Estat.cat

dissabte, 8/11/2014

Amb @saulgordillo i @AlexFeRu a la presentació de @SobiraniaCAT a #Vilafranca del #Penedès #SobiraniaCAT

La setmana passada vaig presentar el llibre Sobirania.cat en un acte de la mà de l’ANC de Vilafranca del Penedès. Va ser amb el mateix autor, en Saül Gordillo, periodista polític referent de la Catosfera, la blogosfera catalana. Sis anys enrere vam coincidir en una altra presentació. Llavors era amb motiu del naixement de la Penedesfera i per parlar del seu llibre Nació.cat. Allà relatava el complex recorregut que havien viscut els impulsors del domini .cat per la cultura i la llengua catalana. Ara tant habitual i model d’èxit –entre els més segurs i actius del món– havia aconseguit l’autoafirmació catalana amb una identificació al ciberespai. Alguns van qualificar-la d’independència virtual per fixar per primer cop una diferenciació d’aquest tipus, malgrat el boicot del govern espanyol. De fet un titular similar de vegueria virtual va sorgir a l’inici de la comunitat 2.0 del Penedès. Anys enrere es creia que hi havia un mon físic per una banda i un altre de digital per l’altre. No és pas així. Només hi ha una única societat, en xarxa, capaç d’establir tot tipus de connexions difícils d’imaginar en un futur. El caràcter democràtic d’internet permet que qualsevol pugui publicar de forma massiva continguts sense cap censura ni supervisió prèvia.

És en aquest escenari on el ‘ciberindependentisme‘ s’ha forjat a la xarxa gràcies a la capacitat de mobilització i organització de la societat civil catalana en tots els àmbits. Sobirania.cat descriu com en aquests darrers deu anys s’ha passat de la reivindicació protagonitzada pels bloguers a l’organització en plataformes encara més potents de difusió que possibilitaven la internacionalització del procés. El crowfunding o micromecenatge ha permès finançar tot tipus d’iniciatives amb aquest objectiu. Fins i tot comença a ser habitual que les accions engegades siguin trending topic mundial a twitter. La crisi i la desafecció han ajudat a desenvolupar aquesta situació però sense l’activisme innat dels catalans no hauria estat possible. Tampoc cal oblidar que la imatge és cabdal per aconseguir ressò en aquest món interconnectat. Les grans manifestacions, tant en número d’assistents, com en la seva formació per la Via Catalana o la V baixa, han assolit les portades dels mitjans de comunicació i una rellevància mediàtica difícil d’obtenir per altres procediments. Un relat que mereix figurar a un futur museu de la independència, que de ben segur seria motiu d’atracció pels visitants a Catalunya. Votant el 9 de novembre tenim una nova oportunitat de demostrar que no hi ha reptes impossibles. El Saül i jo ens vam citar per coincidir ben aviat amb un nou llibre que parlarà a partir d’aquest nou punt d’inflexió en la nostra recent història i que tindrà un nom inequívoc: Estat.cat

A l'índex dels 200 protagonistes de la internet catalana del llibre @SobiraniaCAT per @saulgordillo #SobiraniaCAT

El rival més dèbil

dilluns, 6/10/2014

La Plaça de la Vila de #Gelida pràcticament plena en suport de la consulta #9N2014 #Araéslhora9N #Votarem

The Weakest Link va ser un concurs de televisió produït per la BBC que es va emetre a la Gran Bretanya des de l’any 2000 al 2012. Va assolir molt d’èxit i la prova és que va ser exportat a una cinquantena de països. De fet és la segona franquícia televisiva més internacional, només per darrera de Who wants to be a millionaire? o Qui vol ser milionari?. En alguns casos va haver-hi lleugeres adaptacions del format segons el país però tots conservant la mateixa mecànica. A cada ronda els participants havien de respondre correctament el major nombre de preguntes possibles dins del temps límit per aconseguir l’objectiu de reunir una quantitat de diners establerta. Al final de cada ronda era eliminat un concursant per votació dels altres quan al seu criteri hagi estat el pitjor i de més baix rendiment en contestar les preguntes sense importar que no ho hagi estat estadísticament. A Espanya es va emetre durant dues temporades amb el nom d’El rival més dèbil.

La situació en que es troba el procés de transició nacional i la consulta del 9 de novembre sembla immers dins d’aquest joc. Un dels participants, el govern català, ha estat nominat, tot i que ha fet el que li tocava: convocar la consulta i posar en marxa tota la maquinària per a la seva celebració. Ha estat respectant la legalitat i en els terminis que li demanava la societat catalana, un altre dels participants que podríem identificar amb la mobilització que capitalitzen l’ANC i Òmnium Cultural. Fins i tot podríem dir que ho va executar amb bona nota per la determinació del President Artur Mas. Malgrat això, un altre dels concursants, el govern espanyol, ha decidit nominar-lo amb la suspensió dictada pel Tribunal Constitucional. Tot i els crits de “President, ni un pas enrere” que se sentien dimarts passat a totes les places dels ajuntaments de Catalunya, la situació real és que l’engranatge necessari de la consulta no està avançant i en pocs dies serà impossible celebrar-la amb les garanties que es mereix. L’amenaça de judicis als funcionaris ha tingut efecte. Encara més, tornen a atacar castigant el finançament d’inversions públiques a Catalunya amb uns nous pressupostos de l’Estat discriminatoris que no respecten ni l’estatut.

No pas s’han atrevit a fer front als milers de catalans que novament es van manifestar massivament. Per al govern de Madrid això hauria de significar el primer acte de desobediència civil d’aquest procés però no són capaços ni de plantejar-se atacar la voluntat dels catalans de decidir el seu futur. En altres casos també veiem moviments dels que no volen perdre la partida, com a nivell del Penedès tenim a Gelida. El 2010 l’Ajuntament governat pel PSC no va cedir cap local per celebrar la consulta popular per la independència, fins i tot abans de les eleccions europees va retirar estelades dels carrers, i ara pràcticament tot el ple municipal va votar a favor del suport de l’Ajuntament de Gelida a la consulta. Ningú vol ser el rival més feble.

My building is not a hotel

dilluns, 8/09/2014

Manifestació contra els pisos turístics de la #Barceloneta #Barcelona #BCN

Cap pis turístic, ni legal ni il•legal, lloguer assequible pels veïns, la Barceloneta es de gente del barrio, jo a casa meva el turista a l’hotel, no a l’especulació, pisos turístics = turisme borratxera, aquest barri no es ven, vivo y viviré en la Barceloneta… Tots aquests són eslògans que acompanyaven el principal per l’abolició dels pisos turístics a la manifestació dels veïns de la Barceloneta de la setmana passada. Ens va enganxar a la mateixa plaça d’on sortia la concentració i vam poder veure sobre el terreny quin era l’ambient dels manifestants.

D’entrada s’ha de reconèixer que la protesta ha aconseguit captar l’atenció dels mitjans de comunicació. Totes les televisions se n’havien fet ressò durant la setmana i eren allà per cobrir la manifestació més massiva fins al moment. També era el primer cop que el recorregut sortia de la Barceloneta i també s’havia convocat a sumar-se a altres barris de la ciutat. Al seu pas els turistes quedaven atònits i no paraven de fer fotos, i fins i tot selfies. No és de estranyar que alguns ho confonguessin amb alguna festa popular, amb el canó de la festa major obrint pas. Un grup ni se’n va adonar i camí de la platja va passar de manera irrespectuosa pel mig dels manifestants provocant la ira d’aquests. Una altra cara feia el personal dels restaurants, incrèduls davant la publicitat negativa que aquest ambient pot repercutir en els seus locals.

Vaig conèixer el primer pis turístic a la Barceloneta fa més de 10 anys i sempre ho he considerat una bona opció per dinamitzar turísticament un barri amb habitatges petits i precaris. Un 80% dels pisos responen a l’anomenat “quart de casa” de només 30 metres quadrats. Ara bé, la mesura es perverteix si l’administració no fa la seva feina de supervisió de l’activitat econòmica i la resta de responsabilitats que no només tenen a veure amb el turisme. Arrel de les manifestacions s’han tancat ara més pisos turístics il•legals que en els 4 anys anteriors. Les normes de civisme són les mateixes per a turistes que per a residents i s’han de fer complir. Un dels nostres atractius és la festa, especialment entre els més joves. L’equilibri entre aquest recurs turístic i la identitat local és clau per seguir gaudint dels beneficis del sector. Al Penedès la incidència del turisme no genera aquest conflicte. Algú es deu lamentar de no tenir l’afluència de turistes i ingressos que Barcelona recull però aquí cal mirar cap a un model que valori la qualitat sobre la quantitat.

Una matriuska per al Penedès

dilluns, 4/08/2014

La mirada de @VladimirPutin #Izmailovo #Moscou #Rússia #Moscow #Mockba

Contràriament al que es pot pensar la matriuska no és pas un objecte tradicional, tot i ser el més conegut de la cultura russa. Van ser creades l’any 1890 i estan inspirades en unes nines similars portades des del Japó. És tal la seva popularitat que han esdevingut el souvenir més famós de Rússia. No hi ha botiga per a turistes que no en trobis de tot tipus, entre d’altres records també molt presents com els ous de pasqua Fabergé, joies d’ambre, el caríssim caviar o la parafernàlia soviètica. Ara bé, el lloc ideal per sorprendre’s de la varietat actual de matriuskes és el mercat d’Izmailovo, a Moscou.

No deixa indiferent. Una mena de Poble Espanyol com el de Montjuïc però molt més ostentós, molt del gust rus, autèntica factoria de casaments de postal que acaben en llarguíssimes limusines. El seu mercat d’artesania és de facto un mercat de records. També s’hi poden trobar pintures, escultures i altres objectes artístics. Ara bé, no hi esperem cap oligarca adquirint obres d’art. És més aviat una fira de brocanters on veure els moscovites de tota la vida. A la resta de la ciutat semblen embogits pel consumisme, en immensos centres comercials de marques occidentals. Fins a la mateixa Plaça Roja en podem trobar unes galeries que han de fer remoure a Lenin, embalsamat encara a pocs metres dins el seu mausoleu.

Així doncs la matriuska d’Izmailovo, a banda de la quantitat de nines interiors, una dins de l’altra, es pot diferenciar per la seva pintura multicolor però en especial per la seva motivació. Des de Vladimir Putin fins arribar als tsars, passant pels líders soviètics, en són protagonistes. Les icones de l’esport no s’escapen i fins i tot n’hi ha dels jugadors del Barça. En aquest àmbit la que em va sobtar més va ser la matriuska de jugadors de Futbol Americà. Mostra més que evident de la globalització cultural a Rússia, iniciada fa gairebé un quart de segle amb l’obertura del primer McDonald’s a l’extinta URSS. Tot i així els dissenys més comuns mostren mares russes i flors com a decoració, sense deixar de banda els motius religiosos, ara també tant presents en la societat russa.

Al Penedès, tant necessitats d’un souvenir que ens recordi de forma imperdurable al turista, ens hauríem d’aplicar a la creació d’un element amb tant d’èxit, que ha esdevingut fins i tot un paradigma vital.

A continuació teniu fotografies del complex turístic d’Izamilovo.

Llet de pantera estelada

dilluns, 7/07/2014

Dins els actes del tricentenari, la història em convocava a visitar l’exposició “300 Onzes de Setembre 1714-2014” al Museu d’Història de Catalunya, i vaig aprofitar l’oportunitat de fer-ho amb un recorregut guiat pel mateix comissari Enric Pujol. Una exposició remarcable, que no només complementa les restes d’El Born Centre Cultural, sinó que, en revisar com s’ha celebrat la Diada en aquests tres segles, serveix per copsar també l’evolució de la societat catalana. Premonitòria és l’anotació destacada del Llibre d’Òbits de 1714 del frare Manuel Soler procedent del convent de Sant Josep de Barcelona: “Lo foc que esta nit se à disparat tant de la plaça com del enemichs es cosa que mas, (…). Lo estrago no’s pot dir, pero de vuy a 300 anys se’n recorderà”. També anticipava la situació actual el com es va originar la popularització de la celebració, amb l’ofrena floral al monument a Rafael Casanova, l’any 1901. Els assistents feien cua per ser identificats per la policia, per un acte tant subversiu com dipositar flors al peu de l’estàtua. Davant aquesta prohibició, a l’any següent, la celebració ja va ser massiva. El període relatat més emotiu és la recuperació de la Diada, amb l’arribada de la democràcia, projectant un audiovisual que recull com les forces de seguretat seguien el desplegament de pancartes demanant llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. Finalment, la manifestació del 2012 i la Via Catalana per la Independència, celebrada l’any passat, marcaven quin és l’objectiu actual, amb un predomini absolut de les banderes estelades sobre la Senyera.

Sortint del museu, vam anar a cercar les instal•lacions efímeres del Tricentenari més properes. A la plaça de La Mercè n’hi havia una anomenada Llibertat que no ens va fer tant efecte com l’exposició. Tombant, al carrer de La Mercè, a la cantonada amb el carrer de La Plata ens vam trobar un edifici ben curiós. D’entrada l’estil arquitectònic era força diferent, segle XVII, dels que l’envoltaven, la majoria del segle XIX. Però el més diferenciador respecte el seu entorn era que hi penjaven multitud de banderes estelades, a totes les seves façanes. Mentre ens ho miràvem es va aturar un grup de turistes en segway. A continuació vam presenciar com la guia, en anglès, els hi va explicar el significat de l’estelada i com el 9 de novembre hi havia convocat pel govern català un referèndum per consultar si Catalunya havia de ser un país independent. Mentrestant als baixos de l’edifici hi havia obert un bar, la tasca El Corral, tot un clàssic dels establiments de la zona de Correus. Vaig preguntar a l’amo el perquè d’aquesta exuberància estelada i va contestar que era cosa del propietari de l’edifici –el qual es trobava molt tancat i en no gaire bon estat– per tal d’evitar que li entressin okupes. Durant la conversa, i davant l’interès que hi mostrava, va aprofitar per reclamar la paternitat dels coneguts xupitos de llet de pantera rosa, ara també estelada.

A continuació teniu fotografies d’aquesta exposició, totalment recomanable, i que finalitza el 28 de setembre.

Canvis per no canviar

dimarts , 10/06/2014

La nit del 22 de juny de 1986 va significar un punt d’inflexió pel catalanisme polític i clau per entendre amb perspectiva la seva evolució fins al moment actual, si més no des del punt de vista de la burgesia catalana. Aquella matinada Miquel Roca, un dels set redactors de la ponència de la Constitució de 1978 i que va formar part de la Comissió que va redactar l’Estatut de Catalunya, va assumir personalment el fracàs electoral del Partit Reformista Democràtic (PRD) a les eleccions generals. Malgrat tenir un important suport financer, tant econòmic com ideològic de la banca espanyola, l’”Operació Roca”, en al•lusió al seu principal referent i candidat a la presidència del Govern, no va obtenir ni un sol escó. Es va presentar a tot l’estat, excepte a Catalunya i Galícia, on els seus referents eren Convergència i Unió i Coalició Galega. Aquell va ser el darrer intent dels catalans per, no només participar activament de la política espanyola, sinó també per modernitzar Espanya prenent els valors de la societat catalana com a imaginari col•lectiu. El ridícul va ser tant gros que el llavors secretari general d’aquest partit, Florentino Pérez, va retirar-se de la política pública –no pas de la privada tal com testimonia ara la llotja del Bernabéu– i fins i tot va admetre no sortir al carrer fins passat uns dies. Es va constatar que no encaixava la presència d’un partit nacionalista català en un projecte polític d’àmbit espanyol.

Des de llavors hi han hagut més nits electorals, amb alts i baixos en aquesta evolució, però després de l’inici del procés de transició nacional no hi ha dubtes que els resultats de les eleccions europees són el millor reflex de la direcció inequívoca cap a la independència del nostre país. Des d’Europa ja ens veuen independents de facto i amb raó. La victòria d’Esquerra i la majoria dels partits pro consulta ho confirma. També ha desencadenat novament un punt d’inflexió però ara d’aquells que creuen que encara poden “retenir” Catalunya dins Espanya. L’abdicació del rei Joan Carles en el seu fill Felip és el darrer intent d’aquells que encara creuen que un canvi a la casa reial farà que no canviï res. S’equivoquen. Al segle XXI la biologia no és oposició contra la democràcia. Igual que fa gairebé 30 anys el poble ha parlat i ha triat per una Catalunya independent. Només ens falta la celebració de la consulta del 9 de novembre pel reconeixement internacional.

A Gelida vam tenir l’anècdota que abans de les eleccions europees l’Ajuntament governat per PSC-ICV van utilitzar els serveis municipals per retirar estelades i diversos cartells d’ERC i CiU dels carrers. Un intent inútil per treure dels ulls el que ja tenim decidit al cap i que només votant es pot canviar.

Estructures de vegueria

dilluns, 5/05/2014

El Premi Creu de Sant Jordi és la màxima distinció que pot obtenir una entitat a Catalunya. Des la seva creació l’any 1981, la Generalitat de Catalunya ha distingit 374 entitats. Un total de 14 pertanyen a l’àmbit del Penedès: Agrupació Coral La Llàntia d’Igualada, Antic Gremi de Traginers d’Igualada, Ateneu Agrícola de Sant Sadurní, Ateneu Igualadí, Casino Unió Comercial de Vilafranca, Castellers de Vilafranca, Castellers Nens del Vendrell, Diari de Vilanova, Comissió Cavalcada dels Reis d’Igualada, La Lira Vendrellenca, L’Eco de Sitges, Orquestra Melodia d’El Vendrell i Societat Coral El Penedès de Vilafranca. La darrera ha estat l’Institut d’Estudis Penedesencs, però és la primera que té com a base la totalitat del Penedès.

Ara bé, caldria diferenciar el Penedès històric, amb diversos límits administratius al llarg dels segles, amb l’espai que actualment s’hi treballa, el qual comprèn les comarques de l’Alt, Baix Penedès i Garraf. Amb l’àmbit de planificació del Penedès aprovat i malgrat la Llei de Vegueries no s’estigui aplicant, crec que –tal com he manifestat com a membre de la junta– ha arribat el moment definitiu perquè d’igual manera que l’IEP col•labora amb els ajuntaments, consells comarcals i centres d’estudis d’aquestes tres comarques, tant bon punt ho faci amb els municipis de l’Anoia que van decidir unir-se a l’àmbit.

Cada any se celebra una trobada de centres d’estudis del Penedès, on les entitats del Penedès històric són convidades a participar i posar en comú les seves experiències i iniciatives, però la relació de l’IEP amb les poblacions que pertanyen a les tres comarques és molt més estreta amb la signatura de convenis amb les institucions per a l’organització d’activitats i l’edició de publicacions amb el suport de les associacions locals. Ara hi ha d’haver correspondència amb tot el territori penedesenc que aspira a ser reconegut definitivament com a vegueria pròpia. De fet a seccions com la de Tecnologies de la Informació i la Comunicació ja és una realitat a tot el Penedès, inclosa l’Anoia. El portal Cultura Penedès amb informació i difusió de l’oferta cultural, i la Penedesfera, donant visibilitat a les opinions dels bloguers i interessants en el web 2.0. De la mateixa manera que en el procés actual lluitem per dotar Catalunya d’estructures d’estat, des del Penedès hem d’aprofitar totes les eines al nostre abast per aconseguir estructures de vegueria.

Les primàries i el rasclet

dilluns, 7/04/2014

Al matí de dissabte 29 de març era a la tertúlia de Ràdio Gelida i ens van fer la següent pregunta: Com valoreu el procés de primàries municipals a Barcelona del PSC? Parlem principalment de l’actualitat local però el que passa a la resta del món i que ens afecta a la nostra vila també té cabuda. De fet la pregunta posterior girava entorn si es podria traslladar el mateix esdeveniment a Gelida. A aquella hora vaig considerar positiva una iniciativa per intentar apropar els partits polítics al ciutadà –allunyats del carrer, no així la política que es més viva que mai a Catalunya– amb les meves reserves pel fet que persones sense ser militants o simpatitzants poguessin participar. Tot i així considerava que el més important havia estat la difusió que d’aquesta experiència s’estava fent i per tant la publicitat que estava aconseguint el PSC, a priori beneficiosa per la seva imatge. Quedava clar que a una població de poc més de 7.100 habitants com Gelida era difícil traslladar la mateixa elecció de l’alcaldable fora de les assemblees locals. De fet hi havia unanimitat entre els contertulians sobre aquest tema i també que el més indicat seria permetre a tot arreu les llistes obertes per triar personalment els teus representants a l’Ajuntament.

Ara bé, cap a la tarda vaig quedar astorat en veure pel twitter tots els comentaris sobre grups de votants en unes primàries que no saben de quin partit és, ni per a què es vota, només que han de votar al candidat Jaume. Són ciutadans paquistanesos que segons alguns dels seus líders encara es pregunten quin mal han fet i que passaria si es preguntés a tothom a les eleccions perquè trien un o altre candidat que passaria. Les impugnacions no prosperen però si els eufemismes polítics per dir “mala praxis” o “capacitat de mobilització” al que és una tupinada… en unes primàries! Sens dubte l’efecte ha estat contraproduent per la imatge del PSC i esperem que no sigui pels futurs processos d’obertura dels partits. Tanmateix és cert que, d’igual manera, si preguntéssim a les portes dels col•legis electorals quina és la motivació o si coneixen el programa de per qui voten ens trobaríem més d’una sorpresa. Personalment he vist com arribaven avis de les residències que no es podien valdre pels seus mitjans acompanyats de col•laboradors del partit amb la papereta ja preparada, o com al migdia hi havia un canvi de llistes dels interventors perquè ja estaven apuntats qui havia anat a votar i així poder trucar qui faltava per “reclamar-li” que vingués a votar. Li diuen fer el “rasclet” i demostra la poca qualitat de la nostra democràcia però també que l’antídot és posar per davant els valors de la llibertat individual davant la coacció.

Transport públic: Una qüestió de fe

dilluns, 10/03/2014

És un dia laborable i arribo a l’estació de rodalies de Gelida provinent de Vilafranca. Són les 9 i 13 minuts de la nit, el tren ha arribat puntual. El mini bus que fa de llançadora amb el poble en substitució del Funicular no hi és. Deu estar a punt d’arribar, penso. Miro l’horari i veig que no, que ha marxat fa un minut, a les 9 i 12 minuts, i el següent no torna a sortir fins les 9 i 54 minuts. No sóc l’única persona a l’estació que no dóna crèdit a aquest despropòsit, tot i que força gent habituals d’aquest horari ja han avisat que els vinguin a recollir o pugen caminant resignats. Per quina estranya raó en una franja horària encara d’hora punta, s’allarga la freqüència de pujada habitual de cada 30 minuts? I encara més, amb quin malèvol pensament fan que comenci un minut abans d’arribar el tren? Pots admetre que per optimitzar recursos facin servir un sol vehicle per fer un trajecte circular, també que sigui de 30 minuts quan aquest dura poc més de 20 minuts amb parades, però no s’entén que quan més útil hauria de ser, a l’hora que més gent torna de treballar fora i quan és negre nit, aquest servei decideix perdre usuaris fent una parada de 42 minuts.

Al Penedès, malgrat ser travessats per tot tipus d’infraestructures de comunicació, no només és indispensable tenir un vehicle privat sinó fins i tot més econòmic per la butxaca dels seus habitants. Per anar a Barcelona, tot i comptant el pagament de peatge i la pujada de carburants només que hi vagin dues persones en un cotxe surt millor de preu que agafar el tren. Encara més des de la pujada de preus aquest 2014 per als títols de transport més utilitzats. Per exemple, per a la zona 4 del servei integrat de l’ATM, que correspon a poblacions com Vilafranca del Penedès o Vilanova i la Geltrú, la T-10 ha passat de 33,95 a 35,65 euros i la T-50/30 de 114,5 a 124 euros, el que significa un augment d’un 4,64% i un 8,3% respectivament. És aquesta la manera de fomentar el transport públic? Ja no parlem de les incongruències ja clàssiques com la deficient comunicació en autobús entre aquestes dues capitals, potser a l’espera d’una línia de ferrocarril orbital que cada vegada sembla més llunyana. També la poca sensibilitat sobre el territori es fa palesa en el fet que dues poblacions amb tanta mobilitat interior com Vilanova i Sitges estiguin castigades amb un canvi de zona tarifaria.

Quan la plataforma #StopPujadesTransport es manifesta, la prioritat és la retirada de l’augment desproporcionat de tarifes, però és evident que reivindica un servei de qualitat, fent entendre que moure’s no és un luxe, sinó una necessitat social. També ha d’arribar el moment que triar anar en transport públic en comptes del teu vehicle no es converteixi en un acte de fe.

La reputació online dels restaurants

dimarts , 18/02/2014

Fa unes setmanes érem al Centre Comercial Glòries de Barcelona i arribada l’hora de dinar vam buscar un restaurant. Vam decidir anar a La Tagliatella perquè com tot establiment franquiciat ja el coneixíem d’altres centres comercials. En entrar-hi ja es va crear una petita cua. Ningú hi havia allà per rebre’ns però de seguida es va imposar el civisme i conforme anaven entrant clients anaven agafant tanda. Mentrestant es creuava entre nosaltres un cambrer que servia a les taules de la planta baixa i pujava al pis de dalt per l’escala. Cada vegada que passava per davant no ens deia res, però sí que ens dedicava unes mirades que eren de tot menys acollidores. Passaven els minuts i els clients que érem a l’entrada començàvem a mirar-nos estranyats. Finalment en aparèixer pel vestíbul va “topar” amb la cua i ens va cridar: “Si us plau no es posin al mig que per aquí que portem plats de menjar!”. Després del recordatori, nosaltres i molts dels que esperàvem vam marxar a buscar un altre lloc per dinar amb el pitjor dels records possibles de La Tagliatella.

Aquesta experiència pot incloure’s dins dels comentaris que a eines de recomanació social sobre restaurants podem trobar. Existeixen molts webs a Internet i aplicacions mòbils però voldria destacar les més populars a casa nostra com TripAdvisor i El Tenedor. La primera és la líder mundial amb més de 125 milions d’opinions sobre tot tipus de destinacions turístiques. És clau la facilitat per aportar contingut, des del comentari més senzill fins a introduir tota mena d’informació sobre un establiment concret. La segona s’ha fet molt popular per la facilitat dels restauradors a incloure menús detallats i promocions que permeten als clients, juntament amb la possibilitat de reservar sense haver de trucar, la puntuació i els comentaris d’anteriors usuaris, planificar prèviament la visita. Aquests són dos dels llocs bàsics on tot restaurant hauria de ser-hi present. Malauradament he comprovat que al Penedès encara costa tenir en compte la reputació online fora de tenir el web amb una presentació. A TripAdvisor es poden trobar la majoria de restaurants, introduïts en molts casos pels mateixos usuaris, però no es troba la presència del mateix restaurador per afrontar i controlar els comentaris negatius. Per l’altre banda a El Tenedor pràcticament no hi ha restaurants penedesencs que hi participin. Un atractiu és fer un menú dins unes jornades gastronòmiques dedicades al Xató, la Malvasia de Sitges o Sant Valentí però el factor més important és la rellevància que dóna el poder dels clients mitjançant les seva valoració així com el preu de l’experiència i la disponibilitat que podem oferir consultable des de la xarxa.