Habitatge per a joves: un dret que és un luxe

Font: Observatori Català de la Joventut. Dades de l'Idescat.

 

EL PROBLEMA. Les persones joves, en la seva majoria, pateixen nombrosos impediments per exercir el seu dret d’accedir a un habitatge, reconegut a nombrosos marcs legals i normatius en vigor tals com la Constitució espanyola, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i la Carta de Ciutadania de Barcelona. No és l’únic segment social afectat, però sí que és el que s’ha trobat en aquesta situació de forma ininterrompuda des de fa dècades. Es tracta d’una problemàtica estructural de caràcter juvenil que no només és fruit del context actual de profunda recessió econòmica. En els anys àlgids de la bombolla immobiliària especulativa, malgrat existir nombroses ofertes de treball (sovint en condicions precàries i infraremunerades), els efectes de l’alça incontrolada de preus feia molt difícil l’emancipació domiciliar en condicions equiparables a la població adulta. Tant és així que el màxim històric de la taxa d’emancipació juvenil (percentatge de persones d’entre 16 i 29 anys que ja no viuen amb la família d’origen), registrat a finals de l’any 2007, assolia un minso 33,7% molt inferior que la mitjana de la UE-15, que aplegava a un gran número de processos d’emancipació precària molt habituals entre la població juvenil.

Tanmateix, aquelles eren dades molt superiors a les actuals, atès l’escenari vigent de davallada dels preus del lloguer però de creixement desorbitat de l’atur juvenil. Així, el primer trimestre de 2013 la taxa d’emancipació juvenil s’ha precipitat fins al 25,5%, marcant un nou mínim des de l’esclat de la crisi que se situa en nivells de 2003. Altres dades a nivell europeu, que comparen el percentatge de joves d’entre 25 i 34 anys que encara viuen amb els pares, col·loquen l’Estat espanyol (amb un 37,8%) en el grup de països amb un gran dèficit d’estímul a l’emancipació juvenil –característica del Sud i l’Est d’Europa–, que contrasten radicalment amb les xifres de Dinamarca (1,9%), Suècia i Finlàndia (4,1%) i també amb les menys extremes registrades a França (11,6%), el Regne Unit (15,1%) o Alemanya (14,7%). Aquesta comparativa, de l’any 2011, avui possiblement reflectiria un distanciament encara més gran.

 

Font: Der Spiegel. Dades de l'Eurostat.

 

CAUSES I CONSEQÜÈNCIES. Des de l’inici de la crisi econòmica han desaparegut 401.000 llocs de treball que eren ocupats per joves, que representen el 67% del total de llocs de treball destruïts en el període 2007-2013. A aquest panorama advers cal sumar-hi el fet que només el 16,8% de les persones joves sense feina percep algun tipus de subsidi o prestació, atès que la gran majoria no hi tenen dret perquè no han cotitzat prou o perquè han tingut una vida laboral precària o irregular. Això significa que quan un/a jove es troba en una situació sobrevinguda d’atur té molt poc marge de resistència. A la inexistència de prestacions (o prestacions mínimes) s’hi suma el fet que habitualment tampoc no disposen d’estalvis ni patrimoni que pugui ajudar-los a mantenir el seu habitatge mentre busquen una nova ocupació. Si la família tampoc no pot subministrar aquest recolzament temporal, tot plegat acaba desembocant en un retorn, sovint molt immediat o en qüestió de pocs mesos, a casa dels pares, amb la descapitalització social i personal que aquest procés de regressió comporta.

Aquest retorn, viscut com un fracàs per la persona que s’hi veu forçada, pot esdevenir el punt de partida de diverses dinàmiques pernicioses que porten a problemàtiques creixents entre la joventut. D’una banda, pot conduir a la conclusió que no hi ha oportunitats a la ciutat ni el país i que cal buscar-les a l’estranger, engruixint les files d’un èxode juvenil en augment. De l’altra, en joves amb menys preparació o perspectives pot significar un cop psicològic que faci decréixer llur confiança i autonomia personals, donant com a resultat una apatia envers l’exterior de major o menor intensitat (arribant en alguns casos als extrems, magnificats pels mitjans de comunicació però tanmateix existents, de joves ni-ni que no estudien ni es troben en situació de cerca de feina). En tots els casos, una emancipació regressiva suposa un empitjorament substancial de la condició juvenil i de les expectatives vitals de les persones que es veuen afectades.

 

POSSIBLES SOLUCIONS. Davant de tot plegat, què podem fer? A Espanya es va posar en pràctica durant uns anys un ajut al lloguer per a joves anomenat la Renda Bàsica d’Emancipació (RBE) que, malgrat la seva lloable intenció de compensar el biaix salarial que afecta la majoria de la joventut, partia d’un disseny imperfecte: preveia un abast molt generalista que va acabar provocant un efecte inflacionista en els preus del mercat de lloguer lliure. En la situació actual de contenció pressupostària una mesura d’aquest estil seria inviable i, com dèiem, a la llarga la seva implantació podria comportar efectes indesitjats en la tendència actual a la rebaixa de preus. Això no obstant, hi ha alternatives que poden compensar el fet que la majoria de barems d’exclusió bandegen la joventut (perquè no han cotitzat ni esgotat prestació, no tenen persones a càrrec, etcètera) i que aquesta normalment opta per la solució més senzilla i aparentment menys traumàtica: tornar amb la família. L’actual Pla d’Adolescència i Joventut 2013-2016 dedica un apartat a la qüestió de l’habitatge (p. 40-41), amb l’objectiu d'”afavorir l’emancipació juvenil, facilitant l’accés a l’habitatge” i preveient “desenvolupar mesures que facilitin l’accés a l’habitatge de lloguer“, que estimula la cerca de noves modalitats i ajuts amb aquesta finalitat.

L’actitud que hem defensat des de l’associacionisme juvenil davant de tots aquests obstacles i impediments sempre ha estat la de resistència tot cercant solucions col·lectives que superin l’àmbit individual i incideixin en la transformació social. D’aquí el nom de la campanya de foment de l’emancipació juvenil a Barcelona: No Claudiquis! Troba la clau per emancipar-te (www.noclaudiquis.cat). Avui el títol encara és més escaient, perquè el repte ara és evitar que continuem anant enrere aquesta matèria. Partint de la constatació que cada retorn a la llar familiar implica un fracàs social i personal que dificulta encara més la sortida de la crisi, és necessari i sí que és possible articular un ajut finalista que fomenti l’emancipació juvenil i contribueixi a garantir la continuïtat dels processos ja iniciats d’emancipació domiciliar protagonitzats per joves.

Per tot plegat, des del Consell de la Joventut de Barcelona ens hem implicat activament en el procés participatiu de La Casa de les Idees, impulsat pel Comissionat de Participació Ciutadana i Associacionisme i interès com un espai d’innovació social per donar noves solucions a les problemàtiques relacionades amb l’habitatge. Demanem avançar políticament cap a un Acord per l’Habitatge Jove que comprometi el Govern i els grups municipals a intervenir per aturar la davallada de la taxa d’emancipació juvenil i els seus efectes a mitjà i llarg termini, reservant una dotació pressupostària específica per a ajuts finalistes d’últim recurs destinats a proporcionar una protecció addicional a les persones joves en situació d’atur sobrevingut i sense recursos propis ni prestacions per afrontar una situació de manca d’ingressos perllongada en el temps. Per tal de fer-ne el desplegament, caldria que fossin gestionats de forma centralitzada pel Servei d’Habitatge Jove, avui massa invisibilitzat rere la Xarxa d’Oficines de l’Habitatge de la ciutat. Amb la voluntat política i els recursos suficients, podrem afirmar que l’habitatge per a joves a Barcelona és un dret garantit pels poders públics, i no pas un luxe a la mercè de les oscil·lacions capritxoses del mercat.

2 comentaris

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús