Souvenirs

dilluns, 4/02/2013

Els veritables reis del mercat #Egipte

Estic segur que no hi ha ningú que no tingui a casa un objecte que no serveixi com a record d’un viatge, sigui per iniciativa pròpia, d’un familiar o d’un amic. El més típic és una miniatura, una petita estatueta per recordar sempre aquella experiència sense cap altre ús. Pot tenir només aquesta funció però també una segona utilitat com per exemple una tassa, una samarreta o un iman per la nevera. Es diu que ja des de l’època de l’Imperi Romà, sobre el segle I dC. es compren souvenirs gràcies a un artesà que va tenir la idea de vendre gots pornogràfics amb la signatura de l’autor. Ara aquest negoci ha evolucionat molt i ens permet “fabricar” el nostre petit record que ens desperta la memòria cada vegada que el veiem. Ja no parlo dels més senzill, com emportar-se pedretes –em confesso addicte a aquesta pràctica– sorra o simplement aigua, sinó també crear amb posterioritat els teus propis imans extrets de les teves fotos fetes amb Instagram.

Tot i així la immensa majoria dels turistes prefereixen comprar in situ el seu record i això ho converteix en un gran negoci. La prova més recent la vaig tenir en un darrer viatge a Egipte. Els venedors de postals, estatuetes, llibres de fotografies, etc. et persegueixen per tots els monuments fins gairebé dins de l’autocar. És comprensible, en molts espais està prohibit fer fotos i després de la facilitat que tenim d’immortalitzar amb la càmera o el mòbil et quedes amb el “mono” de guardar aquella imatge, encara que sigui ja impresa. Per això ens va sobtar i molt que en acabar la visita al Museu Egipci, ens trobéssim la botiga del museu absolutament buida. “Està així des de la revolució, quan la van saquejar fa dos anys, i l’empresa s’espera al nou museu, en construcció i amb inauguració prevista d’aquí a dos anys més”, segons ens va dir el guia. Encara trobo incomprensible, malgrat que la situació política del país no sigui la millor, com deixen perdre aquesta important font d’ingressos, sens dubte una de les més importants pel turisme.

Podem pensar que a casa nostra aquest tema ho portem molt millor, però al nostre país també tenim aquest problema, a més a més de la qualitat d’aquests souvenirs. Sembla difícil deixar de vendre com a típic de Barcelona les figuretes de ballarines flamenques o barrets mexicans. Però ni això es pot comprar per exemple a la botiga del Museu de l’Esport, al costat de l’Estadi Olímpic de Montjuïc. Tots els drets de comercialització, inclosos els de l’Olimpíada de Barcelona, són en mans del Comitè Olímpic Internacional a preus que no fan viable el negoci. Així també és trist que a la botiga que hi ha dins la Porta de Marató de l’Estadi, pràcticament tinguis la mateixa oferta que a les botigues de la Rambla, sense la possibilitat d’aconseguir un Cobi de record, tot i que em consta que hi ha una forta demanda encara que hagin passat 20 anys.

I com ho tenim al Penedès? Aquí el problema no és la qualitat, sinó la falta d’oferta. A banda de les assortides botigues de les grans marques enoturístiques –que amb tot el dret venen records de la seva marca i no del Penedès– no hi ha pràcticament res més que petites mostres locals. Mitjançant el souvenir el viatger s’identifica amb el territori visitat amb aquella icona i si volem vendre el Penedès com a destinació turística es fa necessari una proposta ben atractiva. Tot i així tenim la Samarreta Solidària “El Penedès”. En benefici de La Marató de TV3 i impulsada per la Penedesfera i l’Institut d’Estudis Penedesencs té una vintena de punts de venda arreu del Penedès, incloses gairebé totes les oficines de turisme. Potser semblar una gota en el desert, però sé de primera mà que ha obert una excel•lent via de marketing pel Penedès malgrat les dificultats i segurament animarà a més iniciatives perquè tothom pugui comprar un souvenir del Penedès.

Reis necessaris

dijous, 3/01/2013

Cavalcada de Reis a Subirats (24)

Em vaig quedar estupefacte en veure els primer minuts del discurs nadalenc del Rei Joan Carles. Ja no pas per un contingut bastant previsible, sinó per la imatge de fons del retrat de Felip V. Bé, això creia inicialment, ja que després els entesos en la monarquia van dir que es tractava del seu fill i iniciador de la dinastia borbònica. Per definició aquesta institució és totalment prescindible però sembla que hagi iniciat una carrera per aplegar cada vegada més detractors. Tot i així, hi ha uns reis que tenen l’absoluta estimació del poble i són molt necessaris, especialment en un context actual tant complicat.

La Cavalcada de Reis és un esdeveniment massiu per al mateix temps singular. Pràcticament a la mateixa hora, durant la tarda de la vigila de la festivitat dels Reis d’Orient, se celebra a tots els municipis. Des de les poblacions més importants fins als nuclis més petits. N’hi ha alguns que fins i tot tenen més d’un seguici reial pels seus carrers per arribar a tot arreu. Si hagués de valorar què és més important d’aquest actes, si la vistositat de les carrosses o la il•lusió generada de la canalla per la proximitat als Reis, sens dubte prioritzaria aquesta possibilitat que generen les celebracions de petit format amb les emocions dels nens, i dels seus pares també, recollint els regals directament de Ses Majestats els Reis d’Orient.

Per això vull recuperar a continuació un dels parlaments reials que de ben segur no generarà cap divisió i que en un format molt similar serà present a tots els pobles en aquesta Nit de Reis:


Bona nit nens i nenes!

El viatge ha sigut llarg, però finalment hem arribat. Venim de molt lluny i molt carregats, tot i que no tant com altres anys. Com sabeu el món està passant per un moment complicat, però per aquest motiu creiem necessari somriure i compartir, ara més que mai.

Tant hagueu donat la carta a un dels nostres patges o l’hagueu enviat per correu, ens han arribat totes. Les hem llegit molt atentament i encara que, algunes són molt llargues, hem intentat carregar bé la carrossa per poder complir gran part dels vostres desitjos. Malgrat que també hem fet encabir-hi un saquet de carbó.

No heu d’oblidar que hi ha moltes persones al món i hi ha d’haver regals per a tothom. Sigueu solidaris, compartiu-los i valoreu-los. Recordeu que teniu molta sort d’haver nascut en aquesta part del món, perquè el més important ja ho tenim.

És molt important cuidar el planeta; els papers i els plàstics de les joguines s’han de classificar correctament, també cal dosificar l’aigua, apagar els llums quan no siguin necessaris i utilitzar el transport públic encara que s’hagi encarit.

Cuideu molt els amics i la família. L’amistat és molt important, perquè quan menys us ho penseu més necessitareu els vostres amics i amigues. Amb ells i elles compartireu els moments bons i us recolzaran en els dolents. No us capfiqueu massa en els problemes, perquè tal com venen se’n van, tard o d’hora, tampoc us entesteu a fer plans i gaudiu de la vida.

I per acabar, sobretot, sobretot aneu a dormir d’hora i deixeu-nos alguna coseta per recuperar les energies i poder continuar el nostre camí. Porteu-vos bé, que nosaltres treballem tot l’any vigilant-vos.

Bona nit, salut, pau, amor i alegria!

Empenta a l’abisme #Wertgonya #SomEscola #KeepCalmAndSpeakCatalan

dilluns, 10/12/2012

Metro mogut #Barcelona #ig #igers #igerspenedes #igersbcn #igerscatalonia #instagram #photooftheday #picoftheday #bestoftheday #instadaily #

Si poguéssim elaborar una gràfica que pogués reflectir els punts d’unió i divergència entre Catalunya i Espanya durant els darrers 34 anys de democràcia –comptant des del referèndum del 6 de desembre de 1978 que se celebra com a festiu– crec que hi hauria una absoluta coincidència que actualment es produeix el màxim distanciament. Si poguéssim seguir estudiant aquest gràfic crec que també hi hauria acord a considerar els Jocs Olímpics de Barcelona 92 quan va haver-hi més sintonia. Ha resultat fàcil fer la comparació doncs aquest any 2012, en celebrar-se el vintè aniversari, han semblat encara més llunyanes les imatges i sentiments viscuts llavors. Si poguéssim tenir davant aquest quadre hauríem de concloure que el divorci és total, fins al punt d’afectar seriosament a la convivència.

La reforma educativa que relega el català a una llengua de quart ordre, tot carregant-se l’exitós model d’immersió lingüística, és la pitjor estratègia que es podria haver triat en aquesta ofensiva contra Catalunya. No només uneix a tothom que creu en un estat propi, sinó també a tothom que simplement creu que aquest model educatiu ha estat precisament l’artífex d’una entesa social encara més majoritària. Aquí no ens cal cap estudi, estic segur que molts de nosaltres podríem explicar que mai hem tingut cap problema per la llengua a Catalunya i el coneixement del català i el castellà ha estat assegurat en tots aquests anys. És un dels pilars de la nostra llibertat, i atacar aquest model d’escola és sens dubte atacar el país.

Aquest moviment el podríem comparar al fet viscut fa uns dies al metro de Nova York, quan un pertorbat va fer una empenta a una persona a les vies abans que vingués el tren i aquesta va morir atropellada. El New York Post va publicar la fotografia d’un altre usuari del metro on es veia com aquesta persona intentava escapar de les vies i evitar la mort quan li faltava poc per passar-li el tren per sobre. Ara el ministre Wert ha fet una empenta al català a l’abisme, tenim l’opció de quedar insensibles i ser només espectadors de la tragèdia o ajudar a remuntar la situació tot rebel.lant-nos contra aquesta imposició injusta. És la nostra opció i encara és a les nostres mans.

A republic in Catalonia

dilluns, 5/11/2012

Manifestació 'Catalunya, nou estat d'Europa' (9)

Catalans :

Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.

D’acord amb el President de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.

En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida.

Tot aquell, doncs, que pertorbi l’ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria.

Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l’ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre.

En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d’Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l’emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.

Per Catalunya, pels altres pobles germans d’Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.

Barcelona, 14 d’abril de 1931.

El President
FRANCESC MACIÀ

Aquestes paraules van servir per proclamar la República Catalana des del balcó del Palau de la Generalitat, com a conseqüència de les eleccions municipals celebrades dos dies abans. A l’endemà de la proclama The Times obria en portada amb el titular “A republic in Catalonia”, i en dos dies més finalitzava la seva curta singladura amb un acord amb el govern espanyol per recuperar la Generalitat de Catalunya. Tornarem a viure un procés similar després de les eleccions del 25 de novembre? Podria semblar que amb els actors actuals es podria repetir la història, però hi ha una gran diferència, l’implicació de la Unió Europea i el seu seguiment de la qüestió catalana. De ben segur que tindrà molt a dir i seria un dels protagonistes d’una possible proclamació històrica. Sens dubte visquem uns dies històrics.

L’estratègia Concorde

dilluns, 8/10/2012

Als peus de l'Space Needle

L’avió supersònic Concorde fou un dels dos únics models d’avió de passatgers supersònics en servei. Els vols comercials del Concorde, operats per British Airways i Air France, començaren al 1976 i finalitzaren el 2003, amb un últim vol d’acomiadament. El Concorde fou l’avió de passatgers mes segur del mon d’acord al nombre de morts per distancia viatjada fins l’accident de l’any 2000 a França. No podem dir que el número de passatgers fos alt, cal esmentar que la flota complerta del Boeing 737 transporta més passatgers en una setmana que persones va transportar el Concorde en tota la seva vida útil. El Concorde oferia una experiència inusual als seus passatgers: Una classe única amb un servei de luxe on les peticions de begudes o altres necessitats eren ateses a l’instant i els àpats se servien amb coberts de plata i plats Wedgwood. Els famosos de l’espectacle feien un ús extensiu de l’aparell doncs era un privilegi per a gent adinerada, però alguns vols charter especials o els bitllets només d’anada combinats amb el retorn en altres avions estaven rebaixats per donar una oportunitat econòmica als més entusiastes.

Segons els experts en promoció turística existeix una influència comparativa que es basa en el desig del consumidor de millorar el concepte de si mateix mitjançant la identificació amb altres persones. El grau de la influència de l’experiència varia si s’utilitza d’una manera visible, llavors les opinions de les persones i l’aprovació social seran elements més importants en el procés de decisió de participació. El fet de pujar al Concorde i poder comentar el viatge posteriorment, independentment de la ruta realitzada tenia un pes decisiu alhora d’adquirir un bitllet. Així també el Concorde ocasionalment operava vols charter a destins com Rovaniemi, a la seu oficial del Pare Noel a Finlàndia. Al 1968 un Concorde charter va circumnavegar el planeta en 31 hores i 51 minuts. A banda de la publicitat negativa del darrer accident que va patir i altres consideracions mediambientals, va ser l’autocomplaença dels seus promotors, des de la seva concepció, l’error estratègic que el va condemnar al fracàs.

Podríem trobar més exemples en aquesta línia, no només a l’àmbit més general sinó també aplicant-ho al nostre nivell al Penedès. En matèria turística és clau pensar primordialment en els gustos i inquietuds del visitant més que del visitat. No s’ha de trair la tradició ni l’autenticitat del que es vol mostrar però no es pot deixar tot a l’expectativa de la resposta present, sinó que cal avançar-se, estudiar les tendències actuals i futures, així com innovar contínuament. Si volem que el Penedès, en el seu conjunt, sigui una destinació turística reconeguda i atractiva ha de generar un desig a l’exterior que als penedesencs ens faci sempre insatisfets.

Mobilitat inamovible

dilluns, 10/09/2012

Rodalies RENFE #rod4 a cop de Windows

Del 22 al 29 de setembre les institucions del nostre país celebraran la Setmana de la Mobilitat Sostenible i Segura. Es pot llegir al web de la Generalitat: “Sota el lema ‘Mou-te en la direcció correcta’, la Setmana del 2012 proposa una cerca de noves formes de mobilitat, allunyar-nos del domini absolut del cotxe particular, cap a un transport més sostenible”. Ja fan bé en adreçar-se als ciutadans que no agafen el transport públic perquè els que som usuaris per convicció o de forma obligada no cal que ens “venguin la moto” dels seus beneficis malgrat que cada cop sigui més difícil trobar-hi una justificació raonable. Amb la pujada de l’IVA a l’Àrea Metropolitana el preu del bitllet dobla a ciutats com Viena i a capitals amb salaris més alts com Berlín, Munic i París és molt més econòmic el transport públic, tal com destaca en portada la premsa gratuïta –cada vegada menys per la caiguda del sector– als mateixos vehicles.

A banda de l’import cal tenir en compte l’eficiència de la xarxa. Una de les millors mostres de la inoperància del sistema és la connexió ferroviària de l’Aeroport de Barcelona amb el centre, fet especialment sensible quan aterres a la ciutat. El més habitual és arribar a la nova terminal T1, de manera que has d’agafar un bus llançadora fins a la T2. Comencem perquè no té parada a l’estació de RENFE, només a l’entrada de la terminal, de manera que has de recórrer el llarg passadís sobre de l’accés per carretera. S’arrodoneix l’esforç d’arribar caminant a l’estació per haver tret la cinta transportadora. No sé per quina raó ho van fer, tot i que veient l’estat d’obra permanent de l’exterior permet establir la hipòtesi que alguna cosa s’està fent encara que ja fa un parell d’anys que segueix en el mateix estat. Allà t’hi pots trobar que acaba de marxar el tren anterior i hagis d’esperar 30 minuts al següent. Després, un cop en trajecte, gaudir de la tranquil.litat de viatjar a velocitat de tramvia i amb dues parades pel mig fins arribar a l’estació de Sants i veient com els turistes s’alarmen perquè les pantalles informen que el tren va en direcció a Maçanet quant ells esperaven anar a Barcelona… Si has d’agafar correspondència amb un altre tren també pot ser que hagis d’esperar 30 minuts més, com és el meu cas per anar a Gelida. La pujada del bus substitutori del Funicular completa un periple de 2 hores i 30 minuts en transport públic que en cotxe particular o taxi no duraria més de 30 minuts en el pitjor dels casos. Com és possible que tot segueixi igual des del 1975, quan es va inaugurar aquest ramal de rodalies a la principal porta d’entrada de Catalunya? I que per anar des del Penedès a l’Aeroport en transport públic, en el millor dels casos a 30 Km i viatjant en tren, triguis el mateix que volar a més de 2.000 Km de distància?

Però que podríem esperar si recentment aquestes institucions que demanen fem servir el transport públic en van deixar sense a més de 90.000 persones que van assistir a la final de la Supercopa al Nou Camp? I encara hi ha qui diu que tot plegat no afecta a la imatge de Barcelona. Que li diguin a la turista que va anar al camp i a més de no tenir transport de tornada va explicar a TV3 que li havien robat per completar l’experiència. Com es poden desentendre’s d’aquesta manera malgrat l’ànim de retallades? No m’estranya que els autocars que es desplaçaran a Barcelona per la manifestació de l’11 de setembre arribaran gairebé al miler, si és que pràcticament el preu del bus és gairebé el mateix que fent servir una T-10 i més econòmic que comprant un bitllet senzill! Ara bé, segur que gestionar aquesta mobilització no serà fàcil i només per veure les conseqüències és un motiu més per manifestar-se.

Castellers Show

dilluns, 6/08/2012

Véns a sopar... I acabes fent pinya amb els @Verds #castellers

Si mirem la cartellera d’espectacles de Barcelona veiem una oferta ben completa i que la modalitat de sopar espectacle ha anat creixent en els darrers anys. És més que conegut aquest format quan es tracta d’oferir un número musical amb ballarins i l’actuació d’algun imitador d’un o una cantant internacional que sota el nom de tribut o homenatge permet captar un públic força definit. El menú del sopar acostuma a ser força limitat i en molts casos, amb intenció o sense, no és a l’alçada del xou. Però aquest aspecte sempre és obligat a quedar en un segon pla a fi de destacar l’escenografia i, cal reconeixeu, és on el benefici de l’activitat aconsegueix més marge. És important però que l’espai estigui ben condicionat, on els cambres no entorpeixin l’espectacle i que la visibilitat des de la taula sigui més que òptima.

Una de les millors fórmules per unir folklore i negoci en el món del turisme és el sopar espectacle. Especialment quan es tracta de grups organitzats. En tots els circuits sempre hi ha inclosa al programa una actuació musical o de dansa local i que segurament ha estat una de les motivacions del viatge i que difícilment el turista podria admirar a l’escenari original. Per exemple a Turquia vam assistir a un ball de dervixos giradors que, atenent a la descripció literal de “sectaris musulmans de confraries sufís que predicaven la pobresa i l’austeritat”, seria gairebé impossible contemplar les seves manifestacions amb naturalitat. En un altre viatge, a l’Argentina, vam gaudir d’un espectacle de gautxos, amb cançons i danses tradicionals precedides d’una demostració del domini muntant a cavall i l’esquilada de l’ovella. No cal dir que d’una altra manera seria complicat recorre la Pampa Argentina per tenir la mateixa experiència i que generés negoci a algú. A Buenos Aires vam anar a una de les zones més renovades de la ciutat, Puerto Madero, per veure un espectacle de Tango. Certament aquí no hi havia problemes per trobar un espai on fins i tot ballar el tango al carrer, com les milongues i altres clubs, però el que el diferenciava aquest espai era les facilitats per gaudir d’un show en un ambient espectacular amb funcionalitat teatral, màxima visibilitat i amb vistes a un dels barris més moderns de la capital portenya.

Al nostre país la versió més coneguda d’aquesta atracció són els espectacles de flamenc i sevillanes, que a Barcelona encara té força èxit entre els turistes. Crec però que ja és hora d’oferir una proposta més nostra i que pugui satisfer la necessitat de renovar l’oferta. Fa unes setmanes vaig anar a sopar a la seu dels Castellers de Vilafranca, a Cal Figarot, on coincidint amb l’assaig dels Verds tens l’oportunitat de participar-hi fent pinya si cal. Surts d’allà amb la sensació que hi hauria molts visitants que pagarien per viure una estona aquesta experiència, poc accessible en una diada castellera. Encara més si l’actuació es realitzés en un espai amb màxima visibilitat, per exemple en un espai circular al voltant dels castellers, i amb un aforament que permetés rendibilitzar-ho com a negoci, una de les principals qüestions que es planteja per combinar castellers i l’activitat turística. Algú diria que perdríem en autenticitat però també guanyaríem una atracció més. Tanmateix la popularitat dels Verds seria una gran motivació per realitzar-ho al Penedès, si no s’avancen i ho veiem al probable Eurovegas. De fet a la plaça de la Catedral de Barcelona cada dissabte d’estiu ja hi ha castells pels turistes… No tinc dubtes que tard o d’hora aquesta proposta serà una realitat, la qüestió és qui serà el primer en invertir en aquesta oportunitat.

Sopant i veient l'assaig #castellers @Verds

Patrimoni gelidenc

dilluns, 9/07/2012

Els darrers cigrons d'@oriolllavina a @elcigrodor de Gelida

“Un restaurant no és un negoci com un altre. Un restaurant és una casa agradable, uns amics que hi vénen a menjar i a trobar-s’hi bé, una cuina que treballa com si allò que es talla, que es cou, que bull, que emulsiona, que es caramel.litza fos una veritable obra d’art. Ho és, de fet. N’estem convençuts. El Cigró d’Or ha completat un primer cicle apassionant i enriquidor, que ha durat deu anys…”. D’aquesta manera comença l’escrit del web del restaurant El Cigró d’Or anunciant que justament a partir del seu aniversari, dilluns passat, ja no podrem trobar més al xef Oriol Llavina i el seu equip a Gelida, sinó on es troba el restaurant MerCat a Vilafranca.

Certament l’ambient d’un restaurant és important per gaudir de la seva experiència però està clar que la seva cuina és el factor principal de la mateixa. Tot comença i acaba en una carta per delit dels clients. Aquesta no deixa de ser una suma de coneixement que es transforma cada dia. Al Penedès tenim assegurat que amb el trasllat a la capital aquest projecte segueix endavant, i encara pujarà més amunt en una nova etapa per fer del territori un referent gastronòmic. Ara bé, per Gelida, no deixa de ser una nova pèrdua dels seus atractius.

Per aquestes dates de l’any passat el Funicular de Gelida va deixar de funcionar. El minibus substitutori, el qual apareix pràcticament per inspiració divina a l’estació sense cap tipus de senyalització, no supleix de la mateixa manera el servei que podia oferir el “Funi”. Encara menys el valor patrimonial, i fins i tot sentimental, que s’ha vist reduït en acumular un transport d’aquest tipus una aturada que ja porta un any, i la cosa sembla que va per llarg. D’aquí poc anunciaran com una millora que el funibus ampliarà el seu recorregut fent més parades. Això sí, sense estudiar prèviament quins són els trajectes i els horaris dels seus potencials usuaris. Una solució condemnada a fracassar, i que encara sobta més que s’apliqui en aquesta època de retallades i de suposada màxima eficiència. Algú hauria de posar seny en aquest tema doncs a la vista dels fets que l’Ajuntament de Gelida no ho està posant pas.

Tanmateix, la rellevància d’El Cigró d’Or que proporcionava a Gelida no té pas com a responsable al poble. Té un únic propietari i és l’Oriol Llavina. Certament que un entorn urbà amb més cura hauria ajudat. Aquell fanal de polígon durant anys tort, cables de llum volejant per totes bandes, contenidors d’escombreries massa a prop de la porta… Però tot i així a l’hora dels àpats sempre et trobaves qui preguntava des del cotxe on trobar aparcament perquè hi anava al Cigró. La meva sogra ho coneix bé doncs en alguna guia es van equivocar de telèfon i figurava el seu per error. Davant la insistència de les trucades es va plantejar crear “La Mongeta de Plata” per aprofitar el filó de clients. Ara els haurà de derivar als altres restaurants de Gelida. Tot sigui per no perdre els potencials usuaris del patrimoni gelidenc.

Que ningú no es quedi fora de joc… en origen

dilluns, 4/06/2012

Voluntari #maratotv3

Des de l’any 2003 col.laboro amb La Marató de TV3. La meva manera de donar suport és participar com a voluntari mitjançant l’ONG vilafranquina Camí Solidari. Crec que és un esdeveniment únic i que mereix el màxim de la nostra confiança perquè hi ha una absoluta seguretat que els diners aportats seran ben gestionats. Una altra raó –no menys important– és que sempre es dedica a la investigació sobre malalties que difícilment podem preveure. Per prevenir i curar, però sobretot per anticipar-nos i a la declaració dels primers símptomes, fer el millor tractament i si és possible eradicar-la d’arrel com podria ser el cas d’una vacuna per una malaltia infecciosa. Diumenge es va celebrar una Marató excepcional i extraordinària. L’objectiu no era la investigació ni la prevenció sinó donar suport a les entitats socials que lluiten contra la pobresa i per la inclusió social. El lema era evident: que ningú no es quedi fora de joc. Els catalans som campions en solidaritat i la resposta ha significat una nova mostra de compromís ciutadà: Més de 4 milions d’euros recaptats. Tot i així a ningú li pot passar per alt que aquesta quantitat és la meitat del que s’acostuma a aconseguir a la tradicional Marató del desembre. Tampoc que s’hi ha alçat veus crítiques públicament. La meva opinió és que cal ser solidaris sempre però que hagués preferit que, si calia utilitzar un esdeveniment tant potent com la Marató, no fos per quedar-se en la funció pal.liativa del problema sinó per intentar resoldre-ho en el seu origen. Més encara que el que està forçant a moltes famílies a perdre el seu benestar sobtadament no és cap fatalisme genètic o aleatori, sinó que té unes causes cada vegada més ben conegudes. Resultava totalment xocant veure la classe política agafant el telèfon quan són un dels principals responsables –possiblement molts dels actuals representants no ho són però tenen l’obligació de trobar la solució– a una situació complicada però que no és solucionarà amb la solidaritat sinó amb decisions encertades, objectives i de futur.

Mentrestant el mateix cap de setmana m’assabentava que malauradament a tots els nivells se segueix incidint en aquesta manera de fer que ens ha portat a un carreró gairebé sense sortida. L’Ajuntament de Gelida ha contractat una nova secretària amb un sou anual de 70.000 euros i mantenint la que ja tenia. Decisions incomprensibles que tenim molt a prop sense sortir del Penedès i que sens dubte contribuiran a la possibilitat de fer més maratons extraordinàries contra la pobresa. Sortosament també aquest cap de setmana vaig viure un altre esdeveniment com les 5es Jornades Penedesfera, on l’objectiu de contribuir a millorar la societat d’una manera lliure i decidida dels participants ens demostra que hi ha futur si evitem que es produeixin més errors en origen.

Llum turística

dimarts , 8/05/2012

Somnis de lloguer @SITurismeCAT

Viganella, situada als alps piemontesos, es va convertir en un poble famós a tot el món el 17 de desembre de 2006. Aquell dia es va celebrar la inauguració d’un mirall gegantí controlat per ordinador en un dels vessants de la vall. L’objectiu de l’invent era reduir les hores de penombra a l’hivern durant el dia. El mirall d’acer té una superfície de 40 metres quadrats i es troba a una alçada de 1.100 metres. Capta i reflecteix la llum durant sis hores, sent especialment efectiu a les 11 del matí, quan s’estableix una alineació òptima entre el mirall i la plaça del poble. La iniciativa va causar gran expectació a tot el món, fet que es va reflectir en la cobertura de nombrosos mitjans de comunicació. L’audiència estimada va ser de 50 milions de persones, de la qual es va beneficiar la província de Huelva en la seva promoció turística. Com ho van aconseguir? Simplement amb creativitat i innovació. El Patronat Provincial de Turisme de Huelva es va interessar mesos abans per la iniciativa. Va lligar la seva marca turística “Huelva, La Luz” amb una Trobada de la Llum Huelva-Viganella, dins una sèrie d’actes que comptaven fins i tot el desplaçament d’un petit ambaixador de la costa andalusa per oferir al poble italià una mica de la seva llum i alegria. Aquesta acció no només va significar la major projecció internacional de la seva imatge turística en la història, sinó que a més a més la destinació va entrar a les llars de tot el món transmetent el gran atractiu que representa el valor de la solidaritat. Es va calcular que la incidència econòmica de la imatge de Huelva en aquesta acció va superar la xifra d’un milió d’euros.

El Penedès ha viscut recentment un nou capítol en la seva maduració com a destinació turística, participant amb estands propis al Saló de Turisme a Catalunya, a la Fira de Barcelona. De tots els canals possibles de promoció, les mostres sectorials són el format més clàssic i al mateix temps el que menys rendiment obté per la ràtio d’impactes en la difusió d’informació contra la inversió en adequació d’espais, distribució de fulletons en paper, hores d’atenció, activitats, etc. Una nova àrea delimitada com a enoturisme, era el reclam perfecte per aconseguir amb posterioritat a l’esdeveniment uns titulars exitossos de promoció. Però realment el resultat ha compensat l’esforç? Mentrestant, la inversió més rendible actualment, el marketing on-line i les xarxes socials, amb prou feines rep el manteniment de perfils a facebook i twitter, desaprofitant moltes de les oportunitats que ofereix aquest canal. Ara també es parla de recuperar l’experiència efímera de la festa major penedesenca a Barcelona, amb un format similar al de gairebé 80 anys enrere. En una època que obliga a esprémer al màxim els recursos… I si ens guiés més els objectius quantificables que les imatges autocomplaents? I si potenciem la promoció turística del Penedès a la xarxa? I si fem la Setmana del Penedès… a internet?