Can Pàmies o la darrera postal

divendres, 4/08/2017

Concert a Can Pamias i Can Torras

Hi havia una vegada un poble afortunat per la seva ubicació, que gaudia del paisatge de la muntanya i la plana farcida de vinyes, envoltat de nombrosos boscos, fonts i un romàntic castell del segle X. L’arribada del tren al segle XIX va fer de la vila un destí preferent d’estiuejants per la proximitat a Barcelona. Des de llavors es van projectar cases modernistes i noucentistes que no feien sinó embellir l’urbanisme tradicional. El moment àlgid d’aquest període va ser els anys 20 del segle XX quan per subscripció popular es va construir un funicular que apropava encara més visitants i treballadors dels molins paperers a la vall del riu. Espero que arribats fins aquí el lector hagi identificat Gelida en el relat. Situada a l’extrem del Massís de l’Ordal i l’inici de la plana del Penedès, són nombroses les postals de l’època que retraten un paisatge idíl·lic que es va mantenir pràcticament fins als anys 70 del segle passat. L’automòbil, el pas de l’autopista i l’aplicació d’un pla urbanístic creat l’any 1985 per fomentar la construcció d’habitatges va canviar la fesomia.

Malgrat tot, hi ha hagut un espai que s’ha mantingut inalterat. És la finca de Can Pàmies i Can Torras, dues torres emblemàtiques d’aquesta època d’estiueig amb un cuidat i extens jardí amb vegetació típica mediterrània. Tot i ser una propietat privada, només la seva visió des de l’Avinguda Europa i el camp de futbol, amb el Castell al fons, és molt apreciada pels veïns. Aquesta preservació ha estat possible gràcies a la voluntat del mecenes Pere Mir, traspassat fa uns mesos, juntament amb la seva esposa Núria Pàmies. Així doncs va caure com una bomba la portada a aprovació del govern de PSC-ICV a l’Ajuntament al passat Ple Municipal d’un pla urbanístic per edificar en aquest paratge 4 blocs de 4 plantes cadascun, fent un total de 28 pisos, i 15 cases unifamiliars, segons el projecte realitzat per l’Estudi Hèlix de Vilafranca. Una sala de plens plena de gom a gom va fer l’alcalde retirar el punt, ajornant la decisió. Cal preguntar-se com és que altres poblacions conserven paisatges d’aquest valor? Perquè els seus responsables van abandonar la gestió urbanística dels temps de la bombolla immobiliària.

Roaming, Ribesaltes i refugiats

divendres, 7/07/2017

Mai més, enlloc i contra ningú #Ribesaltes #Rivesaltes

Des del 15 de juny el roaming a Europa ha passat a la història, si més no el càrrec als usuaris perquè les companyies de comunicacions encara ho tenen present. Ho vam comprovar el passat dissabte quan, amb un grup de gelidencs vam anar a la Catalunya Nord. En traspassar la frontera van arribar els SMS del canvi d’operadora, indicant un límit de 50 Euros de despesa en roaming. Un missatge així genera certa confusió i molts van optar per no fer servir el mòbil per comunicar-se. Certament no te’n pots refiar. Fa uns mesos vaig contractar una tarifa de dades per viatjar per Estats Units, per utilitzar en cas d’emergència si no podia accedir al wifi. No la vaig fer servir cap dia però a la següent factura figuraven conexions en diversos dies que no vaig fer pas. Vaig reclamar diverses vegades fins arribar al servei de defensa del client de Movistar, el qual em va donar la raó i va retornar els imports facturats.

Qui no tenien possibilitat de reclamació són als qui vam anar a veure a Ribesaltes, a un camp de concentració involucrat en tres guerres: Guerra Civil Española, Segona Guerra Mundial i Guerra de Independència d’Algèria. Fins i tot ha estat centre de confinament per a immigrants recentment. Els drets dels refugiats sempre han estat bandejats. Els testimonis al memorial dels que van patir el seu internament -amb entrevistes, cartes i fotografies de l’època- en donen bona mostra. L’anul·lació dels judicis franquistes és una reparació que sens dubte arriba tard.

En un món hiperconectat, els refugiats que troben asil a Europa no poden tenir dificultats per contactar amb les seves famílies i accedir a la informació. El telèfon mòbil es va convertir per a ells en un estri indispensable en la seva ruta de sortida de les zones de conflicte, però també ho ha de ser per tenir noves oportunitats aquí i refer els seus països quan la situació sigui possible. Tant de bo les persones que van passar pel camp de Ribesaltes haguessin pogut gaudir d’aquest dret, la història hagués estat diferent.

Negar la identitat

divendres, 2/06/2017

#Senyera al #castell #Barcelona #Catalunya

Un dels símbols més importants que té una nació és la seva bandera. Indica la nacionalitat i representa un país, tant per al seu govern com per als seus ciutadans. A Catalunya, la senyera, a banda del seu antic origen medieval, va ser declarada la bandera oficial de la Generalitat de Catalunya l’any 1931 i novament des del seu restabliment l’any 1979, alliberada de l’ostracisme que li va conferir la dictadura per la seva persecució. Des de llavors, tots els ajuntaments han afavorit que, a més a més del que obliga la llei a la seva col·locació a la façana de la casa de la vila, la senyera onegi en espais destacats del municipi per la seva història o per la seva visibilitat.

Un dels espais més emblemàtics per qualsevol poble és el seu castell. Independentment del seu ús i estat de conservació, sempre és un referent històric i patrimonial, ja que moltes vegades la seva propietat municipal ha estat producte de l’esforç conjunt de la població en la seva recuperació. Un dels exemples més paradigmàtics el tenim a la capital de Catalunya. L’any 2011, al Castell de Montjuïc, es va restituir la senyera que el President Lluís Companys va col·locar solemnement el 1936 com a símbol de desmilitarització del Castell i de restitució a la ciutadania, la qual va ser retirada quan les tropes franquistes van ocupar Barcelona el 1939.

Al Penedès podem trobar moltes senyeres situades pels ajuntaments en llocs rellevants i especialment als castells. Ara bé, a Gelida, malgrat haver-se aprovat fa més de dos anys pel Ple, haver-se estudiat la seva instal·lació exacte, segueix sense tenir la senyera al Castell. El govern de PSC-ICV, mitjançant el regidor de cultura fent de portaveu en aquest assumpte, segueix dilatant el tema impedint que la gent de Gelida pugui veure una senyera al seu Castell, com si gaudeixen els veïns més propers amb aquesta fortificació al terme, com Subirats o Cervelló, sense anar més lluny. I cal recordar que parlem d’una senyera, no pas d’una estelada…

Pisos turístics al Penedès

divendres, 5/05/2017

Promoció desesperada

Per al món empresarial penedesenc, una de les millors notícies d’aquest 2017 és la fusió de l’Associació d’Empresaris del Garraf, l’Alt i el Baix Penedès (ADEPG) i la Unió Empresarial del Penedès (UEP) en la Federació Empresarial del Gran Penedès (FEGP). Aquesta acció d’integració no podia ser més necessària per evitar la dualitat en la representativitat del teixit empresarial del territori. Sens dubte és una suma que multiplicarà el dinamisme productiu. Les organitzacions empresarials són bàsiques per la promoció econòmica a nivell general i sectorial. En turisme, l’empresari penedesenc també pot participar del Consorci de Promoció Turística del Penedès, i si atenem en l’activitat, es pot acollir als diversos gremis. En el cas de l’allotjament rural, tant a una masia com a una casa de poble, també pot col·laborar amb l’Associació de Masies del Penedès.

Seguint en aquest àmbit, un dels primers objectius de la nova plataforma associativa, i les gremials ja existents, hauria de ser la defensa dels establiments hotelers del Penedès davant una competència que no ha de pagar els mateixos impostos ni complir la mateixa legislació. Estic a favor dels models de negoci de l’economia col·laborativa però també que hi hagi una regulació que permeti tots els agents treballar en igualtat de condicions. Fer complir la normativa és responsabilitat de les administracions però cal que les associacions empresarials denunciïn l’absència de regulacions que pot comportar abusos. És molt conegut l’efecte d’Airbnb a la ciutat de Barcelona, però només cal consultar l’aplicació per constatar que aquesta oferta de pisos turístics també és ben present al Gran Penedès. Hi han les lògiques diferències d’afectació i tipologia entre les poblacions de costa, adreçades al turisme de sol i platja, i les d’interior, amb l’enoturisme com a principal reclam, o les de llarga tradició en l’activitat turística i aquelles que comencen a apostar-hi. Per un turisme sostenible i de qualitat cal impedir una situació com la que es viu a la capital catalana.

Més d’un any sense Funi

divendres, 7/04/2017

Més d'un any amb el Funi aturat #Funicular #Gelida #Penedès

Ara fa un any, un mes i un dia -com si es tractés d’una condemna- el Funicular de Gelida va deixar de funcionar. Una avaria detectada en una revisió periòdica de Ferrocarrils de la Generalitat va aturar el servei, el qual ja feia uns anys que només permetia pujar i baixar durant el cap de setmana. Curiosament, o no, l’avaria arribava només quinze dies després que s’inaugurés el Centre d’Interpretació del Funicular, per segona vegada, tal com vaig escriure per aquelles dates. En l’article parlava dels diversos anys que s’havia aprovat la creació d’una comissió formada per tots els grups polítics a l’Ajuntament per defensar conjuntament tot allò que tingués a veure amb el futur del Funicular de Gelida, però no havia estat mai convocada per l’alcalde.

Doncs “només” quatre mesos després de l’avaria, abans de la Festa Major, va tenir la primera reunió aquesta comissió, per informar que efectivament el Funi no funcionava indefinidament per la necessitat d’aportar recursos per la reparació d’unes fissures detectades en les rodes dels vehicles. Malgrat tot a la Funimetrada, la cursa contra el Funicular que organitza Ràdio Gelida, el Funi es va moure però sense transportar passatge. A la Funifira, al novembre, on s’hauria de posar de rellevància aquesta patrimoni únic gelidenc, penedesenc i català, va evitar el funicular, aturat sine die.

L’estat de la maqueta del funicular de Jaume Casanovas, pendent de reparar des de fa temps, resumia la situació de tot plegat. Així la va veure el conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat Josep Rull, convidat a la inauguració. Es va comprometre a treballar per reobrir-lo, i també a que valoréssim el centre d’interpretació finançat per FGC… Han passat cinc mesos des de llavors i el Funi segueix inoperatiu. El passat diumenge l’associació Flash Gelida organitzava un ral·li fotogràfic. L’estació del funicular era un dels temes del concurs. Malauradament no era pas el Funi en sí mateix, estàtic i tancat, a l’espera que l’Ajuntament es decideixi a liderar la reivindicació per la seva tornada.

La primera vegueria

divendres, 3/03/2017

Maqueta del Penedès @vinseum #Vilafranca #Penedès #CapitaldelVi

L’any 2008 s’anunciava que la vegueria de l’Ebre seria la primera en constituir-se a Catalunya. De fet el càrrec de delegat del govern a les Terres de l’Ebre es va crear l’any 2001. L’administració ho tenia clar i la nova ordenació territorial prometia noves oportunitats. El 2010 vindria l’acord per la creació de les set vegueries, de les quals el Penedès quedaria exclòs. Han hagut de passar set anys més -un per vegueria- per esmenar aquest error. Malgrat que l’aplicació efectiva de la nova estructura dels serveis de la Generalitat va quedar posteriorment en suspens, ara la incorporació del Penedès ha estat anunciada com la vuitena vegueria. Res més lluny de la realitat. A priori tots els territoris parteixen de zero, a l’espera del desenvolupament de la llei, però si n’hi hagut unes comarques que han fet més mèrits que cap altre per tenir una vegueria han estat les del Penedès. A diferència de tots els altres casos, aquesta ha estat una reivindicació que ha anat de baix a dalt, per iniciativa popular, gràcies a l’impuls de la Plataforma per la Vegueria Pròpia.

Dins d’aquest moviment ha estat important la creació d’una consciència de l’àmbit penedesenc a la xarxa que ha representat la Penedesfera, la comunitat de bloguers i interessats en el web 2.0 de l’Anoia, Alt Penedès, Baix Penedès i Garraf. Són ja més de 1.300 bloguers i més de 5.000 twittaires o piuladors, entre d’altres eines del social media, que tenen des del 2008 un referent territorial dins la societat de la informació i la comunicació. De fet després de la primera reunió a Gelida va anomenar la Penedesfera com la vegueria virtual. Una experiència que he pogut viure de primera mà, la qual sense l’opinió i el coneixement continu aportat cada dia a internet pels penedesencs no seria possible. Aquesta singularitat ve a sumar-se a la consideració que el Penedès no mereix el darrer lloc en una hipotètica classificació de vegueries sinó que, amb tota propietat i per la rellevància del seu pronunciament, és la primera vegueria.

L’Agroparc i la gestió de la informació

divendres, 3/02/2017

Presentació del projecte d'Agroparc @AmetllerOrigen a #SantLlorenç d'#Hortons #Penedès

La majoria de les 121 hectàrees on el Grup Ametller vol instal•lar l’Agroparc són al municipi de Gelida, concretament un 85% per un 15% a Sant Llorenç d’Hortons. La primera notícia que van tenir els gelidencs d’aquest projecte va ser mitjançant la premsa comarcal. Va ser arrel de la roda de premsa realitzada al desembre a Vilafranca pel col•lectiu ecologista Bosc Verd. Al dia següent, un dimarts 13 –no sabem si això serà un bon auguri per la iniciativa– enviava un butlletí on s’afirmava: “No estem d’acord en la construcció de parcs temàtics de grans dimensions” i anunciava al•legacions. Per la seva banda, el Grup Ametller reaccionava la setmana següent explicant el seu projecte d’Agroparc al Vinseum com a “model d’integració pioner al món”. El 18 de gener, a petició del seu alcalde, es presentava omplint La Sala de Sant Llorenç.

En canvi a Gelida no hi ha prevista en aquests moments cap presentació i el seu alcalde diu, mitjançant Ràdio Gelida, que li sembla una bona proposta. Ho diu ara quan va ser dels primers en conèixer el projecte, ja que abans d’anar al novembre a la Generalitat va haver de passar pels respectius ajuntaments afectats. A banda, hi dóna suport de la mateixa manera que va fer amb el polígon de Can Valls, on l’empresa Carrefour havia d’acabar amb l’atur del poble i ja no hi és. També va requalificar com a sòl industrial les vinyes de Can Joncoses, quan són dins d’una important peça agrícola. Amb aquests antecedents i la falta d’informació és comprensible que a la vila s’hagin polaritzat els posicionaments, especialment el dels contraris a la seva instal•lació que no volen pas més polígons. Cal la màxima transparència en la gestió de la informació des de l’administració. Si no és així hi ha el perill de provocar decisions basades només en la necessitat més immediata o en una falta de visió global. I mentre tenim aquest debat, el que es veu justament des de la botiga Ametller Origen de Gelida és el nou magatzem de Decathlon, i com els terrenys de Sant Esteve Sesrovires es van convertint en naus logístiques a les portes del Penedès.

La volta catalana als Estats Units

dijous, 5/01/2017

La volta catalana a la #Guastavino Room @BPLBoston #Boston #arquitectura

La volta catalana és una tècnica de construcció tradicional on l’espai es cobreix amb una volta de maons col•locats per la part plana. Permet construir sense encofrats i amb rapidesa, fet que va motivar que fos àmpliament utilitzada. Habitualment servia per cobrir el sostre de les plantes baixes dels masos i de les construccions urbanes populars com les cases de cós típiques del Penedès i d’arreu de Catalunya. Ja al segle XIX es va aplicar a les construccions de cases nobles i fàbriques de l’Eixample de Barcelona. A mitjans del segle XX els nous materials van anar reduint l’ús d’aquesta solució, tot i que encara es pot veure. Sense anar més lluny l’escala del bloc de casa meva, típic dels anys 80, està feta amb volta catalana.

Ara bé, qui va elevar a l’excedència aquesta tècnica va ser l’arquitecte valencià Rafael Guastavino (1842-1908). Amb només 19 anys va marxar a Barcelona on es va formar i començar a treballar. Entre d’altres edificis és autor de Can Batlló, a l’actual recinte de l’Escola Industrial. El 1881 i sense parlar ni una paraula d’anglès va marxar a Nova York. Allà va introduir a les grans obres aquest tipus de volta resistent al foc, principal preocupació de l’època pels incendis a les ciutats. Va patentar el seu sistema, tot creant amb èxit una empresa que va continuar el seu fill, figurant en el seu llegat edificis emblemàtics dels Estats Units. Aquestes festes ens les hem pogut trobar viatjant per la costa est. Primer a la Biblioteca Pública de Boston, on té una sala dedicada que vam poder admirar totalment buida. Una de les més singulars per la seva bellesa és l’estació de metro de City Hall de Nova York. En aquesta ciutat no vam deixar de mirar els sostres de l’estació del ferrocarril Grand Central, el Museu d’Història Natural i l’edifici d’Ellis Island. Aquí se situa un emotiu museu sobre la immigració instal•lat un cop restaurat als anys 80. Després de 30 anys d’abandonament, de les 28,832 rajoles que va situar al sostre de la gran sala de registre només van necessitar canviar-ne 17. Hem de reivindicar l’influència catalana allà on es trobi.

El Penedès sense estrelles Michelin

divendres, 2/12/2016

#Menú Most @mostfestival a Cal Ton #food #mostfestival #Vilafranca #Penedès #Enoturisme #CapitaldelVi #restaurant

La passada setmana es preveia una pluja d’estrelles… Michelin. Els responsables de la reconeguda guia gastronòmica així ho van assegurar abans de la gala celebrada a la masia dels germans Roca. Volien compensar la garreperia de Michelin en concedir la distinció als restaurants del país dins l’edició d’Espanya i Portugal. I així va ser. Barcelona finalment obtenia el primer local triestrellat, el Lasarte de Martín Berasategui, el qual s’unia al Celler de Can Roca i el Sant Pau de Carme Ruscalleda al màxim reconeixement. A més a més 5 nous restaurants catalans eren guardonats amb una estrella, sumant-ne ja 46, i 5 més conserven les dues estrelles. Fent una ullada al mapa de vegueries de Catalunya –el qual esperem ja en els propers dies amb el Penedès representat oficialment– veiem el perquè la presentació es va fer a les comarques de Girona amb una àmplia dispersió geogràfica de guardons. Tot i així és la ciutat de Barcelona la gran capital gastronòmica amb 30 distincions en 23 establiments. A la resta de vegueries, malauradament només n’ha hi una que no té cap estrella Michelin: el Penedès.

N’hi ha restaurants penedesencs reconeguts a la guia, dins la categoria Bib Gourmand, recomanats per la bona relació qualitat-preu. Tanmateix, en el millor moment del reconeixement internacional de la gastronomia catalana, és obligat per al prestigi i impuls del turisme que almenys un restaurant amb aquest guardó faci bandera del talent de la cuina penedesenca. Seria un gran valor per a les marques turístiques amb les quals es promociona el territori, com Enoturisme Penedès, Penedès Marítim o Anoia Terra de Castells, dins les “macro” marques a nivell nacional Costa Barcelona, Costa Daurada i Paisatges Barcelona. Encara és més clara aquesta necessitat si tenim en compte que la famosa guia vermella és una guia de carreteres. El Penedès, travessat per múltiples vies de comunicació, ha de treure profit de la situació. Això implica un esforç dels restaurants que en vulguin aspirar, però també la implicació de tots els agents turístics per facilitar les condicions per aconseguir-ho.

35 anys de somnis

divendres, 4/11/2016

Necessitem commemorar els aniversaris. No és una qüestió de constatar el pas del temps només –que també– sinó una oportunitat per posar en valor fets, entitats i personatges. Hi han números que semblen més rodons de celebrar que d’altres, però en el fons tot depèn dels actes que s’organitzin. Malgrat acumular força història, fer 35 anys no sembla a priori un número que hagi de generar una celebració per ser recordada, però són els que feia enguany Ràdio Gelida. Les 35 hores de programació en directe ininterrompuda emeses el passat estiu, recuperant programes antics de l’emissora municipal degana del Penedès, ja era una gran iniciativa. Ara bé, aquest passat cap de setmana es va superar amb “Ràdio Gelida: L’Espectacle” a càrrec del Grup de Teatre Les Escoles de Gelida. Dissabte es va fer un passi per als col•laboradors de la ràdio actuals i precedents en tots aquests anys. Diumenge es va tornar a representar per al públic en general. Després d’haver renovat darrerament la Llegenda de Sant Jordi i els Pastorets –amb representació al Casal de Vilafranca inclosa– a més a més d’altres experiències teatrals, el saló d’espectacles de la UCG es va omplir preveient un nou èxit d’aquesta companyia de teatre amateur.

Ara bé, especialment els col•laboradors de la ràdio, no esperàvem de quina manera tant sincera quedaria retratat l’esperit d’una emissora realitzada només amb la participació de voluntaris, sempre al peu del carrer i de l’actualitat local, amb programes emblemàtics que han perdurat en el temps, i tot sempre amb el fil conductor del bon humor. Un repte assolit amb èxit en només un mes i mig amb una dedicació que no van deixar de produir rialles i emocions durant les més de dues hores de l’obra. Sens dubte el fet de ser un grup format per pares i mares de les escoles de Gelida no es pas un fet aliè a la representació, sinó que li aporta la sensibilitat necessària per identificar l’esforç i les satisfaccions que els somnis de l’associacionisme generen a casa nostra.