La joventut ni claudica ni s’exilia

Reprodueixo íntegrament el Manifest del Primer de Maig que han elaborat les entitats juvenils de la ciutat i que s’ha difós a través del Consell de la Joventut de Barcelona i la campanya No Claudiquis! per l’emancipació juvenil. Val la pena contrastar-lo amb l’article de Sara MorenoExili laboral, emigració juvenil“, aparegut al diari Ara d’avui (30/04/2013).

 

Com cada any, aquest 1r de maig celebrem el Dia Internacional dels Treballadors i les Treballadores. Aquesta festa del moviment obrer va néixer l’any 1886 per reclamar la jornada laboral de 8 hores. Actualment ens trobem en una situació en què torna a ser més necessari que mai sortir al carrer per reivindicar els drets socials i laborals, en especial per a aquells sectors de població més vulnerables, entre els quals malauradament s’hi troben els i les joves.

La darrera Enquesta de Població Activa (1r trimestre de 2013) evidencia que l’atur no para de créixer. Entre dades tan dramàtiques com haver arribat als 6 milions d’aturats/des i que quasi 2 milions de famílies tenen tots els seus membres actius a l’atur, n’apareix una de demolidora:l’atur juvenil se situa en un màxim històric del 57,2% a l’Estat espanyol, el més alt de la UE. Altres dades aparegudes el 4t trimestre de 2012 complementen una radiografia terrorífica: la temporalitat entre les persones joves és del 49,6% (en contrast amb el 13% general), el 76,6% dels llocs de treball destruïts des del primer trimestre de 2007 corresponen a llocs ocupats per joves, els subsidis i prestacions només cobreixen el 16,5% de la gent jove aturada i la taxa d’emancipació cau fins el 25,8% situant-se a nivells del 2003. Pel que fa a la ciutat de Barcelona, el 2012 va finalitzar amb 17.693 joves d’entre 16 i 29 anys a l’atur.

 

Quina és l’explicació per a l’atur desfermat i la precarietat que patim les persones joves? Aquestes són algunes de les seves causes immediates:

  • La Reforma Laboral aprovada el 2012 que, a grans trets, facilita i abarateix els acomiadaments, afavoreix la imposició dels Expedients de Regulació d’Ocupació, la progressiva desaparició del convenis i la reducció de salaris.
  • El foment del treball temporal, parcial i els minijobs, que en definitiva suposen l’absència d’una certa estabilitat, salaris més baixos, pitjor cotitzacions, pitjors prestacions i, en un futur, difícil accés a les pensions de jubilació.
  • L’abús de la figura del becari o becària que a dia d’avui podem trobar a qualsevol sector econòmic i que es converteix en una forma d’explotació encoberta i d’infraremuneració, alhora que suposen la destrucció de llocs de treball qualificats i degudament reconeguts.
  • Les retallades contínues en polítiques socials, com les d’educació i salut, bàsiques per crear ocupació i construir un nou model econòmic i productiu amb un important pes dels serveis a les persones i el benestar, també suposen l’acomiadament de milers de treballadors i treballadores del sector públic, i l’empitjorament de les condicions de vida de la població.

 

Davant aquestes dades desoladores també s’ha de mencionar l’augment de la dificultat que suposa accedir a l’educació superior com a conseqüència de l’increment de les taxes universitàries i la imposició d’una taxa per a la Formació Professional. Aquesta situació fa que moltes persones joves es vegin abocades a marxar a l’estranger a la recerca d’unes oportunitats laborals i vitals que no troben aquí, i que converteix l’emigració forçada en una problemàtica social creixent. L’explicació d’aquesta situació radica en el model productiu que es va impulsar en el nostre país durant els anys de bonança i a la desregulació acumulada que pateix el mercat laboral, que impacta amb més força en els col·lectius més vulnerables com és el de la gent jove. Ni l’administració barcelonina, ni la catalana, ni l’espanyola han estat capaces no només d’aturar la destrucció de llocs de treball, sinó tampoc de propiciar-ne la creació de qualitat.

Rebutgem el discurs cínic que afirma que val la pena tenir una feina a qualsevol preu i que alliçona la joventut precària parlant d’una cultura de l’esforç que suposadament hem perdut. L’exclusió laboral és el primer pas per a l’exclusió social, però en la Catalunya del segle XXI hi ha persones pobres que treballen, en ocasions moltes hores a la setmana o en diverses feines, sense que això els permeti gaudir d’un nivell de vida acceptable. La línia que separa les persones amb salari de l’exclusió és cada cop més fina i en ocasions és senzillament inexistent.

Sembla que l’única resposta que tenen els diferents governs i administracions per a la gent jove és la d’un discurs sobre l’emprenedoria que, lluny d’apropar-se al cooperativisme i a l’economia social i solidària, sovint incentiva una falsa auto-ocupació que implica passar de la precarietat laboral a la “precarietat autònoma”, atès que pretén estalviar a les empreses les cotitzacions a la seguretat social i deixa als treballadors i treballadores en una situació encara més desprotegida.

 

Des del Consell de la Joventut de Barcelona (CJB) mostrem el nostre rebuig a la situació de precarietat absoluta actual que viu la gent jove i demanem:

  • Derogar la Reforma Laboral aprovada al 2012 i fer reformes que garanteixin el treball de qualitat i estable, retornar l’edat màxima de jubilació als 65 anys i avançar cap a un progressiu repartiment del treball que suposi la reducció de la jornada laboral sense pèrdua salarial.
  • Garantir que el Salari Mínim Interprofessional (SMI) sigui superior als 1200 euros, tal i com recull la Carta Social Europea. Actualment es troba en els 645,30 euros mensuals, salari que impossibilita dur a terme un projecte de vida autònom.
  • Que l’Administració actuï davant de la situació de desregulació i buit legal en què es troben les persones becàries.
  • Retirar l’augment del 66% de les taxes universitàries i de la taxa de 360 euros per a la Formació Professional.
  • Impulsar polítiques actives d’ocupació. En un moment en què la taxa d’atur juvenil supera el 50%, és inacceptable que la Generalitat retalli el 58% dels recursos que s’hi destinava.
  • Més recursos per als Serveis d’Ocupació Públics. Aquests han d’esdevenir un referent tant a l’hora de trobar feina com per a la formació contínua.
  • Augmentar els recursos destinats a l’eradicació de la xacra del frau fiscal (el qual suposa entre un 20 i 25% del PIB), reforçar el servei d’Inspecció de Treball i exigir el compliment de la normativa laboral.
  • Responsabilitat empresarial per no esprémer el jovent ni el conjunt de la població treballadora. La creació de llocs de treball és una inversió, no una despesa. En aquest sentit, cal ser conscients que precaritzar la gent jove és precaritzar el present i el futur del país i de tota la ciutadania.
  • Elaborar una estratègia de retorn per a la joventut que s’ha vist forçada a emigrar a l’estranger, activant polítiques públiques a nivell municipal vinculades al Pla Jove 2013-2016 i al Pla de Xoc contra l’atur juvenil, que puguin treballar-se de forma real i conjunta en el marc de la Taula Barcelona Creixement.

 

Finalment, ha arribat el moment d’impulsar un canvi de model productiu, deixant enrere el culte al totxo i l’especulació salvatge que ens ha conduït a la situació actual. Cal una economia basada en les persones i no en els interessos especulatius d’una minoria, i és imprescindible recuperar els drets laborals i les conquestes socials aconseguides al llarg de dècades de mobilització i lluita del moviment obrer. Pensem que és necessari potenciar la via de la inversió en recerca i en l’economia del coneixement, que permeti crear nous llocs de treball lligats al desenvolupament social, cultural i mediambiental del país sense tornar a caure en els errors del passat.

 

Barcelona, 29 d’abril de 2013
www.noclaudiquis.cat

1 comentari

  • teresa

    30/04/2013 20:13

    atur

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús