El mot “independència”

motindependencia.jpgAquestes són les eleccions de la independència de Catalunya. Per primera vegada en la història del nostre país, el centre de debat de tots els partits polítics en una campanya electoral autonòmica és la independència. Però tot i que aquesta paraula, i tot el significat que l’acompanya, focalitzen l’atenció, alguns s’entesten a no fer-la servir. Bàsicament CiU i el seu candidat a la presidència. Una vegada més, l’emparaulament de la realitat com a estratègia política.

Però aquesta vegada tinc la impressió que l’estratègia de CiU és errònia i els perjudicarà. Els arguments que fan servir per no dir “independència” són molt fluixos. No s’aguanten per enlloc. La impressió que donen és que no només no abondonen l’estratègia de la puta i la Ramoneta, sinó que la duen als gens. Els dos principals arguments per no utilitzar aquesta paraula són que així no espantem a la gent i que actualment no hi ha cap estat que sigui independent sinó que són interdependents. No convencen.

El que espanta als mercats i als organismes internacionals, són les incerteses. I la proposta de CiU és absolutament incerta. Volen estructures d’estat, volen estat propi, però no concreten. Quin model d’Estat? Quines estructures? Quines pròpies i quines compartides? Serem una república? Volem un cap d’estat compartit amb altres estats? Podem arribar a compartir altres estructures d’estat? El que demostren amb aquesta ambigüitat és diferents coses. Primer, que la proposta té un cert grau d’improvisació. No dubto que Artur Mas, en el fons, vol que Catalunya sigui un estat-nació independent, i que fa temps ho vol. Però des de CiU mai s’havien plantejat seriosament aquesta opció fins fa poc i, per tant, no han tingut temps de “teoritzar” la seva proposta. A més, CiU encara representa el que representa, o sigui, l’ambigüitat personificada. I ha de ser ambigua per aglutinar la centralitat política del país i així atraure votants des de la dreta espanyolista, que en té, fins a l’extremisme independentista, que també en té.

L’argument de la interdependència és tan fluix, que hauria de caure pel seu propi pes i no s’hauria de gastar gaire saliva per argumentar-hi en contra. Només cal fer un repàs històric per veure com mai els estats han estat plenament independents. Les fronteres, les legitimitats nacionals, les relacions comercials, etcètera, sempre han estat interdependents. En unes èpoques, la independència dels pobles estava condicionada a pactes entre monarquies, mireu com estava Europa a principis del XVIII. ¿O què me’n dieu de les dues guerres mundials? ¿Hi ha res més interdependent que una guerra mundial? ¿I després de les guerres es van acabar les interdependències? La religió, els mercats, les malalties contagioses, les explotacions energètiques, l’aigua, els regnes, les colònies, les ideologies polítiques, l’arma nuclear, les guerres, etcètera, han fet que al llarg dels segles els pobles hagin estat interdependents. Malgrat això, tots els estats del món tenen clar que quan parlen d’independència volen dir “freedom from being governed or ruled by another country“, tal i com ho defineix el diccionari anglès de Cambridge. El primer ministre anglès tampoc en té cap dubte, la pregunta que han de formular els escocesos és: “vols que Escòcia sigui un estat independent?”.

Però és que fins i tot argumentar que ni tan sols Espanya és independent perquè depèn dels mandats de la UE, és molt fluix. ¿Algú em pot explicar què és la UE sinó una unió d’estats? ¿I el Parlament europeu? Està compost per diputats que han estat elegits en una circumscripció única estatal. ¿Cal que expliquem també què són la Comissió Europea i el Consell d’Europa? ¿De qui depenen?

Tinc la teoria que, en el fons, CiU no vol parlar d’independència no només per mantenir l’ambigüitat genètica sinó per desmarcar-se d’ERC. L’etiqueta de partit independentista no la volen. Li deixen a l’únic partit que fa més de 80 anys que la predica. És la seva manera d’allunyar-se’n i projectar-se a la societat com algú que ofereix quelcom nou, modern, actual, adaptat als temps que corren. Però no col·la, la paraula independència és tan actual i moderna com la paraula “tuitejar”. CiU està intentant fer el mateix que va passar quan tot el món deia “tripartit”, mentre els altres insistien en dir-se “Govern d’Entesa”.

I dic que l’estratègia de CiU de no fer servir la paraula independència se’ls pot girar en contra perquè potser de tant utilitzar “interdependència” els votants acabaran pensant que potser la federació tampoc vol tenir un grup parlamentari independent i que el que ens convé al país és que cap formació tingui majoria absoluta i que CiU sigui interdependent d’altres partits

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús