Arxiu del mes: novembre 2010

Els orgasmes d’ahir i avui

dilluns, 29/11/2010

Durant aquesta campanya s’ha fet molta conya (i mai més ben dit) dels orgasmes femenins de les joventuts dels socialistes i de la doctora Nebrera. Des dels mitjans, especialment en tertúlies i articles d’opinió, s’ha criticat que això embrutava la campanya i que mentrestant no es parlava de les propostes dels partits. I és veritat, mentre els tertulians i els opinadors parlaven d’aquests gemecs no ho feien d’altres coses. Per cert, és curiosa aquesta tendència d’alguns periodistes a parlar del periodisme com si ells no en formessin part.

Doncs, sincerament, jo trobo molt interessant que els mitjans en parlin perquè aquests actes (sexulas) han estat creats expressament per ser notícia. O sigui, són pseudoesdeveniments que busquen notorietat mediàtica. I a bé de déu que la van aconseguir. A més, toquen el punt M de l’electorat. M de morbós. Tornaré a citar Llorenç Gomis (llegiu El paper del paper). Gomis deia que una bona manera de saber què és notícia és escoltant de què parla la gent al carrer. ¿Heu parlat a casa d’aquests vídeos?

Ara, la pregunta que ens hem de fer és ¿per què la gent s’interessa per aquests vídeos? Doncs s’hi interessa probablement perquè no els importa gaire les altres coses, la majoria molt importants, que fan o deixen de fer els propis polítics. O sigui, és un peix que es mossega la cua. I aquí tots hi tenim part de culpa. Els polítics i periodistes per no saber explicar, no saben fer interessant, allò important que fan els polítics. I els lectors dels diaris per fixar-nos en les coses interessants, però no importants, que fan els polítics i publiquen els mitjans.

Tot i així, deixeu-me que faci un matís. Durant aquesta campanya també Xavi Hernández, el jugador del Barça, va dir que guanyar el Madrid era com tenir un orgasme. D’aquest tercer clímax sexual se n’ha parlat poc. Però jo el trobo tant o més interessant, i fins i tot important, que els altres. I és que si jo fos un redactor de l’ARA, o de qualsevol altre diari, em plantejaria molt seriosament fer un reportatge sobre els orgamses reals que hi va haver ahir i avui a la nit a Catalunya. En el moment que escric aquesta entrada falten exactament dues hores per començar el Barça-Madrid. Diuen que quan hi ha partits importants com aquest, o qualsevol esdeveniment de grans emocions positives, una gran quantitat de parelles heterosexuals ho celebren efusivament al llit provocant un augment significatiu de la natalitat 9 mesos més tard.

Per tant, entre ahir i avui (esperem que el Barça guanyi), hi ha uns quants milions de catalans que estan desbordant felicitat de cap a peus, passant per l’entrecuix. A més, n’hi ha uns quants centenars de milers que ho celebraran per partida doble, especialment els convergents, peperos i solidaris culés. I els altres, aquells qui ahir se’n van anar al llit destrempats, potser aquesta nit s’adormiran més satisfets. ¿Us imagineu quantes criatures poden néixer a Catalunya a finals de juliol? (No em vull ni imaginar què passaria si avui guanya el Madrid: pobres socialistes i republicans barcelonistes).

Així doncs, m’atreveixo a recomanar als reporters de l’ARA aquest tema. Un tema que té 9 mesos de recorregut i això, per a un periodista, és una mina d’or.

El paper del paper

diumenge, 28/11/2010

Just abans de sortir aquest diari, un dels comentaris-pregunta més repetits va ser “com us atreviu a sortir en paper?”. Almenys així ho manifestava el seu director, Carles Capdevila. Sí que pot semblar un atreviment insensat publicar un nou diari en paper dos anys després que es publiqués un llibre com “El último ejemplar del New York Times“, de Vittorio Sabadin, en què ens deia que el paper per publicar notícies està desapareixent.

Però com molt bé escrivia en la seva primera entrada a Mediarama Àlex Gutiérrez, amb El llarg adéu, el paper encara té el seu paper. Intentaré afegir, o complementar, nous arguments als seus.

Jo més aviat diria que hauria estat de bojos començar aquesta aventura sense el paper. Des que Internet s’ha convertit en una eina més de comunicació periodística han aparegut al nostre país nombrosos mitjans exclusivament digitals. El pioner va ser Vilaweb, però, a part d’aquest, ¿quins altres s’han convertit en mitjans de referència? Quan al nostre país hem de citar un mitjà, diguem-li diari, a l’hora de destacar una notícia encara ens fixem en els de paper. Són els mitjans de referència. La portada d’un diari, la fotofinish de l’actualitat d’un dia, encara ens interpreta millor la realitat d’aquell dia que una pàgina en moviment. Aquest moment de pausa enmig d’una voràgine informativa ens permet captar millor el concepte d’actualitat.

L’ARA no hauria omplert el Palau de la Música d’autoritats, ni s’hauria farcit de seguidors al Facebook o al Twitter, ni hauria aixecat tantes expectatives, si només hagués sortit en digital. Per suposat que les persones que l’han fet possible, que l’estan fent possible, també són un bon reclam. Però, ¿hauria participat tota aquesta gent en aquest projecte sense una pàgina impresa?

Des del President de la Generalitat fins al president de “La Caixa” esmorzen cada dia amb un recull de premsa sobre la taula. I només se’ls entravessa el croissant si La Vanguardia, El País, El Periódico o l’Avui els claven una punyalada a l’editorial. Tot i que no sé si el del president de “La Caixa” és el millor exemple que podia posar. Llorenç Gomis explicava molt bé en el seu llibre “Teoria dels gèneres periodístics” que la importància d’un editorial de diari és que encara que la llegeixi poca gent sempre se’l llegeixen aquelles persones que tenen capacitat d’influència en la societat. Fixeu-vos com el mateix ARA ha destacat durant els dies previs a la publicació del primer número especialment les firmes convidades a escriure en el paper.

En realitat, la crisi del paper és una crisi del periodisme. El problema no està en la impremta sinó en la ploma. O sigui, l’important és sobre què i com informen i opinen els diaris. Un diari “infoxicat”, carregat de notícies rebudes i no buscades, és un diari condemnat a mort. Un mitjà que bàsicament fa “ctrl+c” i “ctrl+v” aviat haurà de teclejar “ctrl+alt+del”.

Així doncs, el paper, la premsa, encara és sinònim de periodisme, tot i que hi ha mitjans que s’esforcen dia a dia, portada rere portada, a desprestigiar l’ofici de periodista. L’ARA pretén, almenys així ho ha manifestat, tornar a fer periodisme i sap que la millor manera de fer-lo és en paper. Això sí, ajudat d’allò que a finals del segle passat en dèiem autopistes de la comunicació.

Aquest diari que ja ha nascut ho ha fet amb un pa sota el braç, o potser hauríem de dir: aquest diari que ja ha nascut ho ha fet amb un paper sota el braç.

PD: la fotografia és d’aquest matí de diumenge, 28 de novembre, a la Llibreria Papereria Xicoy de Torelló.

Ara mateix començo un blog

dissabte, 27/11/2010

[youtube 9slQf_T6DXw]