Qui té por de la participació ciutadana?

En els darrers mesos s’ha vingut desenvolupant una discussió en el si del moviment associatiu de la ciutat al voltant de la reforma i actualització de les Normes Reguladores de la Participació Ciutadana de l’Ajuntament de Barcelona, aprovades fa tot just onze anys. L’empenta original prové dels partits del Plenari Municipal i del propi Comissionat de Participació Ciutadana i Associacionisme, els quals argumenten que hi ha certs aspectes que cal acabar de desenvolupar, principalment el funcionament de la Iniciativa Ciutadana i de les consultes a la ciutadania organitzades pel propi consistori. Així, el passat 17 de juliol es va fer públic un primer document aprovat per la Comissió de Govern, obrint el procés d’al·legacions per part dels grups municipals fins el 15 de setembre, i actualment ens trobem a l’espera d’una nova versió més consensuada entre les forces polítiques.

Tanmateix, la majoria dels seus impulsors rebutgen d’entrada fer una revisió de fons que sacsegi i qüestioni el model de participació que tenim a la ciutat, malgrat que aquesta és una necessitat cada cop més evident si fem cas de les mobilitzacions, conflictes i processos de negociació política que hi han existit darrerament. De fet, la pregunta a fer-nos és si el que ens cal ara és un debat tècnico-jurídic sobre la reglamentació de la participació ciutadana, o un debat polític més agosarat que ens permeti aprofundir i avançar més en l’extensió de la democràcia, tal com ja assenyalava el Pla Director Municipal de Participació Ciutadana 2010-2015:

En el moment actual, a la ciutat de Barcelona hi ha un ampli consens entre tots els grups polítics municipals i les persones i les associacions representades als diferents consells municipals en el fet que cal un plantejament més ambiciós, que reconegui la participació ciutadana com un element central de la democràcia i que inclogui la promoció de pràctiques de cogestió cívica o associativa i de democràcia directa, com ara la consulta i la iniciativa ciutadana, tal com es recull en les Normes reguladores de participació ciutadana (NRPC) i en la Carta Municipal de Barcelona.

També es valora la bidireccionalitat de la participació ciutadana, sia promoguda per l’Administració o per la ciutadania organitzada (o no organitzada). Aquesta és una reflexió verbalitzada al Consell de Ciutat, reconegut com a màxim òrgan de governança a Barcelona, i resulta també un element causal important d’aquest primer PDMPC.

 

Cal insistir, en aquest punt, que la normativa vigent ja recull la iniciativa ciutadana i les consultes i, si bé és cert que els pot anar bé un desplegament normatiu, el fet que n’hi hagi hagut comptadíssims casos en tota la història recent de Barcelona des de la recuperació dels ajuntaments democràtics és clarament simptomàtic. Tot apunta que el problema no és l’articulat, sinó una qüestió molt més profunda que afecta a la promoció de la participació directa (o almenys vinculant) de la població en els assumptes d’interès general. La gran complexitat de l’organigrama municipal, la distància encara existent entre les institucions i la ciutadania, la tendència a sectaritzar els debats polítics a partir de la seva partidització o electoralització, el caràcter merament consultiu dels suposats espais de participació territorials i sectorials… el nombre i la magnitud dels obstacles existents és enorme i no pot adjudicar-se a un simple redactat imprecís de la normativa: són la pròpia estructura de l’Administració i la mentalitat immobilista de la política municipal les que no possibiliten ni potencien una major implicació dels i les habitants de la ciutat en la presa de decisions i la seva gestió quotidiana.

A ulls de moltes persones i entitats de la ciutat ens sembla que si restringim aquesta voluntat de canvi a una mera revisió jurídica i reglamentista estarem perdent una molt bona ocasió per repensar i adequar els canals de participació de la ciutat a la realitat que ens envolta, tot aplicant algunes de les conclusions i intuïcions establertes al Pla Director i obrint un debat sincer entre tots els agents i actors implicats en la governabilitat de la ciutat: govern, partits, òrgans de representació territorial i sectorial, associacions, moviment veïnal, organitzacions i moviments socials, xarxes comunitàries i també ciutadans i ciutadanes a títol personal.

Els objectius i possibilitats només depenen de l’ambició i la perspectiva política: des de l’elaboració del Pressupost amb mecanismes participatius fins a l’establiment d’espais de mediació i gestió de conflictes socials i urbanístics, passant per enfortir les polítiques de transparència (OpenGovernment), generalitzar la gestió associativa d’equipaments i serveis, o realitzar un major esforç descentralitzador que apropi el poder i la política al carrer, buscant fórmules imaginatives per tal que els representants polítics als districtes siguin escollits directament per les persones que hi viuen, sens perjudici que aquestes puguin intervenir de forma quotidiana en la presa de decisions complementàriament al sistema de partits i de representació. D’això tracta l’apoderament de la ciutadania. La qüestió de la racionalització dels espais de participació és clau, però ho és en termes més qualitatius que quantitatius: l’important no és si n’hi ha molts o pocs, sinó si tenen alguna capacitat d’incidència real que en justifiqui l’existència.

Els nous temps demanen noves formes amb urgència. El tan desitjat nou model de governança no pot decidir-se d’un dia per a l’altre, sinó a partir d’un procés participat i compartit que situï Barcelona a l’avantguarda de les polítiques de participació ciutadana. Sabrem aprofitar l’ocasió?

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús