Prorrogar els pressupostos és prorrogar la crisi

En els darrers temps, la deriva continental tecnocràtico-financera ens ha fet creure que els pressupostos són la mare dels ous de tots els problemes que ens ha dut la crisi. I en conseqüència, quan se’n parla s’hi aboca molta més atenció i intencionalitat política que en altres moments de la història recent. Han esdevingut molt més que una simple proposta econòmica: segons diuen, són l’únic i veritable full de ruta per a sortir del fracàs civilitzatori en què estem fotuts. Tant és així, que arreu hi ha dificultats per tirar endavant els comptes, i és actualment un tema calent tant a nivell català com espanyol i europeu. I com no podia ser de cap altra manera, a Barcelona no ens n’hem pogut estar, i aquests dies ens trobem en un cul-de-sac que pot semblar remot i incomprensible des de molts altres racons de la nostra geografia. La situació és la següent: malgrat ser una de les poques grans ciutats amb marge pressupostari, és incapaç d’aprovar uns comptes de consens per a enguany i ja fa quatre mesos que camina amb uns pressupostos prorrogats, amb les limitacions al creixement i els inconvenients funcionals que això comporta.

Així doncs, la paradoxa s’ha apoderat del Cap i Casal. D’una banda, hi ha elements estructurals que permetrien l’elaboració d’uns pressupostos ambiciosos i amb voluntat d’inversió: principalment, l’estabilitat econòmica de l’economia municipal, gràcies a allò que s’ha anomenat una comptabilitat sanejada que ha escapat de la monstruosa allau de deute incontrolable i paràlisi financera que afecta tantes administracions locals arreu del país. De l’altra, emperò, intervenen també factors de tipus conjuntural que impedeixen que l’objectiu d’uns pressupostos de creixement per al 2013 sigui una realitat: la configuració política d’un Ple Municipal sense cap partit amb prou força per imposar el seu criteri i amb un Govern en minoria, sumada a una actitud d’aquest últim basada en la defensa a ultrança de la consolidació fiscal o estabilitat pressupostària. I el pitjor de tot és que un bloqueig pressupostari amenaça amb deixar perdre fins a 200 milions d’euros per a possibles inversions.

 

La genealogia d’aquest estancament insòlit ve de lluny. Ja el mes d’octubre de 2012 el Govern municipal informava d’una proposta de pressupostos per al 2013 que no havia pactat amb cap altre grup polític, una estratègia sorprenent atesa la situació de minoria des de la qual CiU governa la ciutat. La seva presentació, de la mà de la tinent d’alcalde d’Economia, Empresa i Ocupació, Sònia Recasens, es va fer a so de bombo i platerets, habilitant fins i tot una pàgina web interactiva per conèixer millor el detall de la mesura proposada, la qual augmentava en un 1,4% respecte l’any anterior, tot i que disminuïa en un 2,5% les inversions previstes. Els mitjans se’n van fer ressò, però tanmateix els grups de l’0posició no van rebre la notícia amb gaire entusiasme: ni el PSC ni el PP, els dos grups prou numerosos per pactar amb el Govern, consideraven inicialment satisfets els seus interessos o compromisos electorals. De fet, els socialistes van presentar una proposta alternativa i abans del tombant d’any van trencar relacions acusant l’alcalde Trias de no cedir ni un mil·límetre en les negociacions. [1] Al seu torn, els populars varen denunciar que el Govern manté un discurs victimista i no té prou coratge, i van proposar vincular els pressupostos a una qüestió de confiança, opció que aquest ha rebutjat perquè li podria suposar un gran desgast polític. [2]

Des de l’esquerra les posicions són contraposades. Unitat per Barcelona –és a dir, ERC– va oferir-se a col·laborar amb el consistori a canvi d’introduir mesures de tipus social, en la línia de la seva estratègia nacional de front comú amb CiU, però només té dos regidors i per si sols no poden decantar la balança. [3] A l’altre extrem, ICV-EUiA, que en té cinc, ha mantingut tot aquest temps la seva bel·ligerància discursiva contra les prioritats fixades pel Govern municipal i no s’avé a cap mena de negociació amb aquest, menys encara després de conèixer la proposta per al Pla d’Inversions Municipals, la qual acusa d’haver oblidat els barris i territoris humils de la ciutat en favor de reformes innecessàries en espais com l’Avinguda Diagonal o el Passeig de Gràcia. [4]

 

Resulta evident que a Barcelona s’està pagant el preu d’una governabilitat molt estreta. Però el debat no s’ha quedat restringit dins les parets engalanades del Saló de la Reina Regent, que acull les sessions dels plens municipals. Ben al contrari, la qüestió dels pressupostos s’ha estès també entre la societat civil i el teixit associatiu de la ciutat. Així, el 12 de febrer la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (Favb) emetia un comunicat en què expressava la seva “preocupació pel bloqueig dels pressupostos municipals i el Pla d’Inversions“, denunciava la davallada en la capacitat d’inversió prevista en la proposta del Govern i una distribució que afectava negativament als barris populars de rendes més baixes, i alertava de la poca consideració envers les demandes realitzades pel moviment veïnal. [5] Poc després, per a més inri, es coneixia que el tancament definitiu del balanç de l’any 2012 donava com a resultat 60 milions d’euros de superàvit, una dada que després d’anys plens d’episodis de retallades i limitacions de la despesa en tots els àmbits de la vida quotidiana pot conduir fàcilment al malestar i la incomprensió de la ciutadania. [6]

Plenari del Consell de Ciutat

De fet, així ha estat. El passat 8 d’abril el plenari del Consell de Ciutat, el màxim òrgan consultiu i de participació ciutadana de Barcelona –del qual en sóc Vicepresident primer–, va reunir-se al Saló de Cent, presidit per l’Alcalde Xavier Trias i amb la presència d’un centenar de representants de les principals associacions i entitats de la ciutat. Entre d’altres pronunciaments, va aprovar per unanimitat una recomanació que insta el Govern municipal i les forces polítiques del consistori a moure fitxa i a aprovar “un pressupost que ajudi, a través de la provisió de fons a les partides pressupostàries, a impulsar polítiques de tot tipus per produir un efecte corrector de la situació“. Denuncia que la manca d’un full de ruta econòmic no deixa marge per a l’impuls de noves accions, essent “un símptoma de feblesa i falta de lideratge” que afecta la imatge que Barcelona projecta arreu del món, en un moment en què la internacionalització de l’economia barcelonina és una prioritat estratègica. Sobre el superàvit de l’exercici de l’any passat, es fa una petició clara: que “es destini a polítiques socials i de suport a la creació de llocs de treball“. Finalment, reconeix els acords puntuals aconseguits pel Govern en matèria d’inversions, però afirma que no són suficients, i va més enllà: avisa que “el pressupost municipal […] no pot ser moneda de canvi ni ser objecte de negociacions parcials que comporten contrapartides polítiques“, en al·lusió als paquets d’inversió pactats entre CiU i el PP. [7]

 

Tals expressions públiques de malestar per part d’alguns dels principals representants de la ciutadania barcelonina haurien de moure a la reflexió sobre la gran responsabilitat que té el Govern, i també l’oposició, sobre el futur de la ciutat. En les condicions actuals, prorrogar els pressupostos és prorrogar la crisi. Perquè ens priva d’un dels instruments més poderosos per a incidir i transformar la societat, com és la intervenció organitzada en el desenvolupament de la vida social i econòmica, seguint una determinada concepció política prèvia sobre quins són els objectius i les prioritats col·lectives en el moment actual. En principi aquestes grans directrius havien d’emanar del Programa d’Actuació Municipal 2012-2015 (PAM), full de ruta de la legislatura. Però avui sembla que el complex sistema d’equilibris que el va fer possible (acord CiU-UxB i abstenció del PSC) no s’ha materialitzat també en l’esfera pressupostària, qüestionant així la cohesió entre el discurs polític i l’actuació econòmica de l’Ajuntament.

Precisament, l’advertiment del Consell de Ciutat podria ser premonitori dels esdeveniments d’aquesta setmana, nascuts d’una aliança tàcita entre CiU i PP que ja fa temps que es troba en procés de gestació. Aquests dies hem conegut, de boca d’Alberto Fernández Díaz, quines seran les properes prioritats del Govern municipal en matèria d’inversions, que se sumen a un primer acord sobre el destí de 103 milions d’euros signat un mes enrere. A principis de setmana ens assabentàvem que ambdues formacions també havien pactat com desencallar uns altres 93,25 milions d’euros per al 2013, [8] i només un dia després s’informava que els mateixos partits s’han posat d’acord en reformar el Pla d’Usos de Ciutat Vella, un instrument de regulació urbanística molt reivindicat per l’anterior consistori i el moviment veïnal del districte, però llargament criticar pel Partit Popular en considerar que constrenyia massa la llibertat del negoci hoteler al centre de Barcelona. [9] Tal vegada la relació entre ambdós fets és espúria, però a primer cop d’ull es fa senzill pensar que s’ha pagat un preu molt alt, si afegim a la bossa de la compra la qüestió de la marina de luxe al Port Vell que té bona part del veïnat i les entitats amb l’ai al cor. [10]

 

Al meu entendre, és justament aquesta dinàmica inconsistent basada en la cessió de contrapartides la que pot acabar fent mal a la ciutat, atès que podria lliscar ràpidament cap a una lògica d’oportunisme i improvisació que posi en entredit la viabilitat d’un pla de govern coherent i articulat, capaç de mantenir el rumb durant tota una legislatura. No cal recordar que les circumstàncies actuals –l’esclat salvatge de la crisi, el nou color polític del consistori, la desorientació social i política– han generat un escenari en què ens estem jugant el model de ciutat que volem per a Barcelona. I en aquesta conjuntura d’indefinició, canvi i remodelació, tothom hi juga fort, però caldrà veure qui guanya finalment la partida. Només espero que sigui una victòria col·lectiva.

 

***

[1]El PSC trenca les negociacions i obliga Trias a prorrogar els pressupostos de 2012” (BTV, 20/12/2013).

[2] “El PP insta Trias a vincular els pressupostos a una qüestió de confiança” (BTV, 30/01/2013).

[3] Portabella a Trias: ‘Ens arremangarem per ajudar als ciutadans de Barcelona’” (web d’Unitat per Barcelona, 15/01/2013).

[4] “Quim Mestre: “Trias prioritza el dogma de l’austeritat a la inversió social”” (web d’ICV, 22/03/2013).

[5] Comunicat de la FAVB: http://www.favb.cat/node/709.

[6] L’Ajuntament tanca el 2012 amb 60 milions de superàvit” (BTV, 21/03/2013).

[7] Incomprensiblement, el document no ha estat penjat al web del Consell de Ciutat, tot i haver aparegut en premsa: “El Consell de Ciutat de Barcelona demana els 60 milions de superàvit per a polítiques socials i ocupació” (Vilaweb, 09/04/2013).

[8] “CiU i PP tanquen un segon paquet d’inversions de 93 milions per a 2013” (BTV, 22/04/2013).

[9] “Barcelona aixeca la veda a obrir hotels a Ciutat Vella” (El Punt Avui, 24/04/2013).

[10] Manifest i adhesions de la Plataforma Defensem el Port Vell: http://defensemportvell.wordpress.com/qui-som.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús