Pacte verbal

De cada quatre paraules que pronuncien els dirigents de CiU, dues són aquestes: pacte fiscal. Des d’abans de les eleccions del 28N de 2010 que les usen amb insistència.

L’estratègia de CiU ha estat molt bona. Es tractava de convertir un possible nou acord (pacte) de finançament (fiscal) en l’eix del seu programa electoral. Un acord que s’hauria de pactar amb el govern espanyol de torn amb la intenció d’aconseguir un sistema de finançament que acabés donant uns resultats econòmics semblants als del concert econòmic. I per què ha estat una bona estratègia, la de CiU? Doncs perquè, amb una campanya molt potent d’emparaulament de la realitat, han aconseguit col·lar la falca d’aquest pacte fiscal en el temari informatiu del país. Amb el suport d’alguns mitjans de comunicació, és clar.

Han passat gairebé dos anys des que CiU va començar a usar aquesta expressió, i encara no sabem amb certesa absoluta què significa “pacte fiscal”. La federació nacionalista ha jugat amb una ambigüitat buscada. Substituint “concert econòmic” per “pacte fiscal”, sense acabar-lo de definir, permet vendre com a victòria gairebé qualsevol acord (pacte) de finançament (fiscal) amb el govern d’Espanya que millori l’actual. I al revés, si el pacte sobre la fiscalitat que es proposi no fa el pes, es pot dir que la culpa no és nostra (del Govern de Catalunya, vull dir).  Per això, també, és una bona estratègia comunicativa.

Però l’estratègia de CiU pot anar-se’n en orris per culpa, precisament, d’aquest emparaulament. L’ambigüitat que acompanya una expressió tan poc concreta, que permet tantes interpretacions, l’estan utilitzant els altres partits polítics. PP i PSC ja parlen de la seva proposta de pacte fiscal. Per tant, hi ha tants pactes fiscals com barrets. Així doncs, i com deia més amunt, si al final hi ha una nova proposta d’acord de finançament, sigui la que sigui, serà, sense cap mena de dubte, un pacte fiscal.

Si CiU en lloc de jugar a l’ambigüitat lingüística des del principi n’hagués dit concert econòmic, com ha fet Ramon Tremosa, per exemple, no hi hauria hagut cap mena de dubte. Però als convergents sempre els ha agradat no dir les coses exactament pel seu nom. Quelcom semblant està passant amb el terme “independència”. No acabo d’entendre aquesta obsessió per negar-se a utilitzar-lo. Totes les nacions del món que han volgut separar-se de l’estat al qual pertanyien han parlat d’independitzar-se’n. Però CDC, en el seu congrés, van vetar aquesta expressió. En lloc d’això, Oriol Pujol va dir que “l’exercici de la sobirania és el que un dia ens ha de conduir cap a l’Estat propi”. D’acord, queda bastant clar. Però queda clar fins que ens arribarà el PP i el PSC i ens diran que Catalunya ja exerceix la seva sobirania a les eleccions i que Catalunya ja té un Estat propi, l’espanyol. I au, ja hi tornarem a ser, les paraules se les endurà el vent.

1 comentari

  • Agustí

    18/04/2012 9:20

    Bona “foto” del que és CiU: una mosca “cojonera”. Emprenya però no aconsegueix res. Parla però no diu res. Agafats de les faldilles de la madrastra PP com un nen amb por. Mamma pooor!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús