Arxiu del mes: març 2012

La primavera torna a ser notícia

divendres, 16/03/2012

El 5 de maig de 2003 Llorenç Gomis publicava un article memorable a La Vanguardia titulat “La primavera no es noticia”. El mestre de mestres del periodisme del nostre país trobava a faltar aquells dies en què les pàgines dels diaris explicaven que ja apareixien els primers brots de primavera. Es lamentava que, en el moment d’escriure l’article, la naturalesa apareixia als mitjans només per altres motius: pels canvis bruscs de temps, catàstrofes naturals, índexs preocupants de contaminació, etcètera. I concloïa: “La primavera no es noticia porque la belleza no es noticia. Los autores mismos, que antes se suponía que ofrecían belleza en sus palabras, ahora son valorados por el número de “copias” que venden.”

Cert, la bellesa no és tan atractiva com l’estadística, mediàticament parlant. La quantitat ocupa un lloc preferent per davant la qualitat. El que poc es devia imaginar Gomis és que la primavera sí que tornaria a ser notícia, però no en el sentit que ell reclamava.

Ara la primavera és notícia usant-la com a sinònim de revolució. Aquesta terminologia apareix a finals del 2010 amb les revoltes populars àrabs. Curiosament, aquestes revoltes van tenir lloc durant les estacions de la tardor i hivern. Tot i així, l’esperit de renaixença, de radicalitat (d’anar a l’arrel del problema) i de joventut que acompanyava a aquestes revoltes en contra de vells totalitarismes, va fer que se’n denominés la primavera àrab. Per tant, allò que s’associa amb la primavera no és per la bellesa que reclamava Gomis.

La primavera, doncs, torna a ser notícia. És tan notícia, que fins i tot se’n comença a fer un abús. Qualsevol acte reivindicatiu que vagi en contra d’un sistema establert, encara que sigui democràtic, se’l qualifica de primaveral. Així va passar a València. Ja veureu com no tardarem gaire a veure la paraula primavera acompanyant qualsevol actitud reivindicativa. Per exemple, la vaga general del 29 de març (llavors sí que ja serem primavera) serà la “Primavera laboral”. I així, anar posant exemples fins que un dia algun diari esportiu tituli “La primavera arbitral”. I quan la primavera estigui plenament instal·lada, llavors algú farà servir la tardor com a contraposició quan es vegi que les primaveres no donen el seu fruit. Tot plegat, una mostra de gran originalitat emparauladora de la realitat.

Si Llorenç Gomis fos viu, permeteu-me que sigui agosarat i temerari de suposar que publicaria un article que titularia: “Que la primavera deixi de ser notícia”.

El català que va pujar un Pujol i va baixar una muntanya

dissabte, 3/03/2012

Fa dies que Jordi Pujol va explicant el seu independentisme arreu. Aquest diumenge ho farà a Salvados i per tot Espanya. El millor d’aquest canvi d’objectiu polític del Mot Honorable és que s’encomana. A Catalunya, com a Espanya amb el juancarlistes, hi ha molts pujolistes. Més enllà de CiU hi ha Pujol. N’hi ha que, a més, són les dues coses. De fet, estic convençut que l’actual direcció de CDC, inclòs el seu fill, no els faria res que Catalunya fos un Estat. Per tant, aquells filoconvergents que fins ara renegaven de l’independentisme comencen a exposar les seves virtuts.

Uns amb uns arguments, d’altres amb els mateixos, afirmen que aquest camí ja és irreversible, però que s’ha de seguir una “transició nacional” començant pel “pacte fiscal”. Alguns d’aquests “uns”, a més, els podem trobar, sortosament, escrivint i declamant en diferents mitjans de comunicació. Una de les principals argumentacions per defensar el seu canvi de postura és el molt pujolià “fins ara no tocava”. O sigui, ara es donen les circumstàncies perquè o som independents o Catalunya morirà. En definitiva, el seu independentisme és pragmàtic.

Després d’argumentar les bondats i els motius actuals per ser independents es critica aquells qui fins ara defensaven aquesta via acusant-los de ser uns il·luminats i que no hi havia la majoria social per fer-ho.  Insisteixo, “no tocava” i “no hi tocaven”.

I és cert que aquells qui han defensat des de fa lustres la via independentista fins fa uns anys eren una minoria i que algunes de les seves proclames eren inviables i impossibles. Però aquells qui ara sí justifiquen l’independentisme haurien de ser conscients que els arguments de fons, els motius, no han canviat. L’única cosa que ha canviat és que ara han vist la llum dels il·luminats. D’acord, no hi havia una majoria social que pensés que el millor autogovern per a Catalunya era ser un Estat. Però, sincerament, algú em sabria dir què ha canviat ara respecte fa uns anys si tenim, fins i tot, millor Estatut i millor sistema de finançament? Doncs el que ha canviat és allò que alguns fa temps que avisen que passaria: l’espoli fiscal acabaria amb nosaltres i que Espanya mai acceptarà el nostre fet diferencial.

L’autèntic error ha estat creure que amb el pactisme, la governabilitat i el bonisme es podria aconseguir encaixar amb Espanya. Un error que també va cometre ERC. Si ara aquells qui defensen l’independentisme ho haguessin fet abans, probablement no estaríem a la ruïna. Sí, d’acord, no hi havia la majoria social. Però sabeu com s’aconsegueix la majoria social? Explicant la realitat tal i com és, i no amagant-la. I això és el que va fer Pujol i CiU, fer-nos creure allò que no era. No es tractava de proclamar la independència, es tractava d’adonar-se, molt abans, que aquesta acabaria sent l’única via i començar-hi a treballar per aconseguir aquest objectiu. Pujol diu que ell no s’ha radicalitzat sinó que s’han radicalitzat les circumstàncies. Jo diria que les circumstàncies no s’han radicalitzat sinó enquistat i evidenciat, però que són les mateixes. I ara, finalment, se’ns ha acabat la paciència

Però deixem-nos de retrets. La realitat és que ara el Sí guanyaria amb més d’un 60% en un referèndum d’independència, 10 punts per sobre del que exigeix la Unió Europea per acceptar un nou Estat. No serà fàcil que Catalunya passi de ser un Pujol, una autonomia, a una muntanya, un Estat, en el mapa d’Europa. Però com en la pel·lícula de Hugh Grant “The Englishman who went up a hill but came down a mountain”, si tots hi anem posant junts els nostre gra de sorra aconseguirem pujar el nivell del nostre autogovern fins al límit que ens mereixem.

A Voltas: dues endavant, una enrere

divendres, 2/03/2012

Aquests dies toca comentar l’article “En castellà també, sisplau” de l’amic i company de feina Eduard Voltas publicat a l’ARA el diumenge 26 de febrer. Doncs som-hi. Tal i com evidencio en el títol, crec que l’article de l’Eduard fa dues passes endavant, però una enrere. Ara us n’explico els meus motius.

El primer pas endavant és verbalitzar allò que molts creiem, sabem i també hem verbalitzat moltes vegades. El domini de dues llengües és, sempre, un valor afegit respecte aquells qui només en dominen una. Hi ha nombrosos estudis que demostren la bondat intel·lectual que suposa tenir la capacitat cerebral de saber llegir, escriure i parlar en dos idiomes. Siguin els que siguin.

El segon pas endavant que fa és verbalitzar també allò que molts independentistes catalans creiem, sabem i hem verbalitzat molt sovint. La independència del nostre país no s’ha de construir en contra dels espanyols i l’espanyol, o el castellà. Ser bilingüe en català i castellà, actualment i si som un Estat, ens obre moltes portes. Possiblement més que si dominem l’alemeny o el francès o el xinès. A més, és cert que l’idioma castellà ja forma part de l’ADN, literalment, de molts catalans i, per tant, seria anar contra natura intentar fer-lo desaparèixer en una Catalunya independent. Una altra cosa és explicar com s’ho ha fet el castellà per acabar sent part del nostre ADN, però aquest seria tema d’un altre debat. Qualsevol independentista que pensi el contrari s’equivoca. Fins i tot els més radicals i antiespanyols haurien de saber que dominar la llengua del que consideren “l’enemic” és una virtut i no un defecte. Fins aquí, totalment d’acord amb en Voltas.

Però, en canvi, crec que l’Eduard fa un pas enrere en no fer prou explícit que l’autèntica revolució no és el que ell proposa sinó que seria apostar pel trilingüisme. Ell diu que la seva proposta és un “canvi de paradigma radical per al catalanisme lingüístic de tota la vida”. Potser és un canvi davant d’algunes propostes catalanistes reduccionistes, però no veig que sigui un canvi de paradigma radical. És cert que també en un moment afirma que “la Catalunya independent continuarà sent com a mínim bilingüe” i, per tant, insinua que podria ser trilingüe. Però el plantejament d’aquesta opció no passa d’aquí.

Si som un Estat i continuem sent un país bilingüe, ens quedem igual. I això no és cap revolució o progrés. A més, i entenc que possiblement això seria tema d’un altre article, l’Eduard no explica com conviurien l’oficialitat del català i el castellà. Quins considero que haurien de ser els objectius i les estratègies lingüístiques quan siguem independents? Aquí n’exposo alguns exemples:

1) D’entrada, faria poques modificacions legislatives i, en canvi, sí que obligaria a fer complir les que ja tenim. Actualment, tenim lleis protectores del català, o la mateixa immersió lingüística, que no es compleixen o no s’apliquen correctament. El català ha de tenir, com a mínim, la mateixa presència que el castellà en aquells àmbits de la nostra societat que encara és minoritari o que es troba lluny de la llengua de Cervantes. Hauria d’augmentar la presència del català en els mitjans de comunicació i en l’etiquetació, per exemple.

2) En la línia del punt anterior, en cap cas el castellà hauria d’estar al mateix nivell d’oficialitat que el català. Tots els sociolingüistes saben que, en igualtat de condicions, en el bilingüisme la llengua majoritària acaba eliminant la minoritària. Per tant, la llengua pròpia i oficial de Catalunya hauria de ser el català i el castellà la segona llengua oficial. Es podria donar la paradoxa que si som un Estat i el castellà és cooficial, al mateix nivell que el català, la presència del català disminueixi. En igualtat de condicions quedaria justificada una línia educativa en aquesta llengua a l’escola. A més, ens hauríem de plantejar, seriosament, com incorporar l’anglès també dins un cert àmbit d’oficialitat, en la documentació i tràmits oficials, per exemple.

3) Hauríem d’assegurar-nos que els nostres fills, quan acabin els estudis obligatoris, tinguin el mateix nivell de coneixement del català, el castellà i l’anglès. Actualment, si haguéssim de posar nota al domini d’aquestes llengües en acabar l’ESO, i sent generosos, de mitjana tenim un 4 en anglès, un 5 en català i un 6 en castellà. Com a mínim hauríem d’exigir un 6 en les tres, amb l’objectiu d’arribar al 7. En aquest sentit, s’haurien de fer moltes més classes “en català” a més escoles, s’haurien de fer algunes classes “en castellà” en d’altres centres i, per suposat, s’haurien de fer algunes classes “en anglès” a totes les escoles. Som un país bilingüe, sí, però la quantitat, en el nostre cas, no és garantia de qualitat.

4) L’anglès hauria de substituir el castellà com a segona llengua en les rotulacions en aquells àmbits que podem considerar públics. És imperdonable que en alguns edificis es pugui llegir parelles com: bany i baño, sortida i salida, telèfon i teléfono, andana i andén, porta d’emergència i puerta de emergencia o els escandalosos ascensor i ascensor, entrada i entrada, hora i hora o via i vía.

5)  En l’àmbit audiovisual s’hauria de fer una aposta clara per acabar amb el doblatge, especialment de l’anglès. Totes les pel·lícules, sèries, documentals, declaracions informatives, etcètera, haurien de ser en la llengua original si aquesta és l’anglès, el català o el castellà.

Són només 5 idees marc que, segur, s’haurien de concretar molt més. Cinc punts que, és probable,  l’Eduard hi estigui bastant d’acord. Si és així, canvio el títol d’aquest article i li poso: “A Voltas: tres passos endavant!”, amb signe d’admiració inclòs.