Periodisme frívol: rèmora i cinisme

Normalment no m’interessa polemitzar amb els opinadors i articulistes de la premsa. Accepto que la seva feina és pronunciar-se sobre tot allò que s’esdevé al món i, a diferència dels inefables tertulians omnipresents i el seu exèrcit de tòpics farcits de prejudicis, el caràcter més reflexiu i asserenat de l’escriptura sovint permet aportar consideracions i intuïcions més intel·ligents i constructives. A més, habitualment el centre d’interès d’un article és una sola qüestió, no mitja dotzena  a destall com es debat cada dia als programes de tertúlia televisiva (del dèficit fiscal a la pluja de meteorits, passant per la política birmana i les dietes baixes en carbohidrats), i això en general els permet garantir una proporció molt més petita d’estupideses.

Foto: Jordi Garcia / Font: www.escriptors.cat

Reconec que cada dia llegeixo la columna de Sebastià Alzamora al diari Ara, i que normalment em resulta com a mínim entretinguda, amb el seu característic to de sarcasme ben combinat amb una dosi generosa d’audàcia i talent literari. Però el seu text titulat “Sindicats espanyols: rèmora i cinisme” aparegut el dia 30 d’abril –just abans de la celebració del Primer de Maig– em sembla un producte molt ofensiu, que demostra un gran desconeixement sobre allò de què parla i que s’abandona a una injustificada follia populista i antisindical. Per la meva condició de membre d’un dels sindicats infamiats, així com de representant del món associatiu de Barcelona, em sento mogut a provar de contrarrestar breument alguns dels arguments fal·laços que s’hi esgrimeixen.

 

LA CATALANITAT QÜESTIONADA. En primer lloc, el mateix títol ja és fruit de la ignorància o la mala intenció. L’autor parla de sindicats espanyols referint-se a CCOO i UGT, els quals efectivament són confederacions a nivell estatal. Tanmateix, oblida Alzamora no només el fet que CCOO de Catalunya i la UGT de Catalunya són actualment les organitzacions sociopolítiques amb més afiliats i afiliades del país, sinó també que la seva trajectòria s’enfonsa en els orígens de la història del moviment obrer català, en el qual, per descomptat, també tingueren molt protagonisme altres corrents com l’anarcosindicalisme de la CNT. D’una banda, la Unió General de Treballadors és un dels sindicats més antics de casa nostra, creat oficialment a Barcelona l’any 1888 després d’una primera trobada al Centre Obrer de Mataró l’any anterior. De l’altra, la Comissió Obrera Nacional de Catalunya va fundar-se de forma autònoma a l’Església de Sant Medir de Barcelona un 20 de novembre de 1964, com a resultat de la confluència de diverses organitzacions de base aparegudes a diverses fàbriques i empreses en plena clandestinitat de la dictadura. És cert que, com referíem anteriorment, ambdues centrals estan confederades, també, a nivell de l’Estat –el qual, no ho oblidem, és el marc administratiu actual–, però em sembla un acte d’amnèsia interessada obviar l’inestimable servei a la cohesió social i la integració cultural i política que aquestes dues organitzacions han prestat al país en diversos moments de la seva història recent: amb la immigració interior espanyola, primer, i amb el nou flux prorcedent del Nord de l’Àfrica i la resta del món, després.

Però el compromís amb la causa de les llibertats nacionals, enteses com a indestriables de les socials, no es redueix només a la relacionada amb la població nouvinguda. Tot just fa cinc mesos, en el marc del X Congrés, CCOO de Catalunya aprovava una resolució titulada El sindicat de classe i nacional, pel dret a decidir. Crec que alguns dels seus fragments són prou il·lustratius:

Des de la seva fundació, la Comissió Obrera Nacional de Catalunya sempre ha estat al capdavant de la lluita per fer  convergir les aspiracions socials de la classe treballadora i les reivindicacions nacionals del poble català, des del nostre convenciment que els drets socials i els drets nacionals són indestriables. (…) La voluntat de ser un sol poble i unir els treballadors i treballadores sempre ha presidit l’actuació del sindicat. (…)

L’aposta per la normalització de la llengua catalana, entesa com un dret de ciutadania, i la promoció del seu ús social en  tots els àmbits de la societat, especialment en el món laboral; la implicació en la configuració d’un model educatiu català  com a eina d’igualtat d’oportunitats i cohesió social; el compromís amb la millora dels estatuts de Catalunya del 1979 i del 2006; la defensa del concert econòmic solidari per garantir un finançament més just per a Catalunya, o el posicionament històric a favor del dret a l’autodeterminació, entre altres aspectes, expressen la voluntat del sindicat de fer avançar l’autogovern. (…)

Conscients del moment transcendent que viu el poble de Catalunya, CCOO defensem el dret a l’autodeterminació i considerem que qualsevol de les diferents opcions que legítimament puguin plantejar-se, com ara l’estat federal i plurinacional, un estat independent o el manteniment de l’estat de les autonomies, entre d’altres, passa necessàriament per consultar la voluntat del poble de Catalunya expressada en termes democràtics. Tanmateix qualsevol consulta ha de reunir l’indispensable requisit de rigor, plena transparència i claredat en el procés.

En aquest exercici del dret a decidir, la Comissió Obrera Nacional de Catalunya respectarà la pluralitat d’opcions dels seus afiliats i afiliades i en qualsevol dels escenaris de futur, com a sindicat de classe i nacional, seguirà realitzant la seva funció social, que és organitzar els treballadors i treballadores per defensar els seus interessos i gestionar el conflicte social. (…)

 

SOBRE DEFENSATS I DEFENSORS. Denuncia el nostre articulista que els sindicats esmentats funcionen “a còpia de titulars de premsa, exactament igual que qualsevol partit polític“, perquè en la seva opinió mai no havien convocat abans les persones autònomes, joves aturades o jubilades (cosa que és totalment falsa). I a continuació dóna un argument que creu que explica aquesta actitud: “La resposta és única i senzilla: no els criden a manifestar-se perquè tots aquests damnificats del sistema no els paguen la quota d’afiliació. Tots aquests damnificats són una gentada, però no compten a l’EPA, i no compten ni per als que asseguren que els defensen, com aquests dos sindicats“. Ahà. Deixant de banda que, personalment, no puc entendre les recurrents crítiques al sindicalisme provinents de persones que no estan afiliades ni participen de cap organització sindical, que no sé si és el cas (per què no s’aplica en aquests casos aquell raonament tan acceptat que condiciona la crítica al parlamentarisme al fet previ d’haver exercit el vot, encara que sigui en blanc?), caldria recordar a l’autor que la legislació sindical vigent a l’Estat espanyol, a diferència d’altres països del nostre entorn europeu, estén al conjunt de la població totes les conquestes socials que puguin resultar de la negociació col·lectiva, indistintament de si paguen o no la corresponent quota sindical. Potser, precisament per això, la taxa d’afiliació a sindicats aquí balla entre el 10 i el 15%, mentre que a països com Suècia frega el 90%. Hi ha qui ha volgut distreure l’atenció d’aquest fet amb la qüestió de l’ou i la gallina (¿els sindicats són febles perquè hi ha poca afiliació, o aquesta és baixa perquè les centrals no defensen prou els treballadors/es?), però l’únic cert és que sense organitzacions potents el capitalisme es torna més salvatge i devorador de drets, tal com demostren diversos estudis comparatius que relacionen la protecció social i laboral dels diversos països amb la fortalesa del moviment sindical.

Dit això, a més, no hi ha dubte que es tracta d’una crítica desinformada d’algú que no sap (o no vol saber) tot el que fan els sindicats més enllà de l’estereotip del delegat o delagada que aprofita les hores sindicals per fer el cafè. No hi ha temps ni lloc per a una refutació completa, però ni que sigui ràpidament, crec convenient aportar algunes mostres:

  • Joves i emigració: un bon exemple del compromís amb la joventut és la campanya Joves Emigrants Sobradament Preparats de l’Avalot, organització juvenil de la UGT, la qual juntament amb Acció Jove participa de forma permanent en tot tipus de mobilitzacions dirigides a la joventut precària, impulsant campanyes pròpies i traslladant el seu discurs sobre la realitat juvenil en multitud d’espais unitaris (Consell de la Joventut de Barcelona, Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, etc.).
  • Becaris/àries: ja l’any 2008 va impulsar una campanya amb força èxit a nivell confederal (glups!) que es deia Apadrina a un becario, precisament en denúncia de les condicions d’irregularitat, explotació i infraremuneració associades a aquesta destacada modalitat de la precarietat contractual. El web ja no existeix, però hi ha notícies (com aquesta del diari El Mundo) que se’n van fer ressò en el seu moment.
  • Afectats per la hipoteca: qualsevol coneixedor de la lluita hipotecària sap que el suport dels sindicats ha estat fonamental des del primer moment. De fet, la famosa ILP per la dació en pagament va estar impulsada per CCOO, UGT, la PAH, la Taula del Tercer Sector, l’Observatori DESC i la CONFAVC.

Tots aquests casos, i molts altres que existeixen com la Plataforma Prou Retallades, no compten per a res?

 

LA FRIVOLITAT DE LES PARAULES. Sens dubte el passatge que més m’ha molestat, emperò, és aquell en què l’autor, carregat d’una supèrbia desmesurada, deixa anar el següent atreviment: “aquests sindicats, perfectes rèmores heretades del franquisme i la Transició“. Sensacional: ara resulta que CCOO i UGT són herències del franquisme (que ho són de la Transició no ho discutiré). Em sembla una llicència pròpia d’una profunda ignorància històrica, que Sebastià Alzamora no hauria d’haver-se permès, ni tan sols per crear polèmica. Abans d’escriure tal estupidesa, més hagués valgut que es preocupés de recordar i reconèixer la lluita ferotge i desinteressada que durant dècades milers de treballadors i treballadores anònimes de la indústria, la construcció o el comerç van mantenir contra una dictadura sanguinària perquè un escriptor amb fums d’intel·lectual pogués escriure en llibertat una perfecta imbecil·litat d’aquest calibre. La contribució preeminent del moviment obrer en l’oposició antifranquista a Catalunya –i Espanya– ha estat estudiada per historiadors i historiadores d’extraordinària competència [1] i no val la pena insistir-hi més. Insultar la memòria de les persones que varen lluitar pel país i la seva gent no és trencador ni gamberro: és senzillament repugnant i indigne.

 

Primer de Maig de 2012 a Barcelona (Font: Ara / Foto: Pere Virgili)

 

CRÍTICA I AUTOCRÍTICA. L’única part amb què coincideixo de l’article en qüestió és la reprovació que es fa a la política sindical de les darreres dècades, la qual en molts sentits comparteixo que no ha estat l’adequada. En molts casos –però no sempre–  ha existit una excessiu temor de la confrontació oberta, massa tendència al pacte de mínims i poca visió estratègica a l’hora de preveure les devastadores conseqüències d’algunes reformes, com ara la del treball temporal. Estem d’acord. Tanmateix, no és cert que els sindicats hagin acatat i acceptat de forma còmplice tota la política econòmica dels governs del PSOE i del PP (o de CiU i el tripartit a Catalunya). Justament, en totes les circumstàncies sempre han estat un dels elements més combatius del cos social, malgrat que moltes de les seves protestes o reivindicacions hagin quedat lluny de tenir un impacte real. L’hemeroteca i les obres d’Història són al nostre abast per tal de comprovar-ho sempre que ens assaltin les ganes de llançar merda sobre el moviment sindical. Pel que fa a la “retòrica decimonònica” (una acusació digna de La Razón, per cert), m’atreviria a dir que, si bé és cert que cal adequar gradualment el missatge i el llenguatge a les noves formes de comunicació social, el que és purament del segle XIX són determinats discursos econòmics amb molta prèdica en els nostres dies, que propugnen un retorn a l’esclavatge, però amb televisors de plasma i connexió wifi. El que és una autèntica regressió és la clara ofensiva per a desmantellar l’Estat del benestar i el conjunt de conquestes que sindicalistes retòrics varen fer possibles per a tots nosaltres, sense que moltes vegades sapiguem ser-ne prou conscients.

Al capdavall, la realitat no es canvia des d’un pedestal ètic immaculat a cop d’articles cínics i de crítiques mordaces, sinó a base de mobilitzacions, treball de base i presència social. És des de l’acció sociopolítica des d’on es defensen els drets de què gaudim. Ens agradi o no, les “convocatòries que no condueixen a res” serveixen per mantenir viu el carrer i per demostrar la força i l’abast dels desheretats, dels desesperats a què es refereix el text. Hi ha molt camí per recórrer i moltes, moltíssimes coses a millorar i a perfilar en aquesta conjuntura de grans sotracs, penúries i canvis accelerats. El moviment sindical és un clar exemple d’un agent polític que amb els anys d’acomodació al benestar ha perdut bona part del seu hipotètic potencial de transformació social. Però no és l’enemic, sinó ben al contrari, és un element clau per a la resistència. Qui més té aquesta capacitat de convocatòria regular que mobilitza centenars de milers de persones en diverses ocasions cada any? Qui més pot atrevir-se a un pols contra el poder de la magnitud d’una vaga general, sigui o no sigui totalment exitosa? Cometrà un error qui pretengui construir un país nou sense comptar amb aquesta energia i tenacitat extraordinàries, perquè són el garant de les llibertats que ens resten. No en tinc cap dubte: en l’escenari actual de victòria de l’economia sobre la política, els sindicats són l’últim baluard de la democràcia.

 

Per últim, només em resta dir que el dia següent de llegir la columna que em provocà tal indignació vaig tornar a fixar-me en què deia Sebastià Alzamora a les seva secció diària. El debat, el contrast d’idees i el defugi del dogmatisme són les bases intel·lectuals del lliurepensament, així com ho són la tolerància i la consciència de la complexitat. No pretenc que aquest sigui un article de crítica innegociable ni amenaçar ningú amb la continuïtat o la fi de la meva adhesió com a lector. Més aviat he aprofitat l’oportunitat que m’ha donat Sebastià Alzamora per tal de contraposar el seu pensament amb el meu, i tal vegada tots dos haurem après alguna cosa.

 

***

[1] El llistat d’obres de referència és molt extens. Per evitar frivolitats i relliscades és convenient un coneixement panoràmic del context de la dictadura franquista. Una obra molt seriosa i alhora divulgativa és la de MARÍN, Martí: Història del franquisme a Catalunya. Lleida: Eumo, 2006; i també MOLINERO, Carme i YSÀS, Pere: Catalunya durant el franquisme. Barcelona: Empúries, 1999.

Per a refer la història del sindicalisme català majoritari posterior a la Guerra Civil, v. GABRIEL, Pere (coord.): Comissions Obreres de Catalunya 1964-1989. Una aportació a la història del moviment obrer. Barcelona: Empúries, 1989.; sobre la UGT v. BALLESTER, David: Els homes sense nom. L’exili i la clandestinitat de la UGT de Catalunya (1939-1976). Barcelona: Viena Edicions, 2003.

Sobre la participació del moviment obrer en la lluita antifranquista, v. MOLINERO, Carme i YSÀS, Pere: Productores disciplinados y minorías subversivas: clase obrera y conflictividad laboral en la España franquista. Madrid: Siglo XXI, 1998. BALFOUR, Sebastian: La dictadura, los trabajadores y la ciudad. El movimiento obrero en el Área Metropolitana de Barcelona (1939-1988). València: Alfons El Magnànim, 1994; DOMÈNECH, Xavier: Quan el carrer va deixar de ser seu. Moviment obrer, societat civil i canvi polític. Sabadell (1966-1976). Barcelona: Abadia de Montserrat, 2002.

2 comentaris

  • Abdul·là del Gran Penis

    04/05/2013 16:32

    Senyor meu, vaig necessitar dels serveis i l’assessorament dels dos sindicats esmentats i no em van fotre, literalment, ni puto cas. I el mateix amb el sindicat burgès d’Esquerra republicana. I tot això com a jove precària.
    Com diuen Ponent enllà “no és oro todo lo que reluse”.

  • aclaret

    05/05/2013 11:35

    Benvolgut Abdul·là,

    A banda de reprovar-te l’anonimat covard a l’hora de fer acusasions com la que llances, em permeto dir des de la coneixença de la teva trajectòria personal que després de molts anys de guanyar-te molt bé la vida, sense contribuir ni amb l’afiliació ni amb l’activitat de cap mena a la lluita sindical, vas dirigir-te als sindicats només quan vas trobar-te en una situació laboral complicada, la qual volies egoistament que et resolguessin unes organitzacions que no has recolzat mai i de les que has difamat dia sí, dia també.

    I després t’ompliràs la boca dient que només són “empreses de serveis”, però tu ets el primer que només t’hi vas dirigir com a consumidor, no com a treballador conscient de la necessitat d’enfortir els instruments de la lluita col·lectiva. No em sembla que sigui aquest el model de coherència des del qual es pugui criticar la tasca del moviment sindical.

    Dit això, em sap molt greu que cap d’aquestes organitzacions no sapigués, volgués o pogués ajudar-te a resoldre el teu problema. La seva obligació era haver-ho intentat, com d’altra banda acostumen a fer, encara que en acabat haguessis continuat sense fotre ni cas de l’activitat ni les convocatòries.

    Llançar merda és molt barat. I contra els sindicats, a més, et retornen els diners.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús