem-ne les dades que mostrem a la Taula. Les dades tenen com a unitat règim-anys i cobreixen el període 1946-2008. De tots els anys en què hi ha hagut dictadures en aquest llarg període, el 77% dels anys hi ha hagut un parlament en aquests règims. Les xifres són encara més clares pel cas dels partits polítics. Hi ha hagut un o més d’un partit en el 83% dels anys en què hi ha hagut dictadures. Concretament, en el 32.65% del temps, els dictadors han governat amb un sistema de partit únic, mentre que en més de la meitat del temps ho han fet amb sistemes multipartidistes on a part del partit oficial s’hi permeten partits opositors. Però és que, a més, resulta que entre 1946 i 2006, en els sistemes autoritaris s’hi han celebrat 501 eleccions presidencials i 742 eleccions legislatives! Gairebé totes les dictadures existents en l’actualitat celebren eleccions legislatives multipartidistes.

Modalitats democràtiques usades pels sistemes autoritaris existents en el període 1946-2008

recursos dictadors.gif

Seguint, doncs, l’esmolada i brillant lògica de l’expresident, això de tenir partits, parlament i eleccions és la modalitat o fórmula realment preferida pels dictadors i potser ens haurem de plantejar si no cal desmitificar-los, menystenir-los i, fins i tot, prescindir d’ells ja que són instruments invàlids, manipulables, fatídics, i nefastos. Catalans tingueu-ho en compte.

El segon argument del Senador i també d’altres ments brillants de l’esquerra que viu aquí o hi passa temporades, com Carmen Chacón, és que el referèndum s’ha de fer respectant la llei. És a dir, no s’ha de fer i prou, perquè la llei espanyola no ho permet i perquè ningú canviarà la llei espanyola. Quan els convé la llei és santa. Els grans federalistes (els d’aquí sobretot; allà ja no n’hi ha gaires) han tingut més de trenta anys per fer-ho possible, però només es plantegen ara que cal canviar la Constitució. Però cal plantejar-se una altra pregunta davant aquesta situació, és la legalitat el màxim límit en democràcia?

La llei no és immutable, però és reflex de voluntat política col·lectiva. La pregunta ens trasllada a un debat interessant, en el que cal matisar que legalitat no equival a legitimitat, com ja d’altres han apuntat. Si una comunitat percep que el marc legal i institucional li és injust o insuficient, la llei pot dir missa, que la comunitat té tot el dret a canviar aquest marc legal mitjançant un exercici democràtic basat en majories. Ignorar, menytenir i prohibir que una comunitat política s’expressi democràticament sí que és una modalitat dels dictadors, n’és un tret definitori.  Les modalitats dels dictadors de més amunt ens mostren que a molts els agrada governar segons la llei; això els converteix en legals. La gent aplegada en places i carrers protestant, els fa sovint veure que no són legítims. En el marc democràtic espanyol, el sistema legal s’imposa des d’una majoria nacional espanyola a una permanent minoria nacional catalana, ben sovint de manera discriminatòria i amb afany assimilacionista, com ens recordava Carles Boix en un recent article en aquest diari. El següent pas que queda és negar la qualitat de nació i de poble als catalans. De fet, molts ja ho fan, d’altres s’ho callen per no quedar malament mentre es puguin agafar a d’altres arguments tan pobres com els que hem revisat aquí.

[Article escrit pel nostre company i amic Abel Escribà]

Etiquetes:
Publicat a Democràcia, Política Comparada | 1 comentari »

L’hermetisme constitucional

dilluns, 15/10/2012

Deia Guy Carcassonne que una constitució no pot, per si mateixa, fer feliç a un poble i que, en canvi, una constitució dolenta que podia portar-lo a la infelicitat. Les cartes magnes perduren si són capaces de satisfer la voluntat del poble, preservant principis generals ètics i democràtics però fent-la modulable als nous temps. L’exemple arquetípic és la “constitució” anglesa, no escrita i capaç d’adaptar-se constantment, sempre respectant uns principis bàsics que eviten el sorgiment de sàtrapes indesitjables.

Dit això, la pràctica de reforma constitucional és força comuna als països del nostre entorn. Les Cartes Magnes s’adapten als nous temps i es modifiquen en base als nous aires polítics i preferències ciutadanes. El següent gràfic així ho demostra: recull el nombre de cops que s’ha reformat la constitució actualment vigent en diferents països (dades del CCP).

refconstitucio.jpg

Tal com s’observa, la majoria de països han reformat la constitució més cops que l’Estat espanyol. Encapçalen el rànquing Noruega, Àustria i Alemanya. Algú pot argumentar que es tracta de països en els quals la Constitució és molt més antiga. És cert, però també ho és que molts estats amb constitucions molt més recents (els països de l’Europa de l’Est, per exemple) ja han reformat la seva llei suprema moltes més vegades que Espanya, on el text, recordem-ho, s’ha modificat dos cops, ambdós per exigències europees i per la via ràpida (el primer cop, de fet, només es va canviar una paraula…).

Què pot implicar aquest hermetisme constitucional? Un simple exercici ens pot ajudar a entendre-ho. Preguntem-nos: l’any 2012, quants catalans queden dels que van votar afirmativament al referèndum sobre la Constitució?

Catalunya té actualment 7.565.603 habitants (Idescat). Simplificant, d’aquest total només aquells que tenen 55 anys o més van poder votar al referèndum constitucional. Tenint en compte que la participació de Catalunya va ser del 67,91% i que van votar que sí el 90,46%, en queden 1.211.667 (tot això si assumim que els que aleshores eren joves van participar igual que la resta de grups d’edat; assumpció, d’altra banda, un xic arriscada…). Conclusió: només hi ha el 16,07% dels ciutadans de la Catalunya actual que van votar afirmativament en el referèndum del 6 de desembre de 1978.

Amb el pas del temps, quan la majoria que va votar s’esvaeix, és més necessari que mai que un text constitucional s’interpreti de forma àmplia. I si hem acceptat la democràcia quantitativa com la font bàsica de legitimació democràtica dels textos constitucionals, potser cal pensar en renovar-la precisament per mesurar el nivell de legitimitat que manté o que ha perdut. Al cap i a la fi, els textos legals s’expliquen en els seus contextos socials.

(Text fet amb la col·laboració de Toni Mollà).

Etiquetes:
Publicat a Democràcia, Espanya, Opinió Pública | 3 comentaris »

12 de setembre, tres incògnites

dimecres, 12/09/2012

L’endemà de la fita històrica d’ahir no és fàcil fer-ne una anàlisi encara que sigui merament descriptiu. Ja som al 12 de setembre, el dia d’aixecar altre cop les persianes, com si res no hagués passat. Però aquesta vegada serà diferent, perquè volem que ho sigui. El centre polític, el catalanisme, bascula amb força cap al secessionisme, un nou projecte que trenca la llarga tradició autonomista per encetar-ne una de nova plena d’incerteses. Incerteses perquè desconeixem quins poden ser els patrons de (re)configuració d’aquest centre, però també perquè fora de casa la nostra personalitat sembla que depengui de les arbitrarietats de les grans potències internacionals. Tot plegat, doncs, fa que molts avui pensem: i ara què? A curt termini se’ns presenten tres incògnites.      

La reunió del dia 20. A curtíssim termini trobem la reunió programada per a la setmana vinent del president Mas a la Moncloa. Aquesta reunió, però, no sembla que hagi de servir per abordar una proposta de pacte fiscal de la que Rajoy no en vol sentir parlar. Tot i així, el president espanyol es va comprometre per carta a abordar la qüestió, i Mas hi anirà amb la carpeta preparada de manera conjunt amb ERC i ICV. Es faria estrany que el president busqués arrencar una negociació, un peix al cove, sobretot en el context actual. Però hi ha precedents, qui no recorda la reunió Mas-Zapatero durant la negociació de l’Estatut el 2006?     

Eleccions anticipades, a la primavera? Si la qüestió del pacte fiscal queda en un no res i els comptes de la Generalitat continuen en situació límit, el relat sobiranista i de Govern de l’Executiu de Mas quedarà estroncat. Sense el PP com a soci fidel, amb un PSC en crisi molt allunyat del Govern, i amb ERC i ICV que hi tindrien molt a guanyar, tot apunta que hi podrien haver eleccions aviat. Seria lògic, però, que el president Mas mirés d’allargar la legislatura per tal de poder preparar els comicis i segons com deixar refredar una onada sobiranista que li podria passar factura a les urnes. A més a més, esperar el rescat d’Espanya per part de la UE el podria beneficiar electoralment.     

El futur de l’ANC. El full de ruta de l’ANC avança de manera implacable fins ara. Tot i que les marxes i accions prèvies a la manifestació foren més aviat caòtiques, i en plenes vacances, l’èxit de la convocatòria d’ahir situa l’associació de la societat civil al capdavant de la reivindicació popular. Ara bé, el següent pas del full de ruta, la convocatòria de consultes locals, corre el risc de ser una repetició de la jugada i a més a més busca un compromís institucional per fer-les de manera oficial (cal recordar que aquesta estratègia està subordinada a la convocatòria d’eleccions). D’altra banda, l’aposta de realitzar grans accions de desobediència civil (com ara cadenes humanes) podria convertir l’ANC en un moviment singular a Europa occidental i cridar l’atenció dels mitjans internacionals com ho feren els països bàltics. 

Més enllà d’aquestes tres qüestions, un cop hem constatat que hi ha una demanda massiva d’un canvi de règim, que deia avui en Vicent Partal, sabem que ha arribat l’hora de la política. Tard o d’hora haurà de ser el Govern qui faci seu un full de ruta per deixar enrere l’autonomisme.

Etiquetes:
Publicat a Catalunya, Democràcia, Independència | Deixa-hi un comentari »

La política d’en Buey

dilluns, 27/08/2012

Avui és un dia trist perquè hem acomiadat en Francisco Fernández Buey, catedràtic de Filosofia del Dret, Moral i Política a la Universitat Pompeu Fabra, mestre, orador i referent intel·lectual. A hores d’ara  ja s’han escrit moltes ratlles sobre la desaparició d’en Paco (o en Buey que l’anomenàvem els estudiants) com aquestes sentides paraules de l’incombustible Santiago López Arnal amb la reproducció inclosa d’un frenètic intercanvi epistolar.

A nosaltres un dia com avui ens ve de gust recordar què significa la figura d’en Paco per a tots aquells que som estudiosos de la política i ens forjàrem a la Pompeu Fabra. No vam ser pocs els que, empesos per la recerca de noves idees, ens vam desviar del currículum establert a la Llicenciatura de Ciències Polítiques i de l’Administració per endinsar-nos en les seves magnífiques lliçons dins dels estudis d’Humanitats. L’assignatura Ètica i Filosofia Política impartida magistralment amb la seva veu seductora i sense cap pressa (cosa ben estranya a la Universitat d’avui ) ens va obrir la porta a pensar la política d’una manera ben diferent de la que estàvem acostumats.

Per a en Paco, seguidor de Gramsci, la política és per sobre de tot la recerca d’una ètica col·lectiva. Una idea que, malauradament, als nostres dies resulta ser gairebé subversiva no ja per a la política quotidiana sinó també dins les parets d’una Facultat. Si aquesta aproximació era vertaderament impactant per a un estudiant de ciències polítiques (més avesat a les dades electorals, l’anàlisi burocràtic i l’estudi comparat de sistemes de govern que a les reflexions morals) encara ho eren més els temes que solien abordar les seves classes: globalització, desobediència civil, no-violència, democràcia participativa, sostenibilitat o guerres (in)justes formaven part d’un univers que ens era pràcticament desconegut, si més no tractat amb rigor dins d’una aula. Autors com Hans Jonas, Kelsen, Thoreau, Sousa Santos, Walzer, Gramsci o el mateix Marx (sense -ismes); feia molt de temps que havien estat desterrats (si mai hi van ser presents) de les Facultats de polítiques.

Però en Paco anava molt més enllà de les seves classes magistrals (un adjectiu merescut en aquest cas). No era estrany veure’l a les assemblees d’estudiants en defensa de la universitat pública ni tampoc a les manifestacions on podia desfilar discretament al costat d’estudiants de primer curs. Recordo que si volíem comentar-li alguna activitat, demanar-li consell o explicar-li una moció pel proper Claustre sabíem que érem benvinguts al seu despatx o que podíem enraonar amb ell mentre mossegava un entrepà i feia una cervesa a la barra de la cafeteria de la facultat.

Entendre que pensar la política és cercar els dilemes ètics que planteja per a poder-nos comprometre amb els més dèbils, amb els de baix, és la lliçó que en vam aprendre. Aquesta era la política d’en Buey, una política revolucionària.

Etiquetes:
Publicat a Democràcia, Teoria Política | Deixa-hi un comentari »

15M: present o nostàlgia?

dimarts , 15/05/2012

El retorn del moviment 15M a les places és un fet aquests dies. Aquí mateix hi tenen una pàgina dedicada i només cal fer una volta per plaça Catalunya per tornar-hi a veure les assemblees de fa un any. Molts ens preguntem, però, si el retorn del 15M és un acte de nostàlgia passatger d’un moviment efímer, o en canvi és una acció més d’un moviment ben viu.

A favor de la primera tesi, la de la nostàlgia, hi ha arguments de tota mena. El principal retret al 15M d’ara fa un any és que no es va articular en un moviment organitzat i les disputes entre els membres del moviment i DRY sobre el registre ho corroborarien. A més a més, argumenten que l’impacte electoral del 15M fou nul, o fins i tot negatiu ja que el canvi de Govern espanyol allunyà encara més el poder polític de les posicions del 15M. Finalment, algunes experiències a Alemanya (Partit Pirata) o a Itàlia (5 estrelles) fan pensar que era (o és) possible articular el moviment institucionalment i aquest deixà escapar les cites electorals de l’any passat. Tot plegat, ha portat més d’un analista a defensar tesis negacionistes que afirmen, ras i curt, la inexistència del 15M com a moviment.

Què podem respondre davant d’aquest allau de crítiques? És un moviment viu el 15M?

Lògica pròpia.  Un aspecte clau és tenir present que la lògica de les accions al carrer no és la lògica electoral, ho deia en Jordi Muñoz avui mateix. El 15M és un moviment social i per tant, a priori, no busca legitimar el poder polític. Exigir-li que formi una alternativa electoral als grans partits és com exigir als grans partits que muntin assemblees al carrer, la cosa no va amb ells.

Barris i pobles organitzats. Centrar-se en les manifestacions massives a les places per avaluar el moviment és menystenir el moviment de xarxa que ha generat el 15M. Per exemple, des de fa un any la majoria de barris de Barcelona disposen d’una assemblea pròpia d’indignats que ha vertebrat algunes protestes veïnals i ha donat veu a ciutadans que estaven despolititzats. Aquesta, però, és una mobilització “micro” que es fa lluny de les càmeres i els mitjans de comunicació.

Mobilitzacions. Les mobilitzacions dels darrers mesos han estat, en certa mesura, organitzades de la mà de grups d’indignats. L’anomenada Primavera Valenciana, les actuacions dels iaioflautes la vaga general o les mobilitzacions contra els desnonaments han sorgit arran de l’empenta que donà la indignació d’ara fa un any.

Perfil de l’indignat. Les dades que tenim fins ara demostren que veure el 15M com un maig del 68 és un error. El perfil dels indignats no és exclusivament jove i estudiant, resulta ser força més heterogeni del que alguns apunten. Això sí, el posicionament ideològic és a l’extrema esquerra i hi ha coincidència entre ells en assenyalar els problemes principals: mercat financer, sistema educatiu o corrupció polític semblen ser els temes estrella.

Eixos del 15M 2012. Finalment, l’evolució del 15M, també a les grans places, és una realitat. Mentre s’ha abandonat l’objectiu d’ocupar indefinidament els espais públics, a plaça Catalunya s’han organitzat els debats al voltant de sis qüestions més o menys concretes per mirar de treure’n propostes: serveis públics, repartiment del treball i la riquesa, habitatge, el no al rescat de la banca, la renda bàsica i en defensa de les llibertats.

Etiquetes:
Publicat a Democràcia | 4 comentaris »

“Bonus seats”: Legals i legítims?

dimarts , 8/05/2012

elections_greece-350x238.jpg

Arran de les eleccions gregues del passat diumenge són moltes les persones que han descobert el peculiar mecanisme existent en el país hel·lè per facilitar la governabilitat. El partit que obté el major nombre de vots li són atorgats automàt icament 50 diputats addicionals als que ja ha obtingut. D’aquesta manera si el partit guanyador de les eleccions obté 101 representants (33% dels vots) ja en té suficient per obtenir els 151 que donen la majoria dels representants del Parlament grec.

Aquest mecanisme ha estat anomenat per part de la literatura especialitzada “bonus seat”, és a dir, “seients addicionals”. Hi ha alguns casos al món en què, a fi i efecte de garantir la governabilitat del país, s’atribueixen escons addicionals al partit guanyador. Alguns exemples:

-          Itàlia: A la Cambra dels Diputats si la coalició guanyadora no obté els 340 diputats que garanteix governar amb majoria absoluta, se li atorga la quantitat necessària de diputats per arribar als 340. De manera similar, al senat, si no s’obtenen els 150 escons que donen la majoria, el sistema electoral garanteix aquests seients a la coalició guanyadora.

-          San Marino: La coalició guanyadora rep, independentment dels resultats electorals, un mínim de 35 dels 60 diputats que s’escullen en el parlament. La resta de diputats es reparteixen proporcionalment per la resta de partits.

-          Sri Lanka: El partit que rep més vots en cada un dels 22 districte multinominals obté un escó addicional al districte. El parlament té 225 escons.

-          Corea del Sud: Des de l’any 1962 al 1987 en el sistema de membres mixtos Coreà al partit que rebia el 50% dels vots se li atorgava automàticament 2/3 parts dels seients; en cas de no rebre el 50% dels vots, se li atorgaven ½ dels seients de la cambra. Del 1988 al 2008 el partit que rep més vots se li atorguen escons addicionals de manera que obtingui la majoria de l’assemblea (més detalls i matisos sobre el cas Coreà aquí).

Repartir escons al partit guanyador de les eleccions doncs ens és més proper del que molts es podrien imaginar. La legalitat d’aquesta pràctica ve determinada per la llei electoral de cada país, de manera que queda fora de dubte si un mecanisme com aquest està d’acord amb la legalitat o no.

Ara bé, és legítima la distribució d’escons addicionals per tal de garantir la governabilitat? En casos com el d’Sri Lanka, on el percentatge d’escons addicionals que es poden repartir és relativament baix (per sota del 10%) i que a més a més no van distribuïts necessàriament al mateix partit, no generen gaire dubtes. Què passa però en el cas grec, on els escons addicionals representen el 16,7% dels representants del parlament? Quin és el llindar percentual a partir del qual podem considerar que una llei electoral és legítima?

I per últim: quins serien els límits percentuals en una democràcia representativa per ser considerada com a tal?

Etiquetes:
Publicat a Democràcia, Eleccions, Europa | 11 comentaris »

  2. 1
  3. 2