Entrades amb l'etiqueta ‘Marc Guinjoan’

Joves i política

dilluns, 29/07/2013

La setmana passada, en el marc del debat monogràfic sobre la situació de la joventut que es va celebrar al Parlament, el PSC va registrar una proposta per tal d’impulsar el reconeixement del vot als 16 anys. Hem aprofitat l’avinentesa per explorar una mica el tema. Estan els joves d’entre 16 i 18 anys igualment interessats per la política? Són igualment competents en el tema? I finalment, majoritàriament votarien si se’ls donés aquesta opció?

Per abordar aquesta qüestió hem analitzat l’enquesta que l’any 2009 va fer el CIS sobre joventut, que inclou una mostra d’enquestats d’entre 16 i 29 anys. Aquest document és d’un important valor perquè, per una banda, i a diferència de la gran majoria d’enquestes,  inclou persones menors de 18 anys, i per l’altra banda perquè, encara que poques, incorpora alguna pregunta relacionada amb la política. En aquest sentit, lamentablement l’enquesta no incorpora la pregunta de si votaria o no en unes eleccions (de fet no tindria molt de sentit preguntar-li això a un menor d’edat) però a canvi sí que se li pregunta a l’enquestat on s’ubica en l’eix esquerra-dreta. Així, com a una aproximació a les probabilitats  de votar, separarem els individus entre els que se saben ubicar en l’eix esquerra-dreta i els que no. Assumim així doncs que els que se saben ubicar probablement tindran més probabilitats de votar que els que no.

Abans de començar però amb l’anàlisi de l’enquesta és precís mencionar que els estudiosos de la matèria estan en total acord en què a mesura que la gent es fa gran les probabilitats de votar augmenten. Fixant-nos en la pregunta de si se saben ubicar en l’eix esquerra-dreta: a mesura que els joves es van fent grans, tenen més probabilitats de saber-se ubicar en l’escala ideològica? Doncs bé, tal i com ens mostra el següent gràfic, això és així. En concret, només el 50% dels joves de 16 anys se saben ubicar, per pràcticament un 75% d’entre els de 29 anys.

ubicació i edat.png

Ara bé, és l’edat el que explica que els joves se sàpiguen ubicar o no en política? Per respondre aquesta pregunta hem recorregut a l’estadística per fer una regressió logística on, a més a més d’introduir-hi la variable de l’edat, hi introduïm tres altres variables: l’autosuficiència econòmica de la persona, el sexe i el nivell d’estudis. Amb aquest model el que volem fer és mirar si l’efecte de l’edat es manté com a factor explicatiu quan controlem per l’efecte d’aquestes tres variables (i és que qualsevol lector atent sabrà veure que l’educació, per exemple, és una variable que canvia substancialment a mesura que augmenta l’edat). El següent de sota ens mostra els resultats obtinguts per aquestes tres variables.

Tal i com veiem, quan mantenim l’edat constant, els homes tenen més tendència a ubicar-se en l’eix esquerra-dreta, així com també els que tenen més estudis. En el cas dels que són suficients econòmicament, la tendència també sembla ser positiva però no és estadísticament significativa.

variablesubicaió.png

 

I què passa amb l’edat?  En el gràfic de sota a l’esquerra veiem com malgrat que sembla que a mesura que la gent es fa gran augmenta la seva capacitat política, els llargs “bigotis” (el marge d’error) de les barres ens indiquen que les diferències no són significatives. En canvi però, com es reflecteix en el gràfic de la dreta, si dividim els individus entre menors i majors d’edat, les diferències sí que són significatives. Això vol dir que una persona amb la mateixa suficiència econòmica, del mateix sexe i amb els mateixos estudis, en funció de si és menor o major d’edat tindrà unes capacitats polítiques diferenciades (malgrat que les diferències any per any no siguin significatives). Un cop considerem les persones majors d’edat però, no hi ha diferències substancials entre elles.

graphcombine controls.png

S’ha de permetre doncs el vot dels menors de 16 anys? Permetent que els més joves votin augmentarà el seu interès per la política? Aquest és un llarg debat que transcendeix la voluntat d’aquest post, però en tot cas ens sembla que el debat plantejat pel grup socialista al Parlament és d’una gran transcendència i en algun moment o altre s’hauria d’abordar, tal i com ja han fet alguns països europeus. En seguirem parlant.

Cau l’interès per la política?

dilluns, 15/07/2013

Que vivim temps polítics intensos i apassionats al nostre país és una evidencia que poca gent pot posar en dubte. Poca gent? Bé, potser hi ha qui no hi està d’acord. Tal i com ens comentava el divendres passat l’Empar Moliner en la seva columna diària l’ARA, la diputada de Ciutadans al Parlament de Catalunya Victoria Fuentes afirmava fa uns dies passat al programa d’Intereconomía, El Gato al Agua,  que la seva germana és independentista i que per tant a casa seva no parlen de política. Els audaços conductors del programa van trucar immediatament al president de C’s, Albert Rivera, que no va fer més que confirmar-los que, en efecte, a Catalunya, com a conseqüència de la deriva secessionista del govern de Mas, la gent ja no s’atreveix a parlar de política.

Sobtats per aquesta afirmació tan rotunda de Rivera hem volgut fer el simple exercici de mirar què ens diuen les enquestes de l’evolució de la discussió en política. Hem agafat les darreres 5 enquestes publicades pel CEO i n’hem fet un gràfic.

Discussió política.png

 

Els resultats no deixen lloc a  dubte: l’afirmació d’Albert Rivera és completament errònia. En el darrer any i mig el percentatge de persones que parlen amb molta i bastant freqüència de política (al gràfic, la barra de color gris) ha passat del 54% al 63%, registrant-se un màxim històric el febrer del 2013, pocs mesos després de les eleccions, amb gairebé un 66%. L’opció que durant aquest període de temps que més creix és la dels que parlen sobre política amb molta freqüència (de 18% a 23%).

Ara bé, pot ser que estiguem davant d’un miratge i que siguin només els favorables al procés independentista els que han incrementat la freqüència de discussió sobre política? El següent gràfic ens mostra l’evolució del percentatge de persones que diuen discutir molt i bastant sobre política en funció de la preferència territorial. Tal i com es pot comprovar, les dades ens indiquen que hi ha creixement dintre de tots els grups. 

Interès per preferència territorial.png

En efecte, malgrat que les persones que tenen unes preferències territorials més centralitzadores discuteixen, de mitjana, considerablement menys que els federalistes i els independentistes, en tots els casos la discussió sobre política ha augmentat. Molt remarcable és a més a més el gran augment de gairebé 13 punts percentuals durant l’època de les eleccions de les persones que voldrien que Catalunya fos una regió d’Espanya.

No és cert doncs que la gent parli cada cop menys de política. Tampoc és cert que els més centralistes no hagin experimentat un increment en la discussió sobre política com ho han fet resta de grups. Ans el contrari: el seu sobtat increment ens demostra que dintre del món del centralisme hi ha també una activa discussió sobre política, i que de cap manera la disconformitat amb un projecte determinat no significa que no se n’hagi de parlar.

Els polítics tenen la responsabilitat de parlar amb coneixement de causa. La –ja mermada– credibilitat de la professió en depèn. I esclar, no es pot comparar els pocs centenars de visites d’un bloc com aquest amb l’abast d’un mitjà com Intereconomía. El problema però és que no són, ni molt menys, els únic: d’aleatorietats i d’imprecisions en sentim tots els dies, tant de polítics com de periodistes. Una pena que no ens parem a mirar les dades, públiques i accessibles per tothom, per parlar amb una mica de rigor…

Suport a la independència: continua pujant

dijous, 20/06/2013

Ja fa uns quants baròmetres que mostrem com el suport a la independència va pujant, sigui a la pregunta sobre el referèndum o en les preferències territorials. Avui s’ha fet públic un nou baròmetre del CEO i podem dir el mateix: continua pujant. El nou baròmetre (2000 entrevistes fetes entre el maig i el juny) indica que el 55.6% dels catalans votaria a favor de la independència en un referèndum. Un 23.4% votaria en contra i un 15.3% s’abstindria. La xifra de “sí” va, de mica en mica, a l’alça.

indep.png

Quant a preferències territorials, la nova enquesta del CEO reflecteix que l’opció “Estat propi” arriba ja al  47%. Des que es va produir el “sorpasso independentista“, el percentatge de partidaris de l'”Estat propi” en la pregunta sobre preferències territorials no ha parat de créixer. El gràfic següent ho mostra de forma nítida:

Evolució independència 2006-13.png

De la comparació d’ambdues preguntes s’observa com a poc a poc les respostes tendeixen a la coherència. Com bé hem explicat diverses vegades, la pregunta sobre opció territorial inclou una paleta més àmplia d’opcions que fa que, tot sovint, la pregunta s’interpreti com una escala de descentralització. Tot i que hi ha gent que, eventualment, votaria a favor de la independència en cas d’un referèndum, a la pregunta sobre preferències territorials una part esmenta que prefereix un Estat federal. Doncs bé, el percentatge de “federalistes” és cada cop menor, per diversos motius, des de la poca claredat de l’opció federal, la polarització del debat a la crisi dels partits que la defensen.

A més, en aquest últim baròmetre s’observa quelcom que ja s’havia estat donant fins a finals de 2011: l’opció “Comunitat Autònoma” supera l’opció federal. Bàsicament això vindria explicat pel constant decreixement del nombre de federalistes en les successives onades. En aquest sentit, queden alguns dubtes que en els propers dies intentarem resoldre: per què algunes persones que triaven l’opció federal marxen a l’opció “Estat independent” i d’altres a l’opció “CCAA”? Quin percentatge representa cada grup?

Amb tot, la gran pregunta que sorgeix veient aquests gràfics continua sent: on és el sostre?

Pd/ Del baròmetre del CEO se’n poden extreure moltes idees i conclusions. No obstant això, per evitar fer titulars fàcils i sense sentit, ens esperarem uns dies a analitzar-lo, sobretot pel que fa a les dades sobre comportament electoral.

La fuga de vots de CiU (II)

dilluns, 17/06/2013

La setmana passada escrivíem un primer article on, mitjançant la darrera enquesta publicada pel GESOP, mostràvem quins serien els transvasaments de vots en cas que se celebressin eleccions anticipades el proper diumenge. Com ja ha estat a bastament comentat, CiU era el partit que sortia més malparat de l’enquesta, en poder-se veure superat per ERC tant en nombre de vots com escons. Bàsicament, la fuga de vots de CiU anava, en parts bastant iguals, cap a ERC i cap als indecisos.

Avui volem analitzar amb una mica més de detall quin és el perfil de les persones que decidirien no votar a CiU en unes hipotètiques properes eleccions, i els motius que els portarien a no fer-ho. Per tal de realitzar aquesta anàlisi hem agafat totes les persones que l’any passat van votar a CiU i les hem classificades en funció de si tornarien a votar al partit, si votarien a ERC o si són indecisos. A continuació, hem creat un model estadístic de regressió logística en la qual estudiem, en primer lloc, qui són els que passarien a votar a ERC, i en segon lloc, qui són els indecisos. Com a factors possiblement explicatius del canvi hi hem introduït les següents variables: la valoració de l’economia, la valoració de com ho està fent el govern de la Generalitat, l’autoubicació en l’eix esquerra-dreta (d’1 a 5), la Identificació Nacional Subjectiva (Només espanyol, més espanyol, igual, etc), el sexe, l’edat i els estudis de l’enquestat (el baix nombre de dades no ens permet fer cap estudi més complet).

Doncs bé, de l’anàlisi del perfil de les persones que canviarien el vot a ERC se’n poden extreure tres conclusions ben destacades, que mostrem en els següents gràfics (els “bigotis” de cada punt assenyalen el marge de confiança de la hipòtesi en un 95%). En primer lloc, les probabilitats més altes de canviar de CiU a ERC es troben en les persones que són més d’esquerres. En concret, entre les persones que es defineixen com a d’”Esquerres” la probabilitat de canviar de vot és del 40%. Entre els de centre esquerra, aquesta probabilitat està per sota del 20%, i entre els de centre, per sota del 10%. Els de dretes no semblen que canviïn.

leftright.png

L’edat també és un factor explicatiu del canvi. En efecte, són els més joves els que es mostren més disposats a canviar el seu vot de CiU pel d’ERC. En el cas dels joves les probabilitats de canvi de vot són força elevades (tot i que el marge d’error també ho és), mentre que a mesura que la gent es fa gran les probabilitats de canviar de vot disminueixen fins a pràcticament desaparèixer.

edat.png

En tercer lloc, i tal i com era de suposar, la Identificació Nacional Subjectiva també explica la decisió del canvi CiU-ERC (anticipant-nos a una possible pregunta, la posició sobre la consulta no ho explica, tampoc la posició sobre la independència. No hem inclòs finalment aquestes variables perquè estan fortament correlacionades amb la identitat de la persona). Fixeu-vos-hi: les probabilitats de canvi són prou elevades (del 20%) entre els que s’identifiquen com a només catalans. Ara bé, cal advertir que en cap cas aquest valor és comparable amb el 40% de les probabilitats de canvi entre els que es defineixen com a d’esquerres (veure el primer gràfic). Dit d’una altra manera, la probabilitat (la intenció) de deixar de votar a CiU i anar a ERC depèn més de la posició en l’eix esquerra-dreta que de la identitat nacional.

ins.png

I finalment, qui són els indecisos? Per molt que Duran i Lleida s’entesti sobre el tema, les dades ens mostren que les persones que van votar CiU en el passat i que avui en dia no saben què fer tenen un perfil extremadament divers. En general  els desertors de CiU són persones que tenen una valoració de la tasca que està desenvolupant el govern de la Generalitat com a més dolenta que els que continuarien sent fidels a CiU. Aquesta és l’única evidència clara i estadísticament significativa que hi ha en l’enquesta. Marginalment, l’enquesta també ens mostra com aquells que tenen identificacions com a més espanyols també tindrien majors probabilitats de passar a formar part dels indecisos. No obstant això, com el gràfic mostra, l’evidència és una mica més difusa (les línies del marge d’error se sobreposen per totes les categories).

ins_indiferencia.png

Així doncs la fuga del vot de CiU cap a ERC sembla que té un patró força clar i identificable: es tracta sobretot de persones d’esquerres, joves, i amb una identitat predominantment catalana. Pel que fa a la fuga de vot cap als indecisos, aquesta és una persona que valora malament la tasca actual duta a terme pel govern de la Generalitat. Una evidència que enllaça més amb la idea de què fa el govern de la Generalitat (en termes de polítiques públiques) i amb una possible sensació entre alguns votants que la Generalitat no fa el que  hauria de fer.

La fuga de vots de CiU (I)

dimecres, 12/06/2013

L’enquesta publicada el passat divendres, dia 7, per El Periódico de Catalunya apuntava a un possible sorpasso electoral d’ERC. Segons el baròmetre de primavera de GESOP, si demà se celebressin eleccions, ERC obtindria 39-40 diputats, CiU 34-35, PSC 16-17, ICV-EUiA 15-16, PPC 13-14, C’s 12-13 i la CUP 3. Del baròmetre se’n poden extreure moltes lectures, la més general de les quals assenyala quelcom que ja fa temps que des d’El Pati anem explicant: la descomposició i fragmentació del sistema de partits tradicional català.

Un dels elements que més sorpresa ha causat és la important davallada de Convergència i Unió (segons l’enquesta, podria perdre fins a 15 escons). És bo aquí recordar que les enquestes mostren una fotografia fixa d’un moment concret i tenen en compte, per tant, les circumstàncies actuals i la forma de pensar de les persones en el dia que l’enquesta es va realitzar. Tot i això, ens poden ajudar a desgranar què li està passant a CiU. Entendre cap a on perd vots ens pot ajudar a saber si, de forma indirecta, l’estratègia d’Artur Mas és correcta o els votants l’estan castigant (o premiant).

Un primer exercici és saber quin percentatge de votants de CiU en les passades eleccions està “marxant” de la seva opció política. Per a fer-ho, creuem les variables d’intenció de vot i record de vot en l’enquesta del GESOP. La gràfica següent ens mostra on anirien a parar els vots en unes eventuals eleccions celebrades el proper diumenge, en funció del que s’havia votat el passat novembre. D’aquesta se’n pot comprovar com ERC seria el partit que mantindria el percentatge més elevat de fidelitat: 8 de cada 10 votants dels republicans el tornarien a votar; seguidament hi ha C’s, que conservaria al voltant del 70% dels vots. Entre els partits amb menys fidelitat hi trobaríem el PSC (34%) i CiU i PP (una mica per sota del 50%). En els tres casos però el percentatge d’indecisos és especialment alt, fet que podria fàcilment suavitzar aquests registres.

On van els vots.png

Les dades però es poden mirar també des d’un altre punt de vista: en cas que se celebressin eleccions aquest diumenge, d’on vindrien els vots que trauria cada partit? En aquest cas, els percentatges més elevats (del color del propi partit) indiquen que la formació és poc capaç d’atraure nous votants. Doncs bé, el següent gràfic ens mostra com en cas de celebrar-se noves eleccions pràcticament 9 de cada 10 votants del PP i de CiU serien persones que al novembre ja els van donar la confiança. Seguidament hi trobaríem el PSC, que malgrat que 8 de cada 10 vots serien d’antics votants, seria capaç de recollir alguns vots de l’abstenció. Tant en el cas de ICV com de la CUP podem veure com els seus nous vots vindrien en una proporció de 2/3 parts de persones que ja els van votar el novembre. En el cas de la CUP però no és gens menyspreable el fet que un 11% dels nous vots vindrien d’ERC. Finalment, veiem com en unes noves eleccions, entre els votants d’ERC poc més de la meitat els haurien votat al novembre, mentre que 1 de cada 4 votants serien persones que havien donat la confiança en Artur Mas. En el cas de C’s, 1 de cada 5 vots vindria d’antics votants del PP.

D'on venen els vots.png

Com podem explicar aquest sobtat increment d’ERC i decreixement de CiU? En el proper post ho abordarem en més detall, però de moment ja podem observar que dintre de CiU es dibuixen dues tendències: d’una banda, a una fuga de vots cap a ERC, i de l’altra banda, cap la indecisió. Què explica que votants de CiU expressin una preferència elevada per ERC o bé que siguin indecisos? En uns dies, la resposta!

 

*Per cert, ho hem dit diverses vegades i, si convé, ho repetirem moltes més. Lloable l’exercici de transparència del GESOP. Un exemple a seguir.

 

El Senat: entre el “cementiri d’elefants” i la representació territorial

dilluns, 13/05/2013

El 30 minuts d’aquest diumenge va analitzar un vell conegut de la crítica al sistema polític espanyol: el Senat. “Cementiri d’elefants” per a alguns, “menjadora” per a d’altres, poques institucions reben una crítica tan transversal i demolidora com la segona cambra (suposadament territorial) del Parlament de l’Estat. De fet, no són poques les veus que demanen la seva eliminació.

Per això, més enllà del debat particular de l’Estat, ens hem volgut preguntar com d’estrany (o de normal) és disposar de dues cambres de representació política. Segons es té comptabilitzat, hi ha 77 països del món que disposen d’una segona cambra.  El següent gràfic marca amb  color blau més fosc els països bicamerals (la font és ACE Electoral Knowledge Network). 

bicameral countries.png


Des d’un punt de vista teòric, la primera cambra (el que aquí seria el Congrés dels Diputats) hauria de representar els ciutadans i, la segona, els territoris. Ara bé, com haurien de ser escollits aquests representants? Així com hi ha un consens absolut en el fet que qualsevol sistema democràtic requereix d’una cambra baixa escollida exclusivament (o pràcticament) de manera directa per l’electorat, en el cas de les cambres altes no hi ha consens en el seu sistema d’elecció.

Del que es tracta en les cambres altes és que més que les persones, siguin els territoris els que hi estiguin representats. I això es pot aconseguir ja sigui a través de l’elecció directa dels representats, mitjançant un sistema electoral diferent del que s’empra en la cambra baixa (aquest és el cas, per exemple, d’Argentina, Austràlia, Bèlgica o els Estats Units) o a través de l’elecció indirecta dels senadors (com als Països Baixos, on són els 12 consells provincials els que els escullen–a imatge i semblança dels senadors de designació autonòmica a l’estat). Alternativament, això també es pot aconseguir mitjançant procediments de nominació, com els que usen al Canadà (els senadors són escollits pel governador general de cada província) o a Alemanya (els encarregats de designar els senadors són els governs dels länder). Aquesta tercera via però, a vegades pot amagar comportaments dubtosament democràtics, com és el cas dels lords britànics (alguns dels quals nomenats de manera vitalícia per la reina sota recomanació del Primer Ministre) o els senadors russos (escollits pels polítics a nivell regional).

El següent gràfic mostra com, mentre que en la majoria de cambres baixes els representants són escollits de manera directa, en les cambres altes hi ha molta més diversitat en els mètodes electius (les barres no sumen 77 perquè hi ha països que tenen més d’un mètode d’elecció de la Cambra).

Elecció sistemes bicamerals.png

En el cas de l’estat espanyol, hi ha 208 senadors escollits directament mentre que 58 són de designació autonòmica (elecció indirecta, per tant). Un sistema que no desentona en termes comparats pel que fa als procediments (elecció directa, elecció indirecta), però sí pel que fa a la seva combinació. En efecte, conjuntament amb Tailàndia, Espanya és l’únic estat del món on hi ha una combinació de mètodes d’elecció directes i indirectes per la cambra alta. No ha quedat mai clar per què en el seu moment es va escollir aquest procediment, però en tot cas els anys d’experiència democràtica ens han mostrat la seva inefectivitat al moment de representar els territoris.

Si a aquí li afegim la gairebé nul·la capacitat legislativa, estem sens dubte davant d’un bon nyap institucional!

La Catalunya de l’empat tècnic

dimarts , 30/04/2013

Fa uns dies vàrem realitzar un càlcul que combinava resultats electorals i dades d’enquestes per aproximar-nos d’una forma més acurada als resultats “reals” en un eventual referèndum per la independència. Com podeu llegir aquí, la nostra estimació establia que el 59,6% de catalans hi votaria a favor i el 40,4% hi votaria en contra.

Seguint la metodologia emprada, avui volem donar un pas més. Com bé sap el lector, les enquestes tenen sempre un marge d’incertesa. Un marge d’error. Ens permeten fer una fotografia de com estan les coses, però el producte resultant és una imatge un pèl borrosa.

En l’article de l’altre dia vàrem oferir un mapa amb els resultats d’un eventual referèndum per municipi. En aquest sentit, un cop hem treballat una mica més les dades, hem vist que hi ha alguns municipis on, virtualment, s’hi produeix un empat tècnic. Es tracta de llocs on el nostre model prediu la victòria del Sí o del No, però els resultats estan prou igualats com per deixar lloc a la incertesa.

De quins municipis es tracta? En el primer dels mapes que avui presentem hi ha marcats en color vermell els 93 municpis en què detectem un empat tècnic (són aquells municipis en els quals la resta dels vots a favor i dels vots en contra resulta amb un balanç a favor o en contra de la independència de +/- 10%). Aquestes poblacions, malgrat representar tan sols el 9,8% dels municipis de Catalunya, inclouen el 40% de l’electorat. Si voleu, podeu descarregar-vos la llista de municipis “indecisos” aquí).

Municipis indecisos.PNG

El lector notarà que aquest marge de vots de fins a +/- 10% a favor de la independència és un marge molt elevat. Per què ho fem això? Simplement perquè en tots els municipis hi ha un percentatge rellevant de persones que d’acord amb els càlculs s’abstindrien però que en un eventual referèndum podrien acabar votant.

Per això hem fet uns nous càlculs, en aquest cas extremadament conservadors: hem assumit que totes les persones que s’abstenen votarien en contra de la independència (sí, és un supòsit molt agosarat que en cap cas es compliria). A partir d’aquí, hem restat del percentatge de vots a favor de la independència i els percentatges de vots en contra i d’abstencions. Els resultats obtinguts presenten la següent distribució en un histograma. Les dades ens tornen a  confirmar que la gran majoria de municipis de Catalunya (en particular 753 dels 947 que hi ha, és a dir, el 79,5%) són municipis on el vot a favor sempre seria més elevat que el vot en contra, fins i tot en el supòsit que tota l’abstenció s’activés en contra de la secessió.

hist diffavorresta.PNG

Això mapificat presenta la següent distribució. Com veiem, el nombre de municpis augmenta (fins a 194) i, molt rellevantment, Barcelona i tots els municipis de l’entorn esdevenen de color vermell.

Municipis indecisos abstenció.PNG

Doncs bé, malgrat que aquests muncipis representen una mica menys del 21% del total de Catalunya, en termes de població allotgen el 73,8% dels habitants del país. Per tant, malgrat que a Catalunya hi ha relativament pocs municipis on el Sí podria perdre, fins i tot en cas que el No i les abstencions s’unissin, aquests municipis representen un percentatge de la població del país molt majoritària. De fet, gairebé tres de cada quatre catalans viuen en un municipi en el qual la unió dels vots en contra i de les abstencions podria superar el Sí.

Evidentment aquests són uns càlculs extremadament conservadors que no ens poden fer oblidar que  gairebé 6 de cada 10 catalans votarien a favor en una consulta. Amb tot, no podem obviar el fet que hi ha zones de Catalunya on l’abstencionisme (i el seu sentit del vot en un eventual referèndum) podrien posar en perill l’èxit d’una eventual consulta i que en determinats municipis existeix un empat tècnic virtual.

—————————————–

Aquest article és una extensió de la interessant discussió que vàrem mantenir el 20 d’abril passat en el transcurs d’una xerrada a Sant Llorenç de Morunys (organitzada per l’ANC Vall de Lord). De nou, la metodologia per a calcular el suport/rebuig a un referèndum la podeu trobar aquí.

Les nostres recomanacions per Sant Jordi

dilluns, 22/04/2013

Com cada any, us recomanem tres llibres per, arribat el cas, enmig del caos llibreter, pogueu destriar el gra de la palla. O no. En tot cas garantim que nosaltres ens ho hem passat bé llegint-los. Feliç Sant Jordi 2013!

Why nations fail?

nationsfail.png Podríem dir que és una recomanació “fàcil”, però no per això deixa de ser menys interessant. El llibre, publicat per primer cop l’any 2012, està escrit pels acadèmics Daron Acemoglu (MIT) i James Robinson (Harvard) i és un (altre) clar exemple de l’esforç que fan molts acadèmics americans per divulgar el coneixement especialitzat al gran públic (aquí trobaran el web i aquí la versió castellana. Desgraciadament encara no hi ha versió catalana). El llibre comença volent respondre una pregunta senzilla de formular però difícil de contestar: per què alguns països han crescut econòmicament i han creat benestar, mentre d’altres han fracassat en l’intent? A partir d’aquesta “innocent” pregunta, els autors exploren les diferents hipòtesis que s’han ofert fins ara, des de les més econòmiques a les més polítiques. Amb tot, aquest llibre s’ha convertit en un autèntic best-seller que ha aconseguit que termes com “cruïlla crítica” o “elits extractives” entressin de ple en les nostres vides. Tot i que a voltes resulta un pèl reiteratiu, els nombrosos exemples (històrics i actuals) que els autors aporten el converteixen en un llibre amè i ple de coneixement. Ara bé, arriben a una resposta definitiva? Em temo que l’hauran de llegir per saber-ho. – de Toni Rodon

Quatre vies per a la independència

Una idea recurrent al debat sobre la independència en política comparada és que les secessions de l’Europa de l’Est van succeir principalment per l’enfonsament de la URSS, i la desintegració sagnant de Iugoslàvia, en el marc del col·lapse del món comunista. Arran d’aquesta concepció de l’onada de secessions de principis dels anys 90 sovint es considera que no cal aprofundir en uns casos d’independització que serien molt sui generis. Aquesta idea és un error per dues grans raons: primer, perquè les independitzacions que hem esmentat tingueren molt a veure amb les demandes de democratització i es formularen en paral·lel a la decadència dels Estats matriu. Segon, perquè la heterogeneïtat entre els casos com les repúbliques bàltiques o Eslovènia tan pel que fa les característiques bàsiques com els mateixos processos és enorme.  El reconegut periodista Martí Anglada en aquesta obra publicada aquest mateix any ens acosta de manera entenedora i amb una quantitat d’informació espectacular als processos d’independència d’Estònia, Letònia, Eslovàquia i Eslovènia. I ho fa, a més a més, oferint-nos una visió de conjunt sobre aquestes vies a la independència, una visió molt útil al procés que hem endegat a casa nostra.de Marc Sanjaume 

Economical Writting

Finalment volem fer una recomanació específica per la comunitat acadèmica. És ben sabut que a casa nostra -així com a la resta de l’estat i a molts països de l’Europa meridional- el nostre nivell d’anglès no és precisament exemplar. Aquest fet té conseqüències negatives en múltiples àmbits de la nostra societat, però es fa especialment visible en el món universitari. L’accés a les principals publicacions acadèmiques és exclusivament en anglès, i tenir una bona teoria i unes bones dades no sempre és suficient per aconseguir publicar en les millors revistes: fa falta que la redacció sigui implacable i que s’ajusti als estàndards anglosaxons, molt sovint antagònics a la nostra molt més barroca forma de redactar.  És per això que aquest breu llibre de Deirdre N. McCloskey’s (98 pàgines de ràpida lectura) és un volum valuós per començar a polir la nostra redacció en anglès. En aquest s’hi fan recomanacions molt senzilles i s’hi ressenyen errors habituals de persones de parla no anglesa com ara evitar l’ús de certs adverbis, la construcció de llargues frases subordinades, l’excés d’ús de connectors, etc.

I per si no en tenim prou i volem continuar aprofundint en aquest tema us podeu endinsar en el món de l‘educació on-line amb el curs gratuït “Writing in the Sciences” del professor Kristin Sainani de la Universitat d’Standfor a Coursera. Un servidor encara no l’ha cursat, però asseguren que és de gran valor! – de Marc Guinjoan

Independència: majoritària de debò

dimarts , 9/04/2013

Ahir en Carles Castro a La Vanguardia presentava un article titulat “Majories de debò” on, amb un clar to en contra de la independència, presentava uns càlculs a partir dels quals demostrava que no hi havia una majoria a favor de la secessió atès que, atenció!, segons els seus càlculs només el 49,7% hi votaria a favor. La manera de fer els càlculs és molt senzilla: a partir del darrer baròmetre del CEO ha mirat quin percentatge de votants de cada partit està a favor de la secessió i ho ha multiplicat pels vots rebuts.

En l’article Castro però comet dos errors importants a l’ometre en el càlcul l’abstenció. En primer lloc, no té  en compte que aquest 49,7% és sobre el total de persones que votarien a favor + en contra + abstenció. Amb una regla de tres ràpida, si considerem només els vots a favor i els vots en contra, el percentatge puja a força més del 60%. I segon: no té en compte que els abstencionistes malgrat que no han votat a les eleccions autoòmiques, n’hi ha uns quants que diuen que sí que votarien en un referèndum. En concret, el següent gràfic presenta el comportament per cada votant:

Vot per partit.png

Doncs bé, nosaltres hem (re)fet els càlculs i a més a més estem en condicions de presentar-los de manera desagregada per municipi.  Els següents mapes presenten el suport per cadascuna de les diferents possibles opcions en un referèndum.

En primer lloc mostrem el mapa dels votants a favor de la independència, on hi veiem com és a les zones de la Catalunya interior on hi hauria un suport més elevat (fixeu-vos que el color verd més fort significa que entre un 70 i un 80% dels electors votaria a favor de la independència):

votsfavor.png

Seguidament, els votants en contra de la independència (en aquest cas, l’escala arriba només fins al 40% dels vots). Les comarques de l’àrea metropolitana de Barcelona i a la Vall d’Aran és on aquest percentatge és més alt.

votscontra.png

Pel que fa als abstencionistes, queden reflectits en el següent mapa. És sobretot a la costa, a les Terres de l’Ebre, el Segrià i a la Vall d’Aran on el percentatge seria major.

abstencio.png

Finalment, el proper mapa presenta la diferència entre els vots a favor de la independència i els vots en contra. En verd hi ha tots els municipis on la independència, segons els resultats de les eleccions del novembre passat, guanyaria. En vermell els 28 municipis de Catalunya (2,9%) on els vots contraris serien més que els vots a favor.

diffavorcontra.png

I finalment, la pregunta del milió: quins serien els resultats segons aquests càlculs?

Doncs bé, d’acord amb els resultats de les eleccions del passat novembre i segons la metodologia que hem aplicat, els percentatges de suport a la independència serien els següents: el 42,89% votaria a favor, el 29,1% en contra, el 22,21% s’abstindria i el 5,7% no ho sap o no contesta. En efecte, aquests són percentatges més baixos dels que predeia en Carles Castro ahir. Però…

Si descomptem les persones que diuen que s’abstindrien en el referèndum i aquelles persones que no saben o no contesten a la pregunta, pràcticament 6 de cada 10 catalans que anirien a les urnes en un hipotètic referèndum d’independència votarien a favor (59,6%, tal i com mostra el gràfic de sectors de la dreta), i hi hauria una participació del 72,1%. I si assumim una hipòtesi encara més conservadora, per la qual tots els que diuen que no ho saben o no contesten acabessin votant que no, el percentatge de favorables en un referèndum encara seria del 55,2% a favor, amb una participació del 77,8%.

Suport final.png

Un últim apunt sobre la fragmentació partidista a Catalunya: com l’expliquem?

dimecres, 27/03/2013

A continuació presentem el tercer dels articles sobre la fragmentació del mapa electoral català. En el primer dels articles vam mostrat com Catalunya té un nombre de partits polítics força adequat al nombre de diputats que s’escullen en cada una de les quatre circumscripcions del país, tot i que en els darrers anys està creixent de sobremanera. Mostràvem però que en el mapa electoral, lluny de ser homogeni per cadascuna de les demarcacions, el nombre de partits a cada municipi varia dramàticament. Per escenificar-ho us vàrem presentar el següent mapa:

enep_cat2012.png

En un segon dels articles vam presentar mapes a nivell de demarcació, mostrant a quantes desviacions (per sota o per sobre) es trobava cada municipi en el nombre de partits en comparació amb la mitjana de la demarcació. Finalment, us ensenyàvem un gràfic on es veia com la variació en el nombre de diputats de cada circumscripció era capaç d’explicar només una part de la variació en la fragmentació partidista. Finalment ens preguntàvem: quins factors addicionals expliquen aquesta variació? Doncs bé, a través d’un model estadístic de regressió lineal podem fàcilment treure l’entrellat d’aquesta pregunta. Els resultats de l’anàlisi ens mostren la següent evidència empírica (l’anàlisi s’ha fet a partir de les dades de l’article d’en Jordi Muñoz i jo mateix publicat a Nations and Nationalism):

  1. Mobilització nacionalista: el grau d’activisme nacionalista català és un factor que explica la poca presència de partits polítics al municipi. Si agafem les dades sobre si en el municipi s’hi van celebrar una consulta sobre la independència i dades sobre la taxa de persones socies d’Òmnium, veiem com ambdues variables són potents predictors d’un nombre baix de partits. Això mostra el que els mapes ja semblava que ens intuïen: l’atomització partidista es troba en els municipis menys nacionalistes o sobiranistes.
  2. Nascuts a la resta de l’estat: a mesura que augmenta el nombre de persones en el municipi nascudes a la resta de l’estat, també ho fa la fragmentació. Aquest mecanisme és força semblant a l’anterior: en les zones amb menys mobilització nacionalista hi ha més persones d’origen forà, i que voten a partits que en la Catalunya més homogènia (la rural) no hi tenen gaire suport. Dir d’altra manera, són les persones no nascudes fora de Catalunya les que voten a partits amb poca presència en zones predominantment nacionalistes catalanes.
  3. Nascuts fora de l’estat: Aquesta variable no té cap mena d’incidència en la fragmentació. Això ens pot estar indicant dues coses diferents: podria ser que les persones nascudes fora de l’estat no voten suficientment diferent de la resta de la població; ara bé, tot sembla indicar que aquest resultat es pot explicar perquè les persones nascudes fora voten en un percentatge molt menor del que ho fan les persones nascudes a Catalunya i fins i tot que les nascudes a la resta de l’estat.
  4. Municipis més grossos: Finalment, en els municipis més grossos sembla que hi ha major fragmentació. Aquesta tendència creiem que pot venir explicada per dos diferents factors. En primer lloc, podria ser que atès que en els municipis grossos és on hi ha una presència més forta de moviments socials i es visualitzen més les candidatures no majoritàries, hi hagués una lleugera major dispersió del vot. Ara bé, també podria ser que simplement darrere de la variable dels municipis més grossos estiguéssim captant l’efecte de vot menys nacionalista, que no ha pogut ser plenament identificat amb la primera de les variables.

El més curiós de tot però és que un cop hem introduït aquestes quatre variables, l’efecte del nombre de diputats que s’escullen per circumscripció desapareix. Sens dubte això representa una troballa molt sorprenent, que va totalment en contra del que la literatura en ciència política ha explicat. Què vol dir això? Doncs que el nombre de diputats que s’escullen en cada districte no condiciona el nombre de partits que hi ha, sinó que el que ho condiciona és la seva estructura socioeconòmica i lingüística! En una societat tan complexa i plural com la catalana la gent té poc en compte quan va a votar si el seu partit obtindrà o no representació en la seva circumscripció en particular, i es guia molt més per les seves pròpies preferències polítiques i ideològiques, deixant de banda qüestions com l’estratègia, probablement sobrevalorada en la ciència política dominant.