Arxiu del dijous, 30/12/2010

Més val boig conegut

dijous, 30/12/2010

L’altre dia vaig rebre el correu electrònic d’un alt dirigent de la Generalitat que em donava la seva nova direcció i acabava dient “l’adreça de gencat quedarà desactivada demà”. És un dels molts càrrecs de confiança, d’aquells que apareixen al DOGC, que aquests últims dies de l’any han estat empaquetant els objectes del despatx prestat. Molts d’ells tornaran a les seves antigues feines, de les quals havien agafat una excedència. Mentrestant, hi ha altres persones que estan pendents del telèfon per rebre un càrrec dins alguna conselleria. Alguns d’ells fa 7 anys que estan asseguts davant el telèfon.

Entre aquests càrrecs del tripartit que pleguen n’hi ha alguns que han estat polèmics durant l’anterior legislatura per ser familiars directes de les persones que els havien nomenat. Ja sabeu: Manel Nadal nomenat per Quim Nadal i Apel·les Carod nomenat per Josep-Lluís Carod-Rovira. Alguns mitjans en van fer molta sang i s’hi van recrear fins a l’últim dia (llegiu les entrevistes que van fer a Carod-Rovira fa uns dies).

Doncs, la veritat, jo no hi he vist mai el problema. No veig cap diferència en nomenar un germà a fer-ho amb un amic de l’ànima, com ha passat sempre i passarà, i està passant, ara amb el nou govern convergent. Per això són càrrecs de confiança, oi? De fet, què millor que confiar amb algú tan proper com un germà, no? Una altra cosa seria, i això sí que és denunciable, muntar la pantomima d’unes oposicions a mida perquè les guanyi algú de confiança i així ocupar de per vida aquella plaça. Això ha passat en tots els governs i no veig que se’n parli gaire.

Diuen que més val boig conegut que savi per conèixer. Per tant, és lògic que els consellers de la Generalitat nomenin per a certs càrrecs a tots els bojos que els envolten. En tot cas, el que haurien de fer els mitjans és jutjar els bojos per les seves bojeries i no per la sang que corre per les seves venes. O sigui, el que hem de jutjar és si el boig ha fet, o fa, bé la seva feina.

I és que l’endogàmia en la política és habitual i, al mateix temps, totalment lògica. Al final acaben sent els mateixos que van ocupant diferents càrrecs en diferents institucions ja que molts d’ells l’única feina que han tingut a la seva vida ha estat tenir un càrrec. Si a això hi afegim el fet que molta gent a qui li han ofert el càrrec l’ha refusat perquè prefereix el sou de l’empresa privada, o la tranquil·litat de l’anominat, fa que l’endogàmia en política sigui inevitable.

Per cert, la mateixa endogàmia que tant critiquen alguns periodistes la trobem en els mitjans de comunicació. Qualsevol periodista que acaba tenint un càrrec de responsabilitat en un mitjà vol tenir els periodistes de la seva corda a prop. I si entre aquests periodistes hi ha algun familiar, per què no li hauria d’oferir una feina? Ho trobo del tot normal. En tot cas, com passa amb els polítics, se li ha d’exigir que faci bé la seva feina.

Tot i així, no negaré que en el món del periodisme hi ha potser una mica més de cura a l’hora de tenir familiars a prop a la feina. De fet, són moltes les parelles que tots dos són periodistes i que treballen en mitjans diferents. Fins i tot hi ha uns quants directors de diari o presentadors de programa de ràdio o televisió que tenen la seva parella treballant en diaris, ràdios o teles de la competència. I és que, la veritat, potser ja n’hi ha prou de tenir un boig a casa que, a més, ens l’haguem de trobar cada dia a la feina, no?