Arxiu del mes: desembre 2010

Més val boig conegut

dijous, 30/12/2010

L’altre dia vaig rebre el correu electrònic d’un alt dirigent de la Generalitat que em donava la seva nova direcció i acabava dient “l’adreça de gencat quedarà desactivada demà”. És un dels molts càrrecs de confiança, d’aquells que apareixen al DOGC, que aquests últims dies de l’any han estat empaquetant els objectes del despatx prestat. Molts d’ells tornaran a les seves antigues feines, de les quals havien agafat una excedència. Mentrestant, hi ha altres persones que estan pendents del telèfon per rebre un càrrec dins alguna conselleria. Alguns d’ells fa 7 anys que estan asseguts davant el telèfon.

Entre aquests càrrecs del tripartit que pleguen n’hi ha alguns que han estat polèmics durant l’anterior legislatura per ser familiars directes de les persones que els havien nomenat. Ja sabeu: Manel Nadal nomenat per Quim Nadal i Apel·les Carod nomenat per Josep-Lluís Carod-Rovira. Alguns mitjans en van fer molta sang i s’hi van recrear fins a l’últim dia (llegiu les entrevistes que van fer a Carod-Rovira fa uns dies).

Doncs, la veritat, jo no hi he vist mai el problema. No veig cap diferència en nomenar un germà a fer-ho amb un amic de l’ànima, com ha passat sempre i passarà, i està passant, ara amb el nou govern convergent. Per això són càrrecs de confiança, oi? De fet, què millor que confiar amb algú tan proper com un germà, no? Una altra cosa seria, i això sí que és denunciable, muntar la pantomima d’unes oposicions a mida perquè les guanyi algú de confiança i així ocupar de per vida aquella plaça. Això ha passat en tots els governs i no veig que se’n parli gaire.

Diuen que més val boig conegut que savi per conèixer. Per tant, és lògic que els consellers de la Generalitat nomenin per a certs càrrecs a tots els bojos que els envolten. En tot cas, el que haurien de fer els mitjans és jutjar els bojos per les seves bojeries i no per la sang que corre per les seves venes. O sigui, el que hem de jutjar és si el boig ha fet, o fa, bé la seva feina.

I és que l’endogàmia en la política és habitual i, al mateix temps, totalment lògica. Al final acaben sent els mateixos que van ocupant diferents càrrecs en diferents institucions ja que molts d’ells l’única feina que han tingut a la seva vida ha estat tenir un càrrec. Si a això hi afegim el fet que molta gent a qui li han ofert el càrrec l’ha refusat perquè prefereix el sou de l’empresa privada, o la tranquil·litat de l’anominat, fa que l’endogàmia en política sigui inevitable.

Per cert, la mateixa endogàmia que tant critiquen alguns periodistes la trobem en els mitjans de comunicació. Qualsevol periodista que acaba tenint un càrrec de responsabilitat en un mitjà vol tenir els periodistes de la seva corda a prop. I si entre aquests periodistes hi ha algun familiar, per què no li hauria d’oferir una feina? Ho trobo del tot normal. En tot cas, com passa amb els polítics, se li ha d’exigir que faci bé la seva feina.

Tot i així, no negaré que en el món del periodisme hi ha potser una mica més de cura a l’hora de tenir familiars a prop a la feina. De fet, són moltes les parelles que tots dos són periodistes i que treballen en mitjans diferents. Fins i tot hi ha uns quants directors de diari o presentadors de programa de ràdio o televisió que tenen la seva parella treballant en diaris, ràdios o teles de la competència. I és que, la veritat, potser ja n’hi ha prou de tenir un boig a casa que, a més, ens l’haguem de trobar cada dia a la feina, no?

La forja d’un president

divendres, 24/12/2010

¿Et puc fer una pregunta? ¿Com te n’has assabentat que Artur Mas és el nou President de la Generalitat de Catalunya? La resposta majoritària suposo que deu ser: “pels mitjans de comunicació”. Efectivament, tots nosaltres som conscients dels fets de l’actualitat gràcies als mitjans. Només uns pocs privilegiats, els protagonistes i alguns periodistes, poden ser testimonis directe d’esdeveniments com l’investidura d’un president.

Així és com es configura la nostra noció d’actualitat. Les ràdios, teles i diaris ajuden a configurar allò que els teòrics de la comunicació en diuen l’agenda setting (els temes dels quals parlem). Per tant, ens diuen sobre què hem de pensar.

Però els mèdia, a part de dir-nos sobre què hem de pensar, també pretenen dir-nos què hem de pensar. O sigui, influir en la mirada que acabarem tenint de l’actualitat. D’això se’n diu tematitzar. I ara és un moment important per tal d’acabar de configurar la idea que tindrem d’Artur Mas com a president. Un dels grans èxits de la premsa els últims anys ha estat que la societat acabés tenint una idea clara del que havia estat el Govern de la Generalitat: “el tripartit” en lloc de “Govern d’Entesa” que proclamaven els seus promotors.

Només cal llegir els diaris per veure com la forja del nou president per part dels mitjans ha estat molt diferent a la de José Montilla. De tots els diaris, però, destaca especialment el tractament que n’ha fet La Vanguardia. Aquest diari ja va ser un dels principals responsables de potenciar la mala imatge de l’anterior govern. Per tant, ha estat un dels artífexs de l’actual retrat d’Artur Mas. Una imatge que es podria resumir amb aquesta idea: “les coses, per fi, al seu lloc”. Repasseu l’hemeroteca de la campanya, o els dies posteriors a les eleccions, i podreu veure tot això que dic. Fixeu-vos especialment en les pàgines “íntimes” que han dedicat al 129è president i en els peus de foto, la majoria firmades per Pedro Madueño, un dels millors retratistes del país.

Només el temps ens dirà, amb la interpretació dels mitjans, si l’actual imatge d’Artur Mas es desinflarà com les de José Luis Rodríguez Zapatero o Barack Obama que, en el seu moment, també van rebre un bon cop de mà per part dels mitjans de comunicació.

(La fotografia està extreta del web d’El País)

PD Aprofito l’ocasió per desitjar als lectors de l’ARA, en general, i als d’aquest blog, en concret, un Bon Nadal i una Bona entrada a l’any 11 amb aquest vídeo:

[youtube GyH7ZK62ZsU]

Les altres víctimes

dijous, 16/12/2010

Desgraciadament, els diaris d’avui ens aporten tot tipus de detalls de les víctimes dels nous crims d’Olot. I quan dic desgraciadament vull dir que hauria estat millor que no haguéssim de parlar de cap víctima.

En tenim els noms, els cognoms, la professió i la causa de la seva mort. També sabem que hi ha unes famílies consternades i un poble també consternat. Amb només un dia, ja s’ha sentit algunes veus crítiques del tractament que n’han fet els mitjans. Això passa en la majoria de crims mediàtics, o sigui, aquells que podríem considerar extremistes i en què hi sol haver més d’una vícitima. La pregunta que es planteja és si no seria millor que els mitjans s’estalviessin tots aquests detalls. Costa trobar els límits del que en diríem morbositat.

Crec que per un cantó els familiars dels morts, o sigui, les víctimes que queden vives, no volen quedar en l’anonimat i ja els va bé que els mitjans els facin cas per tal d’ajudar-los a lluitar en un moment tan dur. Però, per l’altre, voldrien que els deixessin una mica en pau per no convertir la seva tragèdia en un espectacle per vendre diaris.

Aquest debat fa anys que dura a l’Estat espanyol amb les víctimes del terrorisme en què molts mitjans els han utilitzat per fer una política partidista. A algunes d’aquestes víctimes això ja els agrada, però n’hi ha d’altres que s’han queixat reiteradament d’aquesta utilització. Som inacapaços d’imaginar-nos el sufriment que pateixen aquestes persones. Només si hem viscut un cas de prop ens en podem fer una idea. Per tant, només els falta que els mitjans els utilitzin.

Però hi ha unes altres víctimes de les quals pràcticament no en parlem mai. I si en parlem no ho fem per considerar-les víctimes sinó botxins, o còmplices dels botxins. Estic parlant dels familiars dels autors del delicte, del crim. Avui els diaris ens diuen que el presumpte assassí d’Olot vivia amb el seu pare de 80 anys. ¿Algú s’ha preguntat com està aquest home? No, ningú. I per què? Doncs perquè la tendència natural en situacions com aquestes és considerar l’entorn del botxí com còmplices del crim.

Imaginem-vos, però, que un dia el vostre fill, el vostre germà o el vostre pare decideix cometre un crim d’aquestes característiques. I ho fa sense la vostra complicitat, per sorpresa vostre. Imagineu-vos llevar-vos un matí amb un fill a casa i anar-vos-en a dormir amb un fill assassí a la presó. A partir d’aquí comença un calvari també per vosaltres. Se us fa impossible pensar raonadament. Us envaeixen un seguit de pensaments contradictoris entre ràbia, impotència, sentiment de culpabilitat, amor i odi per aquell familiar, etcètera. La gent us comença a assenyalar pel carrer. No teniu un equip de psicòlegs al vostre costat per assessorar-vos. No sabeu ni com sortir al carrer. Sou, en definitiva, una vícitima més d’aquell criminal, una víctima silenciosa i ignorada.

La marató de cada diumenge

dimarts , 14/12/2010

marato+2010.jpgDiumenge passat els quiosquers de Catalunya van vendre el disc de la Marató 2010. Per cert, de totes les cançons em quedo amb “misatxa eng  l’ampoia” dels Mojinos. I, com cada any, als llibreters els va tocar el rebre. Les distribuïdores van repartir els CD que tenien com els va donar la gana. O com van poder. Tan és que dies abans els quiosquers sabessin quants exemplars del CD tenien reservats, al final els números no quadraven per enlloc.

Així és que si tu anaves a la teva llibreria o quiosc habitual de cada diumenge una mica tard, posem a les 11h., et trobaves que jo no quedaven CD, fins i tot si abans els havies reservat. Amb una mica de sort, sí que t’havien pogut reservar el diari perquè n’havien enviat molts més que CD. I encara amb molta més sort et deien: “l’ARA sí que te l’hem pogut guardar, però t’hauràs d’emportar el CD d’El Mundo Deportivo perquè encara ens en queda algun”. I ja veus el client responent: “i així per què collons serveix reservar el diari?”. Doncs, la veritat, de poca cosa. ¿No hauria estat més lògic que el CD es pogués comprar durant una setmana i que s’anés ampliant l’oferta en funció de la demanda? Estic convençut que en lloc de mig milió d’euros s’hauria pogut recaptar el doble. Perquè ¿aquest és l’objectiu de la Marató, oi?

El més trist és que aquesta escena es repeteix cada cap de setmana, especialment els diumenges, a milers de punts de venda de diaris de Catalunya. Des que les empreses editores van començar a fer promocions per finançar els seus mitjans deficitaris i fer augmentar les estadístiques de l’OJD, això ha estat un no parar. Els diaris fa temps que van acompanyats de tot tipus de productes. Al principi eren de caire cultural, com ara llibres, discs, revistes o documentals. Però en aquests moments l’èxit el tenen els estris de cuina, convertint els quioscos del país en una competència deslleial de les ferreteries inundant, literalment, les rebotigues de tota mena d’objectes voluminosos.

De poc serveix que setmana rere setmana els llibreters es queixin a les distribuïdores. I no per reclamar que els diaris es deixin de collonades, aquesta és una batalla que ja donen per perduda i, a més, es consolen pensant que almenys augmenten les vendes. Sinó que es queixen de la mala organització a l’hora de planificar la distribució d’aquests productes.

És per això que, posats a fer, i veient l’alta demanda d’aquests productes estrafolaris (hi ha clients que ni tan sols s’emporten el diari), m’atreveixo a fer un suggeriment al diari ARA. Quan les vendes comencin a baixar, perquè, déu no ho vulgui, però és de preveure que després del boom inicial això passarà, apunteu-vos a les promocions. Crec que la propera moda serà la del menjar preparat. És el que ens falta per veure. Jo començaria pels pollastres a l’ast. Per 5€ més els clients es podrien emportar sota el braç el diari i el dinar. Estic convençut que seria un èxit rotund. ¿Heu vist les cues que es fan davant les rostisseries cada diumenge? Segur que si els clients entren a la llibreria i senten aquella oloreta, la mateixa que després de comprar a la rostidoria no et treus de la roba en tot el dia, s’emporten el diari segur. I als quiosquers, acostumats a que cada diumenge els muntin un pollastre, ja no els vindrà d’aquí.

Primera masegada de Mas

dijous, 9/12/2010

Els mitjans de comunicació, especialment la premsa, és especialista en posArtur-Mas-durant-roda-premsa_ARAIMA20101203_0110_18.jpgar nom a esdeveniments que no en tenen, però que ens són molt útils per definir aquella acció o declaració. Vaja, això que jo en dic (gràcies al mestre Lluís Duch) emparaular la realitat. Aquestes expressions són molt útils als periodistes perquè així s’estalvien haver de contextualitzar aquella acció cada vegada.

Per exemple, en esports, durant un temps, es va posar de moda l’emparaulament “villarato” que servia per definir el suposat favoritisme del president de la Real Federación Española de Fútbol, Ángel María Villar, envers el Futbol Club Barcelona. Així després de cada partit en què, segons la premsa madrilenya esportiva, el Barça havia estat afavorit pels àrbitres la culpa era del “villarato”. ¿I què responien des de la premsa catalana? Doncs que això era una invenció de la “brunete mediàtica” espanyola, una manera d’emparaular els mitjans espanyolistes anticatalanistes i antibasquistes que, si no vaig equivocat, es va inventar Xabier Arzalluz.

En política, com en els esports, és un camp adobat per a emparaular aquestes accions o esdeveniments. D’exemples n’hi ha múltiples, però avui em voldria fixar en aquells que tenen a veure amb les accions dels presidents de la Generalitat i que se solen utilitzar per fer certa mofa. Jordi Pujol, quan era president, no en tenia cap referida a les seves accions, però sí que n’ha tingut per definir aquells qui actuen com ell: pujolejar. Pel que fa a Maragall, té la més coneguda i extesa, referida, aquesta sí, a la seva manera d’actuar: maragallada. Una maragallada era allò que deia o feia Maragall aparentment sense que s’ho hagués rumiat gaire i de conseqüències incalculables. Aquesta expressió ja s’utilitzava quan era alcalde i també ha estat útil per definir les accions del seu germà. Pel que fa a José Montilla, l’emparaulament que sovint s’utilitza no és tant, que també, per definir les seves accions com l’idioma que parla, el montillesc.

I ara tindrem un nou president a qui, segur, també l’hi haurem d’encolomar algun emparaulament que ens sigui útil per definir les seves accions controvertides. Diria que els mitjans encara no n’han encunyat cap, així que m’atreveixo a proposar-ne un. ¿Què ús sembla “Masegada”? Crec que està bé perquè masegar vol dir, segons els GDLC “sometre a pressions, fregadissos, batzegades, etc.” i, per tant, aplicada al nou President de la Generalitat, pot servir per dir “acció d’Artur Mas que deixa descol·locats i masegats als seus contrincants i/o afins”.

Per dur-ho al cas pràctic, què us sembla si hi posem un exemple. Artur Mas ha fet avui al matí, en un programa líder d’una ràdio pública catalana (una manera que tenen a la competència de dir el Matí de Catalunya Ràdio), la seva primera masegada fins i tot abans de ser investit president. Mas ha afirmat que el seu govern només tindrà un Conseller en cap si aquest càrrec l’accepta Josep Antoni Duran i LLeida. ¿I per què és una masegada aquesta afirmació? Doncs perquè es va passar la campanya dient que faria el govern dels millors, sense partidismes, i fins i tot va arribar a afirmar que si calia faria conseller un socialista si aquest era el millor que trobava pel càrrec. En canvi, a l’hora de la veritat, ¿resulta que a Catalunya només hi ha una persona que estigui capacitada per ocupar el càrrec de Conseller en cap? Fins i tot diria que molta gent, especialment entre molts votants de CiU, sobretot els militants de CDC, creuen que hi ha persones més preparades.

Una de dues, o es té Conseller en cap o no es té Conseller en cap, però supeditar el càrrec a la resposta del senyor Duran i Lleida demostra una actitud clarament partidista. Si realment Mas fos conseqüent hauria de dir: “tindré un Conseller en cap i vull que sigui en Duran perquè crec que és el millor. Ara, si ell no accepta el càrrec en buscaré un altre que serà el segon millor Conseller en cap que podria tenir Catalunya”.

Aquesta, per tant, podria passar a la història com la primera masegada de Mas, sempre que els mitjans acabin acceptant aquest emparaulament per definir les accions del que aviat serà el 129è President de Catalunya. Li hauré de demanar què li sembla la proposta al company de pàgines digitals i responsable de Llengua i Defensor del lector d’aquest diari, Albert Pla Nualart.

EGM: Escrivim amb Gran Modèstia

divendres, 3/12/2010

Un dels tòpics més repetits als mitjans l’endemà de les eleccions és que “tots els partits asseguren haver guanyat”. Com que això no va passar a la nit del 28N, l’endemà van ser molts els opinadors que van dir “per primera vegada no tothom diu que ha guanyat”. I ho van destacar com una gran novetat i un fet elogiable.

El que no és un tòpic, sinó una realitat, és que l’endemà de fer-se públics els resultats de l’EGM tots els mitjans publiquen que guanyen, o ells o aquells que formen part de la mateix empresa editora. És curiós com callen llavors aquells mateixos periodistes.

Cada curs, quan surt la tercera onada de resultats de l’EGM, encarrego als meus alumnes d’Introducció al Periodisme de la Facultat de Counicació Blanquerna que analitzin en grup com i perquè publiquen aquestes notícies i després ho comentem a classe. I això és el hem fet avui.

Ara em disposo jo a fer aquest mateix exercici.

ABC

Aquest diari titula “ABC, único gran diario que gana lectores“. Quan llegeixes la notícia, però, et diuen que és “entre los grandes diarios” ja que La Razón, respecte l’última onada, també guanya lectors i suposo que no el consideren un gran diari. Per suposat, en cap moment ens diuen que estan en cinquena posició a Espanya. És curiós també veure com en la gràfica que acompanya el text hi veiem l’evolució del diari primer en diumenge i després el total. Per cert, la comparativa de l’ABC és respecte l’onada de fa un any. Si l’haguessin fet respecte l’anterior onada ens haurien hagut de dir que han perdut 5.000 lectors. Pel que fa a la informació del grup, asseguren que són líders. Però, és clar, compten el diari gratuït Qué. I sobre les ràdios, poca cosa diuen, destaquen primer de tot Punto Radio, per què deu ser?

Necessitem molts M.H.

dijous, 2/12/2010

Ja tenim dos Molt Honorables més a la llsita d’expresidents: Ernest Benach i José Montilla. A hores d’ara, i si no em fallen els números, tenim tres expresidents vius de la Generalitat, Pujol, Maragall i Montilla i tres del Parlament, Barrera, Rigol i Benach. Tots sis són expresidents, però, protocolàriament, se’ls pot seguir enomenant presidents, acompanyat del nom i/o cognom. De fet, continuen mantenint la denominació protocolària de Molt Honorable, així com els diputats Joaquim Nadal, Joan Puigcercós o Felip Puig, per exemple, segueixen sent honorables.

Aquests dies he sentit en tertúlies i he llegit en articles d’opinió que és de covards que els senyors Montilla i Benach no prenguin l’acta de diputat ja que haurien de ser-hi en les verdes i en les madures. Especialment s’ha criticat que seguiran cobrant una bona part del sou que rebien, més elevat que el que tindrien si fossin “simples” diputats. Alguns comentaris, fins i tot, s’atreveixen a qualificar aquesta actitud de “pessetera”.

Doncs què voleu que us digui, crec que aquestes opinions són provincianes. Si ni Benach ni Montilla tenen cap possibilitat de repetir en els seus anteriors càrrecs el que han de fer és abandonar la política activa. I ho han de fer per dignificar el càrrec que han tingut. Un país avançat democràticament és aquell que té un gran respecte per les persones que han estat la màxima autoritat política. I un cop han abandonat aquesta responsabilitat, sigui pel motiu que sigui, exceptuant, és clar, si han comès algun frau o delicte, han de passar a ser un actiu més del país.

No dic que s’han de retirar i viure de renda gràcies els nostres impostos. Això sí que seria denunciable, condemnable i fins i tot motiu per retirar-los la dotació econòmica.  Dic que han de deixar la política activa, però continuar treballant pels interessos de la nació. Com? Doncs hi ha moltes maneres. La més habitual és crear una fundació al servei del poble, ja sigui de caràcter social, econòmic, esportiu, polític, etcètera. I no només això, sinó que l’expresident hauria de trencar les barreres del partidisme i estar al servei dels molt honorables que estiguin al poder i al servei del poble que una vegada el va elegir. Aquesta, per tant, hauria de ser la condició: fer honor, i mai més ben dit i valgui la redundància, al títol honorífic que encara ostenten. Prefereixo que a partir d’ara estiguin al servei de la societat i no a les ordres d’un partit.

Per sort, a Catalunya ja tenim 2 expresidents més. I quants més en tinguem millor, especialment si són joves com Montilla i Benach. Un país amb una bona nòmina d’expresidents que segueixen treballant per al poble és una nació més madura.