Arxiu del dijous, 16/12/2010

Les altres víctimes

dijous, 16/12/2010

Desgraciadament, els diaris d’avui ens aporten tot tipus de detalls de les víctimes dels nous crims d’Olot. I quan dic desgraciadament vull dir que hauria estat millor que no haguéssim de parlar de cap víctima.

En tenim els noms, els cognoms, la professió i la causa de la seva mort. També sabem que hi ha unes famílies consternades i un poble també consternat. Amb només un dia, ja s’ha sentit algunes veus crítiques del tractament que n’han fet els mitjans. Això passa en la majoria de crims mediàtics, o sigui, aquells que podríem considerar extremistes i en què hi sol haver més d’una vícitima. La pregunta que es planteja és si no seria millor que els mitjans s’estalviessin tots aquests detalls. Costa trobar els límits del que en diríem morbositat.

Crec que per un cantó els familiars dels morts, o sigui, les víctimes que queden vives, no volen quedar en l’anonimat i ja els va bé que els mitjans els facin cas per tal d’ajudar-los a lluitar en un moment tan dur. Però, per l’altre, voldrien que els deixessin una mica en pau per no convertir la seva tragèdia en un espectacle per vendre diaris.

Aquest debat fa anys que dura a l’Estat espanyol amb les víctimes del terrorisme en què molts mitjans els han utilitzat per fer una política partidista. A algunes d’aquestes víctimes això ja els agrada, però n’hi ha d’altres que s’han queixat reiteradament d’aquesta utilització. Som inacapaços d’imaginar-nos el sufriment que pateixen aquestes persones. Només si hem viscut un cas de prop ens en podem fer una idea. Per tant, només els falta que els mitjans els utilitzin.

Però hi ha unes altres víctimes de les quals pràcticament no en parlem mai. I si en parlem no ho fem per considerar-les víctimes sinó botxins, o còmplices dels botxins. Estic parlant dels familiars dels autors del delicte, del crim. Avui els diaris ens diuen que el presumpte assassí d’Olot vivia amb el seu pare de 80 anys. ¿Algú s’ha preguntat com està aquest home? No, ningú. I per què? Doncs perquè la tendència natural en situacions com aquestes és considerar l’entorn del botxí com còmplices del crim.

Imaginem-vos, però, que un dia el vostre fill, el vostre germà o el vostre pare decideix cometre un crim d’aquestes característiques. I ho fa sense la vostra complicitat, per sorpresa vostre. Imagineu-vos llevar-vos un matí amb un fill a casa i anar-vos-en a dormir amb un fill assassí a la presó. A partir d’aquí comença un calvari també per vosaltres. Se us fa impossible pensar raonadament. Us envaeixen un seguit de pensaments contradictoris entre ràbia, impotència, sentiment de culpabilitat, amor i odi per aquell familiar, etcètera. La gent us comença a assenyalar pel carrer. No teniu un equip de psicòlegs al vostre costat per assessorar-vos. No sabeu ni com sortir al carrer. Sou, en definitiva, una vícitima més d’aquell criminal, una víctima silenciosa i ignorada.