Arxiu del mes: gener 2011

L’ARA a examen

dissabte, 22/01/2011

En motiu del número 5o l’ARA ha decidit obrir un compte defoto.JPG correu perquè els lectors puguin suggerir alguns canvis (retocs@ara.cat). Fa uns dies, 10 número abans del 50, jo ja en vaig proposar alguns en aquesta entrada. Coincidint en el temps amb aquesta posada a examen de l’edició del diari, vaig decidir posar una pàgina del número 42 a l’examen dels meus estudiants de Periodisme de la Facultat de Comunicació Blanquerna. Es tracta d’un text de Ferran Casas sobre els passos que estava fent el PSC per ubicar-se en el nou panorama polític de després de les eleccions. Els alumnes d’Introducció al Periodisme havien d’identificar com estaven atribuïdes i citades les fontes, dir-me quins eren els elements estètics de la pàgina i també saber-me explicar de quin gènere periodístic es tracta, segons els havíem explicat a classe. Aquesta foto de la dreta és d’un moment de la correcció.

Una altra de les preguntes, la primera, anava sobre les rutines periodístiques i la figura del Gatekeeper. La pregunta parteix d’un fragment d’un text de Llorenç Gomis titulat “Cuando una noticia no dura publicat a La Vanguardia el 27 de gener del 2003. Aquí us deixo la cita de Gomis, mestre de mestres del Periodisme. A partir d’ara procuraré, de tant en tant, anar publicant algunes de les cites més destacades del món de periodisme que a mi em serveixen a les classes per definir millor aquest ofici:

Lo mas tradicional es pensar en el periodista. Se lo imaginan como una persona que trabaja en un diario y “sale” a buscar la noticia cualquiera sobre cualquier tema y dispone de un espacio para meterla en él por su cuenta y riesgo.”

No es así. El periodista trabaja en una sección y tiene un jefe, que antes de empezar le puede ya indicar qué acto, suceso o noticia debe cubrir. En su mesa puede encontrar también diez piezas por cada una que tendrá sitio en el diario. Pero, además, y sobre todo, depende de alguien que antes que él ha escrito la noticia y hasta programado el hecho que la noticia describe: es la fuente informativa”.

La conya marinera

dimecres, 19/01/2011

Imaginem-nos que Fulanito truca una dia a Menganito, presentador d’un programa de ràdio d’humor que s’emet als migdies, fent-se passar per un vell amic d’universitat. Fulanito el trucar per donar-li ànims després d’assabentar-se que li havien censurat una trucada que havia fet en directe al regent del Reino de España. La conversa gira al voltant de les classes d’ètica de la universitat, i tal i Pasqual. En un moment de la conversa, quan Menganito ja està convençut que Fulanito és aquell vell amic de la universitat que fa anys que no veu, comencen a parlar de la direcció de la seva emissora. La cosa s’anima. I Fulanito li comença a demanar si el director l’ha cridat mai al despatx per renyar-lo per algun programa i Menganito, el presentador, li diu que sí i acaba renegant del director, de l’emissora i de la mare que els va parir a tots plegats. Finalment, Fulanito i Menganito s’acomiaden.

L’endemà, Fulanito, que presenta un programa matinal en un emissora musical i que en realitat no coneix de res a Menganito, emet fragments d’aquella conversa privada. I tots els membres del programa es pixen de riure en directe “ji, ji, ji, ja, ja, ja” (ho escric amb “j” perquè l’emissora és de Barcelona i a Barcelona molta gent riu amb la “j”). Menganito, quan se n’assabenta, truca emprenyadíssim a Fulanito i li diu que això no es fa, que no es poden gravar converses privades fent-se passar per un altre amb la intenció de treure-li una opinió contrària als seus superiors ja que això no té res a veure amb la llibertat d’expressió. Insisteix que aquesta actitud és èticament reprobable i que s’està plantejant denunciar-los per posar-se en la seva intimitat i emetre aquell fragment de la conversa sense el seu consentiment.

I ara imagineu-vos que tot això que he explicat fins ara és fals. Que en realitat Fulanito no ha trucat mai a Menganito i que no s’ha emès cap conversa. Però, en canvi, imaginem-nos, posem per cas, que un membre del programa d’humor de Menganito un dia truca a una jove periodista que acaba de sortir de la universitat i que treballa a la mateixa emissora. I suposem que li gasten una broma semblant a la que li fa Fulanito a Menganito, tot i que no acaba parlant malament del seu cap, i que l’emeten per antena sense el consentiment de la noia. I ara imagineu-vos que això últim que explico és cert i que no m’ho invento.

Els mitjans i el conflicte basc

dilluns, 10/01/2011

Crec que els mitjans de comunicació, davant el conflicte basc, haurien de tenir en compte aquests punts:

1) L’origen del conflicte és polític. La solució ha de ser també política.

2) Ni ETA ni el govern espanyol poden guanyar aquesta batalla a través de les armes.

3) Les converses que puguin tenir les parts han de ser sense exclusions ni requisits previs.

4) ETA ha de ser capaç d’acceptar totes les solucions polítiques que accepti el poble basc.

5) El diàleg no s’ha de trencar, en cap cas, i s’ha de continuar fins arribar a un acord.

6) L’última paraula l’ha de tenir el poble basc i sempre partint d’un dret bàsic, el de l’autodeterminació.

7) El conflicte ha d’estar tutelat per observadors internacionals.

I quin paper han de tenir-hi els mitjans? Doncs ha de ser un dels agents de canvi del conflicte, un actor més. Però no un actor qualsevol sinó que ha de ser capaç d’acostar-se a la neutralitat. Ja sé que això és impossible i que no es pot demanar a un mitjà que no tingui preferències polítiques concretes. Però sí que hauria de ser capaç d’apostar fermament perquè les converses arribin a bon port sense prendre’n partit i acceptar el resultat final.

Tot això que he escrit i que sembla utòpic no és meu i ho recullo en la meva tesi doctoral. Els set primers punts, aplicats a l’IRA, van ser els que van permetre l’acord de pau a Irlanda del Nord. I el paper que han de tenir-hi els mitjans també està extret d’un treball de Mary Fitzduff  sobre aquell conflicte en què tot i que directament no feia referència als mitjans sí que parlava, en genèric, dels agents que van ajudar a solucionar el conflicte. Sincerament, crec que no està malament fixar-nos en aquells que sí que han sabut fer bé la feina.

Espero que no es cometin els mateixos errors mediàtics d’altres treves. També espero que ETA no sigui tan cega com per no veure que això s’ha d’acabar d’una vegada.

Ja han arribat als 40

diumenge, 9/01/2011

ara40.jpgEl diari d’avui 8 de gener de l’ARA és el que fa 40. Per tant, amb aquest exemplar hi deu haver alguns lectors a qui se’ls acaba aquella subscripció promocional del llançament del diari de 40 números per 40€. En una presentació a Vic en Carles Capadevila ens deia que aquesta acabava el dia de Reis, però es va oblidar de descomptar els dos números que no van sortir els dies 26 de desembre i 1 de gener. També ens va dir que els donéssim confiança fins aquest dia. Per tant, avui és un bon dia per fer balanç. Doncs fem-lo.

Si comencem analitzant els factors positius, el primer és que el diari no ha defraudat les expectatives periodístiques creades. És allò que pretenia ser. O sigui, un diari que es volia diferenciar dels altres per anar un pas per endavant en l’actualitat. Des de l’ARA estan sent capaços d’anar per davant amb molts temes i, fins i tot, tenir exclusives en d’altres tan seguits com la constitució del nou govern. S’ha convertit, en només 40 dies, en el diari de referència per molts catalans, i això és difícil amb tant poc temps. És cert que ha ocupat un espai mediàtic que s’havia quedat orfe.

Una de les coses que han criticat del nou diari és precisament un dels seus objectius: prioritzar l’anàlisi i la reflexió per davant de la simple transcipció de dades dels fets del dia abans. Alguns lectors diuen que per estar del tot informat els cal un altre diari. I en part és veritat per aquells qui només s’informen a través de la premsa. Però, cada vegada més, molta gent s’informa de les notícies d’última hora a través d’internet o per la ràdio. Per tant, la crítica és, al mateix temps, un elogi.

Sí que és veritat que se li ha criticat el tractament d’alguns temes, com el crims d’Olot, i crec que en part amb raó, però també és cert que des de comarques se sol tenir la pell molt fina i s’és molt exigent quan es coneix de prop la informació. També alguns diuen, i crec que és cert, que és millorable la quantitat d’informació internacional i local que es dóna.

Pel que fa al disseny, no és fàcil acostumar-se a un nou format, i més quan no segueix els esquemes als quals estem habituats amb altres diaris. Però, personalment, el trobo molt atractiu. Tot i això, alguns textos queden excessivament atapeïts. L’espai entre paraules, a vegades, és gairebé el mateix que l’espai entre lletres i això dificulta la lectura. L’altre dia vaig sentir una altra conversa al quiosc en què una dona que recollia els diaris del Casal de la Gent Gran comentava que han canviat l’ARA per l’Avui, però que no els agrada gens. I vaig pensar “no és un diari per a gent molt gran, ni pels continguts ni pel disseny”.

Un altre aspecte destacat de l’ARA és que s’ha fet també un lloc a les xarxes socials. Al twitter hi trobem totes les notícies d’última hora i també molts redactors que hi escriuen. M’agrada llegir al paper els twitters o textos de Facebook citats, però potser estaria bé variar una mica més d’autors d’aquestes piulades. Tot i així, crec que la seva web necessita algunes millores. Té un format un pèl clàssic, entenent com a clàssic aquells webs de diaris en paper que els ha costat adaptar-se a la xarxa. No hi entenc gaire jo en formats web, però em sembla que altres mitjans online ho tenen millor resolt. Això sí, com a blogger del diari em sento molt ben acompanyat sempre que tinc dubtes logístics i agraeixo el seguiment i comentaris que em fan.

En aquest sentit, trobo molt deficient el servei que s’ofereix a través de l’iPad, per exemple. És l’antítesi del que ha de ser un diari online ja que només s’ofereix l’oportunitat de llegir el pdf del paper. Aquesta opció, per suposat, és molt atractiva per no haver de tenir l’exemplar imprès, però s’hauria de complementar amb un diari 2.0 en què es puguessin veure vídeos, comentar artícles, enllaçar pàgines, linkar a altres llocs, etcètera. Tot i que té un disseny molt lamentable, és molt millor l’aplicació de La Vanguardia.

Pel que fa a l’opinió, la veritat és que n’hi ha moltíssima, tant al paper com al web. Però potser tinc la sensació que en l’edició impresa és menys variada, menys plural, que en d’altres mitjans. Sobretot aquella que fa referència a la política. Tot i que es tracta d’alguns dels millors opinadors del país i, al mateix temps, dels que tenen la veu més lliure. També diria que en paper hi ha poca incorporació de veus noves que no hàgim llegit abans en d’altres diaris. Però n’hi ha, de veus noves, i algunes molt joves i això és d’agrair.

Sobre la línia editorial, no m’atreveixo a jutjar-la perquè crec que ha passat encara poc temps, però mentre que agraeixo que el director parli de temes més mundans trobo a faltar que l’editorial sigui més extens o que n’hi hagi més d’un.

Sobre els suplements, que van encartats el dissabte i diumenge, i que no es poden vendre a part (tot i que en algunes publicitats pugui semblar que sí), m’agraden molt els de dissabte i no tant el Time Out. Sóc bastant fan dels de “Criatures” i “Emprenedors” ja que realment són suplements innovadors. En canvi, em costa bastant el Time Out. Crec que és un suplement que tot i que ha canviat el “Barcelona” per “Cultura” segueix sent un diari molt pensat per la gent de la capital. A més, del Time Out no m’ha convençut mai gaire el disseny.

Personalment, hi ha altres aspectes que no m’acaben de convèncer. Alguns són més de costum de lectura d’altres mitjans. Per exemple, hi trobo a faltar un columnista semblant a Quim Monzó que m’escrigui cada dia amb una varietat temàtica com la seva. O, per posar un altre aspecte més anecdòtic, trobo a faltar una pàgina més complerta que m’expliqui la programació del dia de la televisió.

I deixo pel final la crítica més dura per un aspecte més logístic, per dir-ho d’alguna manera. Especialment decebut em sento per com està gestionat tot allò que té a veure amb la subscripció. Conec molts casos de gent a qui els ha costat molt rebre els vals, entre els quals un servidor. I en el meu cas fins i tot em sento enganyat pel que considero una publicitat enganyosa ja que em vaig subscriure a la promoció de l’iPad convençut que era per a tots els dies de l’any quan només era de cap de setmana. No voldria extendre’m sobre aquest tema perquè és una qüestió personal, però agraeixo que des del mitjà n’hagin donat una resposta oficial, tot i que no m’hagin convençut. Sigui com sigui, crec, sincerament, que sobre aquest tema necessiten millorar moltíssim. També caldria millorar alguns aspectes relacionats amb la distribució, però aquest tema crec que no està del tot a les mans dels autors del diari.

Bé, aquesta és la meva opinió sobre aquests 40 dies de l’ARA. I hi ha moltes més coses que m’agradaria dir, i segur que hi ha moltes opinions en sentit contrari a les que exposo en aquest text. Però, per avui, i per a aquests 40 primer exemplars, crec que ja és suficient i més tenint en compte que 40 números són molt pocs i que hi ha moltes coses que els mateixos responsables del diari són conscients que han de canviar i millorar.

El millor diari de l’any

dissabte, 1/01/2011

El d’avui és un dels diaris que més m’agrada, per no dir el que més, de tot l’any. És aquell exemplar que es va publicar ahir, últim dia de l’any, i que es va escriure el dia 30. I m’agrada perquè està bé que tres vegades a l’any, per Sant Esteve, el divendres Sant i Cap d’Any, no m’hagi de preocupar per anar a buscar el diari. A més, sol ser un exemplar molt treballat, de balanç de l’any que s’acaba i de pronòstics pel que comença, i realment necessites dos dies per llegir-lo.

També m’agrada perquè és un dels tres dies de l’any en què els llibreters i quiosquers poden descansar. Només aquells qui tenen algun negoci vinculat amb la premsa saben què significa haver d’obrir 362 dies a l’any a partir de les 8h., o abans, del matí.

Precisament el dia 30, el dia que s’escrivia el diari d’avui, vaig entrar tard a la meva llibreria de referència, eren les 12h. tocades, i vaig veure que només quedava un diari (si excloc els esportius i algun espanyolista). Era un ARA. El noi que anava davant meu se’l va quedar. Vaig pensar “millor que se’l quedi ell, jo ja l’he llegit a l’iPad i, a més, encara no he rebut els tiquets de la subscripció”. El client s’acosta a la propiterària de la llibreria i, de lluny, vaig sentir aquesta conversa:

– Només et queda l’ARA?

– Sí. Aquests dies de festes sembla que corre més gent per Torelló i s’acaben molt aviat. Però si en demanem més quan ens els portin llavors ja no els vendrem.

– I què tal l’ARA, es ven?

– La veritat és que sí. De moment ens n’envien molts i es venen tots.

– I t’agrada?

– A mi sí!

– Doncs a mi no sé… No m’acaba de convèncer. Trobo que té molta opinió, però hi trobo a faltar notícies.

– Bé, això és el que busquen. És un diari més d’anàlisi i reflexió i per això hi ha molta opinió.

– Sí, però sembla que si no et compres un altre diari no tens tota la informació. No sé si funcionarà.

– Però per crear un nou diari ple de notícies ja tens els altres. A més, si vols tenir les notícies ja les pots llegir per internet o a la ràdio te les repeteixen cada hora. Potser sí que costarà, però la seva aposta és clara.

– Sí, també tens raó. Vinga, adéu i Bon Any.

– Bon any!

Amb converses com aquesta encara valoro més la feina que fan els llibreters i quiosquers i per això que me n’alegro que en dies com avui puguin dormir fins tard.