Sobirania olímpica

dilluns, 8/07/2013

#independència #concertllibertat #Barcelona #Catalunya #29j #ara29j

Els anys previs als Jocs Olímpics de Barcelona es van viure amb molta il•lusió. Una eufòria que aconseguia un èxit d’assistència per a qualsevol activitat. Per petit que fos el seu abast la gent responia participant-hi. Ja no només practicant l’esport sinó omplin les grades un cop i un altre. Fins i tot per a esports no olímpics com el Futbol Americà, on els Barcelona Dragons omplien l’Estadi de Montjuïc, llavors encara sense l’honor de tenir al president Lluïs Companys al seu nom. Una situació que va començar amb la nominació olímpica i va tenir la culminació amb la celebració de les olimpíades amb èxit. L’esdeveniment del 1992 ha tingut un llegat inesborrable que ha marcat un abans i un després no només per la ciutat de Barcelona, sinó per tot Catalunya. Encara més, la seva gestió és un cas d’èxit pels comitès olímpics posteriors i estudiat com un exemple de bona organització, planificació i execució d’un projecte col•lectiu de país.

Precisament va ser als Jocs Olímpics quan penso que va haver-hi el més gran apropament entre Espanya i Catalunya des del restabliment de la democràcia. Només calia veure com el públic animava amb la senyera i la bandera espanyola, i fins i tot els atletes prenien totes dues per celebrar les medalles. Una imatge que vint anys enrere crec que seria difícil de presenciar. D’entrada les estelades serien majoritàries i el crit d’independència al minut 17:14 de tots els actes deixaria encara més clara la situació. Per arribar fins a aquest punt no hi ha hagut cap acte oficial que ho determinés, tot i que molts dirien que la retallada del nou estatut d’autonomia seria un bon punt de partida. L’esdeveniment que marca la fita d’aquest moviment és el referèndum per l’establiment de Catalunya com a nou estat d’Europa. Tanmateix aquest és un procés que ve de lluny, i sinó no estaríem commemorant el Tricentenari del 1714.

És així que veig molts paral•lelismes amb el moviment olímpic viscut pels catalans. Tanmateix la il•lusió és ben present al carrer. Començant per les primeres manifestacions per les infraestructures, el dret a decidir o la del 10 de juliol del 2010 i acabant per la de l’11 de setembre del 2012, hem aprés i practicat tot tipus de maneres de manifestar-nos. Des de concentracions davant els ajuntaments fins a consultes municipals autogestionades per la ciutadania, asseguts a les xerrades sobre com afectarà la independència als diversos àmbits de la societat que es van multiplicant pel territori o en un macroconcert unitari com el del passat 29 de juny al Nou Camp. Ara només ens falta per completar el “màster democràtic” la cadena humana gegant de més de 400 quilòmetres que ha de travessar Catalunya de nord a sud. No tinc cap dubte que malgrat la dificultat organitzativa la Via Catalana per la Independència serà tot un èxit i que tot aquest procés un cop finalitzat serà un nou cas d’estudi d’èxit del qual ens podrem sentir orgullosos.

Formatge lunar

dilluns, 10/06/2013

6es Jornades de la Penedesfera - 3r dia (13)

“Primer, crec que aquesta nació ha d’assumir com a meta aconseguir que un home vagi a la Lluna i torni fora de perill a la Terra abans de finalitzar aquesta dècada. Cap altre projecte individual serà tan impressionant per a la humanitat ni més important que els viatges de llarg abast a l’espai, i cap serà tan difícil i costós d’aconseguir”. Aquestes van ser les històriques paraules que va pronunciar John Fitzgerald Kennedy, el 25 de maig de 1961, per declarar per primera vegada l’objectiu de portar a un home a la Lluna. Amb un cost total de més de 10.000 milions de dòlars –quatre o cinc vegades el producte interior brut d’un país en vies de desenvolupament de l’època– i la mobilització de 400.000 persones que van treballar en el projecte, el 20 de juliol de 1969, l’objectiu del programa Apolo va ser assolit i un home va recorre els 375.000 quilòmetres fins al nostre satèl•lit amb èxit. Els Estats Units van guanyar per poc la carrera espacial a la Lluna a l’Unió Soviètica, ja que la sonda no tripulada Lluna 15 va passar al mateix temps molt a prop d’on es va produir el famós pas de gegant per a la Humanitat. Els americans van tornar a trepitjar la Lluna diverses vegades, la darrera l’any 1972, per després perdre l’interès i no programar-hi més missions lunars.

Per la seva banda, els russos van continuar el seu programa de recerca i amb el cost d’una centèsima part del que van gastar els nord-americans van obtenir uns resultats similars. Especialment destacat va ser el robot Lunokhod 1 que va ser transportat a la Lluna l’any 1970. Aquest petit vehicle, teledirigit des de la Terra, va explorar àmpliament més de 10 quilòmetres de recorregut transmetent a la Terra més de 20.000 imatges i 200 vistes panoràmiques. Al primer vehicle amb control remot que va trepitjar la Lluna li van seguir altres missions russes fins recórrer 70 quilòmetres de superfície lunar. Fa unes setmanes investigadors francesos van aconseguir posar en marxa de nou, 40 anys després, el seu reflector làser que permet obtenir excel•lents mesures de la distància entre la Terra i la Lluna amb una exactitud 100 vegades superior a la dels mètodes tradicionals de ràdio localització. Per la seva banda encara no s’ha trobat la ubicació exacta de la missió Apolo, alimentant una de les teories de la conspiració més populars sobre l’arribada o no de l’home a la Lluna. Segons va desvelar el diari “The New York Times”, Kennedy va confessar a l’administrador de l’agència espacial nord-americana NASA el 1962, James Webb, que no era el seu interès principal arribar a la Lluna, sinó que el que el motivava era fer-ho abans que els russos. Aquesta va ser la motivació per la fotografia més cara de la història.

Així doncs que és més rellevant la imatge o els resultats? A la celebració de les 6es Jornades de la Penedesfera he pogut conèixer la promoció i innovació de la gastronomia del Baix Penedès que realitza la nova associació de productors i cuiners Terra i Taula, amb menjars tant originals com el Formatge de Garrofa. La conclusió que he arribat després de descobrir les seves accions és que tant important és la imatge com els resultats que es puguin aconseguir en qualsevol iniciativa. La fotografia per fer propaganda s’ha d’aconseguir però també acompanyar-la d’uns resultats convincents, que no s’oblidin en el temps i amb una utilitat real.

Salvats

dilluns, 6/05/2013

Metro mogut #Barcelona #ig #igers #igerspenedes #igersbcn #igerscatalonia #instagram #photooftheday #picoftheday #bestoftheday #instadaily #

Si abans de la setmana passada m’haguessin preguntat sobre el meu coneixement de l’accident del metro de València segurament hagués donat la mateixa resposta que els enquestats davant la càmera al programa Salvados. Un sinistre important amb morts i poca cosa més. El que no sabíem és que és una de les injustícies més increïbles a l’alçada d’esdevenir l’accident de metro més gran de la història d’Espanya. En aquest sinistre, ocorregut el 2006, van morir 43 persones i va produir 47 ferits. Segons la versió dels responsables del servei i les autoritats des del primer dia la culpa de l’accident del metro de València la va tenir el maquinista. Una comissió d’investigació al parlament valencià va concloure que la catàstrofe, atribuïda a l’excés de velocitat del comboi no era previsible ni evitable. Salvados va desmuntar aquesta explicació oficial gairebé set anys després de l’accident. La investigació va ser dirigida políticament per convertir el maquinista en cap de turc i fer que les autoritats no en fossin responsables. Això va ser el que va explicar Jordi Évole en un programa que va incloure documents reveladors i testimonis rellevants. La Generalitat de Francisco Camps va difondre argumentaris amb respostes per a tots els que van participar en la comissió d’investigació. L’objectiu era evitar sortir esquitxats i tapar un escàndol a tocar de la visita del papa Benet XVI a València.

Van parlar amb familiars de les víctimes, un maquinista i el que va ser cap de seguretat de la companyia de ferrocarrils, que va denunciar la imposició d’un vergonyós pacte de silenci per part dels alts dirigents del govern. La intervenció més polèmica, la que va donar més que parlar a twitter, va ser la de Juan Cotino. L’actual president del parlament valencià era llavors conseller. Segons les denúncies dels familiars de les víctimes va fer de mediador prometent llocs de treball per tapar reclamacions a la justícia. Es va intentar que parlés i no ho van aconseguir. Fins i tot va recórrer a fer-se passar pel seu germà al telèfon per evitar-ho. Évole ho va tornar a intentar en persona aprofitant la inauguració d’una fira de vins valencians, on el periodista interrogava a la cursa a un polític que fugia entre crits del públic present.

Molts som de l’opinió que amb l’augment de l’oferta televisiva, amb l’arribada de la televisió privada als anys 90 i més recentment amb el desplegament de la TDT, la qualitat del periodisme a la tele ha caigut de forma alarmant. Sortosament també ha produït que malgrat l’exigència de les audiències, les pressions dels lobbys i les direccions dels grans grups de comunicació, encara podem veure a la pantalla del televisor –sense haver de recórrer forçosament a internet– programes que segueixen l’interès general, i són capaços de reobrir causes que mai s’haurien d’haver tancat ni haver prescrit penalment.

L’estratègia de la ceba

dilluns, 8/04/2013

A la presentació del llibre "El Penedès, Terra de Sensacions" @Vinseum

“Es necessita una persona de qualsevol nacionalitat i edat, que parli i escrigui l’anglès, sigui aventurer, tingui passió per la natura, que nedi, faci submarinisme i vulgui viatjar per les platges tropicals australianes. S’ofereix l’allotjament amb tot el confort i un sou de més de 12.000 euros al mes durant sis mesos”. Aquesta era l’oferta de treball que el Departament de Turisme de Queensland oferia l’any 2009 com la millor feina del món. De fet pagava per fer el turista a l’illa de Hamilton i la Gran Barrera de Corall, al nord-est d’Austràlia. Qui aconseguís la feina tindria els vols pagats des de la seva ciutat de residència, se li proporcionaria un ordinador i una càmera perquè hauria de fer entrevistes, fotografies, gravar vídeos i penjar la informació en un blog a la xarxa. L’endemà del llançament de la campanya ja es van rebre centenars de milers de sol•licituds de tot el món, i la pàgina web Islandreefjob.com es va col•lapsar. El procés de selecció es va plantejar com un càsting mitjançant la publicació dels vídeos dels aspirants a Internet que encara va generar més expectació. Finalment Ben Southall, britànic de 34 anys, va ser l’elegit per ocupar el lloc de treball, triat entre els 15 finalistes i 34.000 candidats presentats. L’oferta era part d’una estratègia de màrqueting per a que els mitjans de comunicació de tot el món poguessin recollir la notícia i així les seves audiències descobreixin les illes paradisíaques australianes. El govern de Queensland va invertir més de 850.000 euros a la campanya però els havia reportat, segons van calcular, 35 milions en valor publicitari. Va ser una de les accions de promoció turística més impactants dels darrers anys.

Són iniciatives com aquesta, originals i innovadores, les que cal idear per tenir una promoció global i local, amb un mixt de difusió en diferents canals. Que els grans mitjans es facin ressò per després, gràcies a una pàgina web potent, desplegar tots els atractius turístics segons les preferències individuals. Tota acció de promoció per definició tindrà un rèdit però cal valorar en cada moment –encara més quan els recursos són limitats– quina proporcionarà un millor retorn. En aquest sentit ara per ara les fires sectorials de turisme són les que tenen un balanç menys reeixit, a diferència del que succeïa vint anys enrere. Tot i així cal tenir uns elements promocionals bàsics primer de tot. Per exemple el llibre “El Penedès, terra de sensacions” que s’ha presentat aquests dies ve a ocupar aquest espai. Una molt bona notícia per la promoció del Penedès com a destinació turística però que també ens fa adonar que hi ha molta feina per fer i especialment entre les institucions. Aquest llibre s’hauria d’haver editat fa temps i amb un recolzament destacat. Fa unes setmanes s’ha tornat a engegar la campanya per trobar un nou “ranger” que vulgui la millor feina del món, novament les visites al web han estat tot un èxit. Els potencials turistes ja viatgen, sense moure’s de casa, entre les capes d’informació turística com si de pelar una ceba es tractés.

Turisme i Mort

dilluns, 4/03/2013

Luxor en globus #Egipte

Em vaig quedar impactat quan vaig sentir per la ràdio mentre esmorzava: “Moren 18 turistes en caure un globus aerostàtic a Egipte. El globus ha caigut des d’una altura de 300 metres a causa de l’explosió de la bombona de gas”. Perquè una notícia d’aquest tipus, a banda de les víctimes i la pèrdua per al seu entorn, és la pitjor que pot tenir el sector turístic. No ja per una ciutat, un país o una activitat específica, sinó per la globalitat del turisme. Però també perquè no fa ni dos mesos que la meva dona i jo fèiem el mateix viatge en globus que l’accidentat.

Volar en qualsevol màquina té el seu perill i fer-ho en globus aerostàtic no és menor. L’observació de les mesures de seguretat ha de ser estricta. Així ara ens agafa més importància detalls que llavors no ho semblaven. Com quan tots dins de la cistella –una vintena de turistes provinents de Catalunya, Madrid, Argentina, Anglaterra i altres països– i a punt d’enlairar-nos, el pilot va treure fora ràpidament un parell de bombones al mateix temps que esbroncava sense compassió als seus ajudants. Així mateix el vol va durar només mitja hora, i no els 50 minuts promesos, fet pel qual ens vam queixar a l’agència. Ves a saber si el que ens va semblar com un incompliment i aparent desgovern no ens va estalviar una experiència desagradable.

A banda d’això, el viatge va ser molt plàcid i va motivar moltes fotografies, tant de l’escenari a terra com de la sortida del sol. L’estabilitat del vol en globus és total i similar a un ascensor panoràmic. Val a dir que, a diferència d’altres zones turístiques conegudes per oferir aquesta activitat com la Capadòcia, on sense l’obligació d’altitud pots ascendir i descendir contínuament tocant gairebé arbres i muntanyes, en aquest cas el recorregut és força limitat. No se sobrevola la ciutat de Luxor sinó part dels jaciments arqueològics del West Bank a la riba esquerra del riu Nil. Ara estan investigant quines poden ser les causes de l’accident i no s’ha de descartar que la convulsa situació política actual hagi afectat. No perquè hagi estat un atemptat a la indústria turística, un dels pilars econòmics d’Egipte, sinó perquè sigui producte d’una relaxació en la supervisió de les mesures de seguretat.

Quan passa el temps i de vegades t’arriben flaixos per televisió o internet de llocs on has estat, aquests desperten uns sentiments d’enyorança d’aquells moments, doncs probablement van ser gaudint d’unes vacances. Si aquell indret és d’actualitat per una notícia tràgica llavors la sensació és molt més impactant. Això és el que senten per exemple els milions de turistes que van ser-hi a les Torres Bessones abans de fer-les caure l’atemptat de l’11 de setembre de 2001. Uns 80.000 visitants rebia diàriament el fins llavors gratacels més alt de Nova York. Un record de la visita que de ben segur va quedar per sempre associat a turisme i mort.

Souvenirs

dilluns, 4/02/2013

Els veritables reis del mercat #Egipte

Estic segur que no hi ha ningú que no tingui a casa un objecte que no serveixi com a record d’un viatge, sigui per iniciativa pròpia, d’un familiar o d’un amic. El més típic és una miniatura, una petita estatueta per recordar sempre aquella experiència sense cap altre ús. Pot tenir només aquesta funció però també una segona utilitat com per exemple una tassa, una samarreta o un iman per la nevera. Es diu que ja des de l’època de l’Imperi Romà, sobre el segle I dC. es compren souvenirs gràcies a un artesà que va tenir la idea de vendre gots pornogràfics amb la signatura de l’autor. Ara aquest negoci ha evolucionat molt i ens permet “fabricar” el nostre petit record que ens desperta la memòria cada vegada que el veiem. Ja no parlo dels més senzill, com emportar-se pedretes –em confesso addicte a aquesta pràctica– sorra o simplement aigua, sinó també crear amb posterioritat els teus propis imans extrets de les teves fotos fetes amb Instagram.

Tot i així la immensa majoria dels turistes prefereixen comprar in situ el seu record i això ho converteix en un gran negoci. La prova més recent la vaig tenir en un darrer viatge a Egipte. Els venedors de postals, estatuetes, llibres de fotografies, etc. et persegueixen per tots els monuments fins gairebé dins de l’autocar. És comprensible, en molts espais està prohibit fer fotos i després de la facilitat que tenim d’immortalitzar amb la càmera o el mòbil et quedes amb el “mono” de guardar aquella imatge, encara que sigui ja impresa. Per això ens va sobtar i molt que en acabar la visita al Museu Egipci, ens trobéssim la botiga del museu absolutament buida. “Està així des de la revolució, quan la van saquejar fa dos anys, i l’empresa s’espera al nou museu, en construcció i amb inauguració prevista d’aquí a dos anys més”, segons ens va dir el guia. Encara trobo incomprensible, malgrat que la situació política del país no sigui la millor, com deixen perdre aquesta important font d’ingressos, sens dubte una de les més importants pel turisme.

Podem pensar que a casa nostra aquest tema ho portem molt millor, però al nostre país també tenim aquest problema, a més a més de la qualitat d’aquests souvenirs. Sembla difícil deixar de vendre com a típic de Barcelona les figuretes de ballarines flamenques o barrets mexicans. Però ni això es pot comprar per exemple a la botiga del Museu de l’Esport, al costat de l’Estadi Olímpic de Montjuïc. Tots els drets de comercialització, inclosos els de l’Olimpíada de Barcelona, són en mans del Comitè Olímpic Internacional a preus que no fan viable el negoci. Així també és trist que a la botiga que hi ha dins la Porta de Marató de l’Estadi, pràcticament tinguis la mateixa oferta que a les botigues de la Rambla, sense la possibilitat d’aconseguir un Cobi de record, tot i que em consta que hi ha una forta demanda encara que hagin passat 20 anys.

I com ho tenim al Penedès? Aquí el problema no és la qualitat, sinó la falta d’oferta. A banda de les assortides botigues de les grans marques enoturístiques –que amb tot el dret venen records de la seva marca i no del Penedès– no hi ha pràcticament res més que petites mostres locals. Mitjançant el souvenir el viatger s’identifica amb el territori visitat amb aquella icona i si volem vendre el Penedès com a destinació turística es fa necessari una proposta ben atractiva. Tot i així tenim la Samarreta Solidària “El Penedès”. En benefici de La Marató de TV3 i impulsada per la Penedesfera i l’Institut d’Estudis Penedesencs té una vintena de punts de venda arreu del Penedès, incloses gairebé totes les oficines de turisme. Potser semblar una gota en el desert, però sé de primera mà que ha obert una excel•lent via de marketing pel Penedès malgrat les dificultats i segurament animarà a més iniciatives perquè tothom pugui comprar un souvenir del Penedès.

Reis necessaris

dijous, 3/01/2013

Cavalcada de Reis a Subirats (24)

Em vaig quedar estupefacte en veure els primer minuts del discurs nadalenc del Rei Joan Carles. Ja no pas per un contingut bastant previsible, sinó per la imatge de fons del retrat de Felip V. Bé, això creia inicialment, ja que després els entesos en la monarquia van dir que es tractava del seu fill i iniciador de la dinastia borbònica. Per definició aquesta institució és totalment prescindible però sembla que hagi iniciat una carrera per aplegar cada vegada més detractors. Tot i així, hi ha uns reis que tenen l’absoluta estimació del poble i són molt necessaris, especialment en un context actual tant complicat.

La Cavalcada de Reis és un esdeveniment massiu per al mateix temps singular. Pràcticament a la mateixa hora, durant la tarda de la vigila de la festivitat dels Reis d’Orient, se celebra a tots els municipis. Des de les poblacions més importants fins als nuclis més petits. N’hi ha alguns que fins i tot tenen més d’un seguici reial pels seus carrers per arribar a tot arreu. Si hagués de valorar què és més important d’aquest actes, si la vistositat de les carrosses o la il•lusió generada de la canalla per la proximitat als Reis, sens dubte prioritzaria aquesta possibilitat que generen les celebracions de petit format amb les emocions dels nens, i dels seus pares també, recollint els regals directament de Ses Majestats els Reis d’Orient.

Per això vull recuperar a continuació un dels parlaments reials que de ben segur no generarà cap divisió i que en un format molt similar serà present a tots els pobles en aquesta Nit de Reis:


Bona nit nens i nenes!

El viatge ha sigut llarg, però finalment hem arribat. Venim de molt lluny i molt carregats, tot i que no tant com altres anys. Com sabeu el món està passant per un moment complicat, però per aquest motiu creiem necessari somriure i compartir, ara més que mai.

Tant hagueu donat la carta a un dels nostres patges o l’hagueu enviat per correu, ens han arribat totes. Les hem llegit molt atentament i encara que, algunes són molt llargues, hem intentat carregar bé la carrossa per poder complir gran part dels vostres desitjos. Malgrat que també hem fet encabir-hi un saquet de carbó.

No heu d’oblidar que hi ha moltes persones al món i hi ha d’haver regals per a tothom. Sigueu solidaris, compartiu-los i valoreu-los. Recordeu que teniu molta sort d’haver nascut en aquesta part del món, perquè el més important ja ho tenim.

És molt important cuidar el planeta; els papers i els plàstics de les joguines s’han de classificar correctament, també cal dosificar l’aigua, apagar els llums quan no siguin necessaris i utilitzar el transport públic encara que s’hagi encarit.

Cuideu molt els amics i la família. L’amistat és molt important, perquè quan menys us ho penseu més necessitareu els vostres amics i amigues. Amb ells i elles compartireu els moments bons i us recolzaran en els dolents. No us capfiqueu massa en els problemes, perquè tal com venen se’n van, tard o d’hora, tampoc us entesteu a fer plans i gaudiu de la vida.

I per acabar, sobretot, sobretot aneu a dormir d’hora i deixeu-nos alguna coseta per recuperar les energies i poder continuar el nostre camí. Porteu-vos bé, que nosaltres treballem tot l’any vigilant-vos.

Bona nit, salut, pau, amor i alegria!

Empenta a l’abisme #Wertgonya #SomEscola #KeepCalmAndSpeakCatalan

dilluns, 10/12/2012

Metro mogut #Barcelona #ig #igers #igerspenedes #igersbcn #igerscatalonia #instagram #photooftheday #picoftheday #bestoftheday #instadaily #

Si poguéssim elaborar una gràfica que pogués reflectir els punts d’unió i divergència entre Catalunya i Espanya durant els darrers 34 anys de democràcia –comptant des del referèndum del 6 de desembre de 1978 que se celebra com a festiu– crec que hi hauria una absoluta coincidència que actualment es produeix el màxim distanciament. Si poguéssim seguir estudiant aquest gràfic crec que també hi hauria acord a considerar els Jocs Olímpics de Barcelona 92 quan va haver-hi més sintonia. Ha resultat fàcil fer la comparació doncs aquest any 2012, en celebrar-se el vintè aniversari, han semblat encara més llunyanes les imatges i sentiments viscuts llavors. Si poguéssim tenir davant aquest quadre hauríem de concloure que el divorci és total, fins al punt d’afectar seriosament a la convivència.

La reforma educativa que relega el català a una llengua de quart ordre, tot carregant-se l’exitós model d’immersió lingüística, és la pitjor estratègia que es podria haver triat en aquesta ofensiva contra Catalunya. No només uneix a tothom que creu en un estat propi, sinó també a tothom que simplement creu que aquest model educatiu ha estat precisament l’artífex d’una entesa social encara més majoritària. Aquí no ens cal cap estudi, estic segur que molts de nosaltres podríem explicar que mai hem tingut cap problema per la llengua a Catalunya i el coneixement del català i el castellà ha estat assegurat en tots aquests anys. És un dels pilars de la nostra llibertat, i atacar aquest model d’escola és sens dubte atacar el país.

Aquest moviment el podríem comparar al fet viscut fa uns dies al metro de Nova York, quan un pertorbat va fer una empenta a una persona a les vies abans que vingués el tren i aquesta va morir atropellada. El New York Post va publicar la fotografia d’un altre usuari del metro on es veia com aquesta persona intentava escapar de les vies i evitar la mort quan li faltava poc per passar-li el tren per sobre. Ara el ministre Wert ha fet una empenta al català a l’abisme, tenim l’opció de quedar insensibles i ser només espectadors de la tragèdia o ajudar a remuntar la situació tot rebel.lant-nos contra aquesta imposició injusta. És la nostra opció i encara és a les nostres mans.

A republic in Catalonia

dilluns, 5/11/2012

Manifestació 'Catalunya, nou estat d'Europa' (9)

Catalans :

Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.

D’acord amb el President de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.

En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida.

Tot aquell, doncs, que pertorbi l’ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria.

Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l’ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre.

En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d’Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l’emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.

Per Catalunya, pels altres pobles germans d’Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.

Barcelona, 14 d’abril de 1931.

El President
FRANCESC MACIÀ

Aquestes paraules van servir per proclamar la República Catalana des del balcó del Palau de la Generalitat, com a conseqüència de les eleccions municipals celebrades dos dies abans. A l’endemà de la proclama The Times obria en portada amb el titular “A republic in Catalonia”, i en dos dies més finalitzava la seva curta singladura amb un acord amb el govern espanyol per recuperar la Generalitat de Catalunya. Tornarem a viure un procés similar després de les eleccions del 25 de novembre? Podria semblar que amb els actors actuals es podria repetir la història, però hi ha una gran diferència, l’implicació de la Unió Europea i el seu seguiment de la qüestió catalana. De ben segur que tindrà molt a dir i seria un dels protagonistes d’una possible proclamació històrica. Sens dubte visquem uns dies històrics.

L’estratègia Concorde

dilluns, 8/10/2012

Als peus de l'Space Needle

L’avió supersònic Concorde fou un dels dos únics models d’avió de passatgers supersònics en servei. Els vols comercials del Concorde, operats per British Airways i Air France, començaren al 1976 i finalitzaren el 2003, amb un últim vol d’acomiadament. El Concorde fou l’avió de passatgers mes segur del mon d’acord al nombre de morts per distancia viatjada fins l’accident de l’any 2000 a França. No podem dir que el número de passatgers fos alt, cal esmentar que la flota complerta del Boeing 737 transporta més passatgers en una setmana que persones va transportar el Concorde en tota la seva vida útil. El Concorde oferia una experiència inusual als seus passatgers: Una classe única amb un servei de luxe on les peticions de begudes o altres necessitats eren ateses a l’instant i els àpats se servien amb coberts de plata i plats Wedgwood. Els famosos de l’espectacle feien un ús extensiu de l’aparell doncs era un privilegi per a gent adinerada, però alguns vols charter especials o els bitllets només d’anada combinats amb el retorn en altres avions estaven rebaixats per donar una oportunitat econòmica als més entusiastes.

Segons els experts en promoció turística existeix una influència comparativa que es basa en el desig del consumidor de millorar el concepte de si mateix mitjançant la identificació amb altres persones. El grau de la influència de l’experiència varia si s’utilitza d’una manera visible, llavors les opinions de les persones i l’aprovació social seran elements més importants en el procés de decisió de participació. El fet de pujar al Concorde i poder comentar el viatge posteriorment, independentment de la ruta realitzada tenia un pes decisiu alhora d’adquirir un bitllet. Així també el Concorde ocasionalment operava vols charter a destins com Rovaniemi, a la seu oficial del Pare Noel a Finlàndia. Al 1968 un Concorde charter va circumnavegar el planeta en 31 hores i 51 minuts. A banda de la publicitat negativa del darrer accident que va patir i altres consideracions mediambientals, va ser l’autocomplaença dels seus promotors, des de la seva concepció, l’error estratègic que el va condemnar al fracàs.

Podríem trobar més exemples en aquesta línia, no només a l’àmbit més general sinó també aplicant-ho al nostre nivell al Penedès. En matèria turística és clau pensar primordialment en els gustos i inquietuds del visitant més que del visitat. No s’ha de trair la tradició ni l’autenticitat del que es vol mostrar però no es pot deixar tot a l’expectativa de la resposta present, sinó que cal avançar-se, estudiar les tendències actuals i futures, així com innovar contínuament. Si volem que el Penedès, en el seu conjunt, sigui una destinació turística reconeguda i atractiva ha de generar un desig a l’exterior que als penedesencs ens faci sempre insatisfets.