El teu vot és necessari

dilluns, 9/05/2011

Parc temàtic dels senyals i de la política

No milito a cap partit i això m’ha permès sempre analitzar amb independència personal quina opció votar a les eleccions. D’entrada elimino l’abstenció. Hi han moltes raons però la primera és per respecte als nostres pares i avis que durant molt de temps se’ls va negar aquest dret fonamental. No he deixat mai de votar i si per feina tenia un impediment ho he fet per correu.

Tampoc votaré en blanc o nul. Si bé l’acció és legítima i democràtica, i fins i tot serveix com a toc d’atenció al sistema, no és un vot útil. Ningú se’l pot atribuir i a ningú li pots passar comptes en acabar el mandat. A cadascun dels nostres pobles i ciutats tenim diverses opcions polítiques que es presenten. Les que han tingut representació anteriorment són les úniques que li pots demanar resultats.

De ben segur que no hem pogut seguir estretament l’actualitat municipal. Tot depèn de la incidència informativa que rebem. Aquesta acostuma a ser similar, només canvien els canals segons la mida de la població. Quan més grossa més mitjans de comunicació tradicionals i quan més petita el boca-orella del carrer pren més protagonisme. Malauradament en quatre anys no hem avançat gaire en la política local a les xarxes socials i el web 2.0 en general. Als ciutadans sí que ens ha servit per denunciar i opinar però no per participar, i ara arribades les eleccions molts dels que han ignorat la participació fan servir aquestes eines simplement per multiplicar la seva propaganda.

El sistema està viciat, ho reconec, i s’han de canviar moltes coses però sense participar-hi no és possible. No es pot millorar si no recolzem en primer terme les persones que sabem comptaran amb nosaltres per redreçar la situació. Perquè sense aquesta lògica no es pot tirar endavant i adaptar els nostres ajuntaments al canvi d’època que patim. Si a més a més creus que estàs en disposició de cedir el teu temps i les teves idees en el benefici comú, t’hi has d’implicar per fer que l’opinió de la gent, tema a tema, sigui vinculant. Hi tenim el convenciment, els mitjans i l’oportunitat, per això he decidit anar amb Esquerra a les eleccions municipals de Gelida perquè una altra manera de fer política és possible i cal votar perquè sigui realitat.

Inauguracionitis

dimarts , 5/04/2011

3.000 llibres preparats per regalar per l'Ajuntament de Gelida... En plena crisi!

Les eleccions municipals del proper 22 de maig ja estan convocades, i amb elles l’aplicació de la llei electoral que prohibeix a partir de dimarts passat les campanyes o propaganda dels ajuntaments amb imatges de les institucions i les inauguracions d’obres. Casualment el passat cap de setmana, l’últim possible segons la legalitat, va ser triat per molts ajuntaments i altres administracions per programar aquestes activitats. Altres van preferir dossificar-ho durant la darrera setmana. La qüestió era no perdre l’oportunitat de disposar d’uns recursos econòmics per fer publicitat electoral. La crisi és ben present i també ho és per molts partits polítics. S’escuden que han de tenir la ciutadania informada però en el fons volen tenir la seva memòria ben fresca a dos mesos de les eleccions.

D’alguns d’aquest fulletons podríem pensar que els envia tal qual el partit si no fos perquè porta la imatge de l’Ajuntament. Cadascú és lliure de fer la publicitat que cregui convenient, una altra cosa és l’efecte que ocasiona a la ciutadania “que necessita ser informada”, però el problema ve quan els diners utilitzats són els teus i el de tots els ciutadans. L’impuls a la societat de la informació i a les noves tecnologies queda en l’oblit aquests dies. El que funciona és la publicació en paper directa a la bústia de casa, i quan més qualitat tingui i amb més fotos millor, total no ho paguen ells sinó l’Ajuntament.

L’experiència que he tingut a Gelida d’aquesta manera de fer és de llibre. Precisament fins i tot un llibre s’ha editat i repartit a les 3.000 cases de Gelida la setmana passada per l’Ajuntament. Ben fet amb diversos autors i similar al llibre de Festa Major –que costa 10 Euros i és en blanc i negre– s’ha regalat pagat per les constructores que han guanyat quantitats que sobrepassen infinitessimalment el que ha costat aquest llibre a color. Tot gràcies a Plans Zapatero per reactivar una economia que continúa ben tocada. Amb les vicissituds que estan passant moltes famílies per arribar a final de mes els haurà encantat rebre per primer cop un llibre gratuït de mans de l’Ajuntament. I tot no acaba aquí, durant la darrera setmana hem rebut a la bústia de casa fins a cinc enviaments –fins i tot un el darrer dia del termini legal– de publicitat municipal diversa, inclòs un butlletí municipal on podia estar tot inclòs, però potser des del govern de l’Ajuntament s’estima que utilitzar els empleats municipals com a repartidors és una gestió eficient del personal.

Aquest tarannà sembla minimitzat quan a altres nivells de l’administració aquestes pràctiques involucren milions i milions d’euros. La inauguració de l’Aeroport de Castelló, també la setmana passada, sense tenir els permisos administratius per operar i sense tenir tancat cap acord ferm amb les companyies és una vulneració més de les normes democràtiques, ja que no fucionarà fins molt després de les eleccions. Diuen que així la gent podrà passejar per les pistes… El 6 de maig comença la campanya electoral, estic segur que fins llavors la passa d’inauguracionitis no s’ha acabat i hi haurà recaigudes.

La retallada de llibertat diària i de futur

dilluns, 7/03/2011

El menú diari de la RENFE

No hi ha opció. Amb convicció o sense s’ha d’agafar el transport públic per anar a la feina. Cada dia. Tot i que en cotxe podries arribar abans després no hi ha lloc on deixar-ho i el cost del pàrquing és prohibitiu. Ni tant sols compartint cotxe surten els números, quan fins i tot molts s’han d’emportar el dinar en una carmanyola per tal d’estalviar. La conjuntura actual és el millor incentiu per oblidar el transport en vehicle privat.

Al Penedès, tot i la millora progressiva d’autobusos urbans i interurbans, està clar que és el tren qui fa el servei més útil… o hauria. Malgrat patir-ho els usuaris gairebé cada dia, només apareix als mitjans de comunicació puntualment. Parlo dels deu minutets de retard que més o menys a primeres hores del matí ens obsequien els rodalies des de fa un temps. No és una avaria, no és una vaga, és la RENFE. No és una incidència destacable per comentar-la a les connexions que fan els programa de ràdio matinals. Tampoc és una estona suficient per perdre més temps reclamant el retorn del bitllet. Però és gairebé diària i va sumant. La manca de puntualitat dels trens –quan més ho haurien de ser– comença a ser proverbial. Així ho denuncien grups d’usuaris com els #renfadats, al quals tots ens sentim identificats.

Ara diuen des del govern central que per estalviar en el consum de petroli baixaran el preu dels rodalies. Això ho podrien fer cada inici de l’any no pujant les tarifes sistemàticament per sobre, fins i tot el doble, de l’IPC. Només caldria que millorés el servei amb horaris reals, més trens i millor informació per augmentar l’ús. Els retards continus són una retallada diària a la llibertat personal. Aquesta falta de respecte al ciutadà té molt a veure a una mala gestió i també a una miopia d’alçada. Un exemple proper també el tenim amb el Funicular de Gelida. De les dues cabines només hi funciona una. El motiu? Sempre he sentit que per estalviar-se un conductor-cobrador. Sembla increïble que es pugui anul.lar la meitat del servei per no tenir una persona més treballant-hi. En algunes franges horàries pots haver d’esperar fins a 40 minuts per agafar el “Funi”. A més a més el detall que déu ser un dels pocs transports públics que no té el bitllet integrat amb la resta de transports metropolitans.

Aquesta situació tant singular semblaria que hauria de ser puntual però ja fa molt de temps que dura a l’espera de construir un funicular nou. Semblaria lògic que l’Ajuntament de Gelida estigués reclamant aquesta millora, un petit gest pels Ferrocarrils de la Generalitat però una gran millora pels gelidencs, però l’estratègia és queda en celebrar un festival com la Funifira. No és d’estranyar aquesta tàctica quan es prefereix gastar-se 700.000 Euros en unes escales mecàniques que comuniquen dos carrers a canvi de poder invertir-ho en un bus urbà que comunicaria tot el municipi durant diversos anys. Això sí que és una retallada de futur.

La Universitat del Penedès

dissabte, 5/02/2011

Acadèmia de poble

No cal fer un llistat de tots els beneficis que comporta per una població acollir uns estudis universitaris. No només aporta un millor futur personal per als residents sinó que transforma transversalment el teixit social i econòmic de la ciutat i tota la seva àrea d’influència. Els criteris a Catalunya per gaudir-ne d’aquesta posició són diversos però pràcticament les principals localitats catalanes –o que volen arribar a ser-ho– han aconseguit aquest objectiu. En la redacció del present Pla Estratègic del Penedès, aquesta és una de les recomanacions que més s’han deixat sentir, però el Penedès no té universitat?

Sortosament el Penedès, entès en l’àmbit de la Vegueria Penedès, disposa d’una prestigiosa tradició universitària gràcies a l’UPC de Vilanova i la Geltrú. El Consorci Universitari del Baix Penedès ha permès formació superior al Vendrell i a Igualada, gràcies a l’escola d’enginyeria, s’ofereixen uns estudis especialitzats. Només falta que Vilafranca s’uneixi al club i la notícia anunciada aquesta setmana del preacord amb la universitat de Vic per a la creació d’una escola integral del vi, el cava i la vinya no es pot qualificar d’una altra manera que amb un excel.lent. Encara més tenint en compte que l’ubicació seleccionada, a l’antiga estació enològica de Vilafranca, sembla ser un espai idoni econòmicament i també simbòlicament per liderar la formació en el sector vitivinícola i adaptada al mercat. Tot i així el projecte haurà de superar el context de la crisi, que també afecta i molt a tot el món universitari, i el ple municipal, on esperem no trobi entrebancs aquesta matèria de cara a començar el proper setembre.

Ara bé, les obres futures no ens han de deixar perdre el que ja tenim i darrerament hi ha hagut un pas enrere en aquest sentit. Des de fa dos anys sóc membre de la Comissió del Centre de Suport de Vilafranca de la Universitat Oberta de Catalunya i en la primera reunió del curs ens van comunicar la reconversió en Punt UOC de la seu de Vilafranca –situada al centre Vilafranca Virtual– així com l’extinció de la comissió al proper setembre. Els motius que ens van donar són el fet de no poder assumir i garantir els acords que en el seu dia es van establir, ja que la UOC demana uns requeriments a l’Ajuntament per poder mantenir les mateixes garanties de qualitat de servei a Vilafranca que a qualsevol altre seu. Diuen que ja fa temps que havien detectat que no era possible donar un bon servei, i donat que ni la Universitat ni l’Ajuntament estava en disposició de posar-hi més recursos han optat per oferir els serveis de Punt UOC, deixant les portes obertes a futures ampliacions de la col.laboració… Veurem en un futur un Penedès plenament universitari?

Afers Exteriors

dilluns, 10/01/2011

Freixenet al Cap d'Any de Dubrovnik

Durant cinc temporades en Miquel Calçada ens va mostrar a TV3 quina era la petjada actual dels catalans arreu del món. En un format innovador les històries personals es barrejaven amb les peculiaritats dels llocs visitats, tot aportant opinió i reflexió. No es tractava tant de demostrar la catalanitat de cada personatge sinó d’ajudar a fer-nos una idea global del perquè els catalans, pertanyents a un territori tradicional d’acollida, emigraven a altres països i quina era l’interacció amb ells. Com s’integraven a la població local fins al punt, en força casos, de col.laborar en el progrés d’aquests estats. El seu èxit ha estat imitat per altres televisions públiques però el nom d’aquests espais: “Espanyols, andalusos, madrilenys… al món” ja indica una sensibilitat diferent. A banda que la qualitat d’edició del programa català era molt superior –els seus imitadors segueixen de la pitjor manera l’escola de muntatge de “Callejeros”– la recerca de protagonistes partia directament de la consulta als corresponsals turístics. Una via pràctica per trobar arguments però que programa rere programa es queda en el visionat més superficial del negoci propi i la visita a indrets d’interès.

Potser serà la “transició nacional” incompleta que parlava Artur Mas en el discurs d’investidura la causant, però “Afers Exteriors” aprofundia molt més en les realitats que visitava, sovint molt estereotipades, i les destinacions escollides accentuava el caràcter diferencial del programa. Encara més original era la font de continguts que es podia veure a l’agraïment dels crèdits de cada emissió. Superant els centres catalans són les penyes blaugranes els veritables punt de trobada dels catalans a l’exterior. Aquestes exerceixen de facto una autèntica representació de Catalunya al món. És evident que la cultura i mostra social que emana d’aquestes entitats no dona una visió completa dels catalans, però en un món cada vegada més globalitzat serà la suma de les nostres grans marques les que ens donaran a conèixer fora de les nostres fronteres al gran públic. Una aportació necessària per la internacionalització de la cultura catalana, el gran repte per augmentar i crear nous mercats de consum arreu del món.

Recentment he viscut en primera persona un exemple de com les grans empreses catalanes exerceixen aquest poder promocional. En una escapada d’última hora, passant la nit de Cap d’Any a Dubrovnik, ciutat Patrimoni de la Humanitat a la costa croata de l’Adriàtic, ens vam trobar que totes les barres al carrer tenien com a publicitat Freixenet. Fins i tot hi havia ampolles inflables de cava i a les cartes del més prestigiós Cafè era el vi espumós principal, per sobre dels de la regió. Encuriosits vam preguntar a una vinacoteca el perquè d’aquesta omnipresència. Una bona relació qualitat-preu i l’acord amb un important distribuïdor de Zagreb eren les raons. Gràcies a aquesta difusió el responsable comentava que al país es coneixia perfectament les característiques singulars del cava i el seu origen català. Tot suma, i una bona acció comercial també ens representa. Tant de bo torni Mikimoto amb una nova temporada d’Afers Exteriors i pugui demostrar-ho.

Catalunya no té vins?

diumenge, 28/11/2010

Sopar al Casal de Catalunya de Buenos Aires

Tot i el títol d’aquest bloc, aquest primer apunt no és per parlar del Penedès, sinó de Catalunya o millor dit la seva promoció i percepció exterior. En una data tant assenyalada pel nostre país com la sortida al carrer –i a la xarxa– del diari ARA i les eleccions al Parlament crec que és el més apropiat.

Les darreres vacances a l’octubre ens va permetre conèixer l’Argentina. Buenos Aires, com a gran ciutat cosmopolita, és un gran mosaic cultural i per tant la presència catalana havia de ser-hi. Encara més fent una ullada a l’història i veure les diferents onades d’immigració cap aquest país des de terres catalanes, ja des del segle XIX i especialment després de la Guerra Civil Espanyola. No m’ho havia plantejat visitar-ho però cercant un restaurant per sopar, a la guia de viatge que ens vam comprar aquí, em sorprèn que recomanen i de forma excel.lent el restaurant del Casal de Catalunya de Buenos Aires. Ens va semblar una bona manera d’agrair l’hospitalitat dels familiars argentins –producte d’aquesta immigració– que ens havien acollit tant bé.

Arribats a l’edifici, val a dir que ens va sorprendre encara més, tot i haver recollit informació abans pel seu web. El Casal de Catalunya de Buenos Aires és tot un monument, el qual fa honor a una de les grans aportacions arquitectòniques catalanes: el modernisme. Els nostres amfitrions a més a més descobreixen que és on s’hi troba el Teatre Margarida Xirgu, de força anomenada a la ciutat. A la recepció és troba molta informació en català i els quadres de tots els Presidents de la Generalitat pengen de les parets. També anuncis de cursos per aprendre “castellano neutro” –potser cursos per aprendre català ja seria massa– i una oferta de treball per administratiu de la mateixa entitat on els requisits inclouen la necessitat de dominar el català oral i escrit. Segurament els casals catalans a l’Argentina són les úniques feines amb aquests requisits al país. També veiem que, com no podia ser d’una altra manera, l’entitat acull la Penya Blaugrana Nicolau Casaus.

Després d’aquesta primera impressió, ja ens dirigim a l’objectiu principal: el “Bar de Tapas & Restó Casal de Catalunya”. Ja d’entrada em pregunto: Si els turistes a Barcelona cerquen menjar de tapes com un producte típic català perquè no poden fer-ho a Buenos Aires? Total, malgrat algunes dedicatòries en català que deixen al llibre de visites, la gran majoria de la clientela deu ser “porteña”. Ara bé, quan fullejant la carta de cuina catalana –en català i castellà– veig que proclamen amb orgull que tenen “el mejor cochinillo del país”, la cosa canvia. Diria que és la gastronomia del centre d’Espanya la que destaca com a propi aquest plat. Bé, si tornem a tenir en compte que els argentins els agrada la bona carn, penso que deu ser el seu reclam local. La veritat és que la resta de plats sí que són típics catalans, principalment arrossos. També hi apareixen els bolets, un ingredient exòtic a l’Argentina.

Però la gran decepció final apareix quan arriba la carta de vins: cap català. La majoria són argentins però també hi ha Rioja, Ribera del Duero i d’altres DOs mesetàries. Podria entendre que no hi hagués un repertori complet, però cap, ni un… Fins i tot a l’entrada hi havia uns llibres de cuina de Ferran Adrià i Santi Santamaria acompanyats d’aquests vins. En un espai que es diu Casal de Catalunya amb Creu de Sant Jordi inclosa –i segurament subvencions de la Generalitat també– que no hi hagi cap vi català ens va deixar estupefactes, tant a locals com catalans. Segur que no es van presentar al concurs Cartaví.

A continuació teniu fotografies del Casal de Catalunya de Buenos Aires.