Sobirania olímpica

#independència #concertllibertat #Barcelona #Catalunya #29j #ara29j

Els anys previs als Jocs Olímpics de Barcelona es van viure amb molta il•lusió. Una eufòria que aconseguia un èxit d’assistència per a qualsevol activitat. Per petit que fos el seu abast la gent responia participant-hi. Ja no només practicant l’esport sinó omplin les grades un cop i un altre. Fins i tot per a esports no olímpics com el Futbol Americà, on els Barcelona Dragons omplien l’Estadi de Montjuïc, llavors encara sense l’honor de tenir al president Lluïs Companys al seu nom. Una situació que va començar amb la nominació olímpica i va tenir la culminació amb la celebració de les olimpíades amb èxit. L’esdeveniment del 1992 ha tingut un llegat inesborrable que ha marcat un abans i un després no només per la ciutat de Barcelona, sinó per tot Catalunya. Encara més, la seva gestió és un cas d’èxit pels comitès olímpics posteriors i estudiat com un exemple de bona organització, planificació i execució d’un projecte col•lectiu de país.

Precisament va ser als Jocs Olímpics quan penso que va haver-hi el més gran apropament entre Espanya i Catalunya des del restabliment de la democràcia. Només calia veure com el públic animava amb la senyera i la bandera espanyola, i fins i tot els atletes prenien totes dues per celebrar les medalles. Una imatge que vint anys enrere crec que seria difícil de presenciar. D’entrada les estelades serien majoritàries i el crit d’independència al minut 17:14 de tots els actes deixaria encara més clara la situació. Per arribar fins a aquest punt no hi ha hagut cap acte oficial que ho determinés, tot i que molts dirien que la retallada del nou estatut d’autonomia seria un bon punt de partida. L’esdeveniment que marca la fita d’aquest moviment és el referèndum per l’establiment de Catalunya com a nou estat d’Europa. Tanmateix aquest és un procés que ve de lluny, i sinó no estaríem commemorant el Tricentenari del 1714.

És així que veig molts paral•lelismes amb el moviment olímpic viscut pels catalans. Tanmateix la il•lusió és ben present al carrer. Començant per les primeres manifestacions per les infraestructures, el dret a decidir o la del 10 de juliol del 2010 i acabant per la de l’11 de setembre del 2012, hem aprés i practicat tot tipus de maneres de manifestar-nos. Des de concentracions davant els ajuntaments fins a consultes municipals autogestionades per la ciutadania, asseguts a les xerrades sobre com afectarà la independència als diversos àmbits de la societat que es van multiplicant pel territori o en un macroconcert unitari com el del passat 29 de juny al Nou Camp. Ara només ens falta per completar el “màster democràtic” la cadena humana gegant de més de 400 quilòmetres que ha de travessar Catalunya de nord a sud. No tinc cap dubte que malgrat la dificultat organitzativa la Via Catalana per la Independència serà tot un èxit i que tot aquest procés un cop finalitzat serà un nou cas d’estudi d’èxit del qual ens podrem sentir orgullosos.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús