Les primàries i el rasclet

dilluns, 7/04/2014

Al matí de dissabte 29 de març era a la tertúlia de Ràdio Gelida i ens van fer la següent pregunta: Com valoreu el procés de primàries municipals a Barcelona del PSC? Parlem principalment de l’actualitat local però el que passa a la resta del món i que ens afecta a la nostra vila també té cabuda. De fet la pregunta posterior girava entorn si es podria traslladar el mateix esdeveniment a Gelida. A aquella hora vaig considerar positiva una iniciativa per intentar apropar els partits polítics al ciutadà –allunyats del carrer, no així la política que es més viva que mai a Catalunya– amb les meves reserves pel fet que persones sense ser militants o simpatitzants poguessin participar. Tot i així considerava que el més important havia estat la difusió que d’aquesta experiència s’estava fent i per tant la publicitat que estava aconseguint el PSC, a priori beneficiosa per la seva imatge. Quedava clar que a una població de poc més de 7.100 habitants com Gelida era difícil traslladar la mateixa elecció de l’alcaldable fora de les assemblees locals. De fet hi havia unanimitat entre els contertulians sobre aquest tema i també que el més indicat seria permetre a tot arreu les llistes obertes per triar personalment els teus representants a l’Ajuntament.

Ara bé, cap a la tarda vaig quedar astorat en veure pel twitter tots els comentaris sobre grups de votants en unes primàries que no saben de quin partit és, ni per a què es vota, només que han de votar al candidat Jaume. Són ciutadans paquistanesos que segons alguns dels seus líders encara es pregunten quin mal han fet i que passaria si es preguntés a tothom a les eleccions perquè trien un o altre candidat que passaria. Les impugnacions no prosperen però si els eufemismes polítics per dir “mala praxis” o “capacitat de mobilització” al que és una tupinada… en unes primàries! Sens dubte l’efecte ha estat contraproduent per la imatge del PSC i esperem que no sigui pels futurs processos d’obertura dels partits. Tanmateix és cert que, d’igual manera, si preguntéssim a les portes dels col•legis electorals quina és la motivació o si coneixen el programa de per qui voten ens trobaríem més d’una sorpresa. Personalment he vist com arribaven avis de les residències que no es podien valdre pels seus mitjans acompanyats de col•laboradors del partit amb la papereta ja preparada, o com al migdia hi havia un canvi de llistes dels interventors perquè ja estaven apuntats qui havia anat a votar i així poder trucar qui faltava per “reclamar-li” que vingués a votar. Li diuen fer el “rasclet” i demostra la poca qualitat de la nostra democràcia però també que l’antídot és posar per davant els valors de la llibertat individual davant la coacció.

Transport públic: Una qüestió de fe

dilluns, 10/03/2014

És un dia laborable i arribo a l’estació de rodalies de Gelida provinent de Vilafranca. Són les 9 i 13 minuts de la nit, el tren ha arribat puntual. El mini bus que fa de llançadora amb el poble en substitució del Funicular no hi és. Deu estar a punt d’arribar, penso. Miro l’horari i veig que no, que ha marxat fa un minut, a les 9 i 12 minuts, i el següent no torna a sortir fins les 9 i 54 minuts. No sóc l’única persona a l’estació que no dóna crèdit a aquest despropòsit, tot i que força gent habituals d’aquest horari ja han avisat que els vinguin a recollir o pugen caminant resignats. Per quina estranya raó en una franja horària encara d’hora punta, s’allarga la freqüència de pujada habitual de cada 30 minuts? I encara més, amb quin malèvol pensament fan que comenci un minut abans d’arribar el tren? Pots admetre que per optimitzar recursos facin servir un sol vehicle per fer un trajecte circular, també que sigui de 30 minuts quan aquest dura poc més de 20 minuts amb parades, però no s’entén que quan més útil hauria de ser, a l’hora que més gent torna de treballar fora i quan és negre nit, aquest servei decideix perdre usuaris fent una parada de 42 minuts.

Al Penedès, malgrat ser travessats per tot tipus d’infraestructures de comunicació, no només és indispensable tenir un vehicle privat sinó fins i tot més econòmic per la butxaca dels seus habitants. Per anar a Barcelona, tot i comptant el pagament de peatge i la pujada de carburants només que hi vagin dues persones en un cotxe surt millor de preu que agafar el tren. Encara més des de la pujada de preus aquest 2014 per als títols de transport més utilitzats. Per exemple, per a la zona 4 del servei integrat de l’ATM, que correspon a poblacions com Vilafranca del Penedès o Vilanova i la Geltrú, la T-10 ha passat de 33,95 a 35,65 euros i la T-50/30 de 114,5 a 124 euros, el que significa un augment d’un 4,64% i un 8,3% respectivament. És aquesta la manera de fomentar el transport públic? Ja no parlem de les incongruències ja clàssiques com la deficient comunicació en autobús entre aquestes dues capitals, potser a l’espera d’una línia de ferrocarril orbital que cada vegada sembla més llunyana. També la poca sensibilitat sobre el territori es fa palesa en el fet que dues poblacions amb tanta mobilitat interior com Vilanova i Sitges estiguin castigades amb un canvi de zona tarifaria.

Quan la plataforma #StopPujadesTransport es manifesta, la prioritat és la retirada de l’augment desproporcionat de tarifes, però és evident que reivindica un servei de qualitat, fent entendre que moure’s no és un luxe, sinó una necessitat social. També ha d’arribar el moment que triar anar en transport públic en comptes del teu vehicle no es converteixi en un acte de fe.

La reputació online dels restaurants

dimarts , 18/02/2014

Fa unes setmanes érem al Centre Comercial Glòries de Barcelona i arribada l’hora de dinar vam buscar un restaurant. Vam decidir anar a La Tagliatella perquè com tot establiment franquiciat ja el coneixíem d’altres centres comercials. En entrar-hi ja es va crear una petita cua. Ningú hi havia allà per rebre’ns però de seguida es va imposar el civisme i conforme anaven entrant clients anaven agafant tanda. Mentrestant es creuava entre nosaltres un cambrer que servia a les taules de la planta baixa i pujava al pis de dalt per l’escala. Cada vegada que passava per davant no ens deia res, però sí que ens dedicava unes mirades que eren de tot menys acollidores. Passaven els minuts i els clients que érem a l’entrada començàvem a mirar-nos estranyats. Finalment en aparèixer pel vestíbul va “topar” amb la cua i ens va cridar: “Si us plau no es posin al mig que per aquí que portem plats de menjar!”. Després del recordatori, nosaltres i molts dels que esperàvem vam marxar a buscar un altre lloc per dinar amb el pitjor dels records possibles de La Tagliatella.

Aquesta experiència pot incloure’s dins dels comentaris que a eines de recomanació social sobre restaurants podem trobar. Existeixen molts webs a Internet i aplicacions mòbils però voldria destacar les més populars a casa nostra com TripAdvisor i El Tenedor. La primera és la líder mundial amb més de 125 milions d’opinions sobre tot tipus de destinacions turístiques. És clau la facilitat per aportar contingut, des del comentari més senzill fins a introduir tota mena d’informació sobre un establiment concret. La segona s’ha fet molt popular per la facilitat dels restauradors a incloure menús detallats i promocions que permeten als clients, juntament amb la possibilitat de reservar sense haver de trucar, la puntuació i els comentaris d’anteriors usuaris, planificar prèviament la visita. Aquests són dos dels llocs bàsics on tot restaurant hauria de ser-hi present. Malauradament he comprovat que al Penedès encara costa tenir en compte la reputació online fora de tenir el web amb una presentació. A TripAdvisor es poden trobar la majoria de restaurants, introduïts en molts casos pels mateixos usuaris, però no es troba la presència del mateix restaurador per afrontar i controlar els comentaris negatius. Per l’altre banda a El Tenedor pràcticament no hi ha restaurants penedesencs que hi participin. Un atractiu és fer un menú dins unes jornades gastronòmiques dedicades al Xató, la Malvasia de Sitges o Sant Valentí però el factor més important és la rellevància que dóna el poder dels clients mitjançant les seva valoració així com el preu de l’experiència i la disponibilitat que podem oferir consultable des de la xarxa.

Quaaltagh

dimecres, 15/01/2014

A Escòcia i el nord d’Anglaterra es prenen molt seriosament la nit de Cap d’Any. Amb aquesta paraula en gaèlic denominen l’acte que fa la primera persona que entra a la llar i que portarà bona sort a la família en el nou any. Ve acompanyada de regals i, tradicionalment, d’una ampolla de whisky que n’assegura la prosperitat. Un costum similar se celebra a Grècia, anomenat “Podariko” en aquest país. A diferència del nord d’Europa, els grecs s’asseguren el benestar durant tot l’any donant una quantitat de diners a l’autor del primer pas dins la casa. Molts podran veure en aquestes diferències com la cultura influeix en la situació econòmica actual o com confirma els tòpics més estesos.

A altres països són els aliments els que prenen protagonisme com a Itàlia, on sopen un plat de llenties la darrera nit de l’any. A Xile les mengen a cada toc de les dotze campanades, tal qual com nosaltres fem amb el raïm. En d’altres, com Equador i Mèxic, la tradició més popular és cremar un ninot anomenat “Año Viejo” que representa l’any que tot just finalitza. Ni el brindar amb cava o champagne és universal –i no ho dic pel matusser insert publicitari de suplantar cervesa per cava a les televisions privades espanyoles– perquè a sud-americà, especialment a Argentina, també es fa el brindis amb sidra.

Una acció realment comuna arreu del món és la celebració amb focs artificials. La visió del castell de focs des del Harbour Bridge de Sidney o la platja de Copacabana a Rio de Janeiro aplega milions de persones. Encara més multitudinària és l’audiència que ho contempla per televisió, amb el “Ball Drop” de Times Square de Nova York al capdavant. Una de les més antigues és la del “Big Ben” de Londres, actualitzada pel compte enrere des la nòria del London Eye. Això no es porta gaire a casa nostra, tot un contrasentit amb el que ens agrada la nit i les celebracions a l’aire lliure.

Així doncs vaig trobar genial organitzar una gran festa popular de Cap d’Any a Barcelona. Hi havia molt turista però aquesta era la principal motivació: crear un nou atractiu a la Font Màgica de Montjuïc del qual també en poden gaudir tots els ciutadans i posicionar-nos al món en unes dates que generen tant optimisme. Una gran idea que podem també reproduir als nostres pobles i ciutats. No cal un espectacle de grans dimensions com a la capital, amb creativitat i innovació podem fer d’una tradició comuna una nova icona turística.

A continuació teniu uns vídeos de l’ambient i els focs de la 1a Festa de Cap d’Any de Barcelona:

Enoturisme, local o de proximitat?

dilluns, 9/12/2013

Ambient de la Mostra de Vins i Caves

Vijazz de Vilafranca del Penedès, Cavatast de Sant Sadurní d’Anoia, Temps de Vi de Vilanova i la Geltrú, Vinetast d’El Vendrell, La Gran Festa del Vi d’Igualada, Vimart de Martorell, Subirats Tasta’l, Funifira de Gelida, ViGralla de Llorenç del Penedès o Xarel•lada de Cunit són esdeveniments iniciats els darrers anys a l’àmbit de la DO Penedès que tenen en comú ser una mostra de vins i caves popular combinada amb altres activitats lúdiques per atraure visitants a la població. Els seus antecessors són les tradicionals festes del most i de la verema. Moltes s’han adaptat amb aquesta vocació com les de La Ràpita, a Santa Margarida i els Monjos, o Sitges. El protagonisme dels balls, per celebrar els pagesos la cloenda de la collita de cara a la nova temporada i l’hivern proper, ha donat pas als tasts a peu d’estand.

Són exemples d’una tendència actual que se segueix a molts municipis de Catalunya, siguin reconeguts o no com a terra de vins, i durant tot l’any. És un fenomen que supera altres fires gastronòmiques de productes típics que difícilment se celebren en pobles on no són autòctons. Aquest fet confirma que el món del vi està de moda a casa nostra. Tot i així també es constata que, a diferència d’altres països europeus amb una cultura vinícola similar, el seu consum recula. Com s’entén això? Una contradicció és, si per una banda s’està deixant perdre l’hàbit familiar del vi de taula i es recomana el seu màxim coneixement amb tastos de qualitat, perquè es promociona amb la seva degustació popular al carrer?

La principal motivació dels turistes per visitar els cellers i caves és conèixer de primera mà els terrers i els elaboradors, tot tastant a peu de vinya o de barrica els seus productes en la millor de les situacions experiencials possibles. L’asfalt del casc urbà no sembla l’escenari ideal per la millor experiència enoturística. Tot i així aquestes fires tenen el seu públic fidel i també la constant que estant organitzades, directa o indirectament, pels ajuntaments. No es pot negar que es mereixen un 10 com a trobada de la ciutadania allà on se celebra. Només el fet de recuperar per uns dies la via pública i activitats gratuïtes en plena crisi són objectius que agraeix i molt els veïns. Ara bé, ens hauríem de plantejar si serveix al màxim per a l’objectiu de promocionar el turisme del vi i el cava fora de l’àmbit més proper, i sobretot en un moment que cal ajustar molt bé els recursos que destinem a qualsevol acció. No s’han d’imitar models que només serveixen en situacions singulars. La millor promoció turística és aquella que es fa a l’origen del visitant, de forma innovadora i amb l’objectiu de generar una activitat econòmica a la destinació que sigui habitual durant tot l’any.

Nubian Carrefour

dilluns, 11/11/2013

Aswan Nubian Carrefour #Egipte

Al meu perfil de Flickr em deixen el següent comentari: “Hi I’m the owner of Carrefour Thank you for your interest in Nubia My name is Ahmed from the Nuba people as possible know”. De cop m’ha vingut a la memòria el viatge a Egipte. L’itinerari no va ser gens aventurer. Tot estava ja contractat prèviament amb un paquet comprat per internet, però tampoc era qüestió de corre riscos. La revolució travessava un moment de calma tensa, que no tenia res a veure amb la situació actual d’inseguretat després del cop d’estat, però era millor tenir-ho tot ben lligat per si de cas.

Així doncs era el clàssic recorregut pel Caire, amb visita a les piràmides i els barris típics, creuer pel Nil i estada a Assuan, a tocar de la gran resclosa que regula el riu i genera el llac Nasser. Una de les excursions és la visita al poblat nubi. S’hi arriba en una típica faluca, admirant el contrast entre les dunes del desert i l’aigua, amb el fil musical de nens que s’apropen a l’embarcació cantant sobre una petita barca. Interpreten cançons populars del país del turista, fet que enmig del Nil no deixa de provocar el somriure i la corresponent propina que demanen al moment. En desembarcar al poblat Nubi, novament trajecte en transport típic fins al centre del poblat, ara a lloms de camell. És en aquest moment quant, entre les modestes cases d’adob pintades de color ben cridaners apareixen petites botigues de records i artesania. Una d’elles exhibeix sense manies un rètol amb el nom Nubian Carrefour, amb el mateix logotip dels hipermercats.

És una petita broma però que li serveix per ser el xiringuito més sol•licitat. Una mostra més que l’humor és un dels millors llenguatges en el món del turisme, perquè els nubis són una atracció turística i hi viuen com a tal. A banda d’elaborar peces d’artesania, col•locar cocodrils en braços dels visitants o pintar les mans amb henna, pocs ingressos més poden aconseguir. Encara més difícil ho deuen tenir amb l’ambient polític que no propicia gaire viatjar al país. Així doncs en veure l’agraïment a la fotografia que vaig publicar sobre aquesta simpàtica botiga, m’ha confirmat com les possibilitats d’internet no entenen de pressupostos ni de països. Possiblement el cibercafé d’Assuan des d’on l’Ahmed ha iniciat la seva particular campanya de màrqueting no tindrà la comoditat de les nostres oficines, però té al seu poder la més preuada de les eines per donar-se a conèixer com són la iniciativa, la constància i la finestra al món que representen les xarxes socials en tots els àmbits.

“En l’idioma està l’arbre genealògic d’una nació”

dilluns, 7/10/2013

Colònia Güell (8)

Aquesta és una de les cites de l’escriptor del segle XVIII Samuel Johnson, una de les figures literàries més preuades de la literatura anglesa. No li faltava raó. El llenguatge ha tingut un importantíssim paper en el desenvolupament humà, en la formació de l’home i del seu pensament. Pensament i llenguatge estan íntimament lligats, un depèn de l’altre per a existir. Un dels exemples més clars d’identificació de recuperació de llengua i nació va ser a Europa i Israel a la fi del segle XIX i durant el segle XX. La llengua hebrea, de ser només una llengua litúrgica, va passar a ser una llengua escrita i parlada oficial a l’Estat d’Israel. No hi ha altres casos d’una llengua sense parlants nadius que s’hagi convertit en llengua nacional de milions de parlants nadius. Tot al contrari, el multilingüisme s’ha considerat tradicionalment com una manera d’internacionalitzar una societat. Fa uns anys vaig tenir l’oportunitat de treballar en l’organització d’un congrés universitari sobre bilingüisme. Els participants canviaven completament d’un idioma a un altre enmig de la conversa. Sens dubte era un bon exercici de coneixements però al mateix temps demostrava com d’artificial era la proposta. Una llengua pot predominar sobre un altre per una sèrie de factors culturals, econòmics i, sobretot, polítics. El moviment esperantista sap molt d’aquest capítol per haver estat els parlants de l’Esperanto perseguits per les dictadures feixistes, com a reacció als seus ideals pacifistes en proposar una llengua neutra que apropés els pobles. Els intents de fer homogènia una societat són continus però a la llarga inútils. A la Xina es considera que un terç de la població no saben parlar l’idioma oficial, el mandarí, malgrat la promoció que fa el govern per fer homogeni un país amb un ric patrimoni de llengües i dialectes. Ben a prop tenim la darrera mostra amb l’intent de marginalitzar el català a l’escola i l’administració a les Illes Balears, i la valenta reacció dels docents amb la vaga indefinida. El pensament no s’expressa simplement en paraules, sinó que existeix a través d’elles.

El patriota televisiu

dilluns, 9/09/2013

Aparador estelat #Catalunya #11s2013 #Diada #ViaCatalana #Independència #Estelada

És habitual que durant la Diada TV3 realitzi una programació especial. Anys enrere consistia bàsicament en la projecció d’una pel•lícula sobre fets protagonitzats per personatges cabdals de la història de Catalunya com els presidents Francesc Macià i Lluís Companys juntament amb la retransmissió dels actes i parlaments institucionals. Aquest any el film Fènix 11*23 és l’aposta clara en aquest sentit. La sinopsi que publica el web de TV3 no deixa lloc a dubtes: “A la tardor de l’any 2004, l’Èric Bertran, un nen de 14 anys, crea una web inspirada en Harry Potter i l’Orde del Fènix per defensar la llengua catalana. Una nit, trenta guàrdies civils de la brigada antiterrorista de Madrid, irrompen a casa seva i l’acusen de terrorista informàtic. El seu crim; enviar un mail a uns supermercats demanant l’etiquetatge en català.” Està programada al vespre, després d’haver-se celebrat amb èxit la Via Catalana per la Independència, retransmesa en directe durant la tarda. Tot un toc d’atenció per ser-hi alerta per les possibles conseqüències d’aquesta manifestació.

Darrerament aquesta influència televisiva s’ha expandit a tota la setmana prèvia i algú diria que encara és més constant. Només cal veure la temàtica dels diferents programes amb un format ben divers. Així per exemple, d’altres espais serveixen per escalfar motors tot il•lustrant-nos, com el documental del diumenge al 30 minuts que es titula L’estelada, un símbol provisional, amb la següent informació: Inspirada en la bandera cubana, l’estelada va néixer fa un segle com a símbol de la lluita per la independència de Catalunya. El documental “L’estelada, un símbol provisional” proposa un recorregut a través de la història d’aquesta bandera.

L’inici dels actes de commemoració del tricentenari del 1714 també ajuden a que la reivindicació del dret a decidir i l’estat propi protagonitzin la graella de TV3. Dilluns, novament en prime time i en directe tenim L’Auca del Born: “L’espectacle amb què es donarà el tret de sortida a la commemoració del tricentenari de la caiguda de Barcelona a mans de les tropes borbòniques”. I el dimarts, vigília de la Diada, “Món Petit” a Sense Ficció: “L’Albert Casals és un jove que es mou amb cadira de rodes a causa d’una leucèmia patida amb només 5 anys. Una circumstància que no li ha impedit fer realitat el seu somni: viatjar per tot el món. I fer-ho a la seva manera. Sense diners, sovint sense companyia i sense equipatge.
Mesclant les tècniques de l’autofilmació amb els mètodes tradicionals del gènere documental coneixerem qui és aquest noi, la seva història d’amor, la seva filosofia de vida, i la manera d’educar dels seus pares. Veurem com l’Albert i la seva xicota, l’Anna, van des de Barcelona fins a un remot far de Nova Zelanda. O com fracassen en l’intent. El recorregut (i el documental) pot ser considerat una bogeria, un romanç o una epopeia. O potser una mica de cada.”. Tota una apel•lació als sentiments per emprendre el viatge a Ítaca sense complexos.

Però fins i tot podem veure reflectit el context polític en les pel•lícules programades. El divendres Salt ens recorda la guerra bruta d’espionatge polític a la política catalana: Evelyn Salt, una agent de la CIA, és acusada falsament per un desertor de ser una espia russa. Salt es veu obligada a fugir i haurà d’usar tots els seus recursos per evitar que la capturin i per demostrar la seva innocència”.

En el moment d’escriure aquest article fan El patriota: “Benjamin Martin és un antic heroi de la guerra entre francesos i indis que ha abandonat les armes i ha decidit retirar-se amb la seva família a Carolina del Sud. Quan el 1776 Carolina del Sud decideix entrar en guerra contra la Gran Bretanya, el seu fill Gabriel s’allista a l’exèrcit per defensar el seu país dels atacs britànics. Quan Benjamin ho descobreix, decideix contra la seva voluntat tornar a la seva antiga vida per protegir el fill i la família de la guerra”. El futur de Catalunya no ens és pas aliè i ens haurem d’implicar-hi tard o d’hora. Perquè no donar el pas decisiu aquesta Diada? Ens veiem al tram 357!

La trucada

dilluns, 5/08/2013

Telèfon antic

Aquest any 2013 s’han celebrat els 40 anys de la primera trucada amb un telèfon mòbil. Va ser el 3 d’abril de 1973. La qualitat del so encara era precària, per cal tenir en compte que no es tractava de trucar a l’habitació del costat sinó de provar un nou invent que hauria de revolucionar la comunicació humana. Així doncs el director de recerca i desenvolupament de Motorola Martin Cooper la va realitzar al seu homòleg en els Laboratoris Bell d’AT&T (American Telephone & Telegraph) Joel Engel, que també buscava ser el primer a crear un dispositiu telefònic portàtil. No es coneixen les paraules que van intercanviar però va servir per anunciar al seu rival que havia guanyat. D’aquesta manera la comunicació també va tenir transcendència dins els millors moments de la competència empresarial.

Tot i així no va ser tant famosa com la realitzada gairebé un segle abans, el 10 de març de 1876. “Mr Watson, come here, I want to see you” li va dir Alexander Graham Bell al seu soci Thomas Watson a la primera trucada telefònica de la història. Aquí sí que la separació entre els interlocutors era mínima però va servir per obrir una nova era de les telecomunicacions. Un segle després el president dels Estats Units Richard Nixon va poder fer la trucada telefònica a més llarga distància de la història el 1969. Just després que els astronautes Buzz Aldrin i Neil Armstrong van posar un peu a la Lluna van rebre la seva trucada directament des de la Casa Blanca.

Malgrat aquestes efemèrides penso que la més important va ser la comercialització del telèfon mòbil. Va ser el 6 de març de 1983, després d’una dècada de perfeccionament i més de 100 milions de dòlars d’inversió. El primer telèfon mòbil de la història, marca Motorola i de la sèrie DynaTAC pesava 800 grams i mesurava 33 cm d’alt. Malgrat costar 4.000 dòlars, es van vendre 300.000 unitats en només un any. Avui la majoria de la gent no concep la vida quotidiana sense un telèfon mòbil. En els primers temps es destacava la seva utilitat per a professionals com metges, periodistes o homes de negoci. Ara és una plataforma d’accés a Internet i un ordinador de butxaca, així com també és vehicle de les converses més transcendentals i més menyspreables que podem imaginar.

La popularització de la telefonia mòbil ha estat un gran avenç per la humanitat però també té el seu ús inadequat ha generat tragèdies. La trucada que va fer l’interventor al maquinista del tren Alvia accidentat a Santiago de Compostel•la el passat 24 de juliol la podem encabir sens dubte en les trucades més fatídiques de la història. La distracció generada va ser suficient perquè el tren descarrilés amb un balanç de 79 morts i 150 ferits. A la trucada li pregunten al conductor “¿Com vas?” i aquest respon “molt bé, a punt d’entrar”.

Sobirania olímpica

dilluns, 8/07/2013

#independència #concertllibertat #Barcelona #Catalunya #29j #ara29j

Els anys previs als Jocs Olímpics de Barcelona es van viure amb molta il•lusió. Una eufòria que aconseguia un èxit d’assistència per a qualsevol activitat. Per petit que fos el seu abast la gent responia participant-hi. Ja no només practicant l’esport sinó omplin les grades un cop i un altre. Fins i tot per a esports no olímpics com el Futbol Americà, on els Barcelona Dragons omplien l’Estadi de Montjuïc, llavors encara sense l’honor de tenir al president Lluïs Companys al seu nom. Una situació que va començar amb la nominació olímpica i va tenir la culminació amb la celebració de les olimpíades amb èxit. L’esdeveniment del 1992 ha tingut un llegat inesborrable que ha marcat un abans i un després no només per la ciutat de Barcelona, sinó per tot Catalunya. Encara més, la seva gestió és un cas d’èxit pels comitès olímpics posteriors i estudiat com un exemple de bona organització, planificació i execució d’un projecte col•lectiu de país.

Precisament va ser als Jocs Olímpics quan penso que va haver-hi el més gran apropament entre Espanya i Catalunya des del restabliment de la democràcia. Només calia veure com el públic animava amb la senyera i la bandera espanyola, i fins i tot els atletes prenien totes dues per celebrar les medalles. Una imatge que vint anys enrere crec que seria difícil de presenciar. D’entrada les estelades serien majoritàries i el crit d’independència al minut 17:14 de tots els actes deixaria encara més clara la situació. Per arribar fins a aquest punt no hi ha hagut cap acte oficial que ho determinés, tot i que molts dirien que la retallada del nou estatut d’autonomia seria un bon punt de partida. L’esdeveniment que marca la fita d’aquest moviment és el referèndum per l’establiment de Catalunya com a nou estat d’Europa. Tanmateix aquest és un procés que ve de lluny, i sinó no estaríem commemorant el Tricentenari del 1714.

És així que veig molts paral•lelismes amb el moviment olímpic viscut pels catalans. Tanmateix la il•lusió és ben present al carrer. Començant per les primeres manifestacions per les infraestructures, el dret a decidir o la del 10 de juliol del 2010 i acabant per la de l’11 de setembre del 2012, hem aprés i practicat tot tipus de maneres de manifestar-nos. Des de concentracions davant els ajuntaments fins a consultes municipals autogestionades per la ciutadania, asseguts a les xerrades sobre com afectarà la independència als diversos àmbits de la societat que es van multiplicant pel territori o en un macroconcert unitari com el del passat 29 de juny al Nou Camp. Ara només ens falta per completar el “màster democràtic” la cadena humana gegant de més de 400 quilòmetres que ha de travessar Catalunya de nord a sud. No tinc cap dubte que malgrat la dificultat organitzativa la Via Catalana per la Independència serà tot un èxit i que tot aquest procés un cop finalitzat serà un nou cas d’estudi d’èxit del qual ens podrem sentir orgullosos.