Enoturisme, local o de proximitat?

dilluns, 9/12/2013

Ambient de la Mostra de Vins i Caves

Vijazz de Vilafranca del Penedès, Cavatast de Sant Sadurní d’Anoia, Temps de Vi de Vilanova i la Geltrú, Vinetast d’El Vendrell, La Gran Festa del Vi d’Igualada, Vimart de Martorell, Subirats Tasta’l, Funifira de Gelida, ViGralla de Llorenç del Penedès o Xarel•lada de Cunit són esdeveniments iniciats els darrers anys a l’àmbit de la DO Penedès que tenen en comú ser una mostra de vins i caves popular combinada amb altres activitats lúdiques per atraure visitants a la població. Els seus antecessors són les tradicionals festes del most i de la verema. Moltes s’han adaptat amb aquesta vocació com les de La Ràpita, a Santa Margarida i els Monjos, o Sitges. El protagonisme dels balls, per celebrar els pagesos la cloenda de la collita de cara a la nova temporada i l’hivern proper, ha donat pas als tasts a peu d’estand.

Són exemples d’una tendència actual que se segueix a molts municipis de Catalunya, siguin reconeguts o no com a terra de vins, i durant tot l’any. És un fenomen que supera altres fires gastronòmiques de productes típics que difícilment se celebren en pobles on no són autòctons. Aquest fet confirma que el món del vi està de moda a casa nostra. Tot i així també es constata que, a diferència d’altres països europeus amb una cultura vinícola similar, el seu consum recula. Com s’entén això? Una contradicció és, si per una banda s’està deixant perdre l’hàbit familiar del vi de taula i es recomana el seu màxim coneixement amb tastos de qualitat, perquè es promociona amb la seva degustació popular al carrer?

La principal motivació dels turistes per visitar els cellers i caves és conèixer de primera mà els terrers i els elaboradors, tot tastant a peu de vinya o de barrica els seus productes en la millor de les situacions experiencials possibles. L’asfalt del casc urbà no sembla l’escenari ideal per la millor experiència enoturística. Tot i així aquestes fires tenen el seu públic fidel i també la constant que estant organitzades, directa o indirectament, pels ajuntaments. No es pot negar que es mereixen un 10 com a trobada de la ciutadania allà on se celebra. Només el fet de recuperar per uns dies la via pública i activitats gratuïtes en plena crisi són objectius que agraeix i molt els veïns. Ara bé, ens hauríem de plantejar si serveix al màxim per a l’objectiu de promocionar el turisme del vi i el cava fora de l’àmbit més proper, i sobretot en un moment que cal ajustar molt bé els recursos que destinem a qualsevol acció. No s’han d’imitar models que només serveixen en situacions singulars. La millor promoció turística és aquella que es fa a l’origen del visitant, de forma innovadora i amb l’objectiu de generar una activitat econòmica a la destinació que sigui habitual durant tot l’any.

Nubian Carrefour

dilluns, 11/11/2013

Aswan Nubian Carrefour #Egipte

Al meu perfil de Flickr em deixen el següent comentari: “Hi I’m the owner of Carrefour Thank you for your interest in Nubia My name is Ahmed from the Nuba people as possible know”. De cop m’ha vingut a la memòria el viatge a Egipte. L’itinerari no va ser gens aventurer. Tot estava ja contractat prèviament amb un paquet comprat per internet, però tampoc era qüestió de corre riscos. La revolució travessava un moment de calma tensa, que no tenia res a veure amb la situació actual d’inseguretat després del cop d’estat, però era millor tenir-ho tot ben lligat per si de cas.

Així doncs era el clàssic recorregut pel Caire, amb visita a les piràmides i els barris típics, creuer pel Nil i estada a Assuan, a tocar de la gran resclosa que regula el riu i genera el llac Nasser. Una de les excursions és la visita al poblat nubi. S’hi arriba en una típica faluca, admirant el contrast entre les dunes del desert i l’aigua, amb el fil musical de nens que s’apropen a l’embarcació cantant sobre una petita barca. Interpreten cançons populars del país del turista, fet que enmig del Nil no deixa de provocar el somriure i la corresponent propina que demanen al moment. En desembarcar al poblat Nubi, novament trajecte en transport típic fins al centre del poblat, ara a lloms de camell. És en aquest moment quant, entre les modestes cases d’adob pintades de color ben cridaners apareixen petites botigues de records i artesania. Una d’elles exhibeix sense manies un rètol amb el nom Nubian Carrefour, amb el mateix logotip dels hipermercats.

És una petita broma però que li serveix per ser el xiringuito més sol•licitat. Una mostra més que l’humor és un dels millors llenguatges en el món del turisme, perquè els nubis són una atracció turística i hi viuen com a tal. A banda d’elaborar peces d’artesania, col•locar cocodrils en braços dels visitants o pintar les mans amb henna, pocs ingressos més poden aconseguir. Encara més difícil ho deuen tenir amb l’ambient polític que no propicia gaire viatjar al país. Així doncs en veure l’agraïment a la fotografia que vaig publicar sobre aquesta simpàtica botiga, m’ha confirmat com les possibilitats d’internet no entenen de pressupostos ni de països. Possiblement el cibercafé d’Assuan des d’on l’Ahmed ha iniciat la seva particular campanya de màrqueting no tindrà la comoditat de les nostres oficines, però té al seu poder la més preuada de les eines per donar-se a conèixer com són la iniciativa, la constància i la finestra al món que representen les xarxes socials en tots els àmbits.

“En l’idioma està l’arbre genealògic d’una nació”

dilluns, 7/10/2013

Colònia Güell (8)

Aquesta és una de les cites de l’escriptor del segle XVIII Samuel Johnson, una de les figures literàries més preuades de la literatura anglesa. No li faltava raó. El llenguatge ha tingut un importantíssim paper en el desenvolupament humà, en la formació de l’home i del seu pensament. Pensament i llenguatge estan íntimament lligats, un depèn de l’altre per a existir. Un dels exemples més clars d’identificació de recuperació de llengua i nació va ser a Europa i Israel a la fi del segle XIX i durant el segle XX. La llengua hebrea, de ser només una llengua litúrgica, va passar a ser una llengua escrita i parlada oficial a l’Estat d’Israel. No hi ha altres casos d’una llengua sense parlants nadius que s’hagi convertit en llengua nacional de milions de parlants nadius. Tot al contrari, el multilingüisme s’ha considerat tradicionalment com una manera d’internacionalitzar una societat. Fa uns anys vaig tenir l’oportunitat de treballar en l’organització d’un congrés universitari sobre bilingüisme. Els participants canviaven completament d’un idioma a un altre enmig de la conversa. Sens dubte era un bon exercici de coneixements però al mateix temps demostrava com d’artificial era la proposta. Una llengua pot predominar sobre un altre per una sèrie de factors culturals, econòmics i, sobretot, polítics. El moviment esperantista sap molt d’aquest capítol per haver estat els parlants de l’Esperanto perseguits per les dictadures feixistes, com a reacció als seus ideals pacifistes en proposar una llengua neutra que apropés els pobles. Els intents de fer homogènia una societat són continus però a la llarga inútils. A la Xina es considera que un terç de la població no saben parlar l’idioma oficial, el mandarí, malgrat la promoció que fa el govern per fer homogeni un país amb un ric patrimoni de llengües i dialectes. Ben a prop tenim la darrera mostra amb l’intent de marginalitzar el català a l’escola i l’administració a les Illes Balears, i la valenta reacció dels docents amb la vaga indefinida. El pensament no s’expressa simplement en paraules, sinó que existeix a través d’elles.

El patriota televisiu

dilluns, 9/09/2013

Aparador estelat #Catalunya #11s2013 #Diada #ViaCatalana #Independència #Estelada

És habitual que durant la Diada TV3 realitzi una programació especial. Anys enrere consistia bàsicament en la projecció d’una pel•lícula sobre fets protagonitzats per personatges cabdals de la història de Catalunya com els presidents Francesc Macià i Lluís Companys juntament amb la retransmissió dels actes i parlaments institucionals. Aquest any el film Fènix 11*23 és l’aposta clara en aquest sentit. La sinopsi que publica el web de TV3 no deixa lloc a dubtes: “A la tardor de l’any 2004, l’Èric Bertran, un nen de 14 anys, crea una web inspirada en Harry Potter i l’Orde del Fènix per defensar la llengua catalana. Una nit, trenta guàrdies civils de la brigada antiterrorista de Madrid, irrompen a casa seva i l’acusen de terrorista informàtic. El seu crim; enviar un mail a uns supermercats demanant l’etiquetatge en català.” Està programada al vespre, després d’haver-se celebrat amb èxit la Via Catalana per la Independència, retransmesa en directe durant la tarda. Tot un toc d’atenció per ser-hi alerta per les possibles conseqüències d’aquesta manifestació.

Darrerament aquesta influència televisiva s’ha expandit a tota la setmana prèvia i algú diria que encara és més constant. Només cal veure la temàtica dels diferents programes amb un format ben divers. Així per exemple, d’altres espais serveixen per escalfar motors tot il•lustrant-nos, com el documental del diumenge al 30 minuts que es titula L’estelada, un símbol provisional, amb la següent informació: Inspirada en la bandera cubana, l’estelada va néixer fa un segle com a símbol de la lluita per la independència de Catalunya. El documental “L’estelada, un símbol provisional” proposa un recorregut a través de la història d’aquesta bandera.

L’inici dels actes de commemoració del tricentenari del 1714 també ajuden a que la reivindicació del dret a decidir i l’estat propi protagonitzin la graella de TV3. Dilluns, novament en prime time i en directe tenim L’Auca del Born: “L’espectacle amb què es donarà el tret de sortida a la commemoració del tricentenari de la caiguda de Barcelona a mans de les tropes borbòniques”. I el dimarts, vigília de la Diada, “Món Petit” a Sense Ficció: “L’Albert Casals és un jove que es mou amb cadira de rodes a causa d’una leucèmia patida amb només 5 anys. Una circumstància que no li ha impedit fer realitat el seu somni: viatjar per tot el món. I fer-ho a la seva manera. Sense diners, sovint sense companyia i sense equipatge.
Mesclant les tècniques de l’autofilmació amb els mètodes tradicionals del gènere documental coneixerem qui és aquest noi, la seva història d’amor, la seva filosofia de vida, i la manera d’educar dels seus pares. Veurem com l’Albert i la seva xicota, l’Anna, van des de Barcelona fins a un remot far de Nova Zelanda. O com fracassen en l’intent. El recorregut (i el documental) pot ser considerat una bogeria, un romanç o una epopeia. O potser una mica de cada.”. Tota una apel•lació als sentiments per emprendre el viatge a Ítaca sense complexos.

Però fins i tot podem veure reflectit el context polític en les pel•lícules programades. El divendres Salt ens recorda la guerra bruta d’espionatge polític a la política catalana: Evelyn Salt, una agent de la CIA, és acusada falsament per un desertor de ser una espia russa. Salt es veu obligada a fugir i haurà d’usar tots els seus recursos per evitar que la capturin i per demostrar la seva innocència”.

En el moment d’escriure aquest article fan El patriota: “Benjamin Martin és un antic heroi de la guerra entre francesos i indis que ha abandonat les armes i ha decidit retirar-se amb la seva família a Carolina del Sud. Quan el 1776 Carolina del Sud decideix entrar en guerra contra la Gran Bretanya, el seu fill Gabriel s’allista a l’exèrcit per defensar el seu país dels atacs britànics. Quan Benjamin ho descobreix, decideix contra la seva voluntat tornar a la seva antiga vida per protegir el fill i la família de la guerra”. El futur de Catalunya no ens és pas aliè i ens haurem d’implicar-hi tard o d’hora. Perquè no donar el pas decisiu aquesta Diada? Ens veiem al tram 357!

La trucada

dilluns, 5/08/2013

Telèfon antic

Aquest any 2013 s’han celebrat els 40 anys de la primera trucada amb un telèfon mòbil. Va ser el 3 d’abril de 1973. La qualitat del so encara era precària, per cal tenir en compte que no es tractava de trucar a l’habitació del costat sinó de provar un nou invent que hauria de revolucionar la comunicació humana. Així doncs el director de recerca i desenvolupament de Motorola Martin Cooper la va realitzar al seu homòleg en els Laboratoris Bell d’AT&T (American Telephone & Telegraph) Joel Engel, que també buscava ser el primer a crear un dispositiu telefònic portàtil. No es coneixen les paraules que van intercanviar però va servir per anunciar al seu rival que havia guanyat. D’aquesta manera la comunicació també va tenir transcendència dins els millors moments de la competència empresarial.

Tot i així no va ser tant famosa com la realitzada gairebé un segle abans, el 10 de març de 1876. “Mr Watson, come here, I want to see you” li va dir Alexander Graham Bell al seu soci Thomas Watson a la primera trucada telefònica de la història. Aquí sí que la separació entre els interlocutors era mínima però va servir per obrir una nova era de les telecomunicacions. Un segle després el president dels Estats Units Richard Nixon va poder fer la trucada telefònica a més llarga distància de la història el 1969. Just després que els astronautes Buzz Aldrin i Neil Armstrong van posar un peu a la Lluna van rebre la seva trucada directament des de la Casa Blanca.

Malgrat aquestes efemèrides penso que la més important va ser la comercialització del telèfon mòbil. Va ser el 6 de març de 1983, després d’una dècada de perfeccionament i més de 100 milions de dòlars d’inversió. El primer telèfon mòbil de la història, marca Motorola i de la sèrie DynaTAC pesava 800 grams i mesurava 33 cm d’alt. Malgrat costar 4.000 dòlars, es van vendre 300.000 unitats en només un any. Avui la majoria de la gent no concep la vida quotidiana sense un telèfon mòbil. En els primers temps es destacava la seva utilitat per a professionals com metges, periodistes o homes de negoci. Ara és una plataforma d’accés a Internet i un ordinador de butxaca, així com també és vehicle de les converses més transcendentals i més menyspreables que podem imaginar.

La popularització de la telefonia mòbil ha estat un gran avenç per la humanitat però també té el seu ús inadequat ha generat tragèdies. La trucada que va fer l’interventor al maquinista del tren Alvia accidentat a Santiago de Compostel•la el passat 24 de juliol la podem encabir sens dubte en les trucades més fatídiques de la història. La distracció generada va ser suficient perquè el tren descarrilés amb un balanç de 79 morts i 150 ferits. A la trucada li pregunten al conductor “¿Com vas?” i aquest respon “molt bé, a punt d’entrar”.

Sobirania olímpica

dilluns, 8/07/2013

#independència #concertllibertat #Barcelona #Catalunya #29j #ara29j

Els anys previs als Jocs Olímpics de Barcelona es van viure amb molta il•lusió. Una eufòria que aconseguia un èxit d’assistència per a qualsevol activitat. Per petit que fos el seu abast la gent responia participant-hi. Ja no només practicant l’esport sinó omplin les grades un cop i un altre. Fins i tot per a esports no olímpics com el Futbol Americà, on els Barcelona Dragons omplien l’Estadi de Montjuïc, llavors encara sense l’honor de tenir al president Lluïs Companys al seu nom. Una situació que va començar amb la nominació olímpica i va tenir la culminació amb la celebració de les olimpíades amb èxit. L’esdeveniment del 1992 ha tingut un llegat inesborrable que ha marcat un abans i un després no només per la ciutat de Barcelona, sinó per tot Catalunya. Encara més, la seva gestió és un cas d’èxit pels comitès olímpics posteriors i estudiat com un exemple de bona organització, planificació i execució d’un projecte col•lectiu de país.

Precisament va ser als Jocs Olímpics quan penso que va haver-hi el més gran apropament entre Espanya i Catalunya des del restabliment de la democràcia. Només calia veure com el públic animava amb la senyera i la bandera espanyola, i fins i tot els atletes prenien totes dues per celebrar les medalles. Una imatge que vint anys enrere crec que seria difícil de presenciar. D’entrada les estelades serien majoritàries i el crit d’independència al minut 17:14 de tots els actes deixaria encara més clara la situació. Per arribar fins a aquest punt no hi ha hagut cap acte oficial que ho determinés, tot i que molts dirien que la retallada del nou estatut d’autonomia seria un bon punt de partida. L’esdeveniment que marca la fita d’aquest moviment és el referèndum per l’establiment de Catalunya com a nou estat d’Europa. Tanmateix aquest és un procés que ve de lluny, i sinó no estaríem commemorant el Tricentenari del 1714.

És així que veig molts paral•lelismes amb el moviment olímpic viscut pels catalans. Tanmateix la il•lusió és ben present al carrer. Començant per les primeres manifestacions per les infraestructures, el dret a decidir o la del 10 de juliol del 2010 i acabant per la de l’11 de setembre del 2012, hem aprés i practicat tot tipus de maneres de manifestar-nos. Des de concentracions davant els ajuntaments fins a consultes municipals autogestionades per la ciutadania, asseguts a les xerrades sobre com afectarà la independència als diversos àmbits de la societat que es van multiplicant pel territori o en un macroconcert unitari com el del passat 29 de juny al Nou Camp. Ara només ens falta per completar el “màster democràtic” la cadena humana gegant de més de 400 quilòmetres que ha de travessar Catalunya de nord a sud. No tinc cap dubte que malgrat la dificultat organitzativa la Via Catalana per la Independència serà tot un èxit i que tot aquest procés un cop finalitzat serà un nou cas d’estudi d’èxit del qual ens podrem sentir orgullosos.

Formatge lunar

dilluns, 10/06/2013

6es Jornades de la Penedesfera - 3r dia (13)

“Primer, crec que aquesta nació ha d’assumir com a meta aconseguir que un home vagi a la Lluna i torni fora de perill a la Terra abans de finalitzar aquesta dècada. Cap altre projecte individual serà tan impressionant per a la humanitat ni més important que els viatges de llarg abast a l’espai, i cap serà tan difícil i costós d’aconseguir”. Aquestes van ser les històriques paraules que va pronunciar John Fitzgerald Kennedy, el 25 de maig de 1961, per declarar per primera vegada l’objectiu de portar a un home a la Lluna. Amb un cost total de més de 10.000 milions de dòlars –quatre o cinc vegades el producte interior brut d’un país en vies de desenvolupament de l’època– i la mobilització de 400.000 persones que van treballar en el projecte, el 20 de juliol de 1969, l’objectiu del programa Apolo va ser assolit i un home va recorre els 375.000 quilòmetres fins al nostre satèl•lit amb èxit. Els Estats Units van guanyar per poc la carrera espacial a la Lluna a l’Unió Soviètica, ja que la sonda no tripulada Lluna 15 va passar al mateix temps molt a prop d’on es va produir el famós pas de gegant per a la Humanitat. Els americans van tornar a trepitjar la Lluna diverses vegades, la darrera l’any 1972, per després perdre l’interès i no programar-hi més missions lunars.

Per la seva banda, els russos van continuar el seu programa de recerca i amb el cost d’una centèsima part del que van gastar els nord-americans van obtenir uns resultats similars. Especialment destacat va ser el robot Lunokhod 1 que va ser transportat a la Lluna l’any 1970. Aquest petit vehicle, teledirigit des de la Terra, va explorar àmpliament més de 10 quilòmetres de recorregut transmetent a la Terra més de 20.000 imatges i 200 vistes panoràmiques. Al primer vehicle amb control remot que va trepitjar la Lluna li van seguir altres missions russes fins recórrer 70 quilòmetres de superfície lunar. Fa unes setmanes investigadors francesos van aconseguir posar en marxa de nou, 40 anys després, el seu reflector làser que permet obtenir excel•lents mesures de la distància entre la Terra i la Lluna amb una exactitud 100 vegades superior a la dels mètodes tradicionals de ràdio localització. Per la seva banda encara no s’ha trobat la ubicació exacta de la missió Apolo, alimentant una de les teories de la conspiració més populars sobre l’arribada o no de l’home a la Lluna. Segons va desvelar el diari “The New York Times”, Kennedy va confessar a l’administrador de l’agència espacial nord-americana NASA el 1962, James Webb, que no era el seu interès principal arribar a la Lluna, sinó que el que el motivava era fer-ho abans que els russos. Aquesta va ser la motivació per la fotografia més cara de la història.

Així doncs que és més rellevant la imatge o els resultats? A la celebració de les 6es Jornades de la Penedesfera he pogut conèixer la promoció i innovació de la gastronomia del Baix Penedès que realitza la nova associació de productors i cuiners Terra i Taula, amb menjars tant originals com el Formatge de Garrofa. La conclusió que he arribat després de descobrir les seves accions és que tant important és la imatge com els resultats que es puguin aconseguir en qualsevol iniciativa. La fotografia per fer propaganda s’ha d’aconseguir però també acompanyar-la d’uns resultats convincents, que no s’oblidin en el temps i amb una utilitat real.

Salvats

dilluns, 6/05/2013

Metro mogut #Barcelona #ig #igers #igerspenedes #igersbcn #igerscatalonia #instagram #photooftheday #picoftheday #bestoftheday #instadaily #

Si abans de la setmana passada m’haguessin preguntat sobre el meu coneixement de l’accident del metro de València segurament hagués donat la mateixa resposta que els enquestats davant la càmera al programa Salvados. Un sinistre important amb morts i poca cosa més. El que no sabíem és que és una de les injustícies més increïbles a l’alçada d’esdevenir l’accident de metro més gran de la història d’Espanya. En aquest sinistre, ocorregut el 2006, van morir 43 persones i va produir 47 ferits. Segons la versió dels responsables del servei i les autoritats des del primer dia la culpa de l’accident del metro de València la va tenir el maquinista. Una comissió d’investigació al parlament valencià va concloure que la catàstrofe, atribuïda a l’excés de velocitat del comboi no era previsible ni evitable. Salvados va desmuntar aquesta explicació oficial gairebé set anys després de l’accident. La investigació va ser dirigida políticament per convertir el maquinista en cap de turc i fer que les autoritats no en fossin responsables. Això va ser el que va explicar Jordi Évole en un programa que va incloure documents reveladors i testimonis rellevants. La Generalitat de Francisco Camps va difondre argumentaris amb respostes per a tots els que van participar en la comissió d’investigació. L’objectiu era evitar sortir esquitxats i tapar un escàndol a tocar de la visita del papa Benet XVI a València.

Van parlar amb familiars de les víctimes, un maquinista i el que va ser cap de seguretat de la companyia de ferrocarrils, que va denunciar la imposició d’un vergonyós pacte de silenci per part dels alts dirigents del govern. La intervenció més polèmica, la que va donar més que parlar a twitter, va ser la de Juan Cotino. L’actual president del parlament valencià era llavors conseller. Segons les denúncies dels familiars de les víctimes va fer de mediador prometent llocs de treball per tapar reclamacions a la justícia. Es va intentar que parlés i no ho van aconseguir. Fins i tot va recórrer a fer-se passar pel seu germà al telèfon per evitar-ho. Évole ho va tornar a intentar en persona aprofitant la inauguració d’una fira de vins valencians, on el periodista interrogava a la cursa a un polític que fugia entre crits del públic present.

Molts som de l’opinió que amb l’augment de l’oferta televisiva, amb l’arribada de la televisió privada als anys 90 i més recentment amb el desplegament de la TDT, la qualitat del periodisme a la tele ha caigut de forma alarmant. Sortosament també ha produït que malgrat l’exigència de les audiències, les pressions dels lobbys i les direccions dels grans grups de comunicació, encara podem veure a la pantalla del televisor –sense haver de recórrer forçosament a internet– programes que segueixen l’interès general, i són capaços de reobrir causes que mai s’haurien d’haver tancat ni haver prescrit penalment.

L’estratègia de la ceba

dilluns, 8/04/2013

A la presentació del llibre "El Penedès, Terra de Sensacions" @Vinseum

“Es necessita una persona de qualsevol nacionalitat i edat, que parli i escrigui l’anglès, sigui aventurer, tingui passió per la natura, que nedi, faci submarinisme i vulgui viatjar per les platges tropicals australianes. S’ofereix l’allotjament amb tot el confort i un sou de més de 12.000 euros al mes durant sis mesos”. Aquesta era l’oferta de treball que el Departament de Turisme de Queensland oferia l’any 2009 com la millor feina del món. De fet pagava per fer el turista a l’illa de Hamilton i la Gran Barrera de Corall, al nord-est d’Austràlia. Qui aconseguís la feina tindria els vols pagats des de la seva ciutat de residència, se li proporcionaria un ordinador i una càmera perquè hauria de fer entrevistes, fotografies, gravar vídeos i penjar la informació en un blog a la xarxa. L’endemà del llançament de la campanya ja es van rebre centenars de milers de sol•licituds de tot el món, i la pàgina web Islandreefjob.com es va col•lapsar. El procés de selecció es va plantejar com un càsting mitjançant la publicació dels vídeos dels aspirants a Internet que encara va generar més expectació. Finalment Ben Southall, britànic de 34 anys, va ser l’elegit per ocupar el lloc de treball, triat entre els 15 finalistes i 34.000 candidats presentats. L’oferta era part d’una estratègia de màrqueting per a que els mitjans de comunicació de tot el món poguessin recollir la notícia i així les seves audiències descobreixin les illes paradisíaques australianes. El govern de Queensland va invertir més de 850.000 euros a la campanya però els havia reportat, segons van calcular, 35 milions en valor publicitari. Va ser una de les accions de promoció turística més impactants dels darrers anys.

Són iniciatives com aquesta, originals i innovadores, les que cal idear per tenir una promoció global i local, amb un mixt de difusió en diferents canals. Que els grans mitjans es facin ressò per després, gràcies a una pàgina web potent, desplegar tots els atractius turístics segons les preferències individuals. Tota acció de promoció per definició tindrà un rèdit però cal valorar en cada moment –encara més quan els recursos són limitats– quina proporcionarà un millor retorn. En aquest sentit ara per ara les fires sectorials de turisme són les que tenen un balanç menys reeixit, a diferència del que succeïa vint anys enrere. Tot i així cal tenir uns elements promocionals bàsics primer de tot. Per exemple el llibre “El Penedès, terra de sensacions” que s’ha presentat aquests dies ve a ocupar aquest espai. Una molt bona notícia per la promoció del Penedès com a destinació turística però que també ens fa adonar que hi ha molta feina per fer i especialment entre les institucions. Aquest llibre s’hauria d’haver editat fa temps i amb un recolzament destacat. Fa unes setmanes s’ha tornat a engegar la campanya per trobar un nou “ranger” que vulgui la millor feina del món, novament les visites al web han estat tot un èxit. Els potencials turistes ja viatgen, sense moure’s de casa, entre les capes d’informació turística com si de pelar una ceba es tractés.

Turisme i Mort

dilluns, 4/03/2013

Luxor en globus #Egipte

Em vaig quedar impactat quan vaig sentir per la ràdio mentre esmorzava: “Moren 18 turistes en caure un globus aerostàtic a Egipte. El globus ha caigut des d’una altura de 300 metres a causa de l’explosió de la bombona de gas”. Perquè una notícia d’aquest tipus, a banda de les víctimes i la pèrdua per al seu entorn, és la pitjor que pot tenir el sector turístic. No ja per una ciutat, un país o una activitat específica, sinó per la globalitat del turisme. Però també perquè no fa ni dos mesos que la meva dona i jo fèiem el mateix viatge en globus que l’accidentat.

Volar en qualsevol màquina té el seu perill i fer-ho en globus aerostàtic no és menor. L’observació de les mesures de seguretat ha de ser estricta. Així ara ens agafa més importància detalls que llavors no ho semblaven. Com quan tots dins de la cistella –una vintena de turistes provinents de Catalunya, Madrid, Argentina, Anglaterra i altres països– i a punt d’enlairar-nos, el pilot va treure fora ràpidament un parell de bombones al mateix temps que esbroncava sense compassió als seus ajudants. Així mateix el vol va durar només mitja hora, i no els 50 minuts promesos, fet pel qual ens vam queixar a l’agència. Ves a saber si el que ens va semblar com un incompliment i aparent desgovern no ens va estalviar una experiència desagradable.

A banda d’això, el viatge va ser molt plàcid i va motivar moltes fotografies, tant de l’escenari a terra com de la sortida del sol. L’estabilitat del vol en globus és total i similar a un ascensor panoràmic. Val a dir que, a diferència d’altres zones turístiques conegudes per oferir aquesta activitat com la Capadòcia, on sense l’obligació d’altitud pots ascendir i descendir contínuament tocant gairebé arbres i muntanyes, en aquest cas el recorregut és força limitat. No se sobrevola la ciutat de Luxor sinó part dels jaciments arqueològics del West Bank a la riba esquerra del riu Nil. Ara estan investigant quines poden ser les causes de l’accident i no s’ha de descartar que la convulsa situació política actual hagi afectat. No perquè hagi estat un atemptat a la indústria turística, un dels pilars econòmics d’Egipte, sinó perquè sigui producte d’una relaxació en la supervisió de les mesures de seguretat.

Quan passa el temps i de vegades t’arriben flaixos per televisió o internet de llocs on has estat, aquests desperten uns sentiments d’enyorança d’aquells moments, doncs probablement van ser gaudint d’unes vacances. Si aquell indret és d’actualitat per una notícia tràgica llavors la sensació és molt més impactant. Això és el que senten per exemple els milions de turistes que van ser-hi a les Torres Bessones abans de fer-les caure l’atemptat de l’11 de setembre de 2001. Uns 80.000 visitants rebia diàriament el fins llavors gratacels més alt de Nova York. Un record de la visita que de ben segur va quedar per sempre associat a turisme i mort.