Mobilitat inamovible

dilluns, 10/09/2012

Rodalies RENFE #rod4 a cop de Windows

Del 22 al 29 de setembre les institucions del nostre país celebraran la Setmana de la Mobilitat Sostenible i Segura. Es pot llegir al web de la Generalitat: “Sota el lema ‘Mou-te en la direcció correcta’, la Setmana del 2012 proposa una cerca de noves formes de mobilitat, allunyar-nos del domini absolut del cotxe particular, cap a un transport més sostenible”. Ja fan bé en adreçar-se als ciutadans que no agafen el transport públic perquè els que som usuaris per convicció o de forma obligada no cal que ens “venguin la moto” dels seus beneficis malgrat que cada cop sigui més difícil trobar-hi una justificació raonable. Amb la pujada de l’IVA a l’Àrea Metropolitana el preu del bitllet dobla a ciutats com Viena i a capitals amb salaris més alts com Berlín, Munic i París és molt més econòmic el transport públic, tal com destaca en portada la premsa gratuïta –cada vegada menys per la caiguda del sector– als mateixos vehicles.

A banda de l’import cal tenir en compte l’eficiència de la xarxa. Una de les millors mostres de la inoperància del sistema és la connexió ferroviària de l’Aeroport de Barcelona amb el centre, fet especialment sensible quan aterres a la ciutat. El més habitual és arribar a la nova terminal T1, de manera que has d’agafar un bus llançadora fins a la T2. Comencem perquè no té parada a l’estació de RENFE, només a l’entrada de la terminal, de manera que has de recórrer el llarg passadís sobre de l’accés per carretera. S’arrodoneix l’esforç d’arribar caminant a l’estació per haver tret la cinta transportadora. No sé per quina raó ho van fer, tot i que veient l’estat d’obra permanent de l’exterior permet establir la hipòtesi que alguna cosa s’està fent encara que ja fa un parell d’anys que segueix en el mateix estat. Allà t’hi pots trobar que acaba de marxar el tren anterior i hagis d’esperar 30 minuts al següent. Després, un cop en trajecte, gaudir de la tranquil.litat de viatjar a velocitat de tramvia i amb dues parades pel mig fins arribar a l’estació de Sants i veient com els turistes s’alarmen perquè les pantalles informen que el tren va en direcció a Maçanet quant ells esperaven anar a Barcelona… Si has d’agafar correspondència amb un altre tren també pot ser que hagis d’esperar 30 minuts més, com és el meu cas per anar a Gelida. La pujada del bus substitutori del Funicular completa un periple de 2 hores i 30 minuts en transport públic que en cotxe particular o taxi no duraria més de 30 minuts en el pitjor dels casos. Com és possible que tot segueixi igual des del 1975, quan es va inaugurar aquest ramal de rodalies a la principal porta d’entrada de Catalunya? I que per anar des del Penedès a l’Aeroport en transport públic, en el millor dels casos a 30 Km i viatjant en tren, triguis el mateix que volar a més de 2.000 Km de distància?

Però que podríem esperar si recentment aquestes institucions que demanen fem servir el transport públic en van deixar sense a més de 90.000 persones que van assistir a la final de la Supercopa al Nou Camp? I encara hi ha qui diu que tot plegat no afecta a la imatge de Barcelona. Que li diguin a la turista que va anar al camp i a més de no tenir transport de tornada va explicar a TV3 que li havien robat per completar l’experiència. Com es poden desentendre’s d’aquesta manera malgrat l’ànim de retallades? No m’estranya que els autocars que es desplaçaran a Barcelona per la manifestació de l’11 de setembre arribaran gairebé al miler, si és que pràcticament el preu del bus és gairebé el mateix que fent servir una T-10 i més econòmic que comprant un bitllet senzill! Ara bé, segur que gestionar aquesta mobilització no serà fàcil i només per veure les conseqüències és un motiu més per manifestar-se.

Castellers Show

dilluns, 6/08/2012

Véns a sopar... I acabes fent pinya amb els @Verds #castellers

Si mirem la cartellera d’espectacles de Barcelona veiem una oferta ben completa i que la modalitat de sopar espectacle ha anat creixent en els darrers anys. És més que conegut aquest format quan es tracta d’oferir un número musical amb ballarins i l’actuació d’algun imitador d’un o una cantant internacional que sota el nom de tribut o homenatge permet captar un públic força definit. El menú del sopar acostuma a ser força limitat i en molts casos, amb intenció o sense, no és a l’alçada del xou. Però aquest aspecte sempre és obligat a quedar en un segon pla a fi de destacar l’escenografia i, cal reconeixeu, és on el benefici de l’activitat aconsegueix més marge. És important però que l’espai estigui ben condicionat, on els cambres no entorpeixin l’espectacle i que la visibilitat des de la taula sigui més que òptima.

Una de les millors fórmules per unir folklore i negoci en el món del turisme és el sopar espectacle. Especialment quan es tracta de grups organitzats. En tots els circuits sempre hi ha inclosa al programa una actuació musical o de dansa local i que segurament ha estat una de les motivacions del viatge i que difícilment el turista podria admirar a l’escenari original. Per exemple a Turquia vam assistir a un ball de dervixos giradors que, atenent a la descripció literal de “sectaris musulmans de confraries sufís que predicaven la pobresa i l’austeritat”, seria gairebé impossible contemplar les seves manifestacions amb naturalitat. En un altre viatge, a l’Argentina, vam gaudir d’un espectacle de gautxos, amb cançons i danses tradicionals precedides d’una demostració del domini muntant a cavall i l’esquilada de l’ovella. No cal dir que d’una altra manera seria complicat recorre la Pampa Argentina per tenir la mateixa experiència i que generés negoci a algú. A Buenos Aires vam anar a una de les zones més renovades de la ciutat, Puerto Madero, per veure un espectacle de Tango. Certament aquí no hi havia problemes per trobar un espai on fins i tot ballar el tango al carrer, com les milongues i altres clubs, però el que el diferenciava aquest espai era les facilitats per gaudir d’un show en un ambient espectacular amb funcionalitat teatral, màxima visibilitat i amb vistes a un dels barris més moderns de la capital portenya.

Al nostre país la versió més coneguda d’aquesta atracció són els espectacles de flamenc i sevillanes, que a Barcelona encara té força èxit entre els turistes. Crec però que ja és hora d’oferir una proposta més nostra i que pugui satisfer la necessitat de renovar l’oferta. Fa unes setmanes vaig anar a sopar a la seu dels Castellers de Vilafranca, a Cal Figarot, on coincidint amb l’assaig dels Verds tens l’oportunitat de participar-hi fent pinya si cal. Surts d’allà amb la sensació que hi hauria molts visitants que pagarien per viure una estona aquesta experiència, poc accessible en una diada castellera. Encara més si l’actuació es realitzés en un espai amb màxima visibilitat, per exemple en un espai circular al voltant dels castellers, i amb un aforament que permetés rendibilitzar-ho com a negoci, una de les principals qüestions que es planteja per combinar castellers i l’activitat turística. Algú diria que perdríem en autenticitat però també guanyaríem una atracció més. Tanmateix la popularitat dels Verds seria una gran motivació per realitzar-ho al Penedès, si no s’avancen i ho veiem al probable Eurovegas. De fet a la plaça de la Catedral de Barcelona cada dissabte d’estiu ja hi ha castells pels turistes… No tinc dubtes que tard o d’hora aquesta proposta serà una realitat, la qüestió és qui serà el primer en invertir en aquesta oportunitat.

Sopant i veient l'assaig #castellers @Verds

Patrimoni gelidenc

dilluns, 9/07/2012

Els darrers cigrons d'@oriolllavina a @elcigrodor de Gelida

“Un restaurant no és un negoci com un altre. Un restaurant és una casa agradable, uns amics que hi vénen a menjar i a trobar-s’hi bé, una cuina que treballa com si allò que es talla, que es cou, que bull, que emulsiona, que es caramel.litza fos una veritable obra d’art. Ho és, de fet. N’estem convençuts. El Cigró d’Or ha completat un primer cicle apassionant i enriquidor, que ha durat deu anys…”. D’aquesta manera comença l’escrit del web del restaurant El Cigró d’Or anunciant que justament a partir del seu aniversari, dilluns passat, ja no podrem trobar més al xef Oriol Llavina i el seu equip a Gelida, sinó on es troba el restaurant MerCat a Vilafranca.

Certament l’ambient d’un restaurant és important per gaudir de la seva experiència però està clar que la seva cuina és el factor principal de la mateixa. Tot comença i acaba en una carta per delit dels clients. Aquesta no deixa de ser una suma de coneixement que es transforma cada dia. Al Penedès tenim assegurat que amb el trasllat a la capital aquest projecte segueix endavant, i encara pujarà més amunt en una nova etapa per fer del territori un referent gastronòmic. Ara bé, per Gelida, no deixa de ser una nova pèrdua dels seus atractius.

Per aquestes dates de l’any passat el Funicular de Gelida va deixar de funcionar. El minibus substitutori, el qual apareix pràcticament per inspiració divina a l’estació sense cap tipus de senyalització, no supleix de la mateixa manera el servei que podia oferir el “Funi”. Encara menys el valor patrimonial, i fins i tot sentimental, que s’ha vist reduït en acumular un transport d’aquest tipus una aturada que ja porta un any, i la cosa sembla que va per llarg. D’aquí poc anunciaran com una millora que el funibus ampliarà el seu recorregut fent més parades. Això sí, sense estudiar prèviament quins són els trajectes i els horaris dels seus potencials usuaris. Una solució condemnada a fracassar, i que encara sobta més que s’apliqui en aquesta època de retallades i de suposada màxima eficiència. Algú hauria de posar seny en aquest tema doncs a la vista dels fets que l’Ajuntament de Gelida no ho està posant pas.

Tanmateix, la rellevància d’El Cigró d’Or que proporcionava a Gelida no té pas com a responsable al poble. Té un únic propietari i és l’Oriol Llavina. Certament que un entorn urbà amb més cura hauria ajudat. Aquell fanal de polígon durant anys tort, cables de llum volejant per totes bandes, contenidors d’escombreries massa a prop de la porta… Però tot i així a l’hora dels àpats sempre et trobaves qui preguntava des del cotxe on trobar aparcament perquè hi anava al Cigró. La meva sogra ho coneix bé doncs en alguna guia es van equivocar de telèfon i figurava el seu per error. Davant la insistència de les trucades es va plantejar crear “La Mongeta de Plata” per aprofitar el filó de clients. Ara els haurà de derivar als altres restaurants de Gelida. Tot sigui per no perdre els potencials usuaris del patrimoni gelidenc.

Que ningú no es quedi fora de joc… en origen

dilluns, 4/06/2012

Voluntari #maratotv3

Des de l’any 2003 col.laboro amb La Marató de TV3. La meva manera de donar suport és participar com a voluntari mitjançant l’ONG vilafranquina Camí Solidari. Crec que és un esdeveniment únic i que mereix el màxim de la nostra confiança perquè hi ha una absoluta seguretat que els diners aportats seran ben gestionats. Una altra raó –no menys important– és que sempre es dedica a la investigació sobre malalties que difícilment podem preveure. Per prevenir i curar, però sobretot per anticipar-nos i a la declaració dels primers símptomes, fer el millor tractament i si és possible eradicar-la d’arrel com podria ser el cas d’una vacuna per una malaltia infecciosa. Diumenge es va celebrar una Marató excepcional i extraordinària. L’objectiu no era la investigació ni la prevenció sinó donar suport a les entitats socials que lluiten contra la pobresa i per la inclusió social. El lema era evident: que ningú no es quedi fora de joc. Els catalans som campions en solidaritat i la resposta ha significat una nova mostra de compromís ciutadà: Més de 4 milions d’euros recaptats. Tot i així a ningú li pot passar per alt que aquesta quantitat és la meitat del que s’acostuma a aconseguir a la tradicional Marató del desembre. Tampoc que s’hi ha alçat veus crítiques públicament. La meva opinió és que cal ser solidaris sempre però que hagués preferit que, si calia utilitzar un esdeveniment tant potent com la Marató, no fos per quedar-se en la funció pal.liativa del problema sinó per intentar resoldre-ho en el seu origen. Més encara que el que està forçant a moltes famílies a perdre el seu benestar sobtadament no és cap fatalisme genètic o aleatori, sinó que té unes causes cada vegada més ben conegudes. Resultava totalment xocant veure la classe política agafant el telèfon quan són un dels principals responsables –possiblement molts dels actuals representants no ho són però tenen l’obligació de trobar la solució– a una situació complicada però que no és solucionarà amb la solidaritat sinó amb decisions encertades, objectives i de futur.

Mentrestant el mateix cap de setmana m’assabentava que malauradament a tots els nivells se segueix incidint en aquesta manera de fer que ens ha portat a un carreró gairebé sense sortida. L’Ajuntament de Gelida ha contractat una nova secretària amb un sou anual de 70.000 euros i mantenint la que ja tenia. Decisions incomprensibles que tenim molt a prop sense sortir del Penedès i que sens dubte contribuiran a la possibilitat de fer més maratons extraordinàries contra la pobresa. Sortosament també aquest cap de setmana vaig viure un altre esdeveniment com les 5es Jornades Penedesfera, on l’objectiu de contribuir a millorar la societat d’una manera lliure i decidida dels participants ens demostra que hi ha futur si evitem que es produeixin més errors en origen.

Llum turística

dimarts , 8/05/2012

Somnis de lloguer @SITurismeCAT

Viganella, situada als alps piemontesos, es va convertir en un poble famós a tot el món el 17 de desembre de 2006. Aquell dia es va celebrar la inauguració d’un mirall gegantí controlat per ordinador en un dels vessants de la vall. L’objectiu de l’invent era reduir les hores de penombra a l’hivern durant el dia. El mirall d’acer té una superfície de 40 metres quadrats i es troba a una alçada de 1.100 metres. Capta i reflecteix la llum durant sis hores, sent especialment efectiu a les 11 del matí, quan s’estableix una alineació òptima entre el mirall i la plaça del poble. La iniciativa va causar gran expectació a tot el món, fet que es va reflectir en la cobertura de nombrosos mitjans de comunicació. L’audiència estimada va ser de 50 milions de persones, de la qual es va beneficiar la província de Huelva en la seva promoció turística. Com ho van aconseguir? Simplement amb creativitat i innovació. El Patronat Provincial de Turisme de Huelva es va interessar mesos abans per la iniciativa. Va lligar la seva marca turística “Huelva, La Luz” amb una Trobada de la Llum Huelva-Viganella, dins una sèrie d’actes que comptaven fins i tot el desplaçament d’un petit ambaixador de la costa andalusa per oferir al poble italià una mica de la seva llum i alegria. Aquesta acció no només va significar la major projecció internacional de la seva imatge turística en la història, sinó que a més a més la destinació va entrar a les llars de tot el món transmetent el gran atractiu que representa el valor de la solidaritat. Es va calcular que la incidència econòmica de la imatge de Huelva en aquesta acció va superar la xifra d’un milió d’euros.

El Penedès ha viscut recentment un nou capítol en la seva maduració com a destinació turística, participant amb estands propis al Saló de Turisme a Catalunya, a la Fira de Barcelona. De tots els canals possibles de promoció, les mostres sectorials són el format més clàssic i al mateix temps el que menys rendiment obté per la ràtio d’impactes en la difusió d’informació contra la inversió en adequació d’espais, distribució de fulletons en paper, hores d’atenció, activitats, etc. Una nova àrea delimitada com a enoturisme, era el reclam perfecte per aconseguir amb posterioritat a l’esdeveniment uns titulars exitossos de promoció. Però realment el resultat ha compensat l’esforç? Mentrestant, la inversió més rendible actualment, el marketing on-line i les xarxes socials, amb prou feines rep el manteniment de perfils a facebook i twitter, desaprofitant moltes de les oportunitats que ofereix aquest canal. Ara també es parla de recuperar l’experiència efímera de la festa major penedesenca a Barcelona, amb un format similar al de gairebé 80 anys enrere. En una època que obliga a esprémer al màxim els recursos… I si ens guiés més els objectius quantificables que les imatges autocomplaents? I si potenciem la promoció turística del Penedès a la xarxa? I si fem la Setmana del Penedès… a internet?

Setmana Santa de proximitat

dilluns, 9/04/2012

Exposició "Pere Pallarès: Un home per la música"

Tots els mitjans de comunicació anuncien que aquesta Setmana Santa hi haurà més turisme de proximitat que mai. La crisi marca les vacances amb la moderació de la despesa i menys viatges. Les agències de viatges són les que manifesten clarament aquesta tendència cada cop més acusada els darrers anys, amb la disminució del nombre de viatges venuts. A més a més les llargues estades són en clara minoria i destaquen sobretot les escapades de quatre dies. No hi ha dubte que les agències hauran d’orientar-se cada cop més cap a la muntanya o la platja, les destinacions preferides del seus clients, si volen fer viable el negoci de la intermediació en aquestes dates. També tenen l’opció d’apostar per la singularitat i l’autenticitat en les seves propostes. Al Penedès tenen elements per crear experiències amb múltiples atractius.

Ara bé, en aquest sentit difícilment podrien millorar el paquet de vacances que tinc per aquesta Setmana Santa. Per una banda participo amb altres gelidencs i santsadurninencs del Viacrucis de Divendres Sant com a portant del Sant Crist de Gelida. Ja fa un parell d’anys que hi col.laboro. Em vaig apuntar sobretot per ajudar a mantenir la tradició, tot i que reconec que no és una activitat popular com qualsevol altra. La posada en escena aporta una misticitat que no esperava en un primer moment. I no només per les vestes negres o les corretges que portem sinó pel sentiment que emana del silenci interior d’aquest acte. També el respecte espiritual a aquesta imatge malgrat que hagi estat utilitzada per causes ben terrenals. El seu contrapunt serà sortir el Diumenge de Pasqua a cantar les Caramelles amb la Coral Intimitat. Vaig entrar fa un parell de mesos, quan es va fer una crida de nous cantaires per evitar que aquest cor de Clavé, fundat el 1897, no deixés de celebrar la seva diada més assenyalada, recorrent tota la vila juntament amb els balls de l’Esbart Rocasagna. Precisament aquest any que es vol retre homenatge a Pere Pallarés, ànima i mestre director durant 52 anys. Una recent exposició a Gelida en feia un repàs de la seva trajectòria vital juntament amb la de la seva dedicació a la música, a l’entitat i al poble. Te’n adonés però que caldria recolzar molt més ara mateix a totes les persones que en l’actualitat ho donen tot pel foment cultural de la seva comunitat més propera.

Un capítol especial mereixen aquells que ajuden a “fer poble”, com és el cas de l’amic Gil Coma, el qual ens ha involucrat a uns quants més en aquestes iniciatives. Estic segur que tots teniu un Gil Coma al vostre poble així que no us ho penseu dues vegades quan us animi a enrolar-vos en aquest viatge. Si algú pogués comercialitzar aquestes experiències segur que se’n faria ric però ho veig difícil doncs només cal aturar-nos i mirar al nostre entorn més pròxim per participar-hi.

The Transport

dilluns, 5/03/2012

Aturat sine die #tornafuni

Sense paraules. És com ens quedaríem fa uns mesos si ens haguessin dit que ‘The Artist’, una pel.lícula francesa en blanc i negre i muda, seria la gran triomfadora dels Òscars. A més a més precedida d’una pluja de reconeixements a totes les gales cinematogràfiques anteriors. Passada ja la primera dècada del segle XXI, en un moment que les millores tecnològiques com el 3D protagonitzen la cartellera, aquest film ha estat coronat com la millor producció de l’any pràcticament sense discussió, i per què? Doncs perquè el més important no són els formats i suports de la pel.lícula sinó el seu argument, allò que ens vol transmetre i fer-nos reflexionar. És pel que va ser creat aquest art audiovisual i si és té clara aquesta motivació els èxits són assegurats. La història tracta de l’ocàs d’un astre del cinema mut davant l’arribada del sonor, realitzada de forma impecable i que podríem ubicar dins les grans històries universals sobre la gestió del canvi i l’audàcia en aprofitar les pròpies habilitats.

El Funicular de Gelida és troba en una cruïlla similar. Inaugurat el 1924, a la mateixa època que relata la pel.lícula ‘The Artist’, ha de prendre una decisió sobre el seu futur. Està aturat des de fa més de sis mesos per decisió de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. No per cap llarga avaria, com podria semblar per haver passat en ocasions anteriors, sinó perquè l’empresa vol gestionar el futur del Funi apartant-lo de la negociació. Des de llavors s’esforça en millorar el minibús substitutori per tal que aquest sigui el transport definitiu que comuniqui l’estació amb el poble. Fins i tot decoren l’oferta ampliant el recorregut del “funibús” al centre de Gelida i l’integració tarifària del mateix. I que passa amb el vell Funi? Doncs que el volen apartar a ser una mera curiositat que funcionarà unes hores al cap de setmana posant com a pastanaga un estudi turístic més per revitalitzar Gelida.

Sembla mentida que una empresa com FGC s’estigui esforçant en potenciar el desplaçament en carretera en detriment del cor de la seva activitat: el ferrocarril. Fan servir de coartada despeses deficitàries i renovacions milionàries per tal d’arraconar un transport únic a Catalunya. El bitllet del Funicular de Gelida fa anys que hauria de pertànyer al Sistema Tarifari Integrat de l’ATM. Només caldria millorar el manteniment, la correspondència d’horaris amb RENFE i permetre el funcionament del dos vagons, i no un com fins ara, per tal d’estendre la seva utilització. La principal qualitat del Funi de Gelida és haver exercit de diària llançadora sostenible -durant ja 88 anys- abans fins i tot que aquest terme fos inventat. És l’ús diari per veïns i visitants la seva raó d’ésser. Una qualitat intangible però reconeixible, i no el tenim en blanc i negre sinó en viu funcionament fins fa sis mesos. Hem d’esperar a perdre’l per adonar-nos-en?

Pasta o pollastre?

dilluns, 6/02/2012

Ascensor observant el Sàbat a Israel

En comprar un bitllet d’avió s’obre tot un ventall d’opcions que podem triar: destinació, companyia, data, horaris, etc. Els cercadors de vols per internet ens ho fan cada vegada més fàcil, però quan prens la decisió definitiva i fas efectiu el pagament pràcticament ja no hi ha marxa enrere. És cert que les tarifes cada vegada són més ajustades, però al mateix temps les possibilitats de canvis o anulacions gairebé no s’admeten. Les companyies anomenades low cost –i també les que no reben aquesta etiqueta però segueixen el seu esperit– ens obliguen a aquest casament sense divorci si volem fer turisme a un preu assequible. En el futur es possible que puguem reduir l’import si viatgem a peu dret o si ens estalviem anar al lavabo tindrem una bonificació. Els límits de l’aviació comercial encara ens han de sorprendre. Tal com ho ha fet aquest dies la caiguda de Spanair. Sempre he sentit que no hi ha res més complex dins els grans negocis, tant al sector del transport com turístic, i que al mateix temps doni tant poc rendiment, com una línia aèria. Tanmateix hem vist com aquesta màquina perfectament engranada es pot desmuntar d’un dia per l’altre.

La logística aèria ha creat un estandard que és igualat en totes les companyies: el menú dels menjars a bord. A excepció de mínimes variacions -parlant de la classe turista, esclar- les hostesses repeteixen la pregunta més estesa de la història de la navegació aèria: pasta o pollastre? Com si tots fóssim nens petits ens deixen aquesta senzilla elecció, i en algunes, el que hauria de ser una possibilitat s’estén a tot el passatge. Aquest cap d’any vaig poder viatjar a Jerusalem i volant amb les línies aèries d’Israel El Al, l’opció del menjar kosher deixa de ser-ho doncs a tothom se serveix per igual. Certament no vaig notar diferència respecte a un altre plat de pasta o pollastre aeri, de fet, tal com moltes empreses nostres que exporten a Israel controlen dia a dia, els requeriments són a l’elaboració més que al producte acabat.

Més complicada és l’observància del Sàbat. Durant la festa jueva està prohibit fer servir màquines. Així alguns carrers, dels barris ortodoxos principalment, queden tallats per evitar la temptació d’agafar el cotxe. Els transports públics finalitzen el servei a les set de la tarda, just quan comença el Sàbat doncs el calendari jueu és lunar, i no funcionen en tota la festivitat. Els ascensors funcionen com escales mecàniques, obrint planta rera planta amb la botonera anul.lada, i així no haver d’ordenar a la màquina el pis on has d’anar prement el botó. Pel mateix motiu també t’has d’abstenir de llet calenta aquell dia, i així tot un reguitzell de normes que es deriven dels 613 manaments que regeixen el judaisme, que com a mínim el dia del Sàbat també t’afecten siguis jueu, musulmà o cristià. Ara bé, si intercanviéssim els papers també trobaríem a casa nostra normes i costums que obliguem a tots els visitants i nouvinguts. Realment tenim elecció?

A continuació teniu un recull d’imatges urbanes que em van sobtar en aquest viatge.

Comerç proper 2.0

dilluns, 5/12/2011

Anti-marketing

“Aquesta casa té per norma des de la seva fundació, no figurar a cap guia turística, gastronòmica, comercial ni telefònica”. Aquesta contundent declaració d’intencions figura a la porta d’un petit restaurant de la plaça Vila de Madrid de Barcelona. Una afirmació que d’entrada sembla tant lapidària com les tombes que hi ha a tocar, al jaciment de la via sepulcral romana. En tot cas no sembla que els hi vagi malament perquè a l’hora de dinar l’establiment té cua. Tot i així observo com tots els clients són catalans, i això al casc antic de Barcelona no deixa de ser curiós. Però ja és més estrany veure que molts d’ells es coneixen i se saluden de taula a taula. Encara hi viu molta gent “de tota la vida” al centre de la capital i penso que deu ser l’efecte de la política comercial –o millor dit anti-comercial– dels propietaris. En comentar-ho als responsables de la Taverneta, que és com es diu l’establiment, ens treuen de dubtes. Fa més de cinquanta anys que el restaurant està en funcionament però només un amb la nova direcció i en trobar aquest rètol els hi va fer gràcia i el van deixar, “si tenim facebook i tot” aclareixen.

El comerç de proximitat té actualment a les xarxes socials d’internet unes eines per promocionar-se que no són gens menyspreables. Un bon ús en permet una difusió local i universal alhora. Així és com ho han entès a Xerigots, una petita botiga del centre de Vilafranca del Penedès especialitzada en formatges, vins i caves oberta recentment. La Gemma, en Jordi i la Laia ens van convidar aquesta setmana a uns quants blocaires i piuladors compulsius per testejar com seria realitzar sopars a la botiga tastant els productes a la venda. El hashtag o etiqueta #xerigotsnyam, amb tota mena de comentaris i fotografies, es fa difondre exponencialment per twitter, i això que només èrem una dotzena de persones, aconseguint més repercussió que molts actes multitudinaris. També va ajudar a la propagació de la iniciativa el magnífic sopar ofert i el bon ambient dels participants.

Tot i així no és suficient entendre correctament el potencial del social media i la societat de la informació per mantenir la paradeta oberta. Malauradament aquesta setmana també he conegut com una vinateria de Gelida, el Lluquet, abaixarà la persiana l’1 de gener després de quatre anys d’activitat. Tal com diuen el Gil i la Mercè al bloc de la botiga “La fredor dels números pot contrastar amb el caliu de la botiga, però del bon ambient no en viu ningú i els comptes són els que acaben imposant un tancament que, de no haver gaudit de l’estimació de tanta gent i de la pròpia autoestima dels responsables de la botiga, racionalment s’hauria d’haver produït fa temps”. És una llàstima però la conjuntura econòmica actual no ha ajudat gens. Malgrat tot, la seva pàgina al facebook és oberta les 24 hores. Serem possibles amb les nostres mostres de suport evitar el tancament?

El Funicular del Penedès

dilluns, 7/11/2011

L'amagat Funi

Aquest novembre en farà 87 anys de la seva inauguració. Obra de Santiago Rubió i Tudurí, des del 1924 ajuda a salvar el desnivell de 103 metres que hi ha entre l’Estació de tren i el centre del poble, amb un pendent màxim del 22% al llarg dels 883,75 metres de trajecte, el qual recorre en uns vuit minuts. És el Funicular de Gelida. És probable que els no gelidencs els hagi costat de reconèixer de que estava parlant doncs malgrat la seva singularitat –és un dels pocs exemples de funicular “rural” en funcionament a tot l’estat– ha fet el seu servei sense fer gaire soroll… mediàtic.

Com tantes altres iniciatives en el nostre país, va néixer per subscripció popular. Els estiuejants que sovintejaven Gelida a principis del segle XX van trobar en ell una solució a la distància que els separava de l’estació de tren a la part baixa i evitar el viatge de mitja hora en tartana. Els treballadors dels molins paperers del riu Anoia també van sortir beneficiats millorant l’accés al seu lloc de feina. Així es va guanyar en poc temps l’estima dels veïns del poble, fent del “Funi” una de les principals senyes d’identitat.

Va sobreviure la popularització de l’automòbil en passar a mans de l’administració i tot i el rentat de cara que li va fer Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya el 1982, encara conserva maquinària de segona mà amb el qual es va construir provinent del Funicular del Tibidabo. Tot un exemple de gestió d’un servei amb el màxim de rendibilitat que ens faria estar orgullosos si no fos per altres decisions incomprensibles com que només es pugui fer servir un dels dos vagons i que no formi part de la tarifa integrada, fets que li resten utilitat.

Es considera que el Funicular de Gelida fa un servei funcional no turístic, i la filera de xipresos que amaga l’estació inferior dels ulls dels usuaris de RENFE és tota una mostra d’aquesta curta visió. El millor patrimoni cultural i turístic és aquell que a més a més de la vessant contemplativa fa un servei social universal, i el “Funi” de Gelida ho demostra cada dia. Amb el creixement de les darreres dècades, i definitivament des de la construcció del nou peatge, ja no hi ha cap cep a tocar de la via, una imatge que contrasta amb les de les postals antigues on se’l veu travessant un mar de vinyes. Tot i així el tranquil recorregut permet una panoràmica de Montserrat que hauria de ser un dels principals atractius del Penedès.

La Funifira que se celebrarà els propers 12 i 13 de novembre a Gelida hauria de posar de relleu aquest fet. Tot i així, els mateixos 53.000 Euros que es gasta l’Ajuntament en un cap de setmana serveixen en altres indrets per promocionar tot un municipi durant tot l’any. Us convido a comprovar vosaltres mateixos el perquè s’ha de potenciar el Funicular de Gelida com un dels elements emblemàtics del Penedès i gaudir-ne de la festa.