Arxiu del mes: abril 2011

Interpretació, manipulació i tergiversació

divendres, 29/04/2011

La guerra psicodialecticomediàtica de Mourinho i Guardiola és digne d’una tesi doctoral. Una tesi que hauria de fer un doctorand llicenciat en Periodisme. Per començar cal acotar el període d’anàlisi. Jo suggereixo els anys que Guardiola estigui a la banqueta i només els partits en què el Barça s’enfronta amb els dirigits per Mourinho. Pel que fa a l’objecte d’anàlisi, em centraria emb els 4 diaris esportius de màxima difusió a l’Estat espanyol: Marca, As, Sport i Mundo Deportivo. D’aquests, agafaríem els diaris publicats dos dies abans i dos dies després del partit i ens fixaríem especialment amb les portades, editorials i totes les pàgines dedicades al partit. A part d’aquests dies, i com a cas excepcional d’estudi, complementari a l’altre, em centraria amb el tractament mediàtic de les semifinals de Champions. En aquest cas, afegiríem a l’estudi altres diaris de difusió general, de Madrid i Barcelona. I pel que fa a aquestes semifinals, analitzaria què es va dir a la rodes de premsa dels dos entrenadors i què van acabar destacant-ne els mitjans fent èmfasi en allò que no es va publicar i també allò que no es va preguntar per part dels mitjans.

Ara que tenim el període (quan) i l’objecte (què), ens caldria escollir la metodologia (com). Per triar aquesta metodologia, citaríem alguns llibres sobre l’anàlisi de continguts, teoria del periodisme, etcètera. Bastida la metodologia, i el marc teòric, començaríem l’anàlisi, no sense abans formular unes preguntes prèvies.

– Es fa una interpretació diferent des de Madrid que des de Barcelona?

– En quin grau podem considerar que aquesta interpretació és valorativa?

– Quin ús es fa de les paraules, com s’emparaula la realitat?

– A quines conclusions explícites i implícites s’arriba a cada mitjà?

– Quin grau de valoració positiva, negativa o neutre es fa de Guardiola i Mourinho?

– Quins són els temes més destacats?

– D’aquests temes, quins podem considerar estrícament esportius?

– Quines fonts d’informació es citen?

– Qui són els protagonistes de les notícies?

– Quin ús es fa de les matges?

– …?

I també hauríem de formular algunes hipòtesis que miraríem de demostrar. A la tesi exposaríem les dades que hem obtingut, diari per diari i partit a partit, però també fent una comparativa entre mitjans.

Finalment, explicaríem a quines conclusions hem arribat.

A hores d’ara, aquells qui heu llegit fins aquí, potser seríeu capaços de formular algunes d’aquestes hipòtesis i aventurar algunes conclusions. I potser també em diríeu que per arribar a aquestes conclusions tan evidents, no cal fer una tesi doctoral. I jo us diria que, a vegades, convé fer evidents les evidències.

Dependents de la independència

divendres, 15/04/2011

El Portaveu del Govern i Secretari defoto(5).JPG Presidència, Quico Homs, va explicar el dijous 14 d’abril quina és l’actual política comunicativa de la Generalitat de Catalunya. Ho va fer al nou Auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna (per cert, algun mitjà, com ara l’ARA, ja s’han afanyat a destacar que ho va fer en un centre privat).

Homs va voler donar tres idees bàsiques, la primera és que el Govern ha d’explicar la feina que fa. La segona, que sobretot ha de comunicar un relat, una mirada, de país explicant què som i què volem ser. Aquestes dues primeres comunicacions s’han de fer tenint en compte que no es pot ser neutral. El tercer missatge que va voler transmetre és que tot això s’ha de fer amb el suport dels mitjans, especialment els públics que han de ser potents i de qualitat.

De tot plegat, però, jo em quedo amb el concepte del “relat” que el Govern vol construir. Aquest, com el mateix Homs va voler destacar, és el principal objectiu de tot govern. Per ell, el seu relat es basa en una idea clara: Catalunya és una nació i ha d’actuar com a tal, però sense un estat propi que li doni suport.

I aquí és on em va venir al cap la consulta independentista del 10 d’abril, que culminava un procés que havia començat fa un any i mig. La independència de Catalunya ja forma part del nostre relat nacional. El propi Homs no va poder evitar fer-hi referència. Sé que l’actual Secretari de Presidència, i bona part de l’equip més proper a Artur Mas, ell inclòs, saben que el final del seu relat passa inevitablement per aconseguir que Catalunya tingui un Estat propi.

Vulguin, o no, els altres partits polítics i molts mitjans de comunicació, a Catalunya només hi ha un autèntic debat de fons: ens cal o no ser independents? Tots els altres temes deriben d’aquest o hi fan cap. La bel·ligerància demostrada per alguns diaris, ràdios i televisions així ho demostren. Fa uns anys, no fa tants, aquest tema ni tan sols existia. I aquest ha estat el gran èxit de les consultes i, perquè negar-ho, de la persistència d’uns quants que fa temps que intentem posar la independència en el centre del debat. Ara només en falta pujar un esglaó, no cal que us digui quin és, oi?