Canvis per no canviar

La nit del 22 de juny de 1986 va significar un punt d’inflexió pel catalanisme polític i clau per entendre amb perspectiva la seva evolució fins al moment actual, si més no des del punt de vista de la burgesia catalana. Aquella matinada Miquel Roca, un dels set redactors de la ponència de la Constitució de 1978 i que va formar part de la Comissió que va redactar l’Estatut de Catalunya, va assumir personalment el fracàs electoral del Partit Reformista Democràtic (PRD) a les eleccions generals. Malgrat tenir un important suport financer, tant econòmic com ideològic de la banca espanyola, l’”Operació Roca”, en al•lusió al seu principal referent i candidat a la presidència del Govern, no va obtenir ni un sol escó. Es va presentar a tot l’estat, excepte a Catalunya i Galícia, on els seus referents eren Convergència i Unió i Coalició Galega. Aquell va ser el darrer intent dels catalans per, no només participar activament de la política espanyola, sinó també per modernitzar Espanya prenent els valors de la societat catalana com a imaginari col•lectiu. El ridícul va ser tant gros que el llavors secretari general d’aquest partit, Florentino Pérez, va retirar-se de la política pública –no pas de la privada tal com testimonia ara la llotja del Bernabéu– i fins i tot va admetre no sortir al carrer fins passat uns dies. Es va constatar que no encaixava la presència d’un partit nacionalista català en un projecte polític d’àmbit espanyol.

Des de llavors hi han hagut més nits electorals, amb alts i baixos en aquesta evolució, però després de l’inici del procés de transició nacional no hi ha dubtes que els resultats de les eleccions europees són el millor reflex de la direcció inequívoca cap a la independència del nostre país. Des d’Europa ja ens veuen independents de facto i amb raó. La victòria d’Esquerra i la majoria dels partits pro consulta ho confirma. També ha desencadenat novament un punt d’inflexió però ara d’aquells que creuen que encara poden “retenir” Catalunya dins Espanya. L’abdicació del rei Joan Carles en el seu fill Felip és el darrer intent d’aquells que encara creuen que un canvi a la casa reial farà que no canviï res. S’equivoquen. Al segle XXI la biologia no és oposició contra la democràcia. Igual que fa gairebé 30 anys el poble ha parlat i ha triat per una Catalunya independent. Només ens falta la celebració de la consulta del 9 de novembre pel reconeixement internacional.

A Gelida vam tenir l’anècdota que abans de les eleccions europees l’Ajuntament governat per PSC-ICV van utilitzar els serveis municipals per retirar estelades i diversos cartells d’ERC i CiU dels carrers. Un intent inútil per treure dels ulls el que ja tenim decidit al cap i que només votant es pot canviar.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús