Setmana Santa de proximitat

dilluns, 9/04/2012

Exposició "Pere Pallarès: Un home per la música"

Tots els mitjans de comunicació anuncien que aquesta Setmana Santa hi haurà més turisme de proximitat que mai. La crisi marca les vacances amb la moderació de la despesa i menys viatges. Les agències de viatges són les que manifesten clarament aquesta tendència cada cop més acusada els darrers anys, amb la disminució del nombre de viatges venuts. A més a més les llargues estades són en clara minoria i destaquen sobretot les escapades de quatre dies. No hi ha dubte que les agències hauran d’orientar-se cada cop més cap a la muntanya o la platja, les destinacions preferides del seus clients, si volen fer viable el negoci de la intermediació en aquestes dates. També tenen l’opció d’apostar per la singularitat i l’autenticitat en les seves propostes. Al Penedès tenen elements per crear experiències amb múltiples atractius.

Ara bé, en aquest sentit difícilment podrien millorar el paquet de vacances que tinc per aquesta Setmana Santa. Per una banda participo amb altres gelidencs i santsadurninencs del Viacrucis de Divendres Sant com a portant del Sant Crist de Gelida. Ja fa un parell d’anys que hi col.laboro. Em vaig apuntar sobretot per ajudar a mantenir la tradició, tot i que reconec que no és una activitat popular com qualsevol altra. La posada en escena aporta una misticitat que no esperava en un primer moment. I no només per les vestes negres o les corretges que portem sinó pel sentiment que emana del silenci interior d’aquest acte. També el respecte espiritual a aquesta imatge malgrat que hagi estat utilitzada per causes ben terrenals. El seu contrapunt serà sortir el Diumenge de Pasqua a cantar les Caramelles amb la Coral Intimitat. Vaig entrar fa un parell de mesos, quan es va fer una crida de nous cantaires per evitar que aquest cor de Clavé, fundat el 1897, no deixés de celebrar la seva diada més assenyalada, recorrent tota la vila juntament amb els balls de l’Esbart Rocasagna. Precisament aquest any que es vol retre homenatge a Pere Pallarés, ànima i mestre director durant 52 anys. Una recent exposició a Gelida en feia un repàs de la seva trajectòria vital juntament amb la de la seva dedicació a la música, a l’entitat i al poble. Te’n adonés però que caldria recolzar molt més ara mateix a totes les persones que en l’actualitat ho donen tot pel foment cultural de la seva comunitat més propera.

Un capítol especial mereixen aquells que ajuden a “fer poble”, com és el cas de l’amic Gil Coma, el qual ens ha involucrat a uns quants més en aquestes iniciatives. Estic segur que tots teniu un Gil Coma al vostre poble així que no us ho penseu dues vegades quan us animi a enrolar-vos en aquest viatge. Si algú pogués comercialitzar aquestes experiències segur que se’n faria ric però ho veig difícil doncs només cal aturar-nos i mirar al nostre entorn més pròxim per participar-hi.

The Transport

dilluns, 5/03/2012

Aturat sine die #tornafuni

Sense paraules. És com ens quedaríem fa uns mesos si ens haguessin dit que ‘The Artist’, una pel.lícula francesa en blanc i negre i muda, seria la gran triomfadora dels Òscars. A més a més precedida d’una pluja de reconeixements a totes les gales cinematogràfiques anteriors. Passada ja la primera dècada del segle XXI, en un moment que les millores tecnològiques com el 3D protagonitzen la cartellera, aquest film ha estat coronat com la millor producció de l’any pràcticament sense discussió, i per què? Doncs perquè el més important no són els formats i suports de la pel.lícula sinó el seu argument, allò que ens vol transmetre i fer-nos reflexionar. És pel que va ser creat aquest art audiovisual i si és té clara aquesta motivació els èxits són assegurats. La història tracta de l’ocàs d’un astre del cinema mut davant l’arribada del sonor, realitzada de forma impecable i que podríem ubicar dins les grans històries universals sobre la gestió del canvi i l’audàcia en aprofitar les pròpies habilitats.

El Funicular de Gelida és troba en una cruïlla similar. Inaugurat el 1924, a la mateixa època que relata la pel.lícula ‘The Artist’, ha de prendre una decisió sobre el seu futur. Està aturat des de fa més de sis mesos per decisió de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. No per cap llarga avaria, com podria semblar per haver passat en ocasions anteriors, sinó perquè l’empresa vol gestionar el futur del Funi apartant-lo de la negociació. Des de llavors s’esforça en millorar el minibús substitutori per tal que aquest sigui el transport definitiu que comuniqui l’estació amb el poble. Fins i tot decoren l’oferta ampliant el recorregut del “funibús” al centre de Gelida i l’integració tarifària del mateix. I que passa amb el vell Funi? Doncs que el volen apartar a ser una mera curiositat que funcionarà unes hores al cap de setmana posant com a pastanaga un estudi turístic més per revitalitzar Gelida.

Sembla mentida que una empresa com FGC s’estigui esforçant en potenciar el desplaçament en carretera en detriment del cor de la seva activitat: el ferrocarril. Fan servir de coartada despeses deficitàries i renovacions milionàries per tal d’arraconar un transport únic a Catalunya. El bitllet del Funicular de Gelida fa anys que hauria de pertànyer al Sistema Tarifari Integrat de l’ATM. Només caldria millorar el manteniment, la correspondència d’horaris amb RENFE i permetre el funcionament del dos vagons, i no un com fins ara, per tal d’estendre la seva utilització. La principal qualitat del Funi de Gelida és haver exercit de diària llançadora sostenible -durant ja 88 anys- abans fins i tot que aquest terme fos inventat. És l’ús diari per veïns i visitants la seva raó d’ésser. Una qualitat intangible però reconeixible, i no el tenim en blanc i negre sinó en viu funcionament fins fa sis mesos. Hem d’esperar a perdre’l per adonar-nos-en?

Pasta o pollastre?

dilluns, 6/02/2012

Ascensor observant el Sàbat a Israel

En comprar un bitllet d’avió s’obre tot un ventall d’opcions que podem triar: destinació, companyia, data, horaris, etc. Els cercadors de vols per internet ens ho fan cada vegada més fàcil, però quan prens la decisió definitiva i fas efectiu el pagament pràcticament ja no hi ha marxa enrere. És cert que les tarifes cada vegada són més ajustades, però al mateix temps les possibilitats de canvis o anulacions gairebé no s’admeten. Les companyies anomenades low cost –i també les que no reben aquesta etiqueta però segueixen el seu esperit– ens obliguen a aquest casament sense divorci si volem fer turisme a un preu assequible. En el futur es possible que puguem reduir l’import si viatgem a peu dret o si ens estalviem anar al lavabo tindrem una bonificació. Els límits de l’aviació comercial encara ens han de sorprendre. Tal com ho ha fet aquest dies la caiguda de Spanair. Sempre he sentit que no hi ha res més complex dins els grans negocis, tant al sector del transport com turístic, i que al mateix temps doni tant poc rendiment, com una línia aèria. Tanmateix hem vist com aquesta màquina perfectament engranada es pot desmuntar d’un dia per l’altre.

La logística aèria ha creat un estandard que és igualat en totes les companyies: el menú dels menjars a bord. A excepció de mínimes variacions -parlant de la classe turista, esclar- les hostesses repeteixen la pregunta més estesa de la història de la navegació aèria: pasta o pollastre? Com si tots fóssim nens petits ens deixen aquesta senzilla elecció, i en algunes, el que hauria de ser una possibilitat s’estén a tot el passatge. Aquest cap d’any vaig poder viatjar a Jerusalem i volant amb les línies aèries d’Israel El Al, l’opció del menjar kosher deixa de ser-ho doncs a tothom se serveix per igual. Certament no vaig notar diferència respecte a un altre plat de pasta o pollastre aeri, de fet, tal com moltes empreses nostres que exporten a Israel controlen dia a dia, els requeriments són a l’elaboració més que al producte acabat.

Més complicada és l’observància del Sàbat. Durant la festa jueva està prohibit fer servir màquines. Així alguns carrers, dels barris ortodoxos principalment, queden tallats per evitar la temptació d’agafar el cotxe. Els transports públics finalitzen el servei a les set de la tarda, just quan comença el Sàbat doncs el calendari jueu és lunar, i no funcionen en tota la festivitat. Els ascensors funcionen com escales mecàniques, obrint planta rera planta amb la botonera anul.lada, i així no haver d’ordenar a la màquina el pis on has d’anar prement el botó. Pel mateix motiu també t’has d’abstenir de llet calenta aquell dia, i així tot un reguitzell de normes que es deriven dels 613 manaments que regeixen el judaisme, que com a mínim el dia del Sàbat també t’afecten siguis jueu, musulmà o cristià. Ara bé, si intercanviéssim els papers també trobaríem a casa nostra normes i costums que obliguem a tots els visitants i nouvinguts. Realment tenim elecció?

A continuació teniu un recull d’imatges urbanes que em van sobtar en aquest viatge.

Comerç proper 2.0

dilluns, 5/12/2011

Anti-marketing

“Aquesta casa té per norma des de la seva fundació, no figurar a cap guia turística, gastronòmica, comercial ni telefònica”. Aquesta contundent declaració d’intencions figura a la porta d’un petit restaurant de la plaça Vila de Madrid de Barcelona. Una afirmació que d’entrada sembla tant lapidària com les tombes que hi ha a tocar, al jaciment de la via sepulcral romana. En tot cas no sembla que els hi vagi malament perquè a l’hora de dinar l’establiment té cua. Tot i així observo com tots els clients són catalans, i això al casc antic de Barcelona no deixa de ser curiós. Però ja és més estrany veure que molts d’ells es coneixen i se saluden de taula a taula. Encara hi viu molta gent “de tota la vida” al centre de la capital i penso que deu ser l’efecte de la política comercial –o millor dit anti-comercial– dels propietaris. En comentar-ho als responsables de la Taverneta, que és com es diu l’establiment, ens treuen de dubtes. Fa més de cinquanta anys que el restaurant està en funcionament però només un amb la nova direcció i en trobar aquest rètol els hi va fer gràcia i el van deixar, “si tenim facebook i tot” aclareixen.

El comerç de proximitat té actualment a les xarxes socials d’internet unes eines per promocionar-se que no són gens menyspreables. Un bon ús en permet una difusió local i universal alhora. Així és com ho han entès a Xerigots, una petita botiga del centre de Vilafranca del Penedès especialitzada en formatges, vins i caves oberta recentment. La Gemma, en Jordi i la Laia ens van convidar aquesta setmana a uns quants blocaires i piuladors compulsius per testejar com seria realitzar sopars a la botiga tastant els productes a la venda. El hashtag o etiqueta #xerigotsnyam, amb tota mena de comentaris i fotografies, es fa difondre exponencialment per twitter, i això que només èrem una dotzena de persones, aconseguint més repercussió que molts actes multitudinaris. També va ajudar a la propagació de la iniciativa el magnífic sopar ofert i el bon ambient dels participants.

Tot i així no és suficient entendre correctament el potencial del social media i la societat de la informació per mantenir la paradeta oberta. Malauradament aquesta setmana també he conegut com una vinateria de Gelida, el Lluquet, abaixarà la persiana l’1 de gener després de quatre anys d’activitat. Tal com diuen el Gil i la Mercè al bloc de la botiga “La fredor dels números pot contrastar amb el caliu de la botiga, però del bon ambient no en viu ningú i els comptes són els que acaben imposant un tancament que, de no haver gaudit de l’estimació de tanta gent i de la pròpia autoestima dels responsables de la botiga, racionalment s’hauria d’haver produït fa temps”. És una llàstima però la conjuntura econòmica actual no ha ajudat gens. Malgrat tot, la seva pàgina al facebook és oberta les 24 hores. Serem possibles amb les nostres mostres de suport evitar el tancament?

El Funicular del Penedès

dilluns, 7/11/2011

L'amagat Funi

Aquest novembre en farà 87 anys de la seva inauguració. Obra de Santiago Rubió i Tudurí, des del 1924 ajuda a salvar el desnivell de 103 metres que hi ha entre l’Estació de tren i el centre del poble, amb un pendent màxim del 22% al llarg dels 883,75 metres de trajecte, el qual recorre en uns vuit minuts. És el Funicular de Gelida. És probable que els no gelidencs els hagi costat de reconèixer de que estava parlant doncs malgrat la seva singularitat –és un dels pocs exemples de funicular “rural” en funcionament a tot l’estat– ha fet el seu servei sense fer gaire soroll… mediàtic.

Com tantes altres iniciatives en el nostre país, va néixer per subscripció popular. Els estiuejants que sovintejaven Gelida a principis del segle XX van trobar en ell una solució a la distància que els separava de l’estació de tren a la part baixa i evitar el viatge de mitja hora en tartana. Els treballadors dels molins paperers del riu Anoia també van sortir beneficiats millorant l’accés al seu lloc de feina. Així es va guanyar en poc temps l’estima dels veïns del poble, fent del “Funi” una de les principals senyes d’identitat.

Va sobreviure la popularització de l’automòbil en passar a mans de l’administració i tot i el rentat de cara que li va fer Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya el 1982, encara conserva maquinària de segona mà amb el qual es va construir provinent del Funicular del Tibidabo. Tot un exemple de gestió d’un servei amb el màxim de rendibilitat que ens faria estar orgullosos si no fos per altres decisions incomprensibles com que només es pugui fer servir un dels dos vagons i que no formi part de la tarifa integrada, fets que li resten utilitat.

Es considera que el Funicular de Gelida fa un servei funcional no turístic, i la filera de xipresos que amaga l’estació inferior dels ulls dels usuaris de RENFE és tota una mostra d’aquesta curta visió. El millor patrimoni cultural i turístic és aquell que a més a més de la vessant contemplativa fa un servei social universal, i el “Funi” de Gelida ho demostra cada dia. Amb el creixement de les darreres dècades, i definitivament des de la construcció del nou peatge, ja no hi ha cap cep a tocar de la via, una imatge que contrasta amb les de les postals antigues on se’l veu travessant un mar de vinyes. Tot i així el tranquil recorregut permet una panoràmica de Montserrat que hauria de ser un dels principals atractius del Penedès.

La Funifira que se celebrarà els propers 12 i 13 de novembre a Gelida hauria de posar de relleu aquest fet. Tot i així, els mateixos 53.000 Euros que es gasta l’Ajuntament en un cap de setmana serveixen en altres indrets per promocionar tot un municipi durant tot l’any. Us convido a comprovar vosaltres mateixos el perquè s’ha de potenciar el Funicular de Gelida com un dels elements emblemàtics del Penedès i gaudir-ne de la festa.

Podar les retallades

dimarts , 11/10/2011

Mar de moreres

Llegeixo a un web sobre salut mediambiental: “La poda és una operació traumàtica que altera el desenvolupament i la morfologia natural de les plantes, per la qual cosa s’ha de fer amb cura i amor”. M’ha despertat aquest interès per la jardineria veure com aquesta setmana estan podant a Gelida els arbres dels carrers. M’ha sobtat especialment el cas de la Plaça Triangular, on les moreres conservaven absolutament totes les fulles verdes. Ara ja no. En unes hores han passat a mostrar un paisatge totalment hivernal amb les branques pelades. Les excepcionals temperatures d’aquest octubre, arribant als 30 graus, no ha estat impediment ni retard per executar la feina. Tampoc el fet que aquest allargament de l’estiu continuava aplegant veïns i gent gran per gaudir de la frescor de la seva ombra. No hi ha hagut adaptació possible a la situació. És més important seguir el calendari de la planificació de tasques que no pas assolir el màxim objectiu d’aquestes, malgrat que fins i tot el resultat pugui ser contraproduent.

Aquesta manera de fer, amb una manca d’anàlisi real de les situacions, dels canvis, dels detalls, dels aspectes més particulars, són els que predominen en el context de crisi actual i especialment a l’administració. Les famoses retallades només s’avaluen en funció de la despesa que s’evita. No es valora la rendibilitat individual dels professionals ni la productivitat en el conjunt dels seus equips. A la Generalitat aquest estil diuen que se l’acaben d’instaurar als mateixos que l’impulsen, tot eliminant la paga extra de Nadal dels consellers i alts càrrecs. S’anuncia que l’estalvi serà d’1.800.000 Euros entre 350 persones. Val a dir que una simple divisió en surt a una mitjana de més de 5.000 Euros de sou, sens dubte un salari totalment allunyat de la immensa majoria milieurista. De la mateixa manera afectarà a excel.lents directius i a d’altres que només creen problemes. És una mesura cojuntural que no solucionarà res i representa pecata minuta en el seu conjunt, per exemple, davant les indemnitzacions milionàries que cobren executius de la banca apartats precisament per la seva nefasta gestió, i en bona part amb diners públics.

Cal un replantejament total de la gestió de la crisi –sobretot perquè hauríem de deixar d’anomenar-la d’aquesta manera– i conscienciar-nos que és un canvi d’època, on la competitivitat ha de ser l’objectiu final de totes les accions acompanyades de la continua millora de la qualitat de vida. Sóc optimista i crec que a l’igual que les moreres de la Plaça Triangular tornaran a brotar aquesta mateixa tardor també trobarem el rumb correcte.

Lindbergh i Riga

diumenge, 4/09/2011

Dia de museus a Riga

Al 1927 Charles Lindbergh va realitzar el primer vol transatlàntic en solitari sense escales de la història. A bord de l’”Spirit of St. Louis” va recórrer els més de 5.800 Km que separen Nova York i Paris. Un cop assolida la proesa es va plantejar la tornada a Amèrica. Ell hagués volgut repetir el viatge aeri però el grup d’empresaris que va patrocinar Lindbergh no volien temptar la sort del nou heroi mundial. El retorn triomfal es faria en vaixell i per transportar el gloriós avió es va dissenyar una gran caixa de fusta que permetia empaquetar l’aeroplà amb les ales desmuntades. L’immens embolcall es convertirà a partir de llavors en un record singular de la gesta per als diversos propietaris que va tenir, començant pel capità del vaixell, el qual es va fer amic de l’aviador i li va regalar el calaix gegantí en arribar als Estats Units.

Al llarg del temps la “Caixa Lindbergh” va passar per diverses mans i va tenir diferents usos, fins a transformar-se en una casa –té més de 290 metres quadrats– amb l’afegit de porxos, sostre, portes i finestres. Així és com se la va trobar Larry Ross al 1990 quan va comprar la que només semblava una atrotinada cabana als boscos de New Hampshire, i la va traslladar en camió al pati interior de casa seva, a l’estat de Maine. Allà li va retornar l’aspecte original i va publicitar les visites al “monument”. De seguida va començar a rebre donacions de tot tipus relacionades amb Lindbergh, que serveixen per omplir la caixa però també com a punt de partida de les explicacions que fa aquest particular visionari del negoci dels museus.

Aquest estiu he pogut fer una escapada a Riga –Sí, on va cantar la Rosa a l’Eurovisió– per gaudir de baixes temperatures i una ciutat patrimoni de la humanitat. En general els seus museus no són res de l’altre món. L’herència soviètica encara és molt present en aquest aspecte a la capital de Letònia: Exposicions antigues i amb massa objectes, molta divulgació i poca experimentació, informació només en letó i rus… Però la història del país és motiu d’orgull per exhibir-la sense manies en nous espais sorgits gràcies al turisme: Museu de la Guerra, de la Independència, de l’Ocupació Nazi i Soviètica, de les Barricades del 1991, etc.

Al nostre país, exemples similars a la Caixa Lindbergh i els museus de Riga són escassos. El Museu d’Història de Catalunya fa un recorregut ampli però etapes d’especial interès com la Generalitat Republicana i la Guerra Civil, la dictadura franquista, l’Assemblea de Catalunya, la transició democràtica i d’altres tant importants com l’Onze de Setembre queden diluïdes en un espai únic. Tanmateix els museus privats, creats per col.leccions particulars que sortosament veuen la llum, són encara molt pocs. Al Penedès tenim els casos més coneguts del Museu d’Esperanto de Subirats i el Museu El Cau del Tauró a L’Arboç, tot i que de ben segur hi han molts col.leccionistes que podrien fer visitables els objectes que amb dedicació conserven. La crisi no és excusa. Les certificacions i ajudes de l’administració són benvingudes però no són indispensables. Internet és un canal lliure per la seva difusió on aconseguir rellevància, una característica que tant en el món virtual com físic és aportada pels mateixos visitants. Avui dia no cal ser un aventurer com Lindbergh o tenir una certificació de l’UNESCO com Riga per complir un somni personal o col.lectiu, aplicar idees innovadores a casa nostra també ho són.

La nostra imatge

dilluns, 8/08/2011

Gelida des de Can Pasqual (1909 aproximadament)

“Una imatge val més que mil paraules” o “la primera imatge és el que compte” són tòpics que diem relacionat amb les persones, però també amb els grups i col.lectius. Aquesta dita moltes vegades és injusta i ens amaga valors i sentiments de gran vàlua. És per això que cal esforçar-se per donar una “bona imatge” en tot moment, tal com sentim contínuament pels més grans, per evitar judicis desafortunats.

El paisatge urbà és la primera de les imatges que ens poden definir. La manera que es poden veure poblacions grans i petites ha canviat molt en els darrers temps. Gràcies a la tecnologia podem contemplar les ciutats des de tots els angles, amb fotografies preses des del satèl.lit i des de la carretera que podem consultar des de l’ordinador o des del mòbil. Tanmateix no s’ha de descartar la possibilitat de presenciar en viu aquestes imatges des de les mateixes vies de comunicació, especialment al Penedès on cada dia són molts els ulls que ens observen des de les mateixes.

Gelida des de Can Pasqual (2011)

Fa ben poc vaig descobrir una postal antiga de Gelida amb una vista des de Can Pasqual, masia a la vall propera al riu Anoia i immortalitzada fa 100 anys aproximadament. La família Pascual n’és ben conscient d’aquesta panoràmica i del canvi realitzat. Vaig poder comparar aquest segle de diferència amb una fotografia actual des del mateix punt de vista. Un canvi que, tot i el que representa l’afectació del pas de l’Autopista a partir del 1973, no es va deixar notar amb força fins el creixement urbanístic dels darrers 20 anys i ara encara més amb el nou peatge. També –sobretot– per la manera en que es van dissenyar els nous accessos a l’autopista amb un scalextric que encara allunya més aquest paisatge de l’imatge de postal de principis dels segle XX.

Gelida des de l’Autopista, on destaca el rètol de pisosgelida

El pas de l’autopista tant proper del poble és una molèstia però també és una oportunitat. Gelida és a la vista de milers de persones diàriament, les quals poden descobrir la vila en aquell instant. Ara bé, la imatge més destacada amb la que es queden avui dia tothom que passa per l’autopista és la de l’immens rètol de www.pisosgelida.com, una pàgina web tant buida i abandonada com alguns dels blocs de pisos que venia. Aquesta percepció del municipi és sens dubte gens representativa de tot el que pot oferir.

Cal cuidar sempre la nostra façana principal per evitar, en casos com el de Gelida i d’altres similars, donar la imatge de “poble en venda”, ja que és del tot segur que no és el missatge que la majoria de gelidencs volem donar… Sortosament encara atresora visions que són harmòniques amb el seu entorn i s’hi és a temps de potenciar-les. En quinze dies començarà la seva Festa Major i serà una bona oportunitat per constatar que el seu perfil actual no en fa justícia. Us convido a comprovar-ho.

Imatge de Gelida encara envoltada de vinya

De voluntaris i professionals

dimarts , 5/07/2011

30 anys de Ràdio Gelida

Una persona que dedica el seu temps de forma altruista a la comunitat mereix tot el nostre reconeixement. No només pel fet de no rebre cap remuneració, sinó per aportar un temps, un coneixement i –sobretot– una passió en la seva tasca que difícilment es podria aconseguir per una altra via. Catalunya és un país de voluntaris, és inherent a la nostra identitat. L’important teixit associatiu és el resultat d’aquest moviment. També és podria dir que és producte de la manca de recursos. Tot i així no hi ha dubtes que com a poble tenim una empenta i un esperit emprenedor que ens és característic per moltes crisis que caiguin a sobre.

Es parla però d’una baixada de l’associacionisme i els seus valors. Crec que és tot al contrari, només hi ha un canvi del temps i de les formes. Gràcies a les TIC, concretament a les xarxes socials a Internet, es repeteix diàriament aquest fenomen. Des de la construcció de coneixement col.lectiva fins a l’establiment d’iniciatives afavorides per la comunicació horitzontal que proporciona. Les acampades del #15M són testimoni d’aquesta ràpida difusió. Així mateix els moviments associatius són més efímers però no per això menys disciplinats. Les consultes per la independència són la millor mostra del gran abast que pot produir aquest neguit tant nostre. Però no només cal una forta motivació per col.laborar-hi, també cal que hi hagi una harmonització d’aquesta força. Només pel fet d’aconseguir una organització responsable ja és tot un èxit.

Hi ha sens dubte un capítol delicat en la gestió de la col.laboració voluntària. És la relació en la mateixa organització amb el personal professional. A més a més la complicació en aquesta gestió mixta s’incrementa segons la durada de la relació. La Marató de TV3 és un miracle anual durant uns dies, el qual seria difícil prolongar la tasca dels voluntaris durant tot l’any i sense els professionals que són treballant pel projecte cada dia tampoc seria possible. Cal un tipus de persones especials per les dues bandes, que siguin capaces d’empatitzar. Però, després de relacionar-me des de fa més de 20 anys amb entitats i des de les dues bandes, no tinc cap dubte que són els professionals qui han de liderar les organitzacions si es vol assolir els objectius a llarg termini. L’obligació contractual i una formació idònia pel càrrec que ocupen són la garantia mínima que això serà una realitat.

A Gelida n’he viscut darrerament exemples clars d’aquestes situacions. Ràdio Gelida celebra el seu 30è aniversari, gràcies a una estructura al 100% formada per voluntaris, que podrien arribar a ser 500 aproximadament en tot aquest temps. Encara en porten més anys l’Associació d’Amics del Castell de Gelida que, a banda dels professionals del Centre d’Interpretació del Castell, amb qui han de treballar estretament és amb l’Ajuntament. Després de quatre anys el mur de l’antic cementiri continua sense reconstruir. Mostra fallida del lideratge de l’Ajuntament.

L’aigua justa

dilluns, 6/06/2011

Tocat i enfonsat

Queda lluny la primavera del 2008, encara més tenint en compte les pluges dels darrers dies i com han canviat els embassaments des de llavors. En aquells moments de severa sequera, amb arribada d’aigua en vaixells, intents de transvasament de l’Ebre o del Segre a la desesperada –fins i tot veient com un conseller ateu del govern de la Generalitat implorava a la Moreneta per obtenir pluja– tot eren consells a la població per estalviar. Per a què la gent pogués “tocar” que l’administració feia alguna cosa regalava difusors o airejadors per les aixetes. La paradoxa era que molts ajuntaments eren els més gran malbaratadors de consum d’aigua, sigui per fuites descontrolades o un ús poc eficient. De cop van venir les pluges, l’emergència va finalitzar i ens vam oblidar del problema de l’aigua.

Ens vam oblidar tant que el principal impediment per un estalvi efectiu de l’aigua segueix inalterat. Hi ha una pràctica força estesa de cobrar un cànon mínim arbitrari per cada vivenda i excessiu en molts casos del consum real dels ocupants. D’aquesta manera, en comptes de fomentar l’estalvi s’incentiva la despesa per arribar a gastar aquesta tarifa mínima. Poso per exemple el meu cas a Gelida. La factura trimestral de Sorea informa d’una despesa de 11 metres cúbics i cobra el mínim de 33. Pel que m’han explicat aquesta situació és repeteix d’una manera generalitzada. He sentit dir que aquesta diferència ja està calculada per pagar inversions en infraestructura i similars.

Seguint el mateix barem ara et diuen que el rebut puja el doble i fins i tot el triple en els propers anys, i resulta que l’Ajuntament ha ampliat la concessió municipal a Sorea als propers 15 anys a canvi d’una donació de 1.300.000 Euros. Aquests calers el govern de l’Ajuntament de Gelida no els va destinar a millorar l’eficiència de la gestió del consum d’aigua, reparar les fuites o qualsevol altra acció per estar preparats per una nova sequera que tard o d’hora arribarà, previsiblement amb més intensitat i freqüència com a conseqüència del canvi climàtic.

No, el va dedicar a fer electoralisme. Sinó com s’entén que el dediqués integrament a la construcció d’un camp de gespa artificial, unes pistes de tennis i de paddle. A més a més en un sprint per tenir-ho a punt per les passades eleccions municipals. Es va aplicar la creença d’aquells que pensen més en els vots que en les persones que invertir sota terra no es rendible ja que ningú ho pot veure. En aquest cas li ha tocat a l’esport ser utilitzat d’aquesta manera, tot i que podríem exposar altres àmbits que també han estat objectiu d’unes maneres que fomenten la desafecció cap als polítics i les administracions. Cal dir que la pràctica esportiva és importantíssima per la nostra societat. Cal que es faci en garanties però també cal avaluar l’interès general per sobre de tot i les prioritats actuals i de futur.

Igual que demano que Sorea no em facturi per trams, sinó pel que consumeixo, també demano que s’apliqui una democràcia real, que puguem votar projecte a projecte i no cada quatre anys. A l’espera de la constitució dels nous ajuntaments i amb l’expectativa de les manifestacions dels #indignats encara mantinc l’esperança que es compleixi la dita “Aigua de juny primerenca, molts mals arrenca”.