Entrades amb l'etiqueta ‘Marc Sanjaume’

Propostes federalistes

dimecres, 17/07/2013

Fa pocs dies el PSOE va presentar una proposta federal a Granada decepcionant des d’una perspectiva catalanista (també entre les files socialistes) i federalista. Avui no volem comentar el document del PSOE, ja ho vam fer aquí, sinó mostrar que hi ha propostes de federalisme molt més avançades i atentes al pluralisme nacional i les demandes de les minories. Ens fixarem en la darrera aportació al debat de les teories del federalisme feta pel professor Alain Gagnon.

L’obra de Gagnon Temps d’Incertituds (2012, editada a ValènciaCatarroja, per l’Editorial Afers, 210 p) és un conjunt de sis assajos amb un argument clar: la defensa actualitzada del federalisme multinacional. Ara bé, no us espanteu, el seu discurs no és pas una retòrica buida com ens tenen acostumats a les nostres latituds. L’acadèmic quebequès va de debò, escriu des d’una nació que té dos referèndums d’autodeterminació a l’esquena (1980,1995), la quebequesa, i conviu en una de les federacions més avançades del món. El de Gagnon és el federalisme que ha forjat durant anys l’escola quebequesa (i canadenca) de pensament: Taylor, Kymlicka, Tully, Seymour o Laforest, són autors a qui devem no només la formulació del federalisme multinacional sinó de la síntesi entre la qüestió nacional i el liberalisme. Una tradició que han desenvolupat a casa nostra Requejo, Caminal o Guibernau i que en el camp institucional ens ha donat des d’una política lingüística i fins a una legitimació sòlida de les aspiracions nacionals compatible amb la democràcia liberal, que no és poca cosa.

L’aportació de l’obra d’Alain Gagnon al federalisme és triple:

En primer lloc, proposa un disseny institucional concret que anomena federalisme per tractats basat en dos pilars. D’una banda, el pactisme liberal que l’autor relaciona de manera brillant amb la tradició d’Eiximenis a casa nostra; de l’altra, una noció de ciutadania intercultural i comunitària que enfonsa les arrels en el republicanisme, però també en l’indigenisme de les primeres nacions americanes.

En segon lloc, Gagnon pensa l’autogovern federal des de la capacitat de projecció (habilitació) de les nacions minoritàries i no només des de la contenció de demandes nacionals.

Finalment, tot queda relligat amb reflexions ètiques d’envergadura, de la mà de Rawls, Montesquieu, o Hume, però també d’Innerarity o Laforest, que exigeixen una política prudent i mesurada: insiprada en els valors d’hospitalitat, dignitat i reconeixement envers la diferència cultural dins i fora de les nacions minoritàries.

En l’aposta de Gagnon Ramón Cotarelo hi ha vist una defensa del nacionalisme, d’ “allò propi” de les nacions. Però el llibre de l’autor quebequès va molt més enllà del nacionalisme liberal, és una proposta d’estructuració democràtica de la diversitat que, com hem vist, beu de tradicions molt diverses i es compromet amb una visió republicana de la ciutadania.

Hom es pregunta si l’opció federal que s’hi proposa no és fruit d’un marc polític concret: un Quebec que ha rebutjat la independència a les urnes, però que disposa d’eines institucionals potents per plantar cara a Ottawa. Però ni Ottawa és Madrid, ni l’autogovern català el quebequès. Farien bé de fixar-se en aquesta obra aquells que encara entonen l’”Escolta, Espanya”, hi trobaran quelcom més que el simple rebuig a la secessió i la construcció de suposats models federals per a contrarrestar l’independentisme a casa nostre. 

Dopatge defensiu

dimecres, 3/07/2013

Avui tornem a parlar d’esport  per referir-nos a un tema més controvertit  com és el de l’ètica i el dopatge. Un post no seria ni molt menys suficient per analitzar la peculiar situació de l’Estat espanyol en aquesta matèria. I és que Espanya encobreix deliberadament una de les xarxes de dopatge més grans del món tal com ha apuntat l’AMA. En tot cas, aquí només ens centrarem en un argument recurrent que solen fer servir els esportistes tramposos a l’hora de justificar-se: el dopatge defensiu.

Perquè un esportista dopat és un trampós

Abans de fer referència al concepte de dopatge defensiu convé aclarir un aspecte fonamental (i obvi): un esportista dopat és un trampós. Si seguim a Kirkwood,  podem resumir sota quines condicions una acció és tramposa: i) l’esport té unes normes conegudes per a tothom (és a dir, una llista de substàncies prohibides); ii) per tant, l’esport és una activitat cooperativa (i competitiva) dins unes normes establertes, no es practica en absència de normes; iii) el dopat intenta trencar les normes comunes; iv) ho fa en benefici propi (atès que aconsegueix un avantatge a l’hora de competir respecte la resta d’esportistes).

Tramposos ofensius i defensius

Una classificació de tramposos és la que distingeix entre els ofensius i els defensius. El dopat ofensiu seguiria exactament la seqüència que hem descrit més amunt: trencaria les normes buscant l’avantatge propi, perjudicant a la resta de participants que segueixen les normes i trencant la promesa de complir-les implícita en la pràctica esportiva. Obviament, aquesta actuació seria èticament rebutjable ja d’entrada.

Però què diria el dopat defensiu? En aquest cas la justificació seria la mateixa però amb una variació substancial: el trampós defensiu argumentaria que ha trencat la norma “perquè tothom ho fa”.

Els exemples són tristament abundants: fa pocs dies l’exciclista Jan Ullrich confessava haver-se dopat durant anys però “que no prenia res que els altres no prenguessin”. El dopatge defensiu també fou un argument de pes utilitzat per l’exciclista i triatleta en actiu Lance Armstrong a la famosa entrevista en que confessà haver-se dopat durant anys. Armstrong anà més enllà que Ullrich afirmant que havia buscat la paraula “trampós” al diccionari i no es reconeixia en la definició que hi trobà. L’argument d’Armstrong era el següent: ser un trampós implicaria, precisament, trencar les normes per aconseguir un avantatge propi (això és el que va llegir al diccionari i hem definit més amunt) i , igual que Ülrich, segons ell no prenia res que els altres no prenguessin. Per tant, no hi havia avantatge propi, és a dir: no hi havia trampa. 

Contra el dopatge defensiu

Així doncs, són menys (o gens) tramposos els dopats defensius? No, ho són igual. Per diverses raons.

Igualtat. Com sap l’esportista que recorre al dopatge per igualar la seva situació respecte els altres (pensa que tots es dopen) que efectivament l’ha igualada? Diversos estudis demostren que una mateixa dosi de dopatge té efectes diferents sobre cada individu. Per tant, resulta força complicat calcular si efectivament ha estat o no un dopatge defensiu o si resulta que després de dopar-se acaba competint en avantatge.

Defensius ofensius. De fet, el dopatge és quelcom que sol estar sota una veritable omertá (llei del silenci) en ambients esportius. Com sap un dopat defensiu quines dosis prenen exactament els seus competidors? Es pot convertir el dopat defensiu en ofensiu si sobrepassa el suposat nivell de dopatge dels seus competidors?

Una escalada. És fàcil veure que la dificultat de saber exactament el dopatge necessari per igualar la situació duria a una escalada ofensiva-defensiva de dopatge massiu. Malauradament, hom diria que això ja ha passat més d’una vegada si fem cas dels exemples que hem vist més amunt.

Recursos externs. Si estirem l’argument anterior fins i tot podem arribar a una paradoxa curiosa: la igualtat, en un esquema de dopatge defensiu, depèn dels recursos externs i no pas del talent i l’esforç de cada esportista. Si això fos cert, l’anhel igualitarista del dopat defensiu estaria força condicionat per l’accés als recursos externs (el dopatge és molt car, i les beques esportives molt escasses). Així, el suposat igualitarisme inicial es converteix en una nova font de desigualtats: l’accés als recursos per obtenir substàncies dopants. Fins i tot podríem qüestionar, en un context de dopatge massiu, si l’esport continua essent el mateix que era quan passa a dependre en gran mesura de recursos externs.   

Efectes sobre tercers implicats.  La tesi del dopat defensiu cau com un castell de cartes si tenim en compte que és impossible que sàpiga si tothom s’ha dopat en la seva disciplina (tampoc en quina mesura, ja ho hem dit). El dopatge podria, fins i tot, compensar la desigualtat de competir contra altres atletes que s’han dopat; però i els que no ho han fet? És evident que, a part de promoure una escalada de dopatge, el dopat defensiu perjudica els interessos dels competidors que no recorren a ajudes externes.

En resum, l’actitud tramposa del que es presenta com un dopat defensiu resulta tant o més perjudicial que la de l’ofensiu: contribueix a l’escalada de dopatge empenyent els competidors a la recerca de recursos externs. És una estratègia de defensa fallida perquè la mateixa distinció entre l’actitud ofensiva i defensiva resulta impossible de provar.

Melics genocides

dilluns, 1/07/2013

Les declaracions de la presidenta de Castella la Manxa i secretària general del PP, Dolores de Cospedal just després del concert per la llibertat referint-se a les aspiracions de Catalunya: “les regions o els països que es miren el melic són vulnerables a la demagògia i estan condemnades a viure a la defensiva”, queden “atrapats” i “mirant cap enrere, són molt vulnerables a la retòrica demagògica d’alguns que tenen pocs escrúpols” són un veritable clàssic de la filosofia contemporània. La concepció ancestral, egocèntirca  i retrògrada de les minories nacionals davant les comunitats suposadament modernitzadores, cíviques i il·lustrades (sempre formulades des del “melic” dels estats: Madrid, París o Londres) ve de lluny. Fins i tot, de més enrere que l’inventor de la distinció entre presumptes nacionalismes cívics (occidentals i estatals) i nacionalismes ètnics (sempre orientals o minoritaris), Hans Kohn.  Fixin-se en aquesta cita d’un dels pares del liberalisme, Stuart Mill, a la famosa obra Considerations on the representative government (1861): 

‘L’experiència demostra que una nacionalitat pot ser absorbida per una altra; i quan era originàriament inferior i més endarrerida pel que fa la raça humana  ho serà en el seu avantatge. Ningú pot suposar que no és més beneficiós per un bretó, un basc o un navarrès francès, ser transportat al corrent de les idees i els sentiments d’un poble civilitzat i cultivat –  ser membre de la nacionalitat francesa, admès en termes d’igualtat i amb tots els privilegis de ciutadania francesa…- que no pas romandre en les seves relíquies de temps passats, removent-se a la en la seva petita òrbita mental, sense participar a l’interès general del moviment del món’.

Una convicció que ha arribat als nostres dies de la mà de filòsofs com Michael Ignatieff que va escriure una obra cèlebre sobre el nacionalisme: Blood and Belonging; i que feu una inestimable contribució al corrent de pensament de Mill amb el seu Nationalism and the narcissism of minor differences.

La “literatura acadèmica” fa temps que ens ha advertit no només de la falsedat dels “melics narcisistes” sinó de la seva perillositat quan qui els invoca són els Estats existents. Per exemple, Taras Kuzio ens ha alertat del fet que la construcció de l’estat cívic davant les suposades minories ètniques comportà una construcció nacional ètnica, sovint per la força, per part dels primers. El canadenc Will Kymlicka s’ha encarregat de recordar-nos, no només que les minories nacionals són tan o més modernes que els estats existents sinó que les seves opcions polítiques són plenament compatibles amb els ideals democràtics. I és que, tal com ja apuntà Walker O’Connor, la construcció nacional dels estats “cívics” ha anat de la mà de la destrucció nacional (preguntin-ho a la Catalunya Nord), una destrucció nacional que ha tingut poc a veure amb les minories nacionals i molt amb la construcció de la modernitat de les majories nacionals. De fet, ha estat, precisament, en nom del suposat progrés dels grans Estats que s’han comès els crims més terribles de la humanitat. Michael Mann, al seu The Dark Side of Democracy: Explaining the ethnic cleanising, ens recorda que han estat les nacions (que ara fan gala de la seva democràcia) les que en “nom del poble ” modernitzador i avantguardista han comès els grans genocidis del segle XX. Tinguem present que aquests han estat els veritables melics “vulnerables a la demagògia”. Melics genocides.

Catalunya: causa justa

divendres, 31/05/2013

La secessió de Catalunya ha esdevingut una causa justa fins i tot per un dels teòrics més populars, i restrictius, del dret de secessió: Allen Buchanan. Ho diu al pròleg que acompanya l’edició en castellà del seu llibre més citat (que apareixerà el proper 6 de juny): sota determinades circumstàncies fins i tot la via unilateralista estaria justificada.

Dret moral a la secessió

El dret moral a la independència s’ha teoritzat de tres maneres diferents. En primer lloc,  des del nacionalisme: ser una nació dóna dret a tenir un Estat. En segon lloc des de la democràcia: una majoria (clara) a favor de tenir un Estat legitima per a tenir-lo. En tercer lloc des de la causa justa: patir determinades injustícies justifica la creació de l’Estat propi. Mentre les dues primeres raons donen un dret a priori a la secessió, la tercera donaria un dret a la secessió com un remei a la injustícia. Ho hem explicat amb més detall aquí.

Per què no un dret primari?

La por a la fragmentació i a la inestabilitat, juntament amb la defensa aferrissada de l’status quo, han provocat que les teories de dret primari sovint siguin rebutjades. S’argumenta que si només cal una majoria a favor de la independència les fronteres es podrien variar diàriament i el debat democràtic quedaria alterat per una por constant a la pèrdua de part de la comunitat. D’altra banda, seguir fil per randa la doctrina nacionalista duria a conseqüències perilloses: qui decidiria quins són els límits de la nació? Podria Sèrbia (re)ocupar Kosovo per formar part del territori històric? No discutirem aquí aquestes crítiques, que compartim només parcialment.

Una causa justa

La secessió, generalment, s’ha legitimitat des de fora del dret primari: s’ha plantejat com una solució a una situació d’injustícia. El mateix Buchanan solia restringir  la “causa justa” de la secessió bàsicament a annexions militars, situacions colonials o genocidis. Per a la resta de casos la independització no estava permesa (a la teoria). Per això l’anàlisi del cas català al seu nou llibre representa una novetat: Buchanan aplica les quatre condicions de causa justa de la seva teoria a Catalunya i considera que n’hi ha dues que podrien legitimar la independència.

1) Vulneració massiva DDHH. A Catalunya no estem en una situació de guerra i per tant l’autor rebutja aquesta possibilitat de justificació que reserva per casos greus (per exemple: Sudan del Sud).

2) Annexió injusta. L’ocupació militar de Catalunya va succeïr fa masses anys per a Buchanan, que la situa a la Guerra de Successió.  Per tant, rebutja aquesta argument.

3) Redistribució injusta. Buchanan troba exagerat el lema “Espanya ens roba” però en canvi es planteja en quines situacions la redistribució pot resultar injusta. Així, aclareix que una redistribució justa ha de ser “progressiva i coherent”, tot i la dificultat d’establir criteris, Buchanan considera que l’estat espanyol no està complint aquesta condició.  Precisament ahir el professor Félix Ovejero argumentava contra aquesta idea i el replicava en Lluís Pérez.

4) Vulneració acords intraestatals.  D’altra banda, fa referència a la sentència del TC sobre l’Estatut i a les invasions de competències per apuntar que si el Govern de Madrid no es compromet a respectar les competències i l’autogovern pactat amb Catalunya també s’incompleix aquesta condició.

Mediació UE

Buchanan, però, no dóna suport a una secessió unilateral, a priori, sinó a una solució pactada entre les parts que hauria de comptar amb la mediació de la UE. Ara bé, si Madrid no accepta una solució amb un autogovern significatiu i que no pugui ser intervingut, afegit a una fiscalitat justa, per a Buchanan la legitimitat d’una secessió “no consensuada” augmentaria.

Rawls a casa nostra

dimarts , 28/05/2013

A les assignatures de filosofia política i del dret s’acostumen a ensenyar el primer i segon Rawls: A Theory of Justice (1971) i Political Liberalism (1993). Les teories del filòsof liberal-igualitarista s’estudien de manera abstracta, generalment en un diàleg acadèmic amb els seus crítics (Dworkin, Nozick, Cohen, Sen, Nussabum…). Però rares vegades s’intenten aplicar els conceptes rawlsians a la política que ens envolta. A continuació fem un petit exercici de teoria política aplicada sense gaire pretensions acadèmiques a partir de conceptes rawlsians.

Democràcia

Vel de la ignorància. L’acadèmic de Baltimore proposa una variant del contractualisme peculiar. A la democràcia que planteja Rawls les parts contractants no saben el lloc que ocuparan a la societat abans de formar-la i han de discutir els principis de justícia que la regiran en aquesta situació d’ignorància parcial. De manera que les parts del debat miraran de maximitzar la situació dels menys afavorits a la futura societat a l’hora d’acordar els principis que de la vida en comú però també permetran molt de marge per perseguir les ambicions personals.

Podem aplicar aquesta idea a la discussió de la Llei electoral catalana que després de més de 30 anys ha estat impossible d’acordar a Catalunya, és un exemple clar de la intuïció de Rawls. És possible posar-se d’acord sobre la llei electoral si es comença la discussió calculant (a priori) precisament quina serà posició de la força política pròpia?  Té sentit que acordin el sistema electoral els propis partits, si més no en aquests termes?

Consens solapat. Una altra idea és la proposta  rawlsiana de l’acord en que es fonamenta l’organització política i especialment la concepció de la justícia a la seva teoria. El consens solapat consisteix en un acord en els principis bàsics que regeixen la idea de justícia i el funcionament de la societat; però, compte, aquest no requereix tenir les mateixes conviccions morals (fruits de la doctrina ideològica de cadascú) sinó compartir uns principis comuns que van més enllà d’un mer modus viviendi.

De manera similar, el debat sobre la consulta per l’Estat propi, evoca la necessitat d’acordar les característiques d’una consulta (la pregunta, termes de negociació) sense que calgui posar entre l’espasa i la paret a ningú respecte la seva identitat última o convicció moral. És un debat que es pot enfocar com la necessitat d’establir un consens solapat: l’existència d’un subjecte col·lectiu (nacional o no), el principi democràtic (derivat de l’autogovern i l’autodeterminació) o el principi de legalitat (espanyola, catalana, europea…); poden ser els punts de trobada més enllà de les doctrines de cada part (republicana, nacionalista, socialista, liberal…).

Justícia

Esquema de cooperació. La societat rawlsiana ja hem dit que és contractualista i duu implícit un ideal de reciprocitat, cadascú aporta la seva part tot esperant que els altres també ho facin en la mesura que els sigui possible. La percepció de viure en un esquema de cooperació es trenca, entre d’altres, amb la corrupció, la desconfiança o l’incompliment sistemàtic de promeses electorals. Els casos en que els interessos privats dominen l’actuació a l’esfera pública resulten abominables des de la perspectiva d’una societat en que l’ideal de reciprocitat, és a dir el benefici mutu, ha de guiar els ciutadans. 

Principi de la diferencia. L’igualitarisme de Rawls és limitat, però té clara la necessitat d’evitar els impulsos utilitaristes i de beneficiar als menys avantatjats. Per això pensa un ordre de principis en que les possibles desigualtats provoquin beneficis als menys avantatjats a través del criteri de maximitzar la seva situació.

Loteria social i natural. Rawls considera que el punt de partida de cada persona és fruit de la loteria social (cirumstàncies de l’entorn en que es neix) i la loteria natural (potencial biològic amb que neix cada persona). Una desigualtat que sigui fruit d’aquestes dues loteries no és justa per a Rawls, o si més no mai podrà ser legitimada com a merescuda. No cal dir que avui som molt lluny de fer realitat un sistema que contempli desigualtats injustes com les que deriven de la loteria social i natural.

Des dels anys 70′ el sistema econòmic que en que vivim genera més desigualtat (i pobresa), i sobretot arran de la darrera crisi econòmica la situació s’ha agreujat encara més. Aquest és un sistema que va contra de la intuïcions de Rawls. La preocupació del filòsof per evitar l’enfocament utilitarista xoca amb un sistema que, per aconseguir quadrar les xifres de dèficit, empitjora la situació dels menys afavorits. D’altra banda, l’augment de la desconfiança envers la classe política també indica que es trenca l’ideal de basar la societat en un esquema de cooperació.  Ara bé, l’augment galopant de les desigualtats fa qüestionar una teoria de la justícia, la de Rawls, que ha rebut força crítiques per legitimar (tot i cercar millorar la situació dels menys avantatjats) grans desigualtats (vegeu, per exemple, les crítiques de Cohen). 

Falsedats contra el dret a decidir (I)

dimecres, 22/05/2013

Fa pocs dies els acadèmics Pau Marí-Klose i Francisco i Javier Moreno Fuentes signaven a Agenda Pública un article crític amb el procés pel dret a decidir. Ja hem comentat més d’una vegada que celebrem cada contribució al debat públic i especialment les que es fan des del coneixement acadèmic en aquests temes. Acadèmics com Marí-Klose i Moreno són un referent de primer ordre per a nosaltres. Ara bé, no podem estar menys d’acord amb un article que partint de premisses dubtoses arriba a conclusions que, des del nostre punt de vista, són falses i esbiaixades. Aquí abordarem les premisses de les que parteixen i discutirem la primera de les dues tesis que presenten els autors (posteriorment abordarem la segona).

Premisses falses

El punt de partida del raonament de Marí-Klose i Moreno és un argument recurrent: (1) la majoria sobiranista és una narrativa més que no pas un fet real. (2) Allò que “hauríem de” prendre’ns seriosament són les necessitats “reals” de les persones: desocupació, vulnerabilitat socio-econòmica, deteriorament dels serveis públics, etc.  

Resposta: (1) La primera afirmació és falsa: unes eleccions amb una participació récord (67,76%) atorgaren majoria als partits favorables al dret a decidir (CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA, CUP, 107/135 diputats) i també als partits favorables a l’Estat propi (87/135 diputats). Aquesta majoria es va materialitzar en una moció que assolí el suport d’una majoria amplíssima de la cambra a favor del dret a decidir i una solució pactada (104/135 diputats).

Hom podria objectar que a) la majoria sobiranista és heterogènia pel que fa els objectius; b) el 32,24% de catalans que no van anar a les urnes potser són tots contraris al procés; c) que els votants estaven alienats per un “espiral del silenci” comunicatiu que no els permetia veure la realitat i votaren (o no votaren) “erròniament”; d) els suports als partits sobiranistes no volien tots el dret a decidir, només una part dels votants de cada partit volia engegar el procés pel dret a decidir.

Nosaltres admetem (a), del PSC (contrari a la independència i dubtós amb el dret a decidir) a la CUP, hi va una gamma cromàtica enorme. Pel que fa (b) resultaria estrany si fem cas de les enquestes, més aviat serien persones que no estan interessades en la política, i sí, per abstenció diferencial n’hi poden haver que no se senten part de la política catalana i, fins i tot, estan en contra del procés (a més, ja vàrem mostrar aquí que l’abstenció diferencial va caure l’any 2010 i no el 2012). Jaume López i Xavier Fernández han analitzat els marcs cognitius en relació a l’abstenció en aquesta línia. Ara bé, aquests abstencionistes diferencials no voten perquè estan ‘contaminats’ d’una narrativa catalanista o per qüestió de marc cognitiu? L’objecció (c) l’abordarem després. Sobre l’objecció (d) podem esperar a les properes eleccions a veure si l’electorat català castiga els partits majoritaris per ser massa independentistes. A quin país del món tots els votants de cada partit voten per un únic tema? Amb l’excepció del PSC la resta de formacions sobiranistes eren molt explícites als seus programes.

Resposta (2) La segona afirmació -allò que “hauríem de” prendre’ns seriosament són les necessitats “reals” de les persones: desocupació, vulnerabilitat socio-econòmica, deteriorament dels serveis públics, etc.- és purament ideològica i també és falsa.

En primer lloc, un partit o govern pot decidir que dóna prioritat a aspectes com ara la cultura i/o la reivindicació del reconeixement nacional i situar en un ordre secundari les qüestions de redistribució socioeconòmica. Sense que això hagi de satisfer en el conjunt de l’electorat, és evident que es tracta d’una decisió política i els ciutadans tenim mecanismes per evitar que això torni a passar en les següents eleccions.

En segon lloc, és fals perquè el sobiranisme català ha explicat per activa i per passiva que el dèficit fiscal i les polítiques econòmiques de l’Estat són, en part, responsables de la situació en què ens trobem. Estat propi i polítiques socioeconòmiques van de la mà a la “narrativa” que desagrada Marí-Klose i Moreno. Caldria, doncs, que filessin més prim amb aquest argument. Vegin per exemple la relació entre deute i dèficit fiscal en aquest article del professor Carles Boix.

Tesis falses

La teoria de l’“espiral del silenci”, construïda per l’acadèmica alemanya Elisabeth Noelle-Neumann fonamenta una part de les tesis de l’article més enllà de les (falses) premisses.

Segons els autors el que passa a Catalunya seria allò que Noelle-Neuman anomena “una auto-supressió de les narratives alternatives com un producte de la por dels individus i els grups socials dissidents”. La clau d’aquesta teoria són, primer, els mitjans de comunicació que conformen l’opinió pública d’un país i, segon, el fet que promouen un sentiment d’amenaça i por d’isolació d’acord amb la teoria de Noelle-Neuman. 

Resposta (1) El primer argument el podem comprovar amb el consum de mitjans a Catalunya. Tal com ens mostren les dades (l’audiència de mitjans a Catalunya) resulta dubtós pretendre atribuir un espiral del silenci a una societat amb un consum de mitjans plural. Per exemple en televisió: TV3, Antena3, Tele5 i TV1 gairebé empaten en audiència (Quines expressen punts de vista favorables al procés? No cal comentar-ho).  Val a dir que aquí no hi ha inclòs internet, que encara facilita més l’accés a la pluralitat informativa.

Un apunt important és allò que l’Anuari de la Grup de Periodistes Ramon Barnils assenyalava l’any passat: els mitjans de comunicació contraris a l’Estat propi no havien dedicat ni un minut a donar veu als arguments contra la independència de Catalunya. La gran quantitat d’informació disponible en aquests mitjans se centrava en deslegitimar el procés per celebrar un referèndum en la línia de l’article de Marí-Klose i Moreno (generalment, i per desgràcia, des d’un nivell i un to molt més baixos).

Resposta (2) Però si se’ns permet l’atreviment, allò que realment preocupa a Marí-Klose i Moreno és si hi ha una atmosfera d’amenaça i por d’isolació. Aquesta tesi no és nova a l’esfera pública espanyola: ha estat un argument recurrent no només a casa nostra sinó sobretot al País Basc a causa del conflicte armat. Es podria demostrar el mateix a Catalunya? La nostra opinió és que no. L’estructura de mitjans de comunicació accessibles a Catalunya és plural i permet expressar opinions diverses sobre el procés independentista, si més no en la mesura que ho són les democràcies occidentals. On han succeït aquestes coaccions als contraris a la independència?

En tot cas, en aquest argument, donem la raó Marí-Klose i Moreno en dos aspectes: a) és fonamental que la pluralitat d’opinions es mantingui i es millori als mitjans de comunicació. b) Allò que Noelle-Neuman assenyala com la “ignorància del pluralisme” per part de la majoria, és un risc que no ens podem permetre que ocorri a casa nostra ja que cal estar al corrent de l’estat d’opinió del país i no pas de l’esfera de comunicació pròpia que sovint és esbiaxiada.

La nostra tesi: no és precisament la deslegitimació sistemàtica del Govern català i el catalanisme per convocar una consulta sobre el futur del país el veritable problema en aquest debat? Allò que realment empeny a no formular els arguments contraris a la secessió és precisament la negació de l’existència d’una comunitat política (un poble, una nació, el que sigui) a Catalunya que vol decidir el seu futur. No seria més fàcil acceptar el dret a decidir i posar-se a discutir els avantatges i inconvenients de la independència? Quins són els arguments en contra la independència de Marí-Klose i Moreno? Podria ser que la manca d’arguments en contra la independència porti els intel·lectuals a carregar contra el dret a decidir?

Nota: en el següent article abordarem la segona tesi: el suposat elitisme del catalanisme, caricaturitzat per Marí-Klose i Moreno com un moviment de la burgesia.

L’autonomia catalana al Trentí-Tirol del Sud

dijous, 16/05/2013

El passat dilluns ens van convidar a Trento (Itàlia) per debatre sobre l’autonomia i les relacions amb la UE en el marc d’un cicle de conferències organitzat per una fundació local. La taula rodona en que vam participar, en un magnífic centre cultural, es centrava en quatre casos: les dues províncies autònomes que acollien l’esdeveniment Trento i el Tirol del Sud (que comparteixen una mateixa regió Trentino- Tirol del Sud); Catalunya i Escòcia. Tot i que la taula rodona no fou estrictament acadèmica ja que estava pensada per un públic generalista les exposicions dels altres ponents (Simone Penasa, Elisabeth Alber i Dani Cetrà) foren d’un gran nivell, fet que va permetre debatre (durant i després de l’acte) les principals diferències i punts en comú entre les autonomies d’aquestes regions i nacions sense estat europees. Ens van cridar l’atenció molts aspectes sobre els altres casos però també sobre les comparacions establertes.

Evolució i un disseny institucional. L’evolució de la regió del Trentino-Tirol del Sud és extremadament peculiar. L’acord bilateral entre el Govern italià i l’austríac al final de la Segona Guerra Mundial, acord De Gasperi-Gruber  del 1946, va fer que la República italiana conservés el territori de l’antiga regió unitària del Tirol que havia annexionat a la Primera Guerra Mundial i italianitzat durant l’etapa feixista de Mussolini. Ara bé, com que la regió incorporà també el Trentí (majoritàriament italianòfona) l’autonomia fou insuficient per als germanòfons. Després d’un conflicte ètnic força exacerbat per diverses accions terroristes, el 1972 el Govern italià donà autonomia a les dues províncies amb un segon Estatut d’Autonomia. Aquestes establiren mecanismes consociacionals (quotes per a les minories, rotació de càrrecs, rotació de la capitalitat) dins la seva pròpia autonomia i però també a nivell regional. Paulatinament, però, la regió ha anat quedant buida de competències que s’han anat transferint a les províncies, la reforma territorial de la República italiana del 2001 va acabar de buidar-la de competències amb un tercer Estatut. Actualment les províncies del Tirol del Sud i del Trentí legislen sobre la majoria de matèries excepte seguretat, defensa, relacions exteriors o política monetària (bàsicament en mans de la UE). El 90% dels impostos són gestionats per les províncies, aquestes doncs tenen força més autonomia que Catalunya o Escòcia. 

Autonomia i moderació. Fins fa poc, aquesta evolució de l’autonomia s’havia considerat un èxit ja que havia deixat enrere les tensions ètniques que amenaçaven l’estabilitat de la zona i havia satisfet bona part dels tirolesos que apostaven per una defensa de l’autonomia tot reivindicant algunes competències. Ara bé, la crisi econòmica i institucional que ha afectat la política italiana dels darrers temps sembla que també ha esquitxat a la hegemonia tradicional de l’SVP al Tirol del Sud. A les darreres eleccions l’SVP, que governa la regió des del final de la Segona Guerra Mundial, va concórrer de la mà del Partit Democràtic. Aquesta decisió, juntament, amb un programa “moderat” i l’erosió del govern provincial ha fet avançar les posicions dels secessionistes/irredemptistes minoritaris agrupats al partit Llibertari i a la Lliga Nord (tots dos d’extrema dreta).

Vents recentralitzadors. Els secessionistes han utilitzat la crisi econòmica, que igual que a Espanya està impulsant tendències recentralitzadores des de la capital, per rellançar les seves demandes (l’Andreu Orte publicà un capítol sobre resimetrització a Itàlia aquí). Les retallades que ja va promoure el Govern de Monti han generat els darrers anys un augment important del suport a a la secessió i mobilitzacions ciutadanes com ara una onada de consultes similar a la que vam viure a casa nostra per reivindicar el dret a l’autodeterminació. Ara bé, en el cas del Tirol del Sud, d’una banda, les demandes secessionistes solen confondre’s amb les reivindicacions irredemptistes de reunificació amb el Tirol del Nord i per tant amb Àustria. D’altra banda, els principals partits secessionistes se situen a l’extrema dreta com ja hem comentat. El Tirol del Sud és una de les regions més riques d’Europa amb PIB per càpita equivalent al 160% de la mitjana UE-25.

El procés escocès.  Bona part de les intervencions i preguntes del públic se les va endur el procés escocès cap al referèndum d’independència (que explicà en Daniel Cetrà). No són pocs els secessionistes tirolesos que s’emmirallen en el referèndum escocès. Però les darreres enquestes no són bons auguris per a l’SNP ja que aquest ha vist com, fins i tot després de l’inici de la campanya a favor de la secessió un cop fixada la data del referèndum (18 de setembre del 2014) el suport a la secessió ha baixat diversos punts fins a situar-se al voltant del 30%. A ningú se li escapa que la majoria absoluta de l’SNP (i l’ampli suport que manté en intenció de vot) no s’explicà tota, ni de bon tros, pel seu programa independentista. Els queda un any i mig per revertir la situació si volen una Escòcia independent. 

Imatge: www.gardalake.com  

Les nostres recomanacions per Sant Jordi

dilluns, 22/04/2013

Com cada any, us recomanem tres llibres per, arribat el cas, enmig del caos llibreter, pogueu destriar el gra de la palla. O no. En tot cas garantim que nosaltres ens ho hem passat bé llegint-los. Feliç Sant Jordi 2013!

Why nations fail?

nationsfail.png Podríem dir que és una recomanació “fàcil”, però no per això deixa de ser menys interessant. El llibre, publicat per primer cop l’any 2012, està escrit pels acadèmics Daron Acemoglu (MIT) i James Robinson (Harvard) i és un (altre) clar exemple de l’esforç que fan molts acadèmics americans per divulgar el coneixement especialitzat al gran públic (aquí trobaran el web i aquí la versió castellana. Desgraciadament encara no hi ha versió catalana). El llibre comença volent respondre una pregunta senzilla de formular però difícil de contestar: per què alguns països han crescut econòmicament i han creat benestar, mentre d’altres han fracassat en l’intent? A partir d’aquesta “innocent” pregunta, els autors exploren les diferents hipòtesis que s’han ofert fins ara, des de les més econòmiques a les més polítiques. Amb tot, aquest llibre s’ha convertit en un autèntic best-seller que ha aconseguit que termes com “cruïlla crítica” o “elits extractives” entressin de ple en les nostres vides. Tot i que a voltes resulta un pèl reiteratiu, els nombrosos exemples (històrics i actuals) que els autors aporten el converteixen en un llibre amè i ple de coneixement. Ara bé, arriben a una resposta definitiva? Em temo que l’hauran de llegir per saber-ho. – de Toni Rodon

Quatre vies per a la independència

Una idea recurrent al debat sobre la independència en política comparada és que les secessions de l’Europa de l’Est van succeir principalment per l’enfonsament de la URSS, i la desintegració sagnant de Iugoslàvia, en el marc del col·lapse del món comunista. Arran d’aquesta concepció de l’onada de secessions de principis dels anys 90 sovint es considera que no cal aprofundir en uns casos d’independització que serien molt sui generis. Aquesta idea és un error per dues grans raons: primer, perquè les independitzacions que hem esmentat tingueren molt a veure amb les demandes de democratització i es formularen en paral·lel a la decadència dels Estats matriu. Segon, perquè la heterogeneïtat entre els casos com les repúbliques bàltiques o Eslovènia tan pel que fa les característiques bàsiques com els mateixos processos és enorme.  El reconegut periodista Martí Anglada en aquesta obra publicada aquest mateix any ens acosta de manera entenedora i amb una quantitat d’informació espectacular als processos d’independència d’Estònia, Letònia, Eslovàquia i Eslovènia. I ho fa, a més a més, oferint-nos una visió de conjunt sobre aquestes vies a la independència, una visió molt útil al procés que hem endegat a casa nostra.de Marc Sanjaume 

Economical Writting

Finalment volem fer una recomanació específica per la comunitat acadèmica. És ben sabut que a casa nostra -així com a la resta de l’estat i a molts països de l’Europa meridional- el nostre nivell d’anglès no és precisament exemplar. Aquest fet té conseqüències negatives en múltiples àmbits de la nostra societat, però es fa especialment visible en el món universitari. L’accés a les principals publicacions acadèmiques és exclusivament en anglès, i tenir una bona teoria i unes bones dades no sempre és suficient per aconseguir publicar en les millors revistes: fa falta que la redacció sigui implacable i que s’ajusti als estàndards anglosaxons, molt sovint antagònics a la nostra molt més barroca forma de redactar.  És per això que aquest breu llibre de Deirdre N. McCloskey’s (98 pàgines de ràpida lectura) és un volum valuós per començar a polir la nostra redacció en anglès. En aquest s’hi fan recomanacions molt senzilles i s’hi ressenyen errors habituals de persones de parla no anglesa com ara evitar l’ús de certs adverbis, la construcció de llargues frases subordinades, l’excés d’ús de connectors, etc.

I per si no en tenim prou i volem continuar aprofundint en aquest tema us podeu endinsar en el món de l‘educació on-line amb el curs gratuït “Writing in the Sciences” del professor Kristin Sainani de la Universitat d’Standfor a Coursera. Un servidor encara no l’ha cursat, però asseguren que és de gran valor! – de Marc Guinjoan

Unionisme gentlemen

dilluns, 15/04/2013

La setmana passada ens visità el politòleg i polític canadenc Stéphane Dion convidat per la Fundació Canadà a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona (ICAB). Famós per ser un dels homes que han inspirat la política de la claredat arran del referèndum secessionista al Quebec del 1995, Dion és un referent mundial sobre com afrontar l’independentisme en contextos democràtics. En la seva gira unionista de pocs dies, primer per Madrid i després per Barcelona, el professor quebequès s’ha reunit amb diversos polítics per oferir el seu punt de vista sobre la qüestió de la secessió. Això sí, en públic ha estat més aviat contingut pel que fa les relacions entre Catalunya i Espanya.

Ja hem parlat alguna vegada de Stéphan Dion i no sabem quina impressió deu haver causat (ens consta que s’ha reunit bàsicament amb personalitats contràries a la secessió, a l’ICAB només hi havia representants de Ciutadans) però de la seva conferència n’hem tret una conclusió: si d’una banda comparteix la majoria d’arguments unionistes amb els polítics espanyols (i catalans), de l’altra, la seva manera de pensar com afrontar l’independentisme és a anys llum de l’espanyola. 

En primer lloc, els arguments del canadenc contra el secessionisme “al món” són absolutament homologables als espanyols. En fa servir tres de manera recurrent.

Etnicisme excloent. Per a Dion la secessió del Quebec és essencialment motivada per la voluntat d’excloure més que no pas per la voluntat d’incloure. Així, la base de l’independentisme nacionalista francòfon seria la seva identitat única contraposada a la dels anglòfons i obligaria a triar una identitat per sobre de l’altra. Dion extrapola aquest argument i afirma que la secessió obliga a triar una identitat als ciutadans dels estats plurinacionals. Aquí oblida, entre d’altres coses, els esforços de l’independentisme quebequès per demostrar la seva vocació de bastir un Quebec intercultural o la dificultat de les resta del Canadà per incloure el reconeixement nacional del Quebec a nivell constitucional.

Fractura social. El corol·lari del darrer punt ve sol: els intents de secessió divideixen (identitàriament) la societat i és per això que s’han de tractar amb molta cautela. Aquí, una altra vegada, hi ha un menyspreu per les raons de la secessió, Dion evita sempre plantejar si un Estat hostil (si bé és cert que el Canadà ho és menys que Espanya) a les identitats minoritàries no divideix també segons les identitats reconegudes per l’Estat i les que no.

Fragmentació. Però l’argument estrella que Dion repeteix, també a les entrevistes que concedeix als mitjans (com aquesta a la Vanguardia), és la suposada fragmentació política ad infinitum que patiria el planeta terra si no s’aturessin les secessions (com han fet al Canadà). Aquí Dion sol basar-se en una dada dubtosa (falsa, ens atrevim a dir): que al món hi ha 4.000 grups nacionals sense estat i que en voldrien un si es permetés la secessió. Ja hem comentat més d’una vegada que l’acadèmic americà Jason Sorens ha comptat unes 283 minories nacionals concentrades territorialment al món, de les quals només un 38% disposen de partits secessionistes. Més enllà de la dada dubtosa, l’afirmació conté una intencionalitat clara: la voluntat de partició (irredentisme canadenc) del Quebec en cas que aquesta província s’independitzés. Dion ja va defensar aquesta posició quan era ministre d’Afers Intergovernamentals.

Unionisme gentlemen

L’altra cara de Dion, però, és la d’un unionisme que a pesar de les seves jugades fosques es pot presentar al món com a democràtic i amb credencials ben pacífiques. Aquí és on Stéphane Dion es conevrteix en un veritable gentlemen de la unitat estatal al costat d’allò que ens tenen acostumats per aquesta latituds.

Dret a decidir. El punt de partida de l’unionisme gentlemen és molt senzill: el Canadà és perfectament divisible i les seves províncies tenen dret a votar si se’n volen anar Dion va ser molt clar sobre això a l’ICAB. Aquí no hi ha necessitat de buscar tres peus al gat sobre la legalitat dels referèndums a través de l’article 92 o les indissolubilitats de la Pàtria.

Regles democràtiques. Des de la posició democràtica que hem vist, s’exigeix que la voluntat secessionista sigui verificada (és a dir que es voti) tot i que es respecta el fet que decidir votar sigui una competència provincial. Malgrat que Dion recorda que els referèndums no són vinculants i que per raons de prudència estaria a favor de convocar-ne un si hi hagués la possibilitat d’obtenir resultats clars. Així, els “obstacles” que el govern central hauria de posar segons Dion són l’exigència d’una majoria clara i d’una pregunta clara, per dues raons: perquè es tractaria d’un decisió transcendent i ireversible (la secessió) i perquè després caldria negociar i l’opinió de l’electorat no hauria de canviar substancialemnt durant aquesta negociació.

Principis de negociació. Finalment, l’unionisme gentlemen rebutja l’unilateralisme i inspirant-se en la famosa Opinió de la Cort Suprema canadenca arran del referèndum del 1995 imposa quatre principis a la negociació posterior a un referèndum de secessió amb resultats positius: federalisme, democràcia, constitucionalisme i primacia del dret.

No sabem si els polítics espanyols s’han escoltat a Dion amb ganes d’aprendre’n alguna cosa com varen fer els polítics de Londres, però el que no podem negar és que la seva política de la claredat és la d’un veritable gentlemen. Resulta força estrany que el Govern o les forces polítiques secessionistes de casa nostra no aprofitessin l’avinentesa per deixar en evidència un unionisme autòcton, que ja ho hem dit, és a anys llum dels plantejaments de Dion. 

Legitimitat, límits i dubtes de l'”escrache”

dilluns, 25/03/2013

La PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca) ha popularitzat els darrers mesos una nova forma de protesta incorporant-la al seu repertori d’acció col·lectiva. Aquesta s’anomena encalç (escrache*) i consisteix en assenyalar els representants polítics a casa seva, és a dir manifestant-se davant del seu domicili particular, perquè actuïn (legislin i governin) a favor dels interessos que representa la PAH. Concretament perquè desenvolupin la ILP que presentaren per la dació en pagament i l’habitatge digne.

Aquesta campanya de la PAH ha polaritzat als analistes de la qüestió: mentre per a uns és una barbaritat coaccionar als polítics al seu domicili ja que trenca les normes de convivència ciutadana; per a d’altres és una manera de fer justícia ja que, argumenten, els mercats també coaccionen l’actuació dels polítics.  Davant d’aquesta polarització d’opinions ens preguntem si és legítima l’estratègia de l’encalç en el marc democràtic i, si ho és, quins límits no hauria de travessar per a continuar essent-ho.  

La nostra proposta és avaluar-ne la legitimitat mitjançant criteris que solen caracteritzar les accions de desobediència civil. Per què utilitzem aquesta estratègia?

Intuïtivament l’encalç no casa amb les formes de participació ciutadana que empara la llei. La portaveu del Govern espanyol Soraya Saénz de Santamaría ha defensat que el dret de manifestació no empara les accions d’aquest tipus (aquestes han de ser comunicades dins l’autoritat governativa que desconeixem si autoritzaria una manifestació davant del domicili d’un càrrec polític). En tot cas, caldria discutir si jurídicament entraria dins el dret de manifestació. Hi ha una segona raó però per la qual pensem que podria ser un acte de desobediència civil: l’encalç  amenaça una norma no escrita, però molt arrelada a les democràcies liberals, com és la distinció entre l’esfera pública i privada.

Legitimitat

Així, si concloem que l’encalç és una acció de desobediència civil farem servir el mateix raonament per a legitimar-lo. L’encalç es fonamenta en la reivindicació d’un valor de justícia o una avaluació ètica que les lleis no estan garantint davant la crisi econòmica com és el dret a l’habitatge o que una família no sigui desnonada si no té un sostre alternatiu. Ara bé, no totes les accions contra les normes establertes són desobediència civil; aquesta ha de complir certs requisits per a poder-la distingir de l’assetjament, el xantatge, el terrorisme, etc. Aquests requisits fan referència a la integritat dels que practiquen l’acció i als seus límits.

Límits

No violenta. Per tal de donar valor a l’acció, que apel·la a principis ètics i de justícia per definició, els que la promouen no poden emprar la violència física ja que perdrien la raó amb la que volen convèncer la majoria social. En aquest primer punt, és probablement on rau la força de l’encalç, portant al límit la tensió de manifestant-se davant del domicili del càrrec polític, sense que això però vagi més enllà. El diputat i exconseller d’Habitatge de la Generalitat valenciana González Pons intuïa aquest límit quan acusà als membres de la PAH de colpejar la porta de casa seva quan hi havia un menor a dins, un fet que va ser negat per la Plataforma i del qual no hi ha proves.

En aquest punt, doncs, ens distanciem de legitimacions alternatives com ara la noció de contraviolència per respondre a la violència dels desnonaments o a la violència estructural (en aquest article de Jordi Mir s’avaluen aquestes legitimacions). Des del nostre punt de vista acceptar aquesta legitimació permetria qualsevol tipus d’acció violenta i provocaria que la legitimació de l’encalç com a desobediència civil no fos acceptable.

Pública. Allò que distingeix l’encalç del xantatge o l’assetjament, a part de la no-violència, és que s’efectuï a l’espai públic i de manera publicitada. La voluntat de l’acció és sensibilitzar als representants polítics i a la resta de la societat del problema dels desnonaments i les execucions hipotecàries per incorporar el seu punt de vista al debat polític. No tindria sentit, per tant, fer aquesta mena d’accions a l’esfera privada o sense vocació de publicitar-les.

Consciència. Un darrer aspecte important és allò que distingeix a l’activista que fa accions de desobediència civil del que practica la resistència militant organitzada. L’encalç va adreçat a modificar la legalitat. Per fer-ho no rebutja l’estat de dret i democràtic sinó que precisament apel·la als seus valors per a donar sentit a l’acció i convèncer la majoria social de la seva causa. No vol canviar el règim democràtic sinó millorar-lo. En aquest sentit, la tradició dels pensadors de la desobediència civil, de Thoreau a Buey, ha defensat la necessitat d’admetre les conseqüències de trencar la legalitat per demostrar l’adhesió als principis de l’estat democràtic.     

Dubtes

La legitimitat de l’encalç es pot emmarcar dins la desobediència civil, però hi ha aspectes que ens generen dubtes sobre si la pràctica que n’està fent la PAH és del tot adequada:

Una acció preventiva? L’origen de l’encalç fou la justícia popular contra els càrrecs polítics de la dictadura de Videla que no foren condemnats després de jutjar-los, malgrat que les víctimes i els seus familiars sabien que havien comès crims contra la humanitat. En el cas de la PAH som probablement davant d’una situació de crisi humanitària com són els desnonaments però utilitza aquestes accions de manera preventiva i no pas per reparar un judici fallit. Els diputats del PP donaren suport a la ILP que presentaren i encara no se sap què votaran a la nova legislació ni com la desenvoluparan.

Un objectiu erroni? La protesta de la PAH té molt a veure amb el sistema financer. Els representants polítics poden ser còmplices d’una situació injusta sinó se’n fan càrrec o continuen donant suport als que perpetren la injustícia, però per què no dirigeixen les seves accions contra els responsables del sistema financer?

Terceres persones? L’encalç sempre comporta danys col·laterals com ara que la pressió exercida per les accions als domicilis dels responsables polítics afecta les seves famílies; és difícil legitimar una acció que afecti menors o familiars d’un càrrec polític que no tenen res a veure amb la qüestió. Imatges com aquestes, viscudes per diversos càrrecs polítics a l’Argentina, són testimoni dels problemes que poden generar aquest tipus d’accions. En tot cas, però, ja hem vist que la tensió que generen aquesta mena d’accions és allò que busca la PAH sense creuar la línia de la violència ni de l’àmbit privat.

* L’Eudald Calvo ha proposat fer servir el terme encalç en llengua catalana per referir-nos a l’escrache.

——————————————————————————————————————————————

Actualització: El TermCat ha publicat aquesta nota sobre el terme escrache:

En català no hi ha un equivalent directe d’aquesta forma i es pot recórrer a formes descriptives com ara assetjament públic,pressió pública o escarni. Quan calgui es podrà precisar si la pressió o assetjament són en l’àmbit laboral o personal, en el domicili, a la feina, etc.