Turisme de Fires i Congressos

divendres, 6/03/2015

#turisme #enoturisme #Penedès @enopenedes @vilafrancatur @tsubirats @tsantsadurni @siturismecat @fira_barcelona

En José Antonio Donaire, director del centre de recerca especialitzat en turisme l’INSETUR, ens ofereix al seu blog “De bat a bat” interessants reflexions molt ben documentades sobre aquest món. El passat gener feia una entrada que amb el títol “Com aprofitar la teva presència a Fitur?” compartia la clau per donar el màxim rendiment a una acció en aquesta fira internacional que se celebra des de 1981 a Madrid i és considerada la més important d’Espanya en l’àmbit turístic. La resposta a la pregunta només tenia dues paraules: “No anant-hi”. Com pot ser això si després vèiem aquells dies, a la premsa nacional i local, nombroses fotografies d’autoritats mostrant la seva aposta per mostrar el millor dels seus municipis i regions a l’esdeveniment? Encara pot generar més confusió veient l’èxit d’una altra fira com el Mobile World Congress, que aquests dies és tot un èxit d’assistents i generació d’ingressos per Barcelona.

Doncs cal entendre aquest plantejament en el necessari canvi que ha de fer la promoció turística a favor de la difusió on-line per internet i per la resta de mitjans de comunicació. Una acció que no es pot concentrar en uns dies a l’any sinó que s’ha de desenvolupar minut a minut adaptant-se al client i a l’entorn. Les fires de turisme fa anys que s’han convertit en un macro dispensador de folletons en paper. Un canal que encara que inevitable, progressivament s’ha mostrat com el menys rendible dels impactes promocionals. En el sector és ben coneguda aquesta situació. Per exemple aquest any el Saló de Turisme de Catalunya canvia el seu nom pel de B-Travel, amb l’objectiu també de renovar el seu enfocament cap a la personalització i incrementant les jornades professionals. De fet, en un món interconnectat, el principal al•licient de les fires i congressos és el contacte presencial, si més no un cop a l’any, entre persones que han estat treballant a distància. Aquesta és la característica de les fires i congressos amb més èxit, entre ells el MWC.

Així doncs en un moment de transició, les directrius també depenen molt de la idiosincràsia dels seus responsables en quantificar l’aposta per un o altre canal de difusió turística. En aquest sentit, algú podria dir que no tothom es connecta a internet i tindria raó. Segons l’estudi ‘Digital Economy and Society Index’, elaborat per la Comissió Europea, només un 58% dels espanyols entre 16 a 74 anys posseeix les competències digitals bàsiques, un percentatge que augmenta cada any. Però el nostre perfil de turista objectiu és dins d’aquest grup o és el que respondrà millor a la difusió off-line? I en el cas del Penedès, on l’Enoturisme és al centre de l’oferta, tenim clar com podem arribar millor al turista que ens interessa?

La gèlida oportunitat mediàtica

dimarts , 10/02/2015

El cim del Montcau entre la neu i la boira #Gelida #Penedès #nevada4F

El Temps de TV3 del dimecres obria amb imatges de la nevada des de Gelida. El meteoròleg Dani Ramírez en justificava fer el programa des d’aquest punt pel nom de la població, segons ell en l’acqua gelida amb la qual la van denominar els romans en els seus orígens i en un indret “alt” com és l’Alt Penedès. Una mica amb pinces però li venia molt bé per il•lustrar l’episodi de nevades que havia patit aquell dia bona part de Catalunya, i especialment el Penedès. Certament Gelida havia estat un dels llocs on més hi havia nevat. Entrar al facebook feia fredor de la quantitat d’imatges que anàvem publicant conforme s’acumulava la neu a la muntanya, les vinyes, i els carrers. El lloc triat encaixava perfectament. Aquest plantejament també el devien tenir en ment quan fa quinze dies el programa Divendres de TV3 es va realitzar amb connexions en directe des de Gelida durant la setmana. Devien pensar que no hi havia localització més indicada per la setmana dels barbuts, considerada la més freda de l’any.

Tot i així, l’oportunitat que té una vila com Gelida de protagonitzar les tardes de les llars catalanes oferint el millor de sí mateixa per potenciar el turisme és impagable. Tanmateix, a excepció d’algun visitant encuriosit pel Funicular, tal com el revisor del Funi va confirmar que havia notat cert augment de passatge, no es va veure una munió de turistes pel poble el següent cap de setmana a l’emissió del programa, tal com acostuma a passar en altres poblacions com a conseqüència immediata. Tampoc hi havia cap fira o esdeveniment previst com a reclam posterior. De fet moltes vegades es fa coincidir amb festes majors i locals en dates properes. En aquests casos algú, sigui l’Ajuntament o els organitzadors, ho lliguen amb la televisió per tenir més impacte en aquelles dates. No era el cas de Gelida. Aquí va ser una veïna que va enviar una carta demanant que li faria il•lusió que vinguessin a fer el programa. Així es previsible que el resultat no serà òptim.

A banda que l’efecte turístic del cap de setmana no es va produir, tampoc va agradar als mateixos gelidencs. Els de la tele no devien trobar prou interessants per un programa de televisió els atractius locals i van omplir la setmana des de Gelida amb referents penedesencs com el gall i l’ànec mut del Penedès o l’enoturisme. Aquí és quan les relacions públiques es fa més necessària en el món de la promoció turística. Calia que un responsable de l’Ajuntament o designat per aquest estigués a sobre dels responsables del programa per tal d’assegurar treure el màxim rendiment de l’oportunitat. No semblava ser la situació quan van preferir dedicar el temps a parlar dels ous d’aviram en comptes de l’Escudella de Santa Llúcia de Gelida. Val a dir que no sempre els referents propis que creiem més destacats són els mateixos pels quals ens aprecien externament. Potser ha arribat el moment d’explotar turísticament tot l’any aquesta imatge de capital del fred català, sobretot per gaudir d’un estiu gèlid i refrescant.

Sense Seu UOC

dilluns, 5/01/2015

Recollint el títol de la @UOCuniversitat

Hem acabat l’any amb una notícia gens esperançadora per als que creuen que ha acabat la crisi i que hem aprés que l’educació ha de ser prioritària. El 19 de desembre va tancar la seu que la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) tenia a Vilanova i la Geltrú. També és simptomàtic que marxi de l’edifici municipal Neàpolis, concebut per a fomentar la Societat del Coneixement i la Informació, però que per diverses raons no aconsegueix assolir aquest objectiu principal tot i ser davant per davant de l’emblemàtica UPC de Vilanova. Segons la direcció de la UOC el tancament de la seu es produeix en el marc d’una “reflexió global al voltant de l’optimització dels recursos per poder ser més eficients”. D’aquesta manera, aposten per la concentració dels recursos “sempre que això permeti garantir la qualitat en la prestació dels serveis”. Una concentració de recursos que passa per eliminar la seu vilanovina, que obria tots els dies feiners al matí i també les tardes de dilluns i dijous, oferint als estudiants universitaris on-line informació i assessorament, gestió acadèmica, ordinadors amb connexió a internet, wi-fi, sala d’estudi i de reunió i recollida i retorn de llibres en préstec.

Aquesta situació sembla un déjà vu del tancament fa tres anys de la seu de la UOC a Vilafranca del Penedès. Els arguments van ser pràcticament els mateixos tot i que en aquell cas va succeir per convertir-se en un punt UOC –amb serveis molt més reduïts– circumstància que de moment no ha passat a la capital del Garraf. Com a mínim s’ha d’agrair que el personal no sigui acomiadat sinó que s’haurà de traslladar al nou lloc de treball a l’edifici Media-TIC de Barcelona. Certament les característiques d’una universitat virtual farien pensar que aquests equipaments no són prioritaris, de fet en el meu cas només l’he fet servir per recollir títols i documentació oficial, però la funció més important és la vinculació en el territori aportant valor afegit a un model virtual d’èxit. Fins a l’extinció de la seu de Vilafranca vaig formar part de la Comissió del Centre de Suport. La finalitat era involucrar tant estudiants com entorn empresarial en l’acció de la universitat, però a banda de realitzar diversos seminaris poques coses més vam aconseguir. No va ser pas per falta d’iniciatives sinó més aviat perquè des de la UOC mai es va creure en fomentar la participació. Sigui com sigui, ara la vegueria Penedès es quedarà orfe d’una seu UOC. Una pèrdua de rellevància respecte a altres comarques que sí les mantenen. El problema rau en que no som capaços d’atraure l’interès del món universitari? I si aprofitéssim els esforços de l’Escola d’Enoturisme de Catalunya de Vilafranca per obrir-nos a uns estudis universitaris amb campus virtual i amb el paraigua de la UOC? Seria una bona manera de trencar motllos i innovar en turisme. És el meu desig pel 2015.

Clàssic Penedès i Enoturisme

dilluns, 8/12/2014

Raïm de Xarel•lo retratat abans de la Fil•loxera #Vilafranca #Penedès #CapitaldelVi #Enoturisme @vinseum

Recentment es van presentar a Barcelona els vins escumosos de la DO Penedès amb la denominació Clàssic Penedès, que a partir de la verema del 2017 empararà només vins ecològics amb un mínim de 15 mesos de criança i per tant sempre seran vins de reserva. Impulsat com alternativa als caves, ha estat motivat per la consideració que els valors de qualitat i sostenibilitat ja no s’associen a aquest producte, idea de la qual participen inicialment 14 cellers. El preu tan baix que es paga pel raïm als pagesos des de fa molts anys va ser un dels detonants, vinculat en mots casos a un preu final de gamma baixa. Ara bé el cava, a l’igual que producte, també és una marca i cal tenir en compte quin ha estat el recorregut d’aquesta estratègia. La coneixença a tots els nivells ha anat augmentant exponencialment des de que el vam deixar de denominar xampany, especialment als mercats internacionals. Les gran marques cavistes són principalment responsables d’aquesta difusió però també d’associar-li una sèrie de valors als cava, que és també una marca comuna per moltes altres empreses més petites, inclosa a una vessant del mateix negoci com és l’enoturisme. Com pot afectar l’aparició d’una nova marca com és Clàssic Penedès a aquest àmbit?

Fa no gaire temps va ser polèmica al Penedès la classificació d’atractius turístics estrella que va fer la Diputació de Barcelona, on va destacar com a reclam les visites als grans cellers per sobre dels més petits. Certament són experiències diferenciades però no cal oblidar que gràcies al gran volum de visitants de les grans marques es pot dir que Enoturisme Penedès és la primera ruta vitivinícola de l’Estat. Al sector turístic no pot haver-hi un anàlisi diferenciat entre volum i despesa per turista. Són dues variables estretament relacionades que la seva combinació ens indicarà si l’activitat turística dinamitza l’economia i és alternativa de futur. Tanmateix a les visites als grans cellers la promoció de la marca pròpia sobre la marca comuna és molt més accentuada que als elaboradors petits. En aquests, una visió més global de l’entorn i per tant del paisatge pren el protagonisme. Hi ha opinions que l’aparició del Clàssic Penedès és també conseqüència de la situació política de Catalunya. Segurament hi ha influït, sobretot en els que consideren que l’elaboració del cava no hauria d’haver sortit del Penedès. Val a dir que identificar una marca amb un paisatge sempre és positiu. Si volem visitar una destil•leria de whisky escocès difícilment ens ho podem plantejar de fer-ho en un altre lloc que no sigui al mateix país. Aquest factor fomenta el turisme relacionat, indivisible del producte. Així doncs per a l’èxit de l’enoturisme al Penedès hem de trobar l’equilibri entre producte i marca per tal d‘obtenir una activitat econòmica singular que no es pugui alienar del territori.

Estat.cat

dissabte, 8/11/2014

Amb @saulgordillo i @AlexFeRu a la presentació de @SobiraniaCAT a #Vilafranca del #Penedès #SobiraniaCAT

La setmana passada vaig presentar el llibre Sobirania.cat en un acte de la mà de l’ANC de Vilafranca del Penedès. Va ser amb el mateix autor, en Saül Gordillo, periodista polític referent de la Catosfera, la blogosfera catalana. Sis anys enrere vam coincidir en una altra presentació. Llavors era amb motiu del naixement de la Penedesfera i per parlar del seu llibre Nació.cat. Allà relatava el complex recorregut que havien viscut els impulsors del domini .cat per la cultura i la llengua catalana. Ara tant habitual i model d’èxit –entre els més segurs i actius del món– havia aconseguit l’autoafirmació catalana amb una identificació al ciberespai. Alguns van qualificar-la d’independència virtual per fixar per primer cop una diferenciació d’aquest tipus, malgrat el boicot del govern espanyol. De fet un titular similar de vegueria virtual va sorgir a l’inici de la comunitat 2.0 del Penedès. Anys enrere es creia que hi havia un mon físic per una banda i un altre de digital per l’altre. No és pas així. Només hi ha una única societat, en xarxa, capaç d’establir tot tipus de connexions difícils d’imaginar en un futur. El caràcter democràtic d’internet permet que qualsevol pugui publicar de forma massiva continguts sense cap censura ni supervisió prèvia.

És en aquest escenari on el ‘ciberindependentisme‘ s’ha forjat a la xarxa gràcies a la capacitat de mobilització i organització de la societat civil catalana en tots els àmbits. Sobirania.cat descriu com en aquests darrers deu anys s’ha passat de la reivindicació protagonitzada pels bloguers a l’organització en plataformes encara més potents de difusió que possibilitaven la internacionalització del procés. El crowfunding o micromecenatge ha permès finançar tot tipus d’iniciatives amb aquest objectiu. Fins i tot comença a ser habitual que les accions engegades siguin trending topic mundial a twitter. La crisi i la desafecció han ajudat a desenvolupar aquesta situació però sense l’activisme innat dels catalans no hauria estat possible. Tampoc cal oblidar que la imatge és cabdal per aconseguir ressò en aquest món interconnectat. Les grans manifestacions, tant en número d’assistents, com en la seva formació per la Via Catalana o la V baixa, han assolit les portades dels mitjans de comunicació i una rellevància mediàtica difícil d’obtenir per altres procediments. Un relat que mereix figurar a un futur museu de la independència, que de ben segur seria motiu d’atracció pels visitants a Catalunya. Votant el 9 de novembre tenim una nova oportunitat de demostrar que no hi ha reptes impossibles. El Saül i jo ens vam citar per coincidir ben aviat amb un nou llibre que parlarà a partir d’aquest nou punt d’inflexió en la nostra recent història i que tindrà un nom inequívoc: Estat.cat

A l'índex dels 200 protagonistes de la internet catalana del llibre @SobiraniaCAT per @saulgordillo #SobiraniaCAT

El rival més dèbil

dilluns, 6/10/2014

La Plaça de la Vila de #Gelida pràcticament plena en suport de la consulta #9N2014 #Araéslhora9N #Votarem

The Weakest Link va ser un concurs de televisió produït per la BBC que es va emetre a la Gran Bretanya des de l’any 2000 al 2012. Va assolir molt d’èxit i la prova és que va ser exportat a una cinquantena de països. De fet és la segona franquícia televisiva més internacional, només per darrera de Who wants to be a millionaire? o Qui vol ser milionari?. En alguns casos va haver-hi lleugeres adaptacions del format segons el país però tots conservant la mateixa mecànica. A cada ronda els participants havien de respondre correctament el major nombre de preguntes possibles dins del temps límit per aconseguir l’objectiu de reunir una quantitat de diners establerta. Al final de cada ronda era eliminat un concursant per votació dels altres quan al seu criteri hagi estat el pitjor i de més baix rendiment en contestar les preguntes sense importar que no ho hagi estat estadísticament. A Espanya es va emetre durant dues temporades amb el nom d’El rival més dèbil.

La situació en que es troba el procés de transició nacional i la consulta del 9 de novembre sembla immers dins d’aquest joc. Un dels participants, el govern català, ha estat nominat, tot i que ha fet el que li tocava: convocar la consulta i posar en marxa tota la maquinària per a la seva celebració. Ha estat respectant la legalitat i en els terminis que li demanava la societat catalana, un altre dels participants que podríem identificar amb la mobilització que capitalitzen l’ANC i Òmnium Cultural. Fins i tot podríem dir que ho va executar amb bona nota per la determinació del President Artur Mas. Malgrat això, un altre dels concursants, el govern espanyol, ha decidit nominar-lo amb la suspensió dictada pel Tribunal Constitucional. Tot i els crits de “President, ni un pas enrere” que se sentien dimarts passat a totes les places dels ajuntaments de Catalunya, la situació real és que l’engranatge necessari de la consulta no està avançant i en pocs dies serà impossible celebrar-la amb les garanties que es mereix. L’amenaça de judicis als funcionaris ha tingut efecte. Encara més, tornen a atacar castigant el finançament d’inversions públiques a Catalunya amb uns nous pressupostos de l’Estat discriminatoris que no respecten ni l’estatut.

No pas s’han atrevit a fer front als milers de catalans que novament es van manifestar massivament. Per al govern de Madrid això hauria de significar el primer acte de desobediència civil d’aquest procés però no són capaços ni de plantejar-se atacar la voluntat dels catalans de decidir el seu futur. En altres casos també veiem moviments dels que no volen perdre la partida, com a nivell del Penedès tenim a Gelida. El 2010 l’Ajuntament governat pel PSC no va cedir cap local per celebrar la consulta popular per la independència, fins i tot abans de les eleccions europees va retirar estelades dels carrers, i ara pràcticament tot el ple municipal va votar a favor del suport de l’Ajuntament de Gelida a la consulta. Ningú vol ser el rival més feble.

My building is not a hotel

dilluns, 8/09/2014

Manifestació contra els pisos turístics de la #Barceloneta #Barcelona #BCN

Cap pis turístic, ni legal ni il•legal, lloguer assequible pels veïns, la Barceloneta es de gente del barrio, jo a casa meva el turista a l’hotel, no a l’especulació, pisos turístics = turisme borratxera, aquest barri no es ven, vivo y viviré en la Barceloneta… Tots aquests són eslògans que acompanyaven el principal per l’abolició dels pisos turístics a la manifestació dels veïns de la Barceloneta de la setmana passada. Ens va enganxar a la mateixa plaça d’on sortia la concentració i vam poder veure sobre el terreny quin era l’ambient dels manifestants.

D’entrada s’ha de reconèixer que la protesta ha aconseguit captar l’atenció dels mitjans de comunicació. Totes les televisions se n’havien fet ressò durant la setmana i eren allà per cobrir la manifestació més massiva fins al moment. També era el primer cop que el recorregut sortia de la Barceloneta i també s’havia convocat a sumar-se a altres barris de la ciutat. Al seu pas els turistes quedaven atònits i no paraven de fer fotos, i fins i tot selfies. No és de estranyar que alguns ho confonguessin amb alguna festa popular, amb el canó de la festa major obrint pas. Un grup ni se’n va adonar i camí de la platja va passar de manera irrespectuosa pel mig dels manifestants provocant la ira d’aquests. Una altra cara feia el personal dels restaurants, incrèduls davant la publicitat negativa que aquest ambient pot repercutir en els seus locals.

Vaig conèixer el primer pis turístic a la Barceloneta fa més de 10 anys i sempre ho he considerat una bona opció per dinamitzar turísticament un barri amb habitatges petits i precaris. Un 80% dels pisos responen a l’anomenat “quart de casa” de només 30 metres quadrats. Ara bé, la mesura es perverteix si l’administració no fa la seva feina de supervisió de l’activitat econòmica i la resta de responsabilitats que no només tenen a veure amb el turisme. Arrel de les manifestacions s’han tancat ara més pisos turístics il•legals que en els 4 anys anteriors. Les normes de civisme són les mateixes per a turistes que per a residents i s’han de fer complir. Un dels nostres atractius és la festa, especialment entre els més joves. L’equilibri entre aquest recurs turístic i la identitat local és clau per seguir gaudint dels beneficis del sector. Al Penedès la incidència del turisme no genera aquest conflicte. Algú es deu lamentar de no tenir l’afluència de turistes i ingressos que Barcelona recull però aquí cal mirar cap a un model que valori la qualitat sobre la quantitat.

Una matriuska per al Penedès

dilluns, 4/08/2014

La mirada de @VladimirPutin #Izmailovo #Moscou #Rússia #Moscow #Mockba

Contràriament al que es pot pensar la matriuska no és pas un objecte tradicional, tot i ser el més conegut de la cultura russa. Van ser creades l’any 1890 i estan inspirades en unes nines similars portades des del Japó. És tal la seva popularitat que han esdevingut el souvenir més famós de Rússia. No hi ha botiga per a turistes que no en trobis de tot tipus, entre d’altres records també molt presents com els ous de pasqua Fabergé, joies d’ambre, el caríssim caviar o la parafernàlia soviètica. Ara bé, el lloc ideal per sorprendre’s de la varietat actual de matriuskes és el mercat d’Izmailovo, a Moscou.

No deixa indiferent. Una mena de Poble Espanyol com el de Montjuïc però molt més ostentós, molt del gust rus, autèntica factoria de casaments de postal que acaben en llarguíssimes limusines. El seu mercat d’artesania és de facto un mercat de records. També s’hi poden trobar pintures, escultures i altres objectes artístics. Ara bé, no hi esperem cap oligarca adquirint obres d’art. És més aviat una fira de brocanters on veure els moscovites de tota la vida. A la resta de la ciutat semblen embogits pel consumisme, en immensos centres comercials de marques occidentals. Fins a la mateixa Plaça Roja en podem trobar unes galeries que han de fer remoure a Lenin, embalsamat encara a pocs metres dins el seu mausoleu.

Així doncs la matriuska d’Izmailovo, a banda de la quantitat de nines interiors, una dins de l’altra, es pot diferenciar per la seva pintura multicolor però en especial per la seva motivació. Des de Vladimir Putin fins arribar als tsars, passant pels líders soviètics, en són protagonistes. Les icones de l’esport no s’escapen i fins i tot n’hi ha dels jugadors del Barça. En aquest àmbit la que em va sobtar més va ser la matriuska de jugadors de Futbol Americà. Mostra més que evident de la globalització cultural a Rússia, iniciada fa gairebé un quart de segle amb l’obertura del primer McDonald’s a l’extinta URSS. Tot i així els dissenys més comuns mostren mares russes i flors com a decoració, sense deixar de banda els motius religiosos, ara també tant presents en la societat russa.

Al Penedès, tant necessitats d’un souvenir que ens recordi de forma imperdurable al turista, ens hauríem d’aplicar a la creació d’un element amb tant d’èxit, que ha esdevingut fins i tot un paradigma vital.

A continuació teniu fotografies del complex turístic d’Izamilovo.

Llet de pantera estelada

dilluns, 7/07/2014

Dins els actes del tricentenari, la història em convocava a visitar l’exposició “300 Onzes de Setembre 1714-2014” al Museu d’Història de Catalunya, i vaig aprofitar l’oportunitat de fer-ho amb un recorregut guiat pel mateix comissari Enric Pujol. Una exposició remarcable, que no només complementa les restes d’El Born Centre Cultural, sinó que, en revisar com s’ha celebrat la Diada en aquests tres segles, serveix per copsar també l’evolució de la societat catalana. Premonitòria és l’anotació destacada del Llibre d’Òbits de 1714 del frare Manuel Soler procedent del convent de Sant Josep de Barcelona: “Lo foc que esta nit se à disparat tant de la plaça com del enemichs es cosa que mas, (…). Lo estrago no’s pot dir, pero de vuy a 300 anys se’n recorderà”. També anticipava la situació actual el com es va originar la popularització de la celebració, amb l’ofrena floral al monument a Rafael Casanova, l’any 1901. Els assistents feien cua per ser identificats per la policia, per un acte tant subversiu com dipositar flors al peu de l’estàtua. Davant aquesta prohibició, a l’any següent, la celebració ja va ser massiva. El període relatat més emotiu és la recuperació de la Diada, amb l’arribada de la democràcia, projectant un audiovisual que recull com les forces de seguretat seguien el desplegament de pancartes demanant llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. Finalment, la manifestació del 2012 i la Via Catalana per la Independència, celebrada l’any passat, marcaven quin és l’objectiu actual, amb un predomini absolut de les banderes estelades sobre la Senyera.

Sortint del museu, vam anar a cercar les instal•lacions efímeres del Tricentenari més properes. A la plaça de La Mercè n’hi havia una anomenada Llibertat que no ens va fer tant efecte com l’exposició. Tombant, al carrer de La Mercè, a la cantonada amb el carrer de La Plata ens vam trobar un edifici ben curiós. D’entrada l’estil arquitectònic era força diferent, segle XVII, dels que l’envoltaven, la majoria del segle XIX. Però el més diferenciador respecte el seu entorn era que hi penjaven multitud de banderes estelades, a totes les seves façanes. Mentre ens ho miràvem es va aturar un grup de turistes en segway. A continuació vam presenciar com la guia, en anglès, els hi va explicar el significat de l’estelada i com el 9 de novembre hi havia convocat pel govern català un referèndum per consultar si Catalunya havia de ser un país independent. Mentrestant als baixos de l’edifici hi havia obert un bar, la tasca El Corral, tot un clàssic dels establiments de la zona de Correus. Vaig preguntar a l’amo el perquè d’aquesta exuberància estelada i va contestar que era cosa del propietari de l’edifici –el qual es trobava molt tancat i en no gaire bon estat– per tal d’evitar que li entressin okupes. Durant la conversa, i davant l’interès que hi mostrava, va aprofitar per reclamar la paternitat dels coneguts xupitos de llet de pantera rosa, ara també estelada.

A continuació teniu fotografies d’aquesta exposició, totalment recomanable, i que finalitza el 28 de setembre.

Canvis per no canviar

dimarts , 10/06/2014

La nit del 22 de juny de 1986 va significar un punt d’inflexió pel catalanisme polític i clau per entendre amb perspectiva la seva evolució fins al moment actual, si més no des del punt de vista de la burgesia catalana. Aquella matinada Miquel Roca, un dels set redactors de la ponència de la Constitució de 1978 i que va formar part de la Comissió que va redactar l’Estatut de Catalunya, va assumir personalment el fracàs electoral del Partit Reformista Democràtic (PRD) a les eleccions generals. Malgrat tenir un important suport financer, tant econòmic com ideològic de la banca espanyola, l’”Operació Roca”, en al•lusió al seu principal referent i candidat a la presidència del Govern, no va obtenir ni un sol escó. Es va presentar a tot l’estat, excepte a Catalunya i Galícia, on els seus referents eren Convergència i Unió i Coalició Galega. Aquell va ser el darrer intent dels catalans per, no només participar activament de la política espanyola, sinó també per modernitzar Espanya prenent els valors de la societat catalana com a imaginari col•lectiu. El ridícul va ser tant gros que el llavors secretari general d’aquest partit, Florentino Pérez, va retirar-se de la política pública –no pas de la privada tal com testimonia ara la llotja del Bernabéu– i fins i tot va admetre no sortir al carrer fins passat uns dies. Es va constatar que no encaixava la presència d’un partit nacionalista català en un projecte polític d’àmbit espanyol.

Des de llavors hi han hagut més nits electorals, amb alts i baixos en aquesta evolució, però després de l’inici del procés de transició nacional no hi ha dubtes que els resultats de les eleccions europees són el millor reflex de la direcció inequívoca cap a la independència del nostre país. Des d’Europa ja ens veuen independents de facto i amb raó. La victòria d’Esquerra i la majoria dels partits pro consulta ho confirma. També ha desencadenat novament un punt d’inflexió però ara d’aquells que creuen que encara poden “retenir” Catalunya dins Espanya. L’abdicació del rei Joan Carles en el seu fill Felip és el darrer intent d’aquells que encara creuen que un canvi a la casa reial farà que no canviï res. S’equivoquen. Al segle XXI la biologia no és oposició contra la democràcia. Igual que fa gairebé 30 anys el poble ha parlat i ha triat per una Catalunya independent. Només ens falta la celebració de la consulta del 9 de novembre pel reconeixement internacional.

A Gelida vam tenir l’anècdota que abans de les eleccions europees l’Ajuntament governat per PSC-ICV van utilitzar els serveis municipals per retirar estelades i diversos cartells d’ERC i CiU dels carrers. Un intent inútil per treure dels ulls el que ja tenim decidit al cap i que només votant es pot canviar.