El mot “independència”

dissabte, 10/11/2012

motindependencia.jpgAquestes són les eleccions de la independència de Catalunya. Per primera vegada en la història del nostre país, el centre de debat de tots els partits polítics en una campanya electoral autonòmica és la independència. Però tot i que aquesta paraula, i tot el significat que l’acompanya, focalitzen l’atenció, alguns s’entesten a no fer-la servir. Bàsicament CiU i el seu candidat a la presidència. Una vegada més, l’emparaulament de la realitat com a estratègia política.

Però aquesta vegada tinc la impressió que l’estratègia de CiU és errònia i els perjudicarà. Els arguments que fan servir per no dir “independència” són molt fluixos. No s’aguanten per enlloc. La impressió que donen és que no només no abondonen l’estratègia de la puta i la Ramoneta, sinó que la duen als gens. Els dos principals arguments per no utilitzar aquesta paraula són que així no espantem a la gent i que actualment no hi ha cap estat que sigui independent sinó que són interdependents. No convencen.

El que espanta als mercats i als organismes internacionals, són les incerteses. I la proposta de CiU és absolutament incerta. Volen estructures d’estat, volen estat propi, però no concreten. Quin model d’Estat? Quines estructures? Quines pròpies i quines compartides? Serem una república? Volem un cap d’estat compartit amb altres estats? Podem arribar a compartir altres estructures d’estat? El que demostren amb aquesta ambigüitat és diferents coses. Primer, que la proposta té un cert grau d’improvisació. No dubto que Artur Mas, en el fons, vol que Catalunya sigui un estat-nació independent, i que fa temps ho vol. Però des de CiU mai s’havien plantejat seriosament aquesta opció fins fa poc i, per tant, no han tingut temps de “teoritzar” la seva proposta. A més, CiU encara representa el que representa, o sigui, l’ambigüitat personificada. I ha de ser ambigua per aglutinar la centralitat política del país i així atraure votants des de la dreta espanyolista, que en té, fins a l’extremisme independentista, que també en té.

L’argument de la interdependència és tan fluix, que hauria de caure pel seu propi pes i no s’hauria de gastar gaire saliva per argumentar-hi en contra. Només cal fer un repàs històric per veure com mai els estats han estat plenament independents. Les fronteres, les legitimitats nacionals, les relacions comercials, etcètera, sempre han estat interdependents. En unes èpoques, la independència dels pobles estava condicionada a pactes entre monarquies, mireu com estava Europa a principis del XVIII. ¿O què me’n dieu de les dues guerres mundials? ¿Hi ha res més interdependent que una guerra mundial? ¿I després de les guerres es van acabar les interdependències? La religió, els mercats, les malalties contagioses, les explotacions energètiques, l’aigua, els regnes, les colònies, les ideologies polítiques, l’arma nuclear, les guerres, etcètera, han fet que al llarg dels segles els pobles hagin estat interdependents. Malgrat això, tots els estats del món tenen clar que quan parlen d’independència volen dir “freedom from being governed or ruled by another country“, tal i com ho defineix el diccionari anglès de Cambridge. El primer ministre anglès tampoc en té cap dubte, la pregunta que han de formular els escocesos és: “vols que Escòcia sigui un estat independent?”.

Però és que fins i tot argumentar que ni tan sols Espanya és independent perquè depèn dels mandats de la UE, és molt fluix. ¿Algú em pot explicar què és la UE sinó una unió d’estats? ¿I el Parlament europeu? Està compost per diputats que han estat elegits en una circumscripció única estatal. ¿Cal que expliquem també què són la Comissió Europea i el Consell d’Europa? ¿De qui depenen?

Tinc la teoria que, en el fons, CiU no vol parlar d’independència no només per mantenir l’ambigüitat genètica sinó per desmarcar-se d’ERC. L’etiqueta de partit independentista no la volen. Li deixen a l’únic partit que fa més de 80 anys que la predica. És la seva manera d’allunyar-se’n i projectar-se a la societat com algú que ofereix quelcom nou, modern, actual, adaptat als temps que corren. Però no col·la, la paraula independència és tan actual i moderna com la paraula “tuitejar”. CiU està intentant fer el mateix que va passar quan tot el món deia “tripartit”, mentre els altres insistien en dir-se “Govern d’Entesa”.

I dic que l’estratègia de CiU de no fer servir la paraula independència se’ls pot girar en contra perquè potser de tant utilitzar “interdependència” els votants acabaran pensant que potser la federació tampoc vol tenir un grup parlamentari independent i que el que ens convé al país és que cap formació tingui majoria absoluta i que CiU sigui interdependent d’altres partits

 

Majoria per primer cop?

diumenge, 1/07/2012

Fa just un any, el dia 29 de juny de 2011, publicava una entrada en aquest mateix blog parlant de l’enquesta del CEO sobre què votarien els catalans en un referèndum sobre la independència. El vaig titular “Estadística per a periodistes“. En aquell intentava explicar com els mitjans de comunicació eren incapaços d’analitzar correctament els resultats de l’enquesta del CEO. Alhora, en aquell article feia referència a un altre de més antic, del desembre del 2009, on explicava un altre exemple semblant: “Suspendre estadística“.

Doncs bé, som a l’any 2012 i els periodistes continuen caient en el mateix error a l’hora d’analitzar els resultats del CEO sobre la independència. Error, o manipulació tergiversadora voluntària. En l’entrada de l’any passat, posava diferents exemple de titulars en què es deia que al voltant del 43% dels catalans votarien a favor de la independència. Ara els votants favorables són del 51%. Els titulars, en cap cas, eren falsos, però duien a l’engany ja que la impressió que s’endú el lector és que en un referèndum el sí obtindria el 43 o el 51 per cent dels resultats, i això sí que és fals. Totalment fals.

Ho torno a explicar. Els resultats del baròmetre del CEO diuen que en cas que es convoqués un referèndum el 51,1% dels catalans amb dret a vot triarien el “Sí” a la independència, un 21,1% votarien en contra i un altres 21,1% s’abstindrien. Els indecisos, només el 4,7%. Suposem que aquests indecisos, que són molt pocs, acaben votant amb la mateixa proporció que els altres. Podem afirmar, sense tergiversar les dades, que els resultats serien aquests: hi hauria una participació del 79,9%, el Sí obtindria el 70,8% dels vots i el No el 29,2%.

De tota la vida, quan hi ha una enquesta sobre un referèndum, els resultats que es donen són similars als que acabo de donar jo. O sigui, es diu quin resultat obtindria el Sí, quin el No i quina participació tindríem. Us posaré un exemple claríssim que ho demostra. Els dies previs a l’útim referèndum nacional, el de la votació de l’Estatut del 2006, es van donar els resultats de diferents enquestes. Agafo La Vanguardia com exemple perquè la seva magnífica hemeroteca m’ho facilita, però el podria agafar de qualsevol altre diari. El 12 de juny del 2006 La Vanguardia donava aquest titular: “El sí al Estatut en el referéndum llegará al 75% y la participación rozará el 60%” i com a subtítol “Casi el 80% desea la aprobación del texto y únicamente un 21% votará en contra“. La meva pregunta és, per què La Vanguardia no va titular així: “El 45% de los catalanes votaría “sí” a l’Estatut de Catalunya“? Fixeu-vos que aquest és el titular que va escollir La Vanguardia per a l’edició digital sobre els resultats del CEO: “El 51,1% de los catalanes votaría ‘sí’ a la independencia en un referéndum“. En definitiva, en un cas es dóna els resultats sobre els que anirien a votar (referèndum de l’Estatut) i en l’altre es dóna el resultat sobre tots els que tenen dret a vot (referèndum sobre la independència).

Potser em faig pesat, eh, però si tu llegeixes: “El sí al Estatut en el referéndum llegará al 75% y la participación rozará el 60%” i “El 51,1% de los catalanes votaría ‘sí’ a la independencia en un referéndum” t’emportes la idea que l’Estatut té més suport que la independència. Si llegeixes “El 45% de los catalanes votaría “sí” a l’Estatut de Catalunya” i “El sí a la independencia en el referéndum llegará al 70,8% y la participación rozará el 80%” penses que la independència té més partidaris que l’Estatut.

Ara, si poséssim les dues enquestes al mateix nivell a l’hora de titular tindríem: “El sí al Estatut en el referéndum llegará al 75% y la participación rozará el 60%” i “El sí a la independencia en el referéndum llegará al 70,8% y la participación rozará el 80%“. Per tant, els dos tindrien resultats similars, amb una diferència clara, molta més gent acabaria votant a favor de la independència ja que la participació seria gairebé 20 punts superior, tot i que els vots a favor serien 4,2 punts inferiors.

Doncs bé, el titular en portada de La Vanguardia l’endemà de saber-se els resultats del CEO va ser: “Un sondeig dóna per primer cop majoria a la independència”. Un text que indueix a l’engany ja que totes les enquestes que s’han fet des d’aquell 2009 demostren que el sí seria majoritari en un referèndum. Un error, insisteixo, que cometen tots els diaris, inclús aquells que tenen una línia editorial propera a la independència.

Sovint s’ha posat en dubte la viabilitat de la convocatòria d’un referèndum sobre la independència de Catalunya argumentant que aquest no es podria guanyar. Doncs bé, fa tres anys que totes les enquestes diuen que es guanyaria amb una majoria més que suficient. I el segon argument és que això provocaria una ruptura i una divisió social en dues parts. El referèndum de l’Estatut també va dividir la societat en dues parts, i no hi va haver cap problema per convocar-lo. I, en tot cas, quina de les dues parts està discriminada actualment? La majoritària o la minoritària. S’han acabat les excuses.

 

Pacte verbal

divendres, 13/04/2012

De cada quatre paraules que pronuncien els dirigents de CiU, dues són aquestes: pacte fiscal. Des d’abans de les eleccions del 28N de 2010 que les usen amb insistència.

L’estratègia de CiU ha estat molt bona. Es tractava de convertir un possible nou acord (pacte) de finançament (fiscal) en l’eix del seu programa electoral. Un acord que s’hauria de pactar amb el govern espanyol de torn amb la intenció d’aconseguir un sistema de finançament que acabés donant uns resultats econòmics semblants als del concert econòmic. I per què ha estat una bona estratègia, la de CiU? Doncs perquè, amb una campanya molt potent d’emparaulament de la realitat, han aconseguit col·lar la falca d’aquest pacte fiscal en el temari informatiu del país. Amb el suport d’alguns mitjans de comunicació, és clar.

Han passat gairebé dos anys des que CiU va començar a usar aquesta expressió, i encara no sabem amb certesa absoluta què significa “pacte fiscal”. La federació nacionalista ha jugat amb una ambigüitat buscada. Substituint “concert econòmic” per “pacte fiscal”, sense acabar-lo de definir, permet vendre com a victòria gairebé qualsevol acord (pacte) de finançament (fiscal) amb el govern d’Espanya que millori l’actual. I al revés, si el pacte sobre la fiscalitat que es proposi no fa el pes, es pot dir que la culpa no és nostra (del Govern de Catalunya, vull dir).  Per això, també, és una bona estratègia comunicativa.

Però l’estratègia de CiU pot anar-se’n en orris per culpa, precisament, d’aquest emparaulament. L’ambigüitat que acompanya una expressió tan poc concreta, que permet tantes interpretacions, l’estan utilitzant els altres partits polítics. PP i PSC ja parlen de la seva proposta de pacte fiscal. Per tant, hi ha tants pactes fiscals com barrets. Així doncs, i com deia més amunt, si al final hi ha una nova proposta d’acord de finançament, sigui la que sigui, serà, sense cap mena de dubte, un pacte fiscal.

Si CiU en lloc de jugar a l’ambigüitat lingüística des del principi n’hagués dit concert econòmic, com ha fet Ramon Tremosa, per exemple, no hi hauria hagut cap mena de dubte. Però als convergents sempre els ha agradat no dir les coses exactament pel seu nom. Quelcom semblant està passant amb el terme “independència”. No acabo d’entendre aquesta obsessió per negar-se a utilitzar-lo. Totes les nacions del món que han volgut separar-se de l’estat al qual pertanyien han parlat d’independitzar-se’n. Però CDC, en el seu congrés, van vetar aquesta expressió. En lloc d’això, Oriol Pujol va dir que “l’exercici de la sobirania és el que un dia ens ha de conduir cap a l’Estat propi”. D’acord, queda bastant clar. Però queda clar fins que ens arribarà el PP i el PSC i ens diran que Catalunya ja exerceix la seva sobirania a les eleccions i que Catalunya ja té un Estat propi, l’espanyol. I au, ja hi tornarem a ser, les paraules se les endurà el vent.

La primavera torna a ser notícia

divendres, 16/03/2012

El 5 de maig de 2003 Llorenç Gomis publicava un article memorable a La Vanguardia titulat “La primavera no es noticia”. El mestre de mestres del periodisme del nostre país trobava a faltar aquells dies en què les pàgines dels diaris explicaven que ja apareixien els primers brots de primavera. Es lamentava que, en el moment d’escriure l’article, la naturalesa apareixia als mitjans només per altres motius: pels canvis bruscs de temps, catàstrofes naturals, índexs preocupants de contaminació, etcètera. I concloïa: “La primavera no es noticia porque la belleza no es noticia. Los autores mismos, que antes se suponía que ofrecían belleza en sus palabras, ahora son valorados por el número de “copias” que venden.”

Cert, la bellesa no és tan atractiva com l’estadística, mediàticament parlant. La quantitat ocupa un lloc preferent per davant la qualitat. El que poc es devia imaginar Gomis és que la primavera sí que tornaria a ser notícia, però no en el sentit que ell reclamava.

Ara la primavera és notícia usant-la com a sinònim de revolució. Aquesta terminologia apareix a finals del 2010 amb les revoltes populars àrabs. Curiosament, aquestes revoltes van tenir lloc durant les estacions de la tardor i hivern. Tot i així, l’esperit de renaixença, de radicalitat (d’anar a l’arrel del problema) i de joventut que acompanyava a aquestes revoltes en contra de vells totalitarismes, va fer que se’n denominés la primavera àrab. Per tant, allò que s’associa amb la primavera no és per la bellesa que reclamava Gomis.

La primavera, doncs, torna a ser notícia. És tan notícia, que fins i tot se’n comença a fer un abús. Qualsevol acte reivindicatiu que vagi en contra d’un sistema establert, encara que sigui democràtic, se’l qualifica de primaveral. Així va passar a València. Ja veureu com no tardarem gaire a veure la paraula primavera acompanyant qualsevol actitud reivindicativa. Per exemple, la vaga general del 29 de març (llavors sí que ja serem primavera) serà la “Primavera laboral”. I així, anar posant exemples fins que un dia algun diari esportiu tituli “La primavera arbitral”. I quan la primavera estigui plenament instal·lada, llavors algú farà servir la tardor com a contraposició quan es vegi que les primaveres no donen el seu fruit. Tot plegat, una mostra de gran originalitat emparauladora de la realitat.

Si Llorenç Gomis fos viu, permeteu-me que sigui agosarat i temerari de suposar que publicaria un article que titularia: “Que la primavera deixi de ser notícia”.

El català que va pujar un Pujol i va baixar una muntanya

dissabte, 3/03/2012

Fa dies que Jordi Pujol va explicant el seu independentisme arreu. Aquest diumenge ho farà a Salvados i per tot Espanya. El millor d’aquest canvi d’objectiu polític del Mot Honorable és que s’encomana. A Catalunya, com a Espanya amb el juancarlistes, hi ha molts pujolistes. Més enllà de CiU hi ha Pujol. N’hi ha que, a més, són les dues coses. De fet, estic convençut que l’actual direcció de CDC, inclòs el seu fill, no els faria res que Catalunya fos un Estat. Per tant, aquells filoconvergents que fins ara renegaven de l’independentisme comencen a exposar les seves virtuts.

Uns amb uns arguments, d’altres amb els mateixos, afirmen que aquest camí ja és irreversible, però que s’ha de seguir una “transició nacional” començant pel “pacte fiscal”. Alguns d’aquests “uns”, a més, els podem trobar, sortosament, escrivint i declamant en diferents mitjans de comunicació. Una de les principals argumentacions per defensar el seu canvi de postura és el molt pujolià “fins ara no tocava”. O sigui, ara es donen les circumstàncies perquè o som independents o Catalunya morirà. En definitiva, el seu independentisme és pragmàtic.

Després d’argumentar les bondats i els motius actuals per ser independents es critica aquells qui fins ara defensaven aquesta via acusant-los de ser uns il·luminats i que no hi havia la majoria social per fer-ho.  Insisteixo, “no tocava” i “no hi tocaven”.

I és cert que aquells qui han defensat des de fa lustres la via independentista fins fa uns anys eren una minoria i que algunes de les seves proclames eren inviables i impossibles. Però aquells qui ara sí justifiquen l’independentisme haurien de ser conscients que els arguments de fons, els motius, no han canviat. L’única cosa que ha canviat és que ara han vist la llum dels il·luminats. D’acord, no hi havia una majoria social que pensés que el millor autogovern per a Catalunya era ser un Estat. Però, sincerament, algú em sabria dir què ha canviat ara respecte fa uns anys si tenim, fins i tot, millor Estatut i millor sistema de finançament? Doncs el que ha canviat és allò que alguns fa temps que avisen que passaria: l’espoli fiscal acabaria amb nosaltres i que Espanya mai acceptarà el nostre fet diferencial.

L’autèntic error ha estat creure que amb el pactisme, la governabilitat i el bonisme es podria aconseguir encaixar amb Espanya. Un error que també va cometre ERC. Si ara aquells qui defensen l’independentisme ho haguessin fet abans, probablement no estaríem a la ruïna. Sí, d’acord, no hi havia la majoria social. Però sabeu com s’aconsegueix la majoria social? Explicant la realitat tal i com és, i no amagant-la. I això és el que va fer Pujol i CiU, fer-nos creure allò que no era. No es tractava de proclamar la independència, es tractava d’adonar-se, molt abans, que aquesta acabaria sent l’única via i començar-hi a treballar per aconseguir aquest objectiu. Pujol diu que ell no s’ha radicalitzat sinó que s’han radicalitzat les circumstàncies. Jo diria que les circumstàncies no s’han radicalitzat sinó enquistat i evidenciat, però que són les mateixes. I ara, finalment, se’ns ha acabat la paciència

Però deixem-nos de retrets. La realitat és que ara el Sí guanyaria amb més d’un 60% en un referèndum d’independència, 10 punts per sobre del que exigeix la Unió Europea per acceptar un nou Estat. No serà fàcil que Catalunya passi de ser un Pujol, una autonomia, a una muntanya, un Estat, en el mapa d’Europa. Però com en la pel·lícula de Hugh Grant “The Englishman who went up a hill but came down a mountain”, si tots hi anem posant junts els nostre gra de sorra aconseguirem pujar el nivell del nostre autogovern fins al límit que ens mereixem.

A Voltas: dues endavant, una enrere

divendres, 2/03/2012

Aquests dies toca comentar l’article “En castellà també, sisplau” de l’amic i company de feina Eduard Voltas publicat a l’ARA el diumenge 26 de febrer. Doncs som-hi. Tal i com evidencio en el títol, crec que l’article de l’Eduard fa dues passes endavant, però una enrere. Ara us n’explico els meus motius.

El primer pas endavant és verbalitzar allò que molts creiem, sabem i també hem verbalitzat moltes vegades. El domini de dues llengües és, sempre, un valor afegit respecte aquells qui només en dominen una. Hi ha nombrosos estudis que demostren la bondat intel·lectual que suposa tenir la capacitat cerebral de saber llegir, escriure i parlar en dos idiomes. Siguin els que siguin.

El segon pas endavant que fa és verbalitzar també allò que molts independentistes catalans creiem, sabem i hem verbalitzat molt sovint. La independència del nostre país no s’ha de construir en contra dels espanyols i l’espanyol, o el castellà. Ser bilingüe en català i castellà, actualment i si som un Estat, ens obre moltes portes. Possiblement més que si dominem l’alemeny o el francès o el xinès. A més, és cert que l’idioma castellà ja forma part de l’ADN, literalment, de molts catalans i, per tant, seria anar contra natura intentar fer-lo desaparèixer en una Catalunya independent. Una altra cosa és explicar com s’ho ha fet el castellà per acabar sent part del nostre ADN, però aquest seria tema d’un altre debat. Qualsevol independentista que pensi el contrari s’equivoca. Fins i tot els més radicals i antiespanyols haurien de saber que dominar la llengua del que consideren “l’enemic” és una virtut i no un defecte. Fins aquí, totalment d’acord amb en Voltas.

Però, en canvi, crec que l’Eduard fa un pas enrere en no fer prou explícit que l’autèntica revolució no és el que ell proposa sinó que seria apostar pel trilingüisme. Ell diu que la seva proposta és un “canvi de paradigma radical per al catalanisme lingüístic de tota la vida”. Potser és un canvi davant d’algunes propostes catalanistes reduccionistes, però no veig que sigui un canvi de paradigma radical. És cert que també en un moment afirma que “la Catalunya independent continuarà sent com a mínim bilingüe” i, per tant, insinua que podria ser trilingüe. Però el plantejament d’aquesta opció no passa d’aquí.

Si som un Estat i continuem sent un país bilingüe, ens quedem igual. I això no és cap revolució o progrés. A més, i entenc que possiblement això seria tema d’un altre article, l’Eduard no explica com conviurien l’oficialitat del català i el castellà. Quins considero que haurien de ser els objectius i les estratègies lingüístiques quan siguem independents? Aquí n’exposo alguns exemples:

1) D’entrada, faria poques modificacions legislatives i, en canvi, sí que obligaria a fer complir les que ja tenim. Actualment, tenim lleis protectores del català, o la mateixa immersió lingüística, que no es compleixen o no s’apliquen correctament. El català ha de tenir, com a mínim, la mateixa presència que el castellà en aquells àmbits de la nostra societat que encara és minoritari o que es troba lluny de la llengua de Cervantes. Hauria d’augmentar la presència del català en els mitjans de comunicació i en l’etiquetació, per exemple.

2) En la línia del punt anterior, en cap cas el castellà hauria d’estar al mateix nivell d’oficialitat que el català. Tots els sociolingüistes saben que, en igualtat de condicions, en el bilingüisme la llengua majoritària acaba eliminant la minoritària. Per tant, la llengua pròpia i oficial de Catalunya hauria de ser el català i el castellà la segona llengua oficial. Es podria donar la paradoxa que si som un Estat i el castellà és cooficial, al mateix nivell que el català, la presència del català disminueixi. En igualtat de condicions quedaria justificada una línia educativa en aquesta llengua a l’escola. A més, ens hauríem de plantejar, seriosament, com incorporar l’anglès també dins un cert àmbit d’oficialitat, en la documentació i tràmits oficials, per exemple.

3) Hauríem d’assegurar-nos que els nostres fills, quan acabin els estudis obligatoris, tinguin el mateix nivell de coneixement del català, el castellà i l’anglès. Actualment, si haguéssim de posar nota al domini d’aquestes llengües en acabar l’ESO, i sent generosos, de mitjana tenim un 4 en anglès, un 5 en català i un 6 en castellà. Com a mínim hauríem d’exigir un 6 en les tres, amb l’objectiu d’arribar al 7. En aquest sentit, s’haurien de fer moltes més classes “en català” a més escoles, s’haurien de fer algunes classes “en castellà” en d’altres centres i, per suposat, s’haurien de fer algunes classes “en anglès” a totes les escoles. Som un país bilingüe, sí, però la quantitat, en el nostre cas, no és garantia de qualitat.

4) L’anglès hauria de substituir el castellà com a segona llengua en les rotulacions en aquells àmbits que podem considerar públics. És imperdonable que en alguns edificis es pugui llegir parelles com: bany i baño, sortida i salida, telèfon i teléfono, andana i andén, porta d’emergència i puerta de emergencia o els escandalosos ascensor i ascensor, entrada i entrada, hora i hora o via i vía.

5)  En l’àmbit audiovisual s’hauria de fer una aposta clara per acabar amb el doblatge, especialment de l’anglès. Totes les pel·lícules, sèries, documentals, declaracions informatives, etcètera, haurien de ser en la llengua original si aquesta és l’anglès, el català o el castellà.

Són només 5 idees marc que, segur, s’haurien de concretar molt més. Cinc punts que, és probable,  l’Eduard hi estigui bastant d’acord. Si és així, canvio el títol d’aquest article i li poso: “A Voltas: tres passos endavant!”, amb signe d’admiració inclòs.

Els rius mediàtics baixen tèrbols

divendres, 2/12/2011

Abans d’escriure aquest article aviso que he estat durant molts anys membre del Consell d’Administració de Manlleu Mitjans de Comunicació i que tinc unes oposicions aprovades a TVC. Ho dic per allò que ens explicava fa uns dies l’Empar Moliner en un excel·lent article a l’edició en paper d’aquest diari: “Qui té el cul llogat…“.

Segons s’ha fet públic, l’actual Consell d’administració de Manlleu Mitjans de Comunicació, presidit per l’alcalde, sembla ser que té pensat acomiadar quatre dels sis treballadors. Segons un comunicat escrit per aquests treballadors i col·laboradors d’elter.net, Ràdio Manlleu i El Ter, això pot suposar la mort d’un concepte de mitjans que havia aconseguit molt prestigi en l’àmbit comarcal. I fins i tot nacional: els mitjans de Manlleu han estat una escola per a molts periodistes que han fet grans carreres a mitjans de difusió més àmplia. I tenen raó.

Aquests últims anys, amb decisions de les quals n’he estat corresponsable, els mitjans de Manlleu ja han patit grans retallades i sacrifics per part dels seus treballadors. Sempre amb un objectiu: disminuir les despeses sense baixar la qualitat. No sé si ho vam aconseguir, però vam repetir moltes vegades que els mitjans públics són un patrimoni del poble i que tenen un funció social. Ara, tinc els meus dubtes de si realment tothom pensa el mateix.

I ho dubto perquè si veritablement es creu en uns mitjans públics de qualitat al servei d’un poble, i bona part d’una comarca, no es traspassa una línia vermella com aquesta. Entenc perfectament la preocupació de l’alcalde i l’equip de govern pel cost que suposen els mitjans de comunicació. I ho entenc perquè els nostres municipis, en particular, i el nostre país, en general, són víctimes del robatori més escandalós de la denominada “Europa democràtica”. Sóc conscient, també, que una cosa tan intangible, a vegades molesta, i sense un benefici aparent com són els mitjans, poden semblar més “tocables” que altres serveis més imprescindibles. Però no és cap exageració dir que la qualitat democràtica d’un país es mesura, també, per la qualitat i quantitat dels seus mitjans de comunicació.

A part del cas de Manlleu Mitjans de Comunicació, els de TV3 o la Televisió de l’Hospitalet de Llobregat són també dos exemples més del que està passant amb els mitjans públics. Tot i que en el cas de TV3 caldria dedicar-hi un altre article ja que, malgrat la defensa acèrrima que faig de la seva qualitat i la seva funció nacional, també caldria que algú ens expliqués si s’han invertit prou bé tots els diners. Sí, són exemples de les conseqüències d’aquesta crisi i de l’espoli fiscal que la Presidenta del Parlament vol silenciar. Però si no vigilem i no ho denunciem, poden ser també conseqüència d’una cosa pitjor: l’absència d’una autèntica cultura democràtica.

Els mitjans continuen la lluita armada

dijous, 20/10/2011

Els mitjans de comunicació són, també, actors de la majoria dels conflictes dels quals informen. Especialment quan parlem de política, sobretot en aquella més propera, els mèdia n’acaben formant part. Els ciutadans ens assabentem dels esdeveniments llegint diaris, escoltant la ràdio, mirant la tele o consultant internet. Per tant, la nostra percepció de la realitat sociopolítica la configurem, en gran part, gràcies al periodisme. És per això que els mitjans són també actors, perquè intervenen en el procés de (no) resolució dels conflictes amb la seva interpretació dels esdeveniments.

Això que acabo d’escriure més amunt és molt genèric. Per suposat, ho hem de relativitzar als diferents conflictes. És més evident en aquells conflictes que són de llarga durada i en què hi ha divisió d’opinions en les línies editorials a l’hora de proposar-ne la solució. Aquest és el cas del conflicte basc.

Els mitjans de comunicació espanyols, bascos i, en part, catalans, han estat clarament actors d’aquesta lluita armada. M’estalvio entrar en el detall sobre quins mitjans s’han posicionat a favor de quins actors, perquè em sembla força evident. Tot i que hi ha molts matisos a fer. Però sí que m’interessa que quedi clar que, durant els últims anys, el mitjans majoritaris no han estat precisament facilitadors de la solució del conflicte, més aviat tot el contrari.

Doncs bé, ara convé que quedi clar que la lluita armada mediàtica no s’ha aturat. En el comunicat del gener deien que feien un “alto al fuego permanente y de carácter general” i feien un “llamamiento a las autoridades de Espanña y Francia para que abandonen para siempre las medidas represivas y a negación de Euskadi”. Amb el que acaba de fer públic diuen que “ETA ha decidido el cese defintivo de su actividada armada” i afegeixen que “el reconocimiento de Euskal Herria y el respeto a la voluntad popular deben prevalecer sobre la imposición”.  La guerra continuarà amb les paraules. Alguns mitjans faran els possibles per mostrar les semblances entre els comunicats anteriors d’ETA i el d’avui, i, per tant, assegurar que ETA i allò que representa encara no han desaparegut. I alguns altres mitjans aprofitaran l’ocasió per donar valor als canvis substancials que hi ha hagut en l’avenç cap a la pau.

L’emparaulament de la realitat, la conjugació dels verbs, la tria de fonts, l’ordre dels esdeveniments, els silencis i les exageracions, les interpretacions valoratives, les fotografies, etcètera, són les armes d’aquesta lluita. Per sort, diria jo. Tot i que hi ha un refrany que diu “en mata més la llengua que l’espasa”, prefereixo, sincerament, que la lluita armada continuï només de manera dialèctica.

El present ja és aquí

divendres, 14/10/2011

L’honorable Joan Manuel Tresserras va publicar el 10 d’octubre una lliçó extraordinària de periodisme en forma d’article en aquest diari. En l’edició impresa i en la prèmium online. El va titular “L’actualitat contra present“. El doctor Tresserras resumia en 806 paraules com els mitjans configuren el concepte d’actualitat. I arribava a la conclusió final que “El periodisme té, ara mateix, reptes immediats de molta envergadura. Com ara posar el bagatge professional i la nova tecnologia disponible al servei d’una més profunda, complexa i completa comprensió del present. Ens cal molta més claror per a tots els àmbits” (frase final que fa referència a un fragment del poema “Ara mateix” de M. M. Pol). O sigui, segons ell, el periodisme focalitza l’atenció, en excés, en un tipus d’informacions deixant obscura una part de la realitat “substancial de la vida col·lectiva”.

Totalment d’acord amb ell. Però amb alguns matisos. Tinc la impressió que, d’un temps ençà, alguns mitjans catalans (dels altres no en tinc prou coneixement) han il·luminat aquestes zones obscures. El mateix ARA, però també La Vanguardia, El Periódico o El Punt Avui han fet un pas endavant en el tractament de l’actualitat. I no només la premsa, sinó també ràdios i televisions com RAC1, Catalunya Ràdio o els canals de TVC han fet un esforç per no deixar-se endur només per aquesta actualitat que Tresserras denomina immediata, excepcional, espectacular i conflictiva. Hi ha, cada vegada més, la presència d’una realitat latent i amagada del nostre dia a dia que sura en aquests mitjans.

No negaré, però, que en alguns casos aquestes notícies acaben tenint, també, un tiny d’excepcionalitat, espectacularitat i/o conflictivitat. Però, probablement, és el peatge que han de pagar aquestes informacions per convertir-les en interessants per al públic. Tampoc podem obviar que, possiblement, la presència d’aquestes informacions són fruit de la situació de crisi actual que està mostrant una nova realitat molt crua i, per tant, noticiable. Finalment, hi pot haver un últim motiu que justifiqui la presència d’aquesta “més profunda, complexa i completa comprensió del present” i és la necessitat dels mitjans de reinventar-se en un context també de crisi mediàtica. O sigui, els diaris, ràdios i televisions han de diferenciar-se entre ells i la millor manera de fer-ho és amb un periodisme més reflexiu, analític i configurador d’una actualitat pròpia i no mimètica.

Finalment, voldria fer una altra reflexió sobre l’article del professor Tresserras. És cert que els criteris noticiosos dels mitjans giren al voltant d’aquests quatre factors: novetat, excepcionalitat, espectacularitat i conflictivitat. Com molt bé sap Tresserras, molt millor que jo, teòrics com Carl Warren o Galtung i Ruge fan una proposta ampliada d’aquests criteris. Però hi ha uns altres factors no tan “professionals” que condicionen què acabarà sent o no notícia. Hi ha també altres teòrics o teories com la del gatekeeper, l’agenda setting o la tematització que ens diuen que l’actualitat es configura per altres factors. Però aquest, potser, seria tema per a un altre article, oi Joan Manuel?

No n’hi ha per tant

diumenge, 25/09/2011

Quin escàndol s’ha muntat últimament amb dos casos de presumpta vulneració de la llibertat de premsa. Un, el dels drets de transmissió dels partits de futbol per part de les ràdios. I dos, l’accés al programa d’edició dels informatius de RTVE per part del seu consell d’administració. Voleu dir que n’hi ha per tant?

Per començar, trobo del tot lògic que les emissores de ràdio hagin de pagar per transmetre un partit de futbol. I ho trobo lògic des del moment que cap altre mitjà audiovisual, excepte aquell que n’ha comprat els drets, pot transmetre un partit. Si TV3 ha comprat els drets d’un partit, oi que no acceptem que l’emeti Tele 5, Antena 3 o Televisió de Palau de Plegamans? No permetre transmetre un partit en directe, si no en tens els drets, no és vulnerar cap llibertat de premsa. No, mentre als mitjans se’ls permeti entrar al camp lliurement i puguin informar d’allò que hi passa en els seus blocs informatius. ¿Oi que no es permet als mitjans transmetre altres esdeveniments als quals el públic hi accedeix pagant si no se’n tenen els drets? Tu pots fer la prèvia i la crònica d’un concert d’U2, però no el pots emetre. Aquestes són les regles del joc, ens agradin o no.

Una altra cosa, però, és com s’ha dut la negociació sobre aquesta qüestió entre Mediapro i les emissores. Les emissores tenen raó de queixar-se de les formes i dels preus que els exigeixen. Mediapro ha actuat d’una manera monopolística, amb uns criteris poc lògics i gens raonats. Malgrat el que he dit abans, a més, no es pot ignorar que hi ha una tradició històrica de transmissió de partits per part de les ràdios. La locució d’un partit no és el mateix que l’emissió d’unes imatges. Pensar que la ràdio fa la competència a la televisió, és una mica estúpid. La ràdio és més aviat un complement o una alternativa quan no tens possibilitats de veure el partit. Per tant, si es fa pagar a les emissores que es faci d’una manera raonable.

I tampoc trobo tan escandalosa la petició del consell d’administració de RTVE, amb els vots del PP i CiU, de poder tenir accés a l’iNews, el programa d’edició de textos de l’ens públic. I no ho trobo escandalós perquè no és tan greu mentre els membres d’aquests consells siguin comissaris polítics. El que és un escàndol és que els membres del consell siguin, a la pràctica, càrrecs escollits a dit pels partits. Mentre es permeti que això passi, és del tot normal que aquesta gent vulgui controlar com s’informa. Quina és, sinó, la seva funció? El que seria un atac a la llibertat de premsa seria que intervinguessin en el procés redaccional. O sigui, accedir a l’iNews no és el mateix que poder-lo manipular. Aquests programes es poden configurar perquè siguin només de consulta.

Insisteixo, aquests dos casos no són tan escandalosos perquè tenen l’empara legal i segueixen la lògica político-empresarial que tots plegats hem alimentat. Potser no són legítims, però són legals. Digueu-me conformista, però arriba un moment que cansa tant lluitar contra tantes injustícies que ja no t’escandalitzen i només et vénen ganes de seure el sofà, llegir una bona novel·la i desconnectar del circ que ens envolta.