Llet de pantera estelada

dilluns, 7/07/2014

Dins els actes del tricentenari, la història em convocava a visitar l’exposició “300 Onzes de Setembre 1714-2014” al Museu d’Història de Catalunya, i vaig aprofitar l’oportunitat de fer-ho amb un recorregut guiat pel mateix comissari Enric Pujol. Una exposició remarcable, que no només complementa les restes d’El Born Centre Cultural, sinó que, en revisar com s’ha celebrat la Diada en aquests tres segles, serveix per copsar també l’evolució de la societat catalana. Premonitòria és l’anotació destacada del Llibre d’Òbits de 1714 del frare Manuel Soler procedent del convent de Sant Josep de Barcelona: “Lo foc que esta nit se à disparat tant de la plaça com del enemichs es cosa que mas, (…). Lo estrago no’s pot dir, pero de vuy a 300 anys se’n recorderà”. També anticipava la situació actual el com es va originar la popularització de la celebració, amb l’ofrena floral al monument a Rafael Casanova, l’any 1901. Els assistents feien cua per ser identificats per la policia, per un acte tant subversiu com dipositar flors al peu de l’estàtua. Davant aquesta prohibició, a l’any següent, la celebració ja va ser massiva. El període relatat més emotiu és la recuperació de la Diada, amb l’arribada de la democràcia, projectant un audiovisual que recull com les forces de seguretat seguien el desplegament de pancartes demanant llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. Finalment, la manifestació del 2012 i la Via Catalana per la Independència, celebrada l’any passat, marcaven quin és l’objectiu actual, amb un predomini absolut de les banderes estelades sobre la Senyera.

Sortint del museu, vam anar a cercar les instal•lacions efímeres del Tricentenari més properes. A la plaça de La Mercè n’hi havia una anomenada Llibertat que no ens va fer tant efecte com l’exposició. Tombant, al carrer de La Mercè, a la cantonada amb el carrer de La Plata ens vam trobar un edifici ben curiós. D’entrada l’estil arquitectònic era força diferent, segle XVII, dels que l’envoltaven, la majoria del segle XIX. Però el més diferenciador respecte el seu entorn era que hi penjaven multitud de banderes estelades, a totes les seves façanes. Mentre ens ho miràvem es va aturar un grup de turistes en segway. A continuació vam presenciar com la guia, en anglès, els hi va explicar el significat de l’estelada i com el 9 de novembre hi havia convocat pel govern català un referèndum per consultar si Catalunya havia de ser un país independent. Mentrestant als baixos de l’edifici hi havia obert un bar, la tasca El Corral, tot un clàssic dels establiments de la zona de Correus. Vaig preguntar a l’amo el perquè d’aquesta exuberància estelada i va contestar que era cosa del propietari de l’edifici –el qual es trobava molt tancat i en no gaire bon estat– per tal d’evitar que li entressin okupes. Durant la conversa, i davant l’interès que hi mostrava, va aprofitar per reclamar la paternitat dels coneguts xupitos de llet de pantera rosa, ara també estelada.

A continuació teniu fotografies d’aquesta exposició, totalment recomanable, i que finalitza el 28 de setembre.

Canvis per no canviar

dimarts , 10/06/2014

La nit del 22 de juny de 1986 va significar un punt d’inflexió pel catalanisme polític i clau per entendre amb perspectiva la seva evolució fins al moment actual, si més no des del punt de vista de la burgesia catalana. Aquella matinada Miquel Roca, un dels set redactors de la ponència de la Constitució de 1978 i que va formar part de la Comissió que va redactar l’Estatut de Catalunya, va assumir personalment el fracàs electoral del Partit Reformista Democràtic (PRD) a les eleccions generals. Malgrat tenir un important suport financer, tant econòmic com ideològic de la banca espanyola, l’”Operació Roca”, en al•lusió al seu principal referent i candidat a la presidència del Govern, no va obtenir ni un sol escó. Es va presentar a tot l’estat, excepte a Catalunya i Galícia, on els seus referents eren Convergència i Unió i Coalició Galega. Aquell va ser el darrer intent dels catalans per, no només participar activament de la política espanyola, sinó també per modernitzar Espanya prenent els valors de la societat catalana com a imaginari col•lectiu. El ridícul va ser tant gros que el llavors secretari general d’aquest partit, Florentino Pérez, va retirar-se de la política pública –no pas de la privada tal com testimonia ara la llotja del Bernabéu– i fins i tot va admetre no sortir al carrer fins passat uns dies. Es va constatar que no encaixava la presència d’un partit nacionalista català en un projecte polític d’àmbit espanyol.

Des de llavors hi han hagut més nits electorals, amb alts i baixos en aquesta evolució, però després de l’inici del procés de transició nacional no hi ha dubtes que els resultats de les eleccions europees són el millor reflex de la direcció inequívoca cap a la independència del nostre país. Des d’Europa ja ens veuen independents de facto i amb raó. La victòria d’Esquerra i la majoria dels partits pro consulta ho confirma. També ha desencadenat novament un punt d’inflexió però ara d’aquells que creuen que encara poden “retenir” Catalunya dins Espanya. L’abdicació del rei Joan Carles en el seu fill Felip és el darrer intent d’aquells que encara creuen que un canvi a la casa reial farà que no canviï res. S’equivoquen. Al segle XXI la biologia no és oposició contra la democràcia. Igual que fa gairebé 30 anys el poble ha parlat i ha triat per una Catalunya independent. Només ens falta la celebració de la consulta del 9 de novembre pel reconeixement internacional.

A Gelida vam tenir l’anècdota que abans de les eleccions europees l’Ajuntament governat per PSC-ICV van utilitzar els serveis municipals per retirar estelades i diversos cartells d’ERC i CiU dels carrers. Un intent inútil per treure dels ulls el que ja tenim decidit al cap i que només votant es pot canviar.

Estructures de vegueria

dilluns, 5/05/2014

El Premi Creu de Sant Jordi és la màxima distinció que pot obtenir una entitat a Catalunya. Des la seva creació l’any 1981, la Generalitat de Catalunya ha distingit 374 entitats. Un total de 14 pertanyen a l’àmbit del Penedès: Agrupació Coral La Llàntia d’Igualada, Antic Gremi de Traginers d’Igualada, Ateneu Agrícola de Sant Sadurní, Ateneu Igualadí, Casino Unió Comercial de Vilafranca, Castellers de Vilafranca, Castellers Nens del Vendrell, Diari de Vilanova, Comissió Cavalcada dels Reis d’Igualada, La Lira Vendrellenca, L’Eco de Sitges, Orquestra Melodia d’El Vendrell i Societat Coral El Penedès de Vilafranca. La darrera ha estat l’Institut d’Estudis Penedesencs, però és la primera que té com a base la totalitat del Penedès.

Ara bé, caldria diferenciar el Penedès històric, amb diversos límits administratius al llarg dels segles, amb l’espai que actualment s’hi treballa, el qual comprèn les comarques de l’Alt, Baix Penedès i Garraf. Amb l’àmbit de planificació del Penedès aprovat i malgrat la Llei de Vegueries no s’estigui aplicant, crec que –tal com he manifestat com a membre de la junta– ha arribat el moment definitiu perquè d’igual manera que l’IEP col•labora amb els ajuntaments, consells comarcals i centres d’estudis d’aquestes tres comarques, tant bon punt ho faci amb els municipis de l’Anoia que van decidir unir-se a l’àmbit.

Cada any se celebra una trobada de centres d’estudis del Penedès, on les entitats del Penedès històric són convidades a participar i posar en comú les seves experiències i iniciatives, però la relació de l’IEP amb les poblacions que pertanyen a les tres comarques és molt més estreta amb la signatura de convenis amb les institucions per a l’organització d’activitats i l’edició de publicacions amb el suport de les associacions locals. Ara hi ha d’haver correspondència amb tot el territori penedesenc que aspira a ser reconegut definitivament com a vegueria pròpia. De fet a seccions com la de Tecnologies de la Informació i la Comunicació ja és una realitat a tot el Penedès, inclosa l’Anoia. El portal Cultura Penedès amb informació i difusió de l’oferta cultural, i la Penedesfera, donant visibilitat a les opinions dels bloguers i interessants en el web 2.0. De la mateixa manera que en el procés actual lluitem per dotar Catalunya d’estructures d’estat, des del Penedès hem d’aprofitar totes les eines al nostre abast per aconseguir estructures de vegueria.

Les primàries i el rasclet

dilluns, 7/04/2014

Al matí de dissabte 29 de març era a la tertúlia de Ràdio Gelida i ens van fer la següent pregunta: Com valoreu el procés de primàries municipals a Barcelona del PSC? Parlem principalment de l’actualitat local però el que passa a la resta del món i que ens afecta a la nostra vila també té cabuda. De fet la pregunta posterior girava entorn si es podria traslladar el mateix esdeveniment a Gelida. A aquella hora vaig considerar positiva una iniciativa per intentar apropar els partits polítics al ciutadà –allunyats del carrer, no així la política que es més viva que mai a Catalunya– amb les meves reserves pel fet que persones sense ser militants o simpatitzants poguessin participar. Tot i així considerava que el més important havia estat la difusió que d’aquesta experiència s’estava fent i per tant la publicitat que estava aconseguint el PSC, a priori beneficiosa per la seva imatge. Quedava clar que a una població de poc més de 7.100 habitants com Gelida era difícil traslladar la mateixa elecció de l’alcaldable fora de les assemblees locals. De fet hi havia unanimitat entre els contertulians sobre aquest tema i també que el més indicat seria permetre a tot arreu les llistes obertes per triar personalment els teus representants a l’Ajuntament.

Ara bé, cap a la tarda vaig quedar astorat en veure pel twitter tots els comentaris sobre grups de votants en unes primàries que no saben de quin partit és, ni per a què es vota, només que han de votar al candidat Jaume. Són ciutadans paquistanesos que segons alguns dels seus líders encara es pregunten quin mal han fet i que passaria si es preguntés a tothom a les eleccions perquè trien un o altre candidat que passaria. Les impugnacions no prosperen però si els eufemismes polítics per dir “mala praxis” o “capacitat de mobilització” al que és una tupinada… en unes primàries! Sens dubte l’efecte ha estat contraproduent per la imatge del PSC i esperem que no sigui pels futurs processos d’obertura dels partits. Tanmateix és cert que, d’igual manera, si preguntéssim a les portes dels col•legis electorals quina és la motivació o si coneixen el programa de per qui voten ens trobaríem més d’una sorpresa. Personalment he vist com arribaven avis de les residències que no es podien valdre pels seus mitjans acompanyats de col•laboradors del partit amb la papereta ja preparada, o com al migdia hi havia un canvi de llistes dels interventors perquè ja estaven apuntats qui havia anat a votar i així poder trucar qui faltava per “reclamar-li” que vingués a votar. Li diuen fer el “rasclet” i demostra la poca qualitat de la nostra democràcia però també que l’antídot és posar per davant els valors de la llibertat individual davant la coacció.

Transport públic: Una qüestió de fe

dilluns, 10/03/2014

És un dia laborable i arribo a l’estació de rodalies de Gelida provinent de Vilafranca. Són les 9 i 13 minuts de la nit, el tren ha arribat puntual. El mini bus que fa de llançadora amb el poble en substitució del Funicular no hi és. Deu estar a punt d’arribar, penso. Miro l’horari i veig que no, que ha marxat fa un minut, a les 9 i 12 minuts, i el següent no torna a sortir fins les 9 i 54 minuts. No sóc l’única persona a l’estació que no dóna crèdit a aquest despropòsit, tot i que força gent habituals d’aquest horari ja han avisat que els vinguin a recollir o pugen caminant resignats. Per quina estranya raó en una franja horària encara d’hora punta, s’allarga la freqüència de pujada habitual de cada 30 minuts? I encara més, amb quin malèvol pensament fan que comenci un minut abans d’arribar el tren? Pots admetre que per optimitzar recursos facin servir un sol vehicle per fer un trajecte circular, també que sigui de 30 minuts quan aquest dura poc més de 20 minuts amb parades, però no s’entén que quan més útil hauria de ser, a l’hora que més gent torna de treballar fora i quan és negre nit, aquest servei decideix perdre usuaris fent una parada de 42 minuts.

Al Penedès, malgrat ser travessats per tot tipus d’infraestructures de comunicació, no només és indispensable tenir un vehicle privat sinó fins i tot més econòmic per la butxaca dels seus habitants. Per anar a Barcelona, tot i comptant el pagament de peatge i la pujada de carburants només que hi vagin dues persones en un cotxe surt millor de preu que agafar el tren. Encara més des de la pujada de preus aquest 2014 per als títols de transport més utilitzats. Per exemple, per a la zona 4 del servei integrat de l’ATM, que correspon a poblacions com Vilafranca del Penedès o Vilanova i la Geltrú, la T-10 ha passat de 33,95 a 35,65 euros i la T-50/30 de 114,5 a 124 euros, el que significa un augment d’un 4,64% i un 8,3% respectivament. És aquesta la manera de fomentar el transport públic? Ja no parlem de les incongruències ja clàssiques com la deficient comunicació en autobús entre aquestes dues capitals, potser a l’espera d’una línia de ferrocarril orbital que cada vegada sembla més llunyana. També la poca sensibilitat sobre el territori es fa palesa en el fet que dues poblacions amb tanta mobilitat interior com Vilanova i Sitges estiguin castigades amb un canvi de zona tarifaria.

Quan la plataforma #StopPujadesTransport es manifesta, la prioritat és la retirada de l’augment desproporcionat de tarifes, però és evident que reivindica un servei de qualitat, fent entendre que moure’s no és un luxe, sinó una necessitat social. També ha d’arribar el moment que triar anar en transport públic en comptes del teu vehicle no es converteixi en un acte de fe.

La reputació online dels restaurants

dimarts , 18/02/2014

Fa unes setmanes érem al Centre Comercial Glòries de Barcelona i arribada l’hora de dinar vam buscar un restaurant. Vam decidir anar a La Tagliatella perquè com tot establiment franquiciat ja el coneixíem d’altres centres comercials. En entrar-hi ja es va crear una petita cua. Ningú hi havia allà per rebre’ns però de seguida es va imposar el civisme i conforme anaven entrant clients anaven agafant tanda. Mentrestant es creuava entre nosaltres un cambrer que servia a les taules de la planta baixa i pujava al pis de dalt per l’escala. Cada vegada que passava per davant no ens deia res, però sí que ens dedicava unes mirades que eren de tot menys acollidores. Passaven els minuts i els clients que érem a l’entrada començàvem a mirar-nos estranyats. Finalment en aparèixer pel vestíbul va “topar” amb la cua i ens va cridar: “Si us plau no es posin al mig que per aquí que portem plats de menjar!”. Després del recordatori, nosaltres i molts dels que esperàvem vam marxar a buscar un altre lloc per dinar amb el pitjor dels records possibles de La Tagliatella.

Aquesta experiència pot incloure’s dins dels comentaris que a eines de recomanació social sobre restaurants podem trobar. Existeixen molts webs a Internet i aplicacions mòbils però voldria destacar les més populars a casa nostra com TripAdvisor i El Tenedor. La primera és la líder mundial amb més de 125 milions d’opinions sobre tot tipus de destinacions turístiques. És clau la facilitat per aportar contingut, des del comentari més senzill fins a introduir tota mena d’informació sobre un establiment concret. La segona s’ha fet molt popular per la facilitat dels restauradors a incloure menús detallats i promocions que permeten als clients, juntament amb la possibilitat de reservar sense haver de trucar, la puntuació i els comentaris d’anteriors usuaris, planificar prèviament la visita. Aquests són dos dels llocs bàsics on tot restaurant hauria de ser-hi present. Malauradament he comprovat que al Penedès encara costa tenir en compte la reputació online fora de tenir el web amb una presentació. A TripAdvisor es poden trobar la majoria de restaurants, introduïts en molts casos pels mateixos usuaris, però no es troba la presència del mateix restaurador per afrontar i controlar els comentaris negatius. Per l’altre banda a El Tenedor pràcticament no hi ha restaurants penedesencs que hi participin. Un atractiu és fer un menú dins unes jornades gastronòmiques dedicades al Xató, la Malvasia de Sitges o Sant Valentí però el factor més important és la rellevància que dóna el poder dels clients mitjançant les seva valoració així com el preu de l’experiència i la disponibilitat que podem oferir consultable des de la xarxa.

Quaaltagh

dimecres, 15/01/2014

A Escòcia i el nord d’Anglaterra es prenen molt seriosament la nit de Cap d’Any. Amb aquesta paraula en gaèlic denominen l’acte que fa la primera persona que entra a la llar i que portarà bona sort a la família en el nou any. Ve acompanyada de regals i, tradicionalment, d’una ampolla de whisky que n’assegura la prosperitat. Un costum similar se celebra a Grècia, anomenat “Podariko” en aquest país. A diferència del nord d’Europa, els grecs s’asseguren el benestar durant tot l’any donant una quantitat de diners a l’autor del primer pas dins la casa. Molts podran veure en aquestes diferències com la cultura influeix en la situació econòmica actual o com confirma els tòpics més estesos.

A altres països són els aliments els que prenen protagonisme com a Itàlia, on sopen un plat de llenties la darrera nit de l’any. A Xile les mengen a cada toc de les dotze campanades, tal qual com nosaltres fem amb el raïm. En d’altres, com Equador i Mèxic, la tradició més popular és cremar un ninot anomenat “Año Viejo” que representa l’any que tot just finalitza. Ni el brindar amb cava o champagne és universal –i no ho dic pel matusser insert publicitari de suplantar cervesa per cava a les televisions privades espanyoles– perquè a sud-americà, especialment a Argentina, també es fa el brindis amb sidra.

Una acció realment comuna arreu del món és la celebració amb focs artificials. La visió del castell de focs des del Harbour Bridge de Sidney o la platja de Copacabana a Rio de Janeiro aplega milions de persones. Encara més multitudinària és l’audiència que ho contempla per televisió, amb el “Ball Drop” de Times Square de Nova York al capdavant. Una de les més antigues és la del “Big Ben” de Londres, actualitzada pel compte enrere des la nòria del London Eye. Això no es porta gaire a casa nostra, tot un contrasentit amb el que ens agrada la nit i les celebracions a l’aire lliure.

Així doncs vaig trobar genial organitzar una gran festa popular de Cap d’Any a Barcelona. Hi havia molt turista però aquesta era la principal motivació: crear un nou atractiu a la Font Màgica de Montjuïc del qual també en poden gaudir tots els ciutadans i posicionar-nos al món en unes dates que generen tant optimisme. Una gran idea que podem també reproduir als nostres pobles i ciutats. No cal un espectacle de grans dimensions com a la capital, amb creativitat i innovació podem fer d’una tradició comuna una nova icona turística.

A continuació teniu uns vídeos de l’ambient i els focs de la 1a Festa de Cap d’Any de Barcelona:

Enoturisme, local o de proximitat?

dilluns, 9/12/2013

Ambient de la Mostra de Vins i Caves

Vijazz de Vilafranca del Penedès, Cavatast de Sant Sadurní d’Anoia, Temps de Vi de Vilanova i la Geltrú, Vinetast d’El Vendrell, La Gran Festa del Vi d’Igualada, Vimart de Martorell, Subirats Tasta’l, Funifira de Gelida, ViGralla de Llorenç del Penedès o Xarel•lada de Cunit són esdeveniments iniciats els darrers anys a l’àmbit de la DO Penedès que tenen en comú ser una mostra de vins i caves popular combinada amb altres activitats lúdiques per atraure visitants a la població. Els seus antecessors són les tradicionals festes del most i de la verema. Moltes s’han adaptat amb aquesta vocació com les de La Ràpita, a Santa Margarida i els Monjos, o Sitges. El protagonisme dels balls, per celebrar els pagesos la cloenda de la collita de cara a la nova temporada i l’hivern proper, ha donat pas als tasts a peu d’estand.

Són exemples d’una tendència actual que se segueix a molts municipis de Catalunya, siguin reconeguts o no com a terra de vins, i durant tot l’any. És un fenomen que supera altres fires gastronòmiques de productes típics que difícilment se celebren en pobles on no són autòctons. Aquest fet confirma que el món del vi està de moda a casa nostra. Tot i així també es constata que, a diferència d’altres països europeus amb una cultura vinícola similar, el seu consum recula. Com s’entén això? Una contradicció és, si per una banda s’està deixant perdre l’hàbit familiar del vi de taula i es recomana el seu màxim coneixement amb tastos de qualitat, perquè es promociona amb la seva degustació popular al carrer?

La principal motivació dels turistes per visitar els cellers i caves és conèixer de primera mà els terrers i els elaboradors, tot tastant a peu de vinya o de barrica els seus productes en la millor de les situacions experiencials possibles. L’asfalt del casc urbà no sembla l’escenari ideal per la millor experiència enoturística. Tot i així aquestes fires tenen el seu públic fidel i també la constant que estant organitzades, directa o indirectament, pels ajuntaments. No es pot negar que es mereixen un 10 com a trobada de la ciutadania allà on se celebra. Només el fet de recuperar per uns dies la via pública i activitats gratuïtes en plena crisi són objectius que agraeix i molt els veïns. Ara bé, ens hauríem de plantejar si serveix al màxim per a l’objectiu de promocionar el turisme del vi i el cava fora de l’àmbit més proper, i sobretot en un moment que cal ajustar molt bé els recursos que destinem a qualsevol acció. No s’han d’imitar models que només serveixen en situacions singulars. La millor promoció turística és aquella que es fa a l’origen del visitant, de forma innovadora i amb l’objectiu de generar una activitat econòmica a la destinació que sigui habitual durant tot l’any.

Nubian Carrefour

dilluns, 11/11/2013

Aswan Nubian Carrefour #Egipte

Al meu perfil de Flickr em deixen el següent comentari: “Hi I’m the owner of Carrefour Thank you for your interest in Nubia My name is Ahmed from the Nuba people as possible know”. De cop m’ha vingut a la memòria el viatge a Egipte. L’itinerari no va ser gens aventurer. Tot estava ja contractat prèviament amb un paquet comprat per internet, però tampoc era qüestió de corre riscos. La revolució travessava un moment de calma tensa, que no tenia res a veure amb la situació actual d’inseguretat després del cop d’estat, però era millor tenir-ho tot ben lligat per si de cas.

Així doncs era el clàssic recorregut pel Caire, amb visita a les piràmides i els barris típics, creuer pel Nil i estada a Assuan, a tocar de la gran resclosa que regula el riu i genera el llac Nasser. Una de les excursions és la visita al poblat nubi. S’hi arriba en una típica faluca, admirant el contrast entre les dunes del desert i l’aigua, amb el fil musical de nens que s’apropen a l’embarcació cantant sobre una petita barca. Interpreten cançons populars del país del turista, fet que enmig del Nil no deixa de provocar el somriure i la corresponent propina que demanen al moment. En desembarcar al poblat Nubi, novament trajecte en transport típic fins al centre del poblat, ara a lloms de camell. És en aquest moment quant, entre les modestes cases d’adob pintades de color ben cridaners apareixen petites botigues de records i artesania. Una d’elles exhibeix sense manies un rètol amb el nom Nubian Carrefour, amb el mateix logotip dels hipermercats.

És una petita broma però que li serveix per ser el xiringuito més sol•licitat. Una mostra més que l’humor és un dels millors llenguatges en el món del turisme, perquè els nubis són una atracció turística i hi viuen com a tal. A banda d’elaborar peces d’artesania, col•locar cocodrils en braços dels visitants o pintar les mans amb henna, pocs ingressos més poden aconseguir. Encara més difícil ho deuen tenir amb l’ambient polític que no propicia gaire viatjar al país. Així doncs en veure l’agraïment a la fotografia que vaig publicar sobre aquesta simpàtica botiga, m’ha confirmat com les possibilitats d’internet no entenen de pressupostos ni de països. Possiblement el cibercafé d’Assuan des d’on l’Ahmed ha iniciat la seva particular campanya de màrqueting no tindrà la comoditat de les nostres oficines, però té al seu poder la més preuada de les eines per donar-se a conèixer com són la iniciativa, la constància i la finestra al món que representen les xarxes socials en tots els àmbits.

“En l’idioma està l’arbre genealògic d’una nació”

dilluns, 7/10/2013

Colònia Güell (8)

Aquesta és una de les cites de l’escriptor del segle XVIII Samuel Johnson, una de les figures literàries més preuades de la literatura anglesa. No li faltava raó. El llenguatge ha tingut un importantíssim paper en el desenvolupament humà, en la formació de l’home i del seu pensament. Pensament i llenguatge estan íntimament lligats, un depèn de l’altre per a existir. Un dels exemples més clars d’identificació de recuperació de llengua i nació va ser a Europa i Israel a la fi del segle XIX i durant el segle XX. La llengua hebrea, de ser només una llengua litúrgica, va passar a ser una llengua escrita i parlada oficial a l’Estat d’Israel. No hi ha altres casos d’una llengua sense parlants nadius que s’hagi convertit en llengua nacional de milions de parlants nadius. Tot al contrari, el multilingüisme s’ha considerat tradicionalment com una manera d’internacionalitzar una societat. Fa uns anys vaig tenir l’oportunitat de treballar en l’organització d’un congrés universitari sobre bilingüisme. Els participants canviaven completament d’un idioma a un altre enmig de la conversa. Sens dubte era un bon exercici de coneixements però al mateix temps demostrava com d’artificial era la proposta. Una llengua pot predominar sobre un altre per una sèrie de factors culturals, econòmics i, sobretot, polítics. El moviment esperantista sap molt d’aquest capítol per haver estat els parlants de l’Esperanto perseguits per les dictadures feixistes, com a reacció als seus ideals pacifistes en proposar una llengua neutra que apropés els pobles. Els intents de fer homogènia una societat són continus però a la llarga inútils. A la Xina es considera que un terç de la població no saben parlar l’idioma oficial, el mandarí, malgrat la promoció que fa el govern per fer homogeni un país amb un ric patrimoni de llengües i dialectes. Ben a prop tenim la darrera mostra amb l’intent de marginalitzar el català a l’escola i l’administració a les Illes Balears, i la valenta reacció dels docents amb la vaga indefinida. El pensament no s’expressa simplement en paraules, sinó que existeix a través d’elles.