La parra

divendres, 14/09/2018

Feines al camp #Dobarsko #Bulgaria #Добърско #България

La imatge d’estiu al Penedès que més recordo de la infància és la d’un pati envoltat per una immensa parra. Un indret d’ombra i frescor creat gràcies als pàmpols d’aquest cep conreat en forma alta. El sentiment era d’admiració en veure com una sola planta era capaç d’ocupar tot aquell espai pràcticament levitant sobre els nostres caps. Encara més observant com any rere any la parra demanava més espai per poder créixer. A mesura que anava cobrant altura i extensió, les seves arrels creixien per sostenir el pes de la seva estructura. Si a això li sumem el raïm, que naixia sense aparent dificultat i que podies seguir la seva vida durant totes les vacances, o la cridanera coloració de la vinya quan arribava la tardor, és normal associar-ho a moltes de les vivències d’aquella època. Uns records màgics sense dubte molt influenciats per les percepcions pròpies d’aquella edat. Amb raó l’expressió “estar a la parra” és la que més s’aplica en aquell context. Val a dir que és una situació necessària quan s’inicia el procés personal de coneixement i descoberta del mon a l’adolescència.

En un recent viatge a Bulgària vaig tornar a redescobrir la parra com a element identitari del territori. La capital no ens va sorprendre gaire. Més de 25 anys de postcomunisme han transformat no només l’economia i el sistema polític sinó també l’arquitectura. Les diferències de Sofia amb qualsevol altra gran ciutat de la Unió Europea no són destacables. Fins i tot Barcelona serveix de referent turístic i fa poc s’ha convertit a totalment de vianants un dels principals carrers del centre per ser la “rambla” dels turistes, tal com ens van comentar. Ara bé, la cosa va canviar en sortir a les zones rurals. En tots els pobles era omnipresent el pati a tocar de la casa amb la seva parra enfiladissa i ben frondosa. Un ambient de mediterraneïtat en aquelles latituds que a casa nostra ara costa de trobar. Hauríem de tornar als orígens, hauríem de tornar a la parra.

La Ciutat del Vi

divendres, 3/08/2018

Competint amb el #tramvia sobre el #mirall de l’#aigua #tram #miroirdeau #Bordeus #França #Bordeaux #France

Encara és possible sorprendre en Enoturisme? Aconseguir tornar a captar l’atenció del turista no expert en vins amb els mateixos continguts? Definitivament és possible, i és gràcies a la tecnologia. El millor exemple de la presentació multimèdia del món vinícola és la Cité du Vin de Bordeus. Vam poder constatar-ho fa uns dies, en un viatge al sud de França.

Després d’admirar els tradicionals paisatges de vinyes, amb els castells i palaus que donen la distinció exclusiva “chateau” als seus vins elaborats i embotellats en aquestes propietats, el contrast és total quan arribes a contemplar el moderníssim edifici que es troba al Port de la Lluna. Inaugurat fa dos anys i amb un disseny futurista d’alumini i vidre que recorda el Museu Guggenheim de Bilbao, la Ciutat del Vi ofereix més de 3.000 metres quadrats d’experiències sobre les cultures del vi de tot el món amb interaccions dels sentits.

En arribar a tothom se l’equipa amb una dispositiu semblant a un difonem i uns auriculars que servirà per rebre les explicacions en vuit idiomes. No fan gens de nosa portar-ho i el so tampoc molesta als altres usuaris. Es pot personalitzar el recorregut seleccionant amb la guia digital o interposant les mans a la llum de les diverses localitzacions. Ens va sobtar especialment l’espai dedicat a jugar a detectar mitjançant l’olfacte les olors que podem trobar en un vi i uns diorames animats que explicaven la història vitivinícola amb hologrames. També la quantitat de vídeos en els més diversos tipus de pantalles, la socialització que es genera al voltant de un àpat amb amics degustant un bon vi i la desinhibició que genera a continuació, tot il·lustrat amb videomappings molt ben executats.

El millor final és el tast que s’ofereix al mirador de la vuitena planta, admirant la “petita París”, tal com s’anomena aquesta capital amb un casc històric protegit com a Patrimoni de la Humanitat. Sens dubte tot un equipament de primer ordre que hem de tenir com a referent en el turisme del vi.

Ibers i funiculars

divendres, 6/07/2018

Festival Terra Ibèrica a la Ciutadella Ibèrica de Calafell (6)

Aquesta setmana els mitjans de comunicació s’han fet ressò de dues notícies molt importants per al patrimoni penedesenc. Per una banda la localització d’una de les ciutats iberes més importants de Catalunya a Banyeres del Penedès. La descoberta, mitjançant el georadar, al jaciment de les Masies de Sant Miquel li atorga una rellevància equiparable a Ullastret, el nucli urbà dels ibers més important descobert fins ara a Catalunya. Aquest assentament dels cossetans es troba a només 3 Km de les vinyes on hi ha la previsió de materialitzar el Logis Penedès, a cavall dels municipis veïns de l’Arboç, Sant Jaume dels Domenys i el mateix terme municipal de Banyeres. Sens dubte és un argument més per evitar la construcció d’aquest macrocentre de mercaderies i apostar per una activitat econòmica lligada al turisme i la cultura que tingui en compte el territori, tant a nivell paisatgístic com social.

També coneixíem aquests dies que el Funicular de Gelida segueix avançant en la seva lenta reparació després que al març del 2016 deixés de funcionar per una avaria. La darrera notícia al respecte va ser la licitació dels bastidors fa 6 mesos i l’anterior va ser la darrera imatge que tenim del “Funi”, fa un any, quan van ser retirats els vagons de la via. S’ha difós que tornarà a funcionar al maig de l’any vinent però no es diu que és un canvi en el calendari, ja que s’havia anunciat fa temps que seria al final d’enguany. Sorprèn que aquest transport gairebé centenari haurà necessitat més de 3 anys per tornar a donar el mateix servei que abans, només els caps de setmana, però sobretot que ho farà precisament en un període tant assenyalat com la campanya electoral de les eleccions municipals del 2019.

Aquests dos elements patrimonials del Penedès de primer ordre poden tenir l’objectiu comú d’orientar la vegueria cap a un dinamisme econòmic que respecti les particularitats locals per assolir un benefici global. Això sí, sempre que es faci un bon ús allunyat d’estratègies partidistes.

4,5 € per una copa buida

divendres, 1/06/2018

Ampolla de #vi #Porto #Oporto Carvalhas Memories @RealCompVelha del Segle XIX al preu de 2.750 € #Portugal

Els webs de recomanacions com TripAdvisor tenen cada vegada més rellevància, especialment entre la restauració. La facilitat per reservar taula des del mòbil és un gran incentiu per aconseguir clients. És calcula que a Barcelona ja són un 40% els establiments que en tenen disponibilitat. Així doncs les crítiques associades són determinants, com aquesta que vam viure en primera persona la setmana passada a Porto. Després de visitar la Real Companhia Velha, el celler més antic de Portugal, ens vam deixar portar comprant una ampolla de Lágrima, sense adonar-nos que no la podríem portar a la cabina, tampoc facturar a la bodega de l’avió i el nostre vol sortia a la nit. Vam decidir beure la meitat de l’ampolla a un restaurant, tot dinant, i la resta a la tarda. Al migdia van ser molt atents i fins i tot ens van posar una glaçonera per servir-nos el vi. Així doncs, a la tarda vam anar a menjar un sandvitx al restaurant Antiga Leitaria Bistrô, molt proper a on ens allotjàvem, per acabar-nos l’ampolla de Porto. Quan li demanem unes copes a la cambrera i li vam explicar la situació, ens va mirar molt estranyada però les va portar. Després d’haver-nos servit nosaltres mateixos el vi, va tornar per dir-nos que havia de cobrar-nos una “taxa” de 4,5 € per cadascuna de les copes que ens posava. Evidentment ens queixem perquè no ens ho havia dit abans i ho consideràvem excessiu, sobretot després de recordar com d’atents que van ser a l’altre restaurant al migdia. A continuació ens indiquen amb la carta que aplicaven aquest import per ser la meitat de la copa de vi de Porto més econòmica que servien, a 9 €. Vam pagar-ho però vam sortir indignats. Sembla mentida que a més d’aquest abús, un restaurant del centre d’una capital de l’enoturisme com Porto pugui considerar que la meitat del preu d’un dels vins de la ciutat sigui la copa buida, que ni tants sols era Riedel o similar… Surt a compte un petit guany a canvi d’una crítica dolenta? No pas i espero que això mai pugui passar al Penedès. Només cal consultar les valoracions a les xarxes socials per comprovar-ho.

Empresonar-se

divendres, 4/05/2018

Camí del Tram 11 per fer la cadena humana a #Montserrat @FaranelCim de #Collbató al #CavallBernat per la #llibertat dels presos i el retorn dels exiliats @cridallibertat #LlibertatPresosPolítics #SonNoViolents

El 20 d’abril de 2013 es va presentar l’assemblea territorial de l’ANC a Gelida. Feia un any que s’havia creat l’assemblea a nivell nacional i sis mesos de la gran manifestació que va convocar per l’11 de setembre anterior. Tres anys abans s’havia celebrat a Gelida la consulta per la independència dins una de les onades de referèndums locals celebrats arreu de Catalunya. Les circumstàncies doncs, ara fa cinc anys, eren força diferents a les actuals. Reconeixem que no només s’havia acabat l’autonomisme, sinó que ens posàvem definitivament en camí cap a un estat propi.

Totes les col·laboracions que hi han hagut amb l’entitat són encomiables però voldria destacar, sobretot per viure-les de primera mà, el balanç molt positiu de les iniciatives engegades a Gelida en aquest temps. Des de les comunes amb la resta del país com facilitar el trasllat a les manifestacions en Barcelona, amb la meitat d’autocars que Vilafranca amb una cinquena part d’habitants, fins recollir les adhesions del “Signa un vot” en múltiples parades o porta per porta a la Gigaenquesta. Actes com projeccions, calçotades i botifarrades, però especialment remarcables són les xerrades obertes a plaça, per tal d’arribar a tothom i ampliar la base portant ponents de renom. Valgui l’exemple de la darrera amb l’activista madrilenya Bea Talegón o la propera del 26 de maig amb l’Albano Dante Fachín.

Ara bé, sens dubte és la participació individual la que suma a fer gran el moviment. Des de manifestar-nos a totes les hores possibles, des de la primera hora del matí davant el TSJC o durant hores i fins la matinada com el passat 20 de setembre. Totes les diades celebrades de forma festiva com la Via Catalana i plenes de color amb els diversos mosaics organitzats. La darrera experiència va ser amb “Faran el CIM!”, la cadena humana a Montserrat, des de Collbató al Cavall Bernat amb sentiments contradictoris mentre ens passàvem les fotos dels presos polítics i els exiliats. Emocionats per assolir un nou repte però tristos per haver d’estar a la muntanya reivindicant-nos.

El moment toca intensificar la denúncia de la injustícia i fer-ho amb tossuda constància. A Gelida cada divendres a les 20 hores hi ha la concentració setmanal de l’ANC i el CDR per demanar la seva llibertat. A la darrera la Diana Riba, parella del Raül Romeva, ens va apropar com viuen ells la situació. És per tot això que he decidit empresonar-me el proper dilluns al vespre a la Plaça de la Vila de Vilafranca, això sí acompanyat de tota una sèrie d’activitats reivindicatives, entre elles la dels Músics per la Llibertat de l’Alt Penedès, tot un referent diari per a tothom.

Desmuntant les Viles Florides

divendres, 6/04/2018

Obstacles florits

Una condecoració és un alt honor que una institució pública o privada lliura a altres entitats o persones. Una distinció no només afalaga a qui la rep sinó, sobretot, ha de donar prestigi a la institució que l’atorga, més encara quan es tracta de condecorar una població mitjançant el màxim ens que la representa: el seu ajuntament.

No és igual viure en un carrer amb espais verds que envoltat de cases sense arbres a prop. Un recent estudi demostra que els nens que tenen a la vista una senzilla imatge de vegetació al voltant del domicili els hi representa un impacte molt positiu en el seu desenvolupament comparat amb els nois que creixen en indrets on el ciment és omnipresent. Aquestes conclusions les podríem extrapolar als adults.

La Confederació d’Horticultura Ornamental de Catalunya impulsa la distinció de les Viles Florides. Al seu web s’informa que actualment hi ha a Catalunya 119 municipis distingits com a Vila Florida en reconeixement a la seva tasca per a la millora de l’espai urbà a través de la planta amb flor. Aquests municipis són reconeguts d’1 a 5 Flors d’Honor valorant, entre d’altres aspectes, la relació entre els recursos destinats al manteniment i la superfície verda i enjardinada. L’any passat també es va lliurar per primer cop el premi a la millor rotonda florida. Tots els ajuntaments abonen una quota anual per pertànyer a aquest “moviment”, com s’autodenomina el projecte.

Gelida participa des de fa tres anys en aquest concurs i ha rebut sempre 3 Flors d’Honor. De primera mà puc afirmar que l’acció resulta en una acumulació de plantes amb flor al parterres del centre de la vila, amb una renovació que no dona temps a marcir-se. La resta de barris no són tan afortunats en aquesta dedicació. On ha quedat la sostenibilitat amb l’ús de plantes autòctones o respectant el seu cicle de vida? No millorarem la qualitat de vida perdent aquests valors, i encara menys premiant aquesta manera de fer per lluir una certificació que fomenta la despesa municipal.

La por a la bèstia

divendres, 2/03/2018

Hi han nevades i nevades i nevades #Gelida #Penedès #NevadaTV3

Malgrat el canvi climàtic, el qual en termes generals apunta a un escalfament del planeta, les conseqüències més immediates són l’augment de la freqüència de períodes extrems. Les nevades són un d’aquests episodis que ens afecten periòdicament. Aquesta setmana el país se n’ha vist escombrat entusiasmant els meteoròlegs i de fet la majoria de la població. Tot i la diversa orografia catalana, som majoritàriament un país mediterrani i no estem pas acostumats a fer ninots de neu. Les xarxes i la televisió s’han inundat de postals nadalenques. Especialment curiós comença a ser com també molts ajuntaments aprofiten per exhibir el seu equip preparat per a l’ocasió i anunciar totes les accions minut a minut. Més que tranquil·litzar el veïnat sembla pura propaganda electoral en informar d’accions més que evidents.

Aquesta és la visió més amable de la situació. Una altra són les decisions que es prenen per permetre el desenvolupament habitual de la societat, focalitzat sobretot en evitar els col·lapses de trànsit. La decisió de prohibir la circulació de camions de forma generalitzada ha estat sense dubte més que contestada. Especialment tenint en compte que la nevada, tot i generalitzada ha estat tímida en moltes zones de Catalunya, com el Penedès. Res a veure amb la darrera gran nevada, el març del 2010, que durant dos dies va aconseguir uns gruixos molt importants.

En condicions normals ara hi hauria crítiques al govern de la Generalitat i al seu conseller d’interior per l’encert o no d’aquesta mesura, que la patronal dels transportistes xifra en 25 milions d’euros de pèrdues de facturació per jornada. Però donant la cara només hi ha els directors de protecció civil i de trànsit. Si per l’article 155 les atribucions són del ministre de l’interior, on són les seves responsabilitats? Ara bé si tenim en compte els antecedents de gestions recents i que la tempesta se l’anomenava la ‘bèstia de l’Est’ s’entén que no hagi volgut figurar ni per casualitat.

Reconeixement proactiu

divendres, 2/02/2018

Homenatge als bombers

L’any 1958 va significar l’inici a Catalunya de l’organització dels bombers voluntaris per lluitar contra els incendis forestals. Els primers van ser un grup de joves estudiants de Gelida. El 1983 va ser fundat el parc de bombers de Gelida. La iniciativa va sorgir arran d’un important incendi forestal l’any anterior. Un grup de veïns que havia participat espontàniament en les tasques d’extinció van impulsar la creació del cos de bombers voluntaris, inicialment sota el paraigua de l’Ajuntament de Gelida i, a partir de 1984, amb el suport i la formació de la Generalitat de Catalunya. S’ha de subratllar que el Parc de Gelida va ser el primer de l’Estat en comptar amb tres dones entre els seus membres; actualment hi ha tres dones en actiu. També cal destacar el projecte de cooperació al desenvolupament Bombers x Colòmbia, iniciat l’any 2003. Recullen material de cossos de bombers o serveis d’empreses del sector i al llarg de diversos viatges gestionen la seva distribució entre els bombers colombians, amb greus mancances en les condicions de treball però que segueixen treballant dia a dia per oferir el millor servei possible a la societat. Així doncs són un referent dels bombers voluntaris catalans amb els que comparteixen la necessitat de més recursos i mitjans per desenvolupar la seva tasca.

Totes les entitats denoten una certa vàlua social, però tothom coincideix en l’altíssim nivell de dedicació i compromís dels bombers, encara més després de la seva actuació durant la repressió de l’1 d’octubre. Aquest fet i que enguany es compleixen 60 anys de la primera agrupació de bombers voluntaris i 35 de la creació del cos i el parc de bombers de Gelida, representa una bona ocasió per un reconeixement que posi en valor la seva rellevància. Cal que els ajuntaments tinguin una actitud proactiva en aquestes situacions. Així serà a Gelida, ja que al darrer ple municipal es va aprovar la seva realització mitjançant un procés de participació pública. Una doble fita assolida de la qual cal felicitar-se.

Festes grogues

divendres, 5/01/2018

L’arbre de #Nadal sobre la Torre del #Filarete al #CasteloSforzesco de #Milà #Milano #Milan #Mapping #metticienergia

La necessitat dels humans d’organitzar-nos provoca que determinades dates siguin reconegudes d’una manera especial. El Cap d’Any és una d’elles, que socialment ens veiem empesos a celebrar-la, cadascú a la seva manera. En el nostre cas ens agrada fer-ho en un marc diferent a l’habitual. Sempre que és possible viatgem per també conèixer altres pobles i cultures, així com viure amb ells el traspàs. Aquest cop no vam anar gaire lluny ni a un entorn gaire diferent al nostre, a la ciutat de Milà.

El nostre tarannà doncs va ser com ser-hi a casa, on fins i tot l’idioma és proper. La sorpresa va ser quan, al sopar de cap d’any a un restaurant, en dirigir-me als serveis, des d’una nombrosa taula em van abordar per preguntar-me en italià: “Escolta, tu ets català?”. Els vaig contestar afirmativament intrigat en com havien arribat a aquesta conclusió i m’ho van explicar. Havien vist que portava el llaç groc pels presos polítics i coneixien el seu significat a Catalunya. Vam estar xerrant tan animadament que fins i tot ens convidaven a casa seva però nosaltres l’endemà a primera hora agafàvem l’avió de tornada.

Aquest fet em va fer recordar, un cop més, la normalitat aparent amb la qual estem celebrant aquestes festes mentre hi ha injustament dirigents polítics i socials a la presó. I també a l’exili, que encara no es visqui com temps enrere, estan privats de la llibertat de ser a la seva terra. Portar el llaç groc i assistir a les concentracions de suport que es van convocant arreu evita acostumar-nos a una situació intolerable. És per això que trobo encara més incomprensible que tants dies després de les eleccions del 21D, l’Alcalde de Gelida encara no ha tornat a penjar els llaços grocs al carrer, l’estelada de la Plaça de la Vila i la pancarta de Llibertat Presos Polítics trets a requeriment de la Junta Electoral. La societat demana als representants polítics que siguin clars i que no intentin nedar entre dues aigües reaccionant al context del moment.

La Vinyala del Penedès

divendres, 1/12/2017

Vinyales amb botifarra negra @vinyala #NitdeCuiners #vinyala #cargol #Òdena #Anoia #Penedès

La setmana passada es va celebrar la gala anual que atorga les famoses estrelles Michelin. El balanç pels restaurants catalans ha estat prou bo, un total de 31 enfront de les 25 de Madrid, amb 2 restaurants de tres estrelles Michelin arribades en les darreres dues temporades. Sembla però més difícil que un restaurant penedesenc tingui un reconeixement estel·lar, tot i figurar-ne dins la categoria Bib Gourmand, recomanats per la bona relació qualitat-preu. A l’igual que vaig escriure a les mateixes dates de l’any passat, la vegueria del Penedès, torna a ser l’únic territori català amb cap estrella Michelin. Segueix sent obligat per al prestigi i impuls del turisme que almenys un restaurant amb aquest guardó faci bandera del talent de la cuina penedesenca.

Per tal d’ajudar en aquest objectiu, i unir més les comarques de la més jove de les vegueries creades, cal promocionar un producte comú a tots els municipis de la regió, conjuntament amb la gastronomia comuna a diverses poblacions. És el cas per exemple del Gall del Penedès i la lluitada IGP, la gamba de Vilanova, la ruta del Xató o el Préssec d’Ordal, que va gaudir durant un temps d’una temporada gastronòmica. Ara bé, l’ideal seria que no fos un producte estacional sinó un que poguéssim gaudir-ne durant tot l’any.

La meva elecció seria per la Vinyala. Aquest cargol de vinya és tradicionalment molt apreciat a la comarca de l’Anoia, a diferència d’altres zones de Catalunya on s’ha tingut més en consideració el bover, i es caracteritza per tenir unes particularitats pròpies en quant a sabor i textura. La vinculació a les vinyes el fa un candidat ideal per una regió enogastronòmica i representatiu d’una zona vitivinícola. Haig de dir que aquesta opinió em ve condicionada perquè a la darrera Nit de Cuiners a Òdena, la molt activa Confraria de la Vinyala va tenir en consideració fer-me confrare… Al mateix temps que promocionem una cuina que ens identifiqui, ajudaríem a la cohesió territorial del Penedès.