Arxiu del mes: febrer 2011

No és manipulació, és genètica

dijous, 24/02/2011

Certa cua ha portat el retoc que els dos diaris de més difusió d’Espanya han fet d’un suposat fora de joc del Barça. Ja sabeu de què parlo. Aquesta vegada la cosa, per dir-ho amb una paraula que engloba moltes opcions definidores, sembla que ha tingut molta repercussió. Potser perquè el director d’un d’aquests diaris s’ha dedicat a demanar perdó argumentant que es tractava d’un error. O sigui, ha estat notícia perquè han rectificat. Aquest és l’únic canvi substancial respecte les altres vegades.

Exacte! Les altres vegades. I és que, si no arriba a ser per la rectificació, no sé perquè ens n’hauríem de sorprendre. Només cal mirar l’APM? cada dimarts per adonar-nos que l’atac constant a tot allò que fem des de Catalunya és el pa de cada dia, doneu-nos senyor. La setmana passada ja vam tenir un altre exemple de lucidesa hispana. I així podríem anar tirant enrere, setmana rere setmana, fins arribar, per exemple, al tan enyorat 23F de fa 30 anys.

És per aquest motiu, per la constància, la periodicitat, la normalitat, l’agressivitat i la repetició de l’atac, que jo no m’atreveixo a qualificar-ho ni tan sols de manipulació. Perquè sigui manipulació cal que hi hagi (mala) intencionalitat, subrepció, distorsió premeditada de la realitat. Però estic convençut que no ho fan amb aquest voluntat manipuladora. No. A hores d’ara, després de tantes dècades de persecució, estic segur que ho fan de tot cor, convençuts d’estar actuant correctament. Que la seva és una actitud èticament irreprotxable. Que actuen a partir d’una convicció moral universal dictada per un instint genèticament inalterable.

Chikilicuatre Jump

dimarts , 15/02/2011

Es veu que Andreu Buenafuente es va emprenyar molt amb la incursió de Jimmy Jump a la gala dels Goya. No només ho va dir en directe sinó que l’endemà, en una entrevista a la seva cadena mare, la SER, va explicar que va estar a punt d’hostiar-lo. La veritat és que deu emprenyar bastant que t’interrompin d’aquesta manera.

Buenafuente, a la gala, va dir que que com a català se n’avergonyia. Al Twitter, a part dels elogis, també va rebre moltes crítiques per aquestes paraules ja que, una vegada més, els catalans havíem de demanar perdó. L’endemà a la ràdio va afegir que si almenys aquest personatge reivindiqués alguna cosa, potser tindria algun sentit el que fa. Però que, en realitat, només ho feia per “donar la nota”.

I jo vaig pensar que fer-ho per “donar la nota” ja té un sentit. En realitat, el que fa Jimmy Jump és jugar al mateix joc que juguen els que organitzen aquestes pseudoesdeveniments: fer-se notar. Si l’acadèmia del cinema espanyol va començar a lliurar aquests premis fa 25 anys és perquè ve veure la necessitat de fer-se notar davant el cinema nordamericà. La intenció dels Goya no és només premiar els seus membres, sinó sobretot fer propaganda mediàtica del cinema espanyol. Es calcula que més d’un 60% de les notícies que apareixen als mitjans són fruit de pseudoesdeveniments, o sigui, actes fets expressament per ser notícia.

Doncs bé, la finalitat de Jimmy Jump no és altra que ser un metapseudoesdeveniment (ho sento per l’emparaulament). O sigui, ser un pseudoesdeveniment dins el pseudoesdeveniment. Potser no és la seva intenció, però cada vegada que veig un saltador d’aquests en un acte penso que, en part, posa en evidència el sistema de complicitats entre els mitjans i els autors d’un pseudoesdeveniment.

I la pregunta que em vaig formular després de sentir Andreu Buenafuente va ser: ¿I Chikilicuatre, personatge creat pel Terrat del senyor Buenafuente, no va ser inventat per donar la nota en el pseudoesdeveniment d’Eurovisión?

Twitter és un cafeteria

dilluns, 14/02/2011

twitcafetria.jpg És sorprenent com dues eines d’empreses privades, Twitter i Facebook, s’han convertit en un apèndix del Periodisme. Els mitjans de comunicació, cada vegada més, utilitzen els seus nombrosos perfils d’aquestes xarxes socials per difondre els seus continguts. Fa només 5 anys això era impensable. De fet, a hores d’ara encara em sorprèn. Insisteixo, són dues empreses privades a les quals els mitjans fan propaganda cada dia convertint-les en imprescindibles per estar del tot informats.

Ara, que el Twitter i el Facebook serveixin per difondre continguts periodístics no vol dir que penjar-hi informació sigui fer periodisme. El periodisme és una professió, un ofici. Aquest ofici el fan periodistes que treballen en empreses, o per compte propi, però amb la finalitat de ser emesos o publicats per empreses editores. O sigui, al darrere del periodisme hi ha una intencionalitat no només informativa sinó també comercial.

Per tant, que un particular pengi informació per compte propi, per més exclusiva que sigui, no està fent periodisme. Fins i tot m’atreviria a dir que ni tan sols li fa la competència sinó que, en tot cas, complementa la seva feina. Per tant, a mi m’agrada més aviat comparar el Twitter o el Facebook amb una cafeteria (digueu-ne “bar” si voleu).

Per què el Twitter és com una cafeteria? Per molts motius. Per començar, a una cafeteria també hi podem llegir la premsa, escoltar la ràdio o veure la tele. De fet, hi ha gent que només consumeix segons quins mitjans a les cafeteries. Doncs al Twitter passa el mateix, totes les ràdios, teles i diaris ens mantenen informats a través de les xarxes socials. Però no només això, sinó que a la cafeteria a la gent li agrada comentar les notícies d’actualitat. L’equivalent a les tertúlies de bar que fan els avis ara els més joves les fan i segueixen a través d’internet. Un clar exemple és com es viu un partit de futbol al Twitter i al bar, per exemple.

El Twitter també em recorda l’ambient de bar, de cafeteria, amb tot allò que té a veure amb les xafarderies o confessions més íntimes. És en aquests ambients, com també passa a les perruqueries, on més bugada es fa. Els rumors hi campen que dóna gust. Pel que fa a les confessions íntimes, ¿quantes vegades hem vist al cinema un client amb unes quantes copes de més explicant-li al cambrer les seves penes? Al Twitter sovint llegim confessions de molta gent que sembla que s’hagi begut uns quants cubates abans d’escriure.

I pel que fa a comunicar exclusives, tampoc és res que no hàgim vist abans. Ara amb un clic pots donar a conèixer un esdeveniment del qual has estat testimoni. Però és que antes (que diuen al meu poble) us asseguro que la gent s’assabentava de les notícies abans que res al cafè del poble. ¿Per què us penseu que els periodistes hi passaven tantes hores? Només cal que llegiu Jesús Moncada per comprovar que tinc raó.

Així doncs, potser ja seria hora de començar a desmitificar això de les xarxes socials i de proclamar la mort del periodisme. I si algú no està d’acord amb mi, cosa molt probable tenint en compte que no hi entenc gaire sobre el tema i veient els comentaris que rebo tot sovint, que m’enviï un DM a @enricxicoy i em deixo convidar a un tallat (amb sacarina, que estic a règim) i fem petar la xerrada una estona.

Il·luminats

dijous, 3/02/2011

llumsciutat.jpgDesprés d’una dies absent del blog, tornem a la càrrega. Aquells qui ens dediquem a la gestió universitària, a part de la docència, els dies entre semestres són els que tenim més feina de l’any: corregir treballs i exàmens, preparar les classes del següent semestre, acabar de confeccionar els horaris, etcètera. És per aquest motiu que els últims dies no he trobat hores per escriure emparaulaments. En aquesta entrada, precisament, us vull parlar dels nostres estudiants.

Sovint, com va passar fa uns dies, es posa en dubte el nostre nivell educatiu. En més d’una reunió amb professors també he sentit comentaris semblants: que si els alumnes d’ara són pitjors que els d’abans, que no saben escriure un text ben ordenat i sense faltes, que tenen dèficit d’atenció, etcètera. I a primera vista diria que tenen raó.

Però si comencem a fixar-nos en diferents detalls ens adonem que potser fem malament el diagnòstic. O sigui, potser el que passa és que amb l’aplicació dels nostres vells mètodes docents els alumnes treuen menys de si mateixos. I diria que això no és nou. Quantes vegades heu sentit un mestre queixar-se dels seus aprenents? L’aprenent és jove, té pardals al cap i es distreu amb facilitat. Però també és cert que moltes vegades aporta idees noves que el mestre és reticent a aplicar. I això, en una era com l’actual, en què els canvis tecnològics són vertiginosos, s’accentua.

És per aquest motiu que convé que ens fixem en aquests detalls, aquells símptomes, que ens serveixen per veure com els que ara són els nostres alumnes algun dia ens començaran a passar la mà per la cara.

Permeteu-me que, aquesta vegada, escombri cap a casa i posi un exemple de la Facultat de Comunicació Blanquerna. Diuen que més val boig conegut que savi per conèixer. Llums de la Ciutat és un portal informatiu, una revista online, que van fundar uns alumnes a primer, que ara ja fan tercer, i que són els primers d’estrenar el Pla Bolonya. El portal pretén ser, i és, un mitjà periodístic online amb entrevistes, reportatges, programes de ràdio, vídeos, etcètera. Està fet exclusivament per alumnes i utilitza les TIC per difondre la seva feina. Fa pocs dies han publicat, precisament, una crònica dedicada a l’ARA.

Per suposat que encara no té el nivell professional d’altres mitjans, però és un treball molt digne tenint en compte els recursos de què disposen, la poca experiència acumulada i les poques hores que la carrera els deixa per dedicar-s’hi. S’ha convertit, a més, en un altre mitjà per difondre els nombrosos actes que anem fent a la facultat. Per suposat, la capacitat que tenen aquests alumnes per aprofitar recursos com Twitter o Facebook és espectacular. Ja ens agradaria a molts professors estar al seu nivell 2.0.

Quan jo era alumne de la mateixa facultat, 94-98, fèiem un fanzine, i vam fer algun intent de revista universitària. Sincerament, repassant els textos de llavors i els de Llums de la Ciutat, m’adono que no tenen res a envejar a una promoció que va donar grans periodistes del país com Joan Maria Pou, Xesco Canosa, Enric Vila, Montse Tió, Jordi Fusté, Jordi Borda, Francesc Romeu, Bea Cabezas, Ruth Jiménez, Francesc Orenes, Cristina Buesa, Pilar Santos i un llarg etcètera (que em perdonin els bons amics que m’he deixat a la llista).

Potser sí que el fracàs escolar ha pujat i el nivell educatiu dels nostres joves ha baixat. Però estic convençut que l’exemple de Llums de la Ciutat és només un més dels molts que ens podríem trobar a les altres facultats de comunicació del país i que il·luminen el nostre panorama universitari i mediàtic.