El català que va pujar un Pujol i va baixar una muntanya

Fa dies que Jordi Pujol va explicant el seu independentisme arreu. Aquest diumenge ho farà a Salvados i per tot Espanya. El millor d’aquest canvi d’objectiu polític del Mot Honorable és que s’encomana. A Catalunya, com a Espanya amb el juancarlistes, hi ha molts pujolistes. Més enllà de CiU hi ha Pujol. N’hi ha que, a més, són les dues coses. De fet, estic convençut que l’actual direcció de CDC, inclòs el seu fill, no els faria res que Catalunya fos un Estat. Per tant, aquells filoconvergents que fins ara renegaven de l’independentisme comencen a exposar les seves virtuts.

Uns amb uns arguments, d’altres amb els mateixos, afirmen que aquest camí ja és irreversible, però que s’ha de seguir una “transició nacional” començant pel “pacte fiscal”. Alguns d’aquests “uns”, a més, els podem trobar, sortosament, escrivint i declamant en diferents mitjans de comunicació. Una de les principals argumentacions per defensar el seu canvi de postura és el molt pujolià “fins ara no tocava”. O sigui, ara es donen les circumstàncies perquè o som independents o Catalunya morirà. En definitiva, el seu independentisme és pragmàtic.

Després d’argumentar les bondats i els motius actuals per ser independents es critica aquells qui fins ara defensaven aquesta via acusant-los de ser uns il·luminats i que no hi havia la majoria social per fer-ho.  Insisteixo, “no tocava” i “no hi tocaven”.

I és cert que aquells qui han defensat des de fa lustres la via independentista fins fa uns anys eren una minoria i que algunes de les seves proclames eren inviables i impossibles. Però aquells qui ara sí justifiquen l’independentisme haurien de ser conscients que els arguments de fons, els motius, no han canviat. L’única cosa que ha canviat és que ara han vist la llum dels il·luminats. D’acord, no hi havia una majoria social que pensés que el millor autogovern per a Catalunya era ser un Estat. Però, sincerament, algú em sabria dir què ha canviat ara respecte fa uns anys si tenim, fins i tot, millor Estatut i millor sistema de finançament? Doncs el que ha canviat és allò que alguns fa temps que avisen que passaria: l’espoli fiscal acabaria amb nosaltres i que Espanya mai acceptarà el nostre fet diferencial.

L’autèntic error ha estat creure que amb el pactisme, la governabilitat i el bonisme es podria aconseguir encaixar amb Espanya. Un error que també va cometre ERC. Si ara aquells qui defensen l’independentisme ho haguessin fet abans, probablement no estaríem a la ruïna. Sí, d’acord, no hi havia la majoria social. Però sabeu com s’aconsegueix la majoria social? Explicant la realitat tal i com és, i no amagant-la. I això és el que va fer Pujol i CiU, fer-nos creure allò que no era. No es tractava de proclamar la independència, es tractava d’adonar-se, molt abans, que aquesta acabaria sent l’única via i començar-hi a treballar per aconseguir aquest objectiu. Pujol diu que ell no s’ha radicalitzat sinó que s’han radicalitzat les circumstàncies. Jo diria que les circumstàncies no s’han radicalitzat sinó enquistat i evidenciat, però que són les mateixes. I ara, finalment, se’ns ha acabat la paciència

Però deixem-nos de retrets. La realitat és que ara el Sí guanyaria amb més d’un 60% en un referèndum d’independència, 10 punts per sobre del que exigeix la Unió Europea per acceptar un nou Estat. No serà fàcil que Catalunya passi de ser un Pujol, una autonomia, a una muntanya, un Estat, en el mapa d’Europa. Però com en la pel·lícula de Hugh Grant “The Englishman who went up a hill but came down a mountain”, si tots hi anem posant junts els nostre gra de sorra aconseguirem pujar el nivell del nostre autogovern fins al límit que ens mereixem.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús