Lindbergh i Riga

Dia de museus a Riga

Al 1927 Charles Lindbergh va realitzar el primer vol transatlàntic en solitari sense escales de la història. A bord de l’”Spirit of St. Louis” va recórrer els més de 5.800 Km que separen Nova York i Paris. Un cop assolida la proesa es va plantejar la tornada a Amèrica. Ell hagués volgut repetir el viatge aeri però el grup d’empresaris que va patrocinar Lindbergh no volien temptar la sort del nou heroi mundial. El retorn triomfal es faria en vaixell i per transportar el gloriós avió es va dissenyar una gran caixa de fusta que permetia empaquetar l’aeroplà amb les ales desmuntades. L’immens embolcall es convertirà a partir de llavors en un record singular de la gesta per als diversos propietaris que va tenir, començant pel capità del vaixell, el qual es va fer amic de l’aviador i li va regalar el calaix gegantí en arribar als Estats Units.

Al llarg del temps la “Caixa Lindbergh” va passar per diverses mans i va tenir diferents usos, fins a transformar-se en una casa –té més de 290 metres quadrats– amb l’afegit de porxos, sostre, portes i finestres. Així és com se la va trobar Larry Ross al 1990 quan va comprar la que només semblava una atrotinada cabana als boscos de New Hampshire, i la va traslladar en camió al pati interior de casa seva, a l’estat de Maine. Allà li va retornar l’aspecte original i va publicitar les visites al “monument”. De seguida va començar a rebre donacions de tot tipus relacionades amb Lindbergh, que serveixen per omplir la caixa però també com a punt de partida de les explicacions que fa aquest particular visionari del negoci dels museus.

Aquest estiu he pogut fer una escapada a Riga –Sí, on va cantar la Rosa a l’Eurovisió– per gaudir de baixes temperatures i una ciutat patrimoni de la humanitat. En general els seus museus no són res de l’altre món. L’herència soviètica encara és molt present en aquest aspecte a la capital de Letònia: Exposicions antigues i amb massa objectes, molta divulgació i poca experimentació, informació només en letó i rus… Però la història del país és motiu d’orgull per exhibir-la sense manies en nous espais sorgits gràcies al turisme: Museu de la Guerra, de la Independència, de l’Ocupació Nazi i Soviètica, de les Barricades del 1991, etc.

Al nostre país, exemples similars a la Caixa Lindbergh i els museus de Riga són escassos. El Museu d’Història de Catalunya fa un recorregut ampli però etapes d’especial interès com la Generalitat Republicana i la Guerra Civil, la dictadura franquista, l’Assemblea de Catalunya, la transició democràtica i d’altres tant importants com l’Onze de Setembre queden diluïdes en un espai únic. Tanmateix els museus privats, creats per col.leccions particulars que sortosament veuen la llum, són encara molt pocs. Al Penedès tenim els casos més coneguts del Museu d’Esperanto de Subirats i el Museu El Cau del Tauró a L’Arboç, tot i que de ben segur hi han molts col.leccionistes que podrien fer visitables els objectes que amb dedicació conserven. La crisi no és excusa. Les certificacions i ajudes de l’administració són benvingudes però no són indispensables. Internet és un canal lliure per la seva difusió on aconseguir rellevància, una característica que tant en el món virtual com físic és aportada pels mateixos visitants. Avui dia no cal ser un aventurer com Lindbergh o tenir una certificació de l’UNESCO com Riga per complir un somni personal o col.lectiu, aplicar idees innovadores a casa nostra també ho són.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús