Els orgasmes d’ahir i avui

Durant aquesta campanya s’ha fet molta conya (i mai més ben dit) dels orgasmes femenins de les joventuts dels socialistes i de la doctora Nebrera. Des dels mitjans, especialment en tertúlies i articles d’opinió, s’ha criticat que això embrutava la campanya i que mentrestant no es parlava de les propostes dels partits. I és veritat, mentre els tertulians i els opinadors parlaven d’aquests gemecs no ho feien d’altres coses. Per cert, és curiosa aquesta tendència d’alguns periodistes a parlar del periodisme com si ells no en formessin part.

Doncs, sincerament, jo trobo molt interessant que els mitjans en parlin perquè aquests actes (sexulas) han estat creats expressament per ser notícia. O sigui, són pseudoesdeveniments que busquen notorietat mediàtica. I a bé de déu que la van aconseguir. A més, toquen el punt M de l’electorat. M de morbós. Tornaré a citar Llorenç Gomis (llegiu El paper del paper). Gomis deia que una bona manera de saber què és notícia és escoltant de què parla la gent al carrer. ¿Heu parlat a casa d’aquests vídeos?

Ara, la pregunta que ens hem de fer és ¿per què la gent s’interessa per aquests vídeos? Doncs s’hi interessa probablement perquè no els importa gaire les altres coses, la majoria molt importants, que fan o deixen de fer els propis polítics. O sigui, és un peix que es mossega la cua. I aquí tots hi tenim part de culpa. Els polítics i periodistes per no saber explicar, no saben fer interessant, allò important que fan els polítics. I els lectors dels diaris per fixar-nos en les coses interessants, però no importants, que fan els polítics i publiquen els mitjans.

Tot i així, deixeu-me que faci un matís. Durant aquesta campanya també Xavi Hernández, el jugador del Barça, va dir que guanyar el Madrid era com tenir un orgasme. D’aquest tercer clímax sexual se n’ha parlat poc. Però jo el trobo tant o més interessant, i fins i tot important, que els altres. I és que si jo fos un redactor de l’ARA, o de qualsevol altre diari, em plantejaria molt seriosament fer un reportatge sobre els orgamses reals que hi va haver ahir i avui a la nit a Catalunya. En el moment que escric aquesta entrada falten exactament dues hores per començar el Barça-Madrid. Diuen que quan hi ha partits importants com aquest, o qualsevol esdeveniment de grans emocions positives, una gran quantitat de parelles heterosexuals ho celebren efusivament al llit provocant un augment significatiu de la natalitat 9 mesos més tard.

Per tant, entre ahir i avui (esperem que el Barça guanyi), hi ha uns quants milions de catalans que estan desbordant felicitat de cap a peus, passant per l’entrecuix. A més, n’hi ha uns quants centenars de milers que ho celebraran per partida doble, especialment els convergents, peperos i solidaris culés. I els altres, aquells qui ahir se’n van anar al llit destrempats, potser aquesta nit s’adormiran més satisfets. ¿Us imagineu quantes criatures poden néixer a Catalunya a finals de juliol? (No em vull ni imaginar què passaria si avui guanya el Madrid: pobres socialistes i republicans barcelonistes).

Així doncs, m’atreveixo a recomanar als reporters de l’ARA aquest tema. Un tema que té 9 mesos de recorregut i això, per a un periodista, és una mina d’or.

Etiquetes ,

7 comentaris

  • Tweets that mention Els orgasmes d’ahir i avui – Ara.cat — Topsy.com

    29/11/2010 23:58

    […] This post was mentioned on Twitter by Enric Xicoy i Comas, Isaura De Oliveira and Enric Xicoy i Comas, Enric Xicoy i Comas. Enric Xicoy i Comas said: Els orgasmes d’ahir i avui – Ara.cat http://t.co/tIo5hwN via @diariARA #emparaulant […]

  • Iliona

    30/11/2010 10:42

    Els orgasmes fingits hauran portat a d’altres orgasmes més reals, polítics i esportius. Quan als orgasmes de les parelles polititzades, caldrà veure si els fills del proper juliol seran més lliures, més honestos i més humans que els seus pares. Ho necessitem.

  • vacacega

    01/12/2010 14:43

    “¿per què la gent s’interessa per aquests vídeos? Doncs s’hi interessa probablement perquè no els importa gaire les altres coses…”

    Discrepo totalment amb aquesta frase. Tot això és culpa dels mitjans i la publicitat. Són aquests els que es gasten milers de milions en estudis psicològics, amb l’únic objectiu de matxucar-nos el psique. Cada anunci i cada estratègia comercial es basa en estudis psicològics per tal de subjugar els mecanismes de control del cervell, per tal que quan veiem una cosa que ens agrada, el desgraciat del cervell no ens ho impedeixi, encara que no ho necessitem. Dubtós el codi ètic els d’alguns publicistes i periodistes. Amb tot i tot, hem arribat al punt que només ens interessen les morbositats.

  • Enric Xicoy i Comas

    01/12/2010 23:42

    Benvolguda senyoreta vacacega (o senyora), de fet, en bona part ja dic quelcom semblant en el text: “O sigui, són pseudoesdeveniments que busquen notorietat mediàtica.” Per suposat que s’ha estudiat molt com aconseguir penetrar missatges a la societat. I què s’ha après d’estudiar la societat? Doncs això que dic: que a la gent li interessa uns determinats temes i no uns altres.
    Gràcies pel comentari, sincerament.

  • Espurna

    02/12/2010 11:37

    Si no vaig equivocada, això que comentes al principi de l’article va molt lligat a les crítiques de l’Escola de Frankfut als anys 30. Aquests autors jueus, que van escapar del nazisme alemany per anar a viure a Estats Units, van criticar com els mitjans nord-americans exercien un poder molt important sobre els ciutadans, que, tot i estar fortament controlats, creien que eren lliures. Trobem en les campanyes d’avui en dia una forta banalització dels continguts. Els espots electorals donen importància a temes gens rellevants, deixant els temes bàsics dels programes electorals per darrere de l’espectacle. No hi ha serietat, hem arribat a un punt on, tal com afirmen des de l’Escola de Frankfurt, “divertir-se és estar d’acord”.
    Felicitats per l’article

  • Jordi Martínez

    02/12/2010 23:45

    Tots estem d’acord en que, cada cop més, com més morbos o suposadament escandalós és el pseudoesdeveniment en qüestió, més corre el boca-orella i més ressò aconsegueix dels mitjans. A partir d’aquí, el que jo em plantejo és l’impacte real d’aquestes campanyes, és a dir, si t’hii fixes, Montserrat Nebreda ha fracasat considerablement tot i el rebombori del seu vídeo. En canvi, Partits com el de Joan Laporta, que tot i ser conegut no ha tingut gaire ressò mediàtic, ha aconseguit 4 escons. S’ha dedicat a anar de facultat en facultat, fer conferències i a convèncer gent jove desconcertada i fastigejada dels partits grans.

    Què és més important, aconseguir un gran ressò mediàtic, per curt que sigui (l’anomenat minut de glòria) o aconseguir que el teu discurs arribi a la màxima gent possible?

    Per sort, crec que la segona acció segueix sent més efectiva.

    Gràcies pels articles Enric.

  • Enric Xicoy i Comas

    04/12/2010 11:03

    Moltes gràcies Espurna i Jordi pels vostres comentaris, especialment per aportar noves idees molt interessants. I gràcies pels ànims.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús