Arxiu de la categoria ‘General’

La primavera torna a ser notícia

divendres, 16/03/2012

El 5 de maig de 2003 Llorenç Gomis publicava un article memorable a La Vanguardia titulat “La primavera no es noticia”. El mestre de mestres del periodisme del nostre país trobava a faltar aquells dies en què les pàgines dels diaris explicaven que ja apareixien els primers brots de primavera. Es lamentava que, en el moment d’escriure l’article, la naturalesa apareixia als mitjans només per altres motius: pels canvis bruscs de temps, catàstrofes naturals, índexs preocupants de contaminació, etcètera. I concloïa: “La primavera no es noticia porque la belleza no es noticia. Los autores mismos, que antes se suponía que ofrecían belleza en sus palabras, ahora son valorados por el número de “copias” que venden.”

Cert, la bellesa no és tan atractiva com l’estadística, mediàticament parlant. La quantitat ocupa un lloc preferent per davant la qualitat. El que poc es devia imaginar Gomis és que la primavera sí que tornaria a ser notícia, però no en el sentit que ell reclamava.

Ara la primavera és notícia usant-la com a sinònim de revolució. Aquesta terminologia apareix a finals del 2010 amb les revoltes populars àrabs. Curiosament, aquestes revoltes van tenir lloc durant les estacions de la tardor i hivern. Tot i així, l’esperit de renaixença, de radicalitat (d’anar a l’arrel del problema) i de joventut que acompanyava a aquestes revoltes en contra de vells totalitarismes, va fer que se’n denominés la primavera àrab. Per tant, allò que s’associa amb la primavera no és per la bellesa que reclamava Gomis.

La primavera, doncs, torna a ser notícia. És tan notícia, que fins i tot se’n comença a fer un abús. Qualsevol acte reivindicatiu que vagi en contra d’un sistema establert, encara que sigui democràtic, se’l qualifica de primaveral. Així va passar a València. Ja veureu com no tardarem gaire a veure la paraula primavera acompanyant qualsevol actitud reivindicativa. Per exemple, la vaga general del 29 de març (llavors sí que ja serem primavera) serà la “Primavera laboral”. I així, anar posant exemples fins que un dia algun diari esportiu tituli “La primavera arbitral”. I quan la primavera estigui plenament instal·lada, llavors algú farà servir la tardor com a contraposició quan es vegi que les primaveres no donen el seu fruit. Tot plegat, una mostra de gran originalitat emparauladora de la realitat.

Si Llorenç Gomis fos viu, permeteu-me que sigui agosarat i temerari de suposar que publicaria un article que titularia: “Que la primavera deixi de ser notícia”.

El present ja és aquí

divendres, 14/10/2011

L’honorable Joan Manuel Tresserras va publicar el 10 d’octubre una lliçó extraordinària de periodisme en forma d’article en aquest diari. En l’edició impresa i en la prèmium online. El va titular “L’actualitat contra present“. El doctor Tresserras resumia en 806 paraules com els mitjans configuren el concepte d’actualitat. I arribava a la conclusió final que “El periodisme té, ara mateix, reptes immediats de molta envergadura. Com ara posar el bagatge professional i la nova tecnologia disponible al servei d’una més profunda, complexa i completa comprensió del present. Ens cal molta més claror per a tots els àmbits” (frase final que fa referència a un fragment del poema “Ara mateix” de M. M. Pol). O sigui, segons ell, el periodisme focalitza l’atenció, en excés, en un tipus d’informacions deixant obscura una part de la realitat “substancial de la vida col·lectiva”.

Totalment d’acord amb ell. Però amb alguns matisos. Tinc la impressió que, d’un temps ençà, alguns mitjans catalans (dels altres no en tinc prou coneixement) han il·luminat aquestes zones obscures. El mateix ARA, però també La Vanguardia, El Periódico o El Punt Avui han fet un pas endavant en el tractament de l’actualitat. I no només la premsa, sinó també ràdios i televisions com RAC1, Catalunya Ràdio o els canals de TVC han fet un esforç per no deixar-se endur només per aquesta actualitat que Tresserras denomina immediata, excepcional, espectacular i conflictiva. Hi ha, cada vegada més, la presència d’una realitat latent i amagada del nostre dia a dia que sura en aquests mitjans.

No negaré, però, que en alguns casos aquestes notícies acaben tenint, també, un tiny d’excepcionalitat, espectacularitat i/o conflictivitat. Però, probablement, és el peatge que han de pagar aquestes informacions per convertir-les en interessants per al públic. Tampoc podem obviar que, possiblement, la presència d’aquestes informacions són fruit de la situació de crisi actual que està mostrant una nova realitat molt crua i, per tant, noticiable. Finalment, hi pot haver un últim motiu que justifiqui la presència d’aquesta “més profunda, complexa i completa comprensió del present” i és la necessitat dels mitjans de reinventar-se en un context també de crisi mediàtica. O sigui, els diaris, ràdios i televisions han de diferenciar-se entre ells i la millor manera de fer-ho és amb un periodisme més reflexiu, analític i configurador d’una actualitat pròpia i no mimètica.

Finalment, voldria fer una altra reflexió sobre l’article del professor Tresserras. És cert que els criteris noticiosos dels mitjans giren al voltant d’aquests quatre factors: novetat, excepcionalitat, espectacularitat i conflictivitat. Com molt bé sap Tresserras, molt millor que jo, teòrics com Carl Warren o Galtung i Ruge fan una proposta ampliada d’aquests criteris. Però hi ha uns altres factors no tan “professionals” que condicionen què acabarà sent o no notícia. Hi ha també altres teòrics o teories com la del gatekeeper, l’agenda setting o la tematització que ens diuen que l’actualitat es configura per altres factors. Però aquest, potser, seria tema per a un altre article, oi Joan Manuel?

No n’hi ha per tant

diumenge, 25/09/2011

Quin escàndol s’ha muntat últimament amb dos casos de presumpta vulneració de la llibertat de premsa. Un, el dels drets de transmissió dels partits de futbol per part de les ràdios. I dos, l’accés al programa d’edició dels informatius de RTVE per part del seu consell d’administració. Voleu dir que n’hi ha per tant?

Per començar, trobo del tot lògic que les emissores de ràdio hagin de pagar per transmetre un partit de futbol. I ho trobo lògic des del moment que cap altre mitjà audiovisual, excepte aquell que n’ha comprat els drets, pot transmetre un partit. Si TV3 ha comprat els drets d’un partit, oi que no acceptem que l’emeti Tele 5, Antena 3 o Televisió de Palau de Plegamans? No permetre transmetre un partit en directe, si no en tens els drets, no és vulnerar cap llibertat de premsa. No, mentre als mitjans se’ls permeti entrar al camp lliurement i puguin informar d’allò que hi passa en els seus blocs informatius. ¿Oi que no es permet als mitjans transmetre altres esdeveniments als quals el públic hi accedeix pagant si no se’n tenen els drets? Tu pots fer la prèvia i la crònica d’un concert d’U2, però no el pots emetre. Aquestes són les regles del joc, ens agradin o no.

Una altra cosa, però, és com s’ha dut la negociació sobre aquesta qüestió entre Mediapro i les emissores. Les emissores tenen raó de queixar-se de les formes i dels preus que els exigeixen. Mediapro ha actuat d’una manera monopolística, amb uns criteris poc lògics i gens raonats. Malgrat el que he dit abans, a més, no es pot ignorar que hi ha una tradició històrica de transmissió de partits per part de les ràdios. La locució d’un partit no és el mateix que l’emissió d’unes imatges. Pensar que la ràdio fa la competència a la televisió, és una mica estúpid. La ràdio és més aviat un complement o una alternativa quan no tens possibilitats de veure el partit. Per tant, si es fa pagar a les emissores que es faci d’una manera raonable.

I tampoc trobo tan escandalosa la petició del consell d’administració de RTVE, amb els vots del PP i CiU, de poder tenir accés a l’iNews, el programa d’edició de textos de l’ens públic. I no ho trobo escandalós perquè no és tan greu mentre els membres d’aquests consells siguin comissaris polítics. El que és un escàndol és que els membres del consell siguin, a la pràctica, càrrecs escollits a dit pels partits. Mentre es permeti que això passi, és del tot normal que aquesta gent vulgui controlar com s’informa. Quina és, sinó, la seva funció? El que seria un atac a la llibertat de premsa seria que intervinguessin en el procés redaccional. O sigui, accedir a l’iNews no és el mateix que poder-lo manipular. Aquests programes es poden configurar perquè siguin només de consulta.

Insisteixo, aquests dos casos no són tan escandalosos perquè tenen l’empara legal i segueixen la lògica político-empresarial que tots plegats hem alimentat. Potser no són legítims, però són legals. Digueu-me conformista, però arriba un moment que cansa tant lluitar contra tantes injustícies que ja no t’escandalitzen i només et vénen ganes de seure el sofà, llegir una bona novel·la i desconnectar del circ que ens envolta.

 

Calgary 2011

diumenge, 28/08/2011

Aquests mesos, l’Ara Estiu ha publicat a diari un Foto Conte. Aquí us passo el meu:

El dimecres 24 de febrer de 1988 la calgary88.pngCatalina Mahó, de 25 anys, i Marçal Llucmajor, de 27 anys, estan asseguts un davant de l’altre agafats de la mà al vestuari del palau de gel de Calgary, al Canadà. Estan en silenci. Falta menys d’un quart d’hora per sortir a la pista a disputar la final de patinatge artístic contra les parelles russa i sueca.

Finalment, la Catalina fa el pas que probablement ha assajat més que les piruetes de la pista: “te casaries amb jo?” i en Marçal li contesta tan decidit que sembla que la resposta també la tingui ben apresa: “avui mos casem, si guanyem sa medalla d’or”.

Són els últims a sortir a la pista. Ja saben els resultats extraordinaris de la parella favorita, i últims campions olímpics, Natalia Bestemianova i Andrei Boukin, amb un 9,5. Però els suecs Hannah Strömberg i Stieg Andersen els passen al davant per poc, amb un 9,75. Són conscients que només els poden superar fent un exercici impecable. Perfecte.

Comença a sonar per megafonia Atlantis is callin (S.O.S. For Love) dels Modern Talking, tota una sorpresa pel públic. En sincronia i a màxima velocitat, en Marçal llença enlaire la Catalania amb una força increïble. A punt de caure, ell l’agafa i ella es fa la morta mentre fan una corba oberta agafant energia perquè finalment l’aixequi només amb una mà. Quan ella torna a posar els patins a la pista, fan com si discutissin. Al jurat es creuen mirades, sembla que els ha agradat. Però encara falta la figura final. Ella s’embala i s’acosta veloçment cap a ell, que roman quiet al mig de la pista. Ell l’encalça per la cintura i la torna a aixecar enlaire començant a donar voltes centrífugament mentre miren cap al sostre. Poc a poc, la tornada “Atlantis is calling, (S.O.S. For Love)” es va fonent mentre disminueix la velocitat dels patinadors que acaben abraçats al mig de la pista.

La crònica d’El Mundo Deportivo de l’endemà ho deixa clar: “la pareja balear demostró su estilo admirable, moderno y cautivador que les valió un 10 sobre 10”. La Catalina salta de nou sobre en Marçal, el torna a abraçar mentre plora i li trepitja un peu. El lliurament de medalles es demora més del compte. Sonen els himnes. La cara dels russos és un poema, saben que és la seva última olimpiada. Les sorpreses no s’acabaran aquí.

Quan sembla que la cerimònia s’ha acabat, un dels jutges de pista, el veterà canadenc Peter Islands, s’acosta cap a ells amb un micròfon en mà. El públic es posa dempeus i comença a aplaudir fervorosament quan Islands diu en anglès “Catalina i Marçal m’han demanat que els casi”. La televisió ho retransmet pels cinc continents. A falta dels anells, els nuvis s’intercanvien les medalles d’or mentre el jutge de pista acaba dient “que el gel que us acompanya no us glaci mai aquests cors tan ardents. Us declaro marit i muller”. I el públic esclata deixant anar l’aplaudiment més llarg i calent de les olimpiades d’hivern de Calgary 88.

Avui, 28 d’agost de 2011, en Marçal i la Catalina tornen a ser a Calgary per celebrar el 23è aniversari de casats. Després dels Jocs Olímpics, es van “tornar” a casar a la Catedral de Palma de Mallorca. Aquest any els seus fills Pere (en homenatge al jutge de pista que els va casar) i l’Aina, de 18 i 16 anys, ja no han volgut viatjar amb ells. Tenen millors coses a fer, entre d’altres, presumir del fet que els seus pares s’han convertit en protagonistes d’una de les cançons de l’últim disc del seu grup preferit, els Antònia Font. Des que es va publicar “Lamparetes”, els seus pares no han parat de ser entrevistats per diferents mitjans. Són més mediàtics ara que quan van ser campions olímpics.

Curiosament, la parella té entrades per anar a veure Carlos Santana que actua demà, el dia del seu aniversari, al Pengrowth Saddledome, ara Scotiabank Saddledome, el mateix escenari de la seva gesta. I diem “curiosament” perquè va ser amb un fragment de la cançó “Europa” de Santana que els joves patinadors, amb una altra actuació impressionant a les semifinals, es van plantar a la final de Calgary 88.

Estadística per a periodistes

dijous, 30/06/2011

Una de les notícies del dimecres 29 de juny, dia de sant Pere i sant Pau, és que en un referèndum d’independència el Sí guanyaria amb el 60,3% dels vots i el No obtindria el 39,7% amb una participació del 71,1%. Així ho reflecteix una enquesta a 2.500 persones del CEO. Tot i així, la majoria de mitjans han preferit titular d’una altra manera: “El 43% dels catalans votaría “sí” en un referèndum”. Així, o bastant semblant, titulen o subtitulen la majoria de digitals que he consultat, mireu:

ARA:Un 42,9% dels catalans votarien a favor de la independència i només un 28,2%, en contra

La Vanguardia: El 43% de los catalanes votaría sí a la independencia

Avui: Un 42,9% dels catalans votarien a favor de la independència; un 25,2% en contra, i un 23,3% s’abstindrien, segons l’última enquesta del CEO

El Periódico: El 43% dels catalans votarien a favor de la independència en un referèndum

ABC: Casi el 43% de catalanes voatría a favor de la independencia, según un sondeo del CEO

El País: Un 43% de los catalanes votarían a favor y un 28% en contra, según el sondeo de la Generalitat

El Mundo: Un 42,9% apoyaría la secesión, un 28,2% se opondría y un 23,3% no votaría

Tots aquests titulars són correctes i reflecteixen amb exactitud la dada del CEO. Menys exacte, per no dir gens exacte, és el titular que han repetit unes quantes vegades a “El Món a RAC1″ el matí del dia 30: “El sí a la independència obtindria un 43% dels vots”. I aquí és on hi ha el problema, la intepretació de les dades.

Estic convençut que, malgrat que els diaris han titulat correctament, la majoria de catalans es quedaran amb la idea que en un referèndum el Sí “només” tindria el 43% dels vots. Quan, en realitat, el CEO ens diu que hi hauria un 71,1% de gent que aniria a votar, dels quals, un 60,3% votaria que Sí i un 30,7% votaria que No. I aquestes són les dades que, de veritat, són importants. Només hi ha dos diaris, que jo hagi vist, que això ho expliquin en el cos de la notícia: l’ARA (en l’edició en paper, no en la digital) i l’AVUI/EL PUNT (almenys en l’edició digital, el paper no l’he pogut consultar).

També és cert que del 23,3% que diu que no votaria un 22% no ho faria perquè voldria preservar la unitat d’Espanya. Però fins i tot si aquests acabessin anant a votar en contra de la independència el Sí guanyaria amb més del 56% dels vots. I per què és important aquesta manera d’interpretar les dades? Doncs perquè en un referèndum real el que compta és quanta gent va a votar, la participació, i què voten els que voten (valgui la redundància).

La participació és important perquè la UE ha validat referèndums amb una participació superior al 50%. En el nostre cas estem parlant d’una participació superior al 70%. A més, això desmentiria algunes teories que diuen que a més participació menys independència. O sigui, hi ha qui diu que amb un 40% de particpació sí que guanyaria el Sí, però que amb més del 50% guanyaria el No. Això l’enquesta del CEO ho desmenteix.

I, per suposat, seria important saber què voten els que van a votar ja que la UE ha validat referèndums d’independència a partir de més del 55% de vots favorables al Sí. En el nostre cas, actualment, i segons l’enquesta, estaríem en el 60%. Per tant, tots aquells qui sempre han afirmat que només hauríem de convocar un referèndum quan es donessin les condicions per guanyar-lo ja no tindrien excusa per negar-ne la convocatòria.

Però em sembla que les coses continuaran com fins ara i els qui tenen el poder de decisió sobre la convocatòria d’un referèndum seguiran fent poc o gens cas a aquestes dades. De fet, fa gairebé un any la UOC ja va fer una enquesta similar a la del CEO, i jo em vaig veure obligat a escriure al meu blog personal una entrada també semblant a aquesta. Ja veieu el cas que em fan.

 

Interpretació, manipulació i tergiversació

divendres, 29/04/2011

La guerra psicodialecticomediàtica de Mourinho i Guardiola és digne d’una tesi doctoral. Una tesi que hauria de fer un doctorand llicenciat en Periodisme. Per començar cal acotar el període d’anàlisi. Jo suggereixo els anys que Guardiola estigui a la banqueta i només els partits en què el Barça s’enfronta amb els dirigits per Mourinho. Pel que fa a l’objecte d’anàlisi, em centraria emb els 4 diaris esportius de màxima difusió a l’Estat espanyol: Marca, As, Sport i Mundo Deportivo. D’aquests, agafaríem els diaris publicats dos dies abans i dos dies després del partit i ens fixaríem especialment amb les portades, editorials i totes les pàgines dedicades al partit. A part d’aquests dies, i com a cas excepcional d’estudi, complementari a l’altre, em centraria amb el tractament mediàtic de les semifinals de Champions. En aquest cas, afegiríem a l’estudi altres diaris de difusió general, de Madrid i Barcelona. I pel que fa a aquestes semifinals, analitzaria què es va dir a la rodes de premsa dels dos entrenadors i què van acabar destacant-ne els mitjans fent èmfasi en allò que no es va publicar i també allò que no es va preguntar per part dels mitjans.

Ara que tenim el període (quan) i l’objecte (què), ens caldria escollir la metodologia (com). Per triar aquesta metodologia, citaríem alguns llibres sobre l’anàlisi de continguts, teoria del periodisme, etcètera. Bastida la metodologia, i el marc teòric, començaríem l’anàlisi, no sense abans formular unes preguntes prèvies.

– Es fa una interpretació diferent des de Madrid que des de Barcelona?

– En quin grau podem considerar que aquesta interpretació és valorativa?

– Quin ús es fa de les paraules, com s’emparaula la realitat?

– A quines conclusions explícites i implícites s’arriba a cada mitjà?

– Quin grau de valoració positiva, negativa o neutre es fa de Guardiola i Mourinho?

– Quins són els temes més destacats?

– D’aquests temes, quins podem considerar estrícament esportius?

– Quines fonts d’informació es citen?

– Qui són els protagonistes de les notícies?

– Quin ús es fa de les matges?

– …?

I també hauríem de formular algunes hipòtesis que miraríem de demostrar. A la tesi exposaríem les dades que hem obtingut, diari per diari i partit a partit, però també fent una comparativa entre mitjans.

Finalment, explicaríem a quines conclusions hem arribat.

A hores d’ara, aquells qui heu llegit fins aquí, potser seríeu capaços de formular algunes d’aquestes hipòtesis i aventurar algunes conclusions. I potser també em diríeu que per arribar a aquestes conclusions tan evidents, no cal fer una tesi doctoral. I jo us diria que, a vegades, convé fer evidents les evidències.

Que demanin un desig

dimecres, 16/03/2011

Fa uns dies escrivia una entrada dedicada a uns estudiants de periodisme que estan fent una gran feina abans de sortir de la facultat. Doncs avui us vull passar, de nou, els enllaços d’uns alumnes que han creat uns blogs impressionants per seguir les Jornades Blanquerna de Comunicació que demà s’acaben.

Tenint en compte que són de primer curs i, per tant, amb moltes coses millorables, segueixo pensant que s’exagera molt a l’hora de jutjar els joves universitaris. Si mantenen aquesta il·lusió per la professió i les ganes de treballar, poden desitjar i aconseguir els desitjos professionals que vulguin.

http://gent-b.blogspot.com/

http://metodeb.wordpress.com/

http://seminari414.jimdo.com/sobre-nosaltres-1/l-equip/

http://vlink404.wordpress.com/

http://revistarewind.wordpress.com/

http://medius9.wordpress.com

http://araiaqui.wordpress.com/

No és manipulació, és genètica

dijous, 24/02/2011

Certa cua ha portat el retoc que els dos diaris de més difusió d’Espanya han fet d’un suposat fora de joc del Barça. Ja sabeu de què parlo. Aquesta vegada la cosa, per dir-ho amb una paraula que engloba moltes opcions definidores, sembla que ha tingut molta repercussió. Potser perquè el director d’un d’aquests diaris s’ha dedicat a demanar perdó argumentant que es tractava d’un error. O sigui, ha estat notícia perquè han rectificat. Aquest és l’únic canvi substancial respecte les altres vegades.

Exacte! Les altres vegades. I és que, si no arriba a ser per la rectificació, no sé perquè ens n’hauríem de sorprendre. Només cal mirar l’APM? cada dimarts per adonar-nos que l’atac constant a tot allò que fem des de Catalunya és el pa de cada dia, doneu-nos senyor. La setmana passada ja vam tenir un altre exemple de lucidesa hispana. I així podríem anar tirant enrere, setmana rere setmana, fins arribar, per exemple, al tan enyorat 23F de fa 30 anys.

És per aquest motiu, per la constància, la periodicitat, la normalitat, l’agressivitat i la repetició de l’atac, que jo no m’atreveixo a qualificar-ho ni tan sols de manipulació. Perquè sigui manipulació cal que hi hagi (mala) intencionalitat, subrepció, distorsió premeditada de la realitat. Però estic convençut que no ho fan amb aquest voluntat manipuladora. No. A hores d’ara, després de tantes dècades de persecució, estic segur que ho fan de tot cor, convençuts d’estar actuant correctament. Que la seva és una actitud èticament irreprotxable. Que actuen a partir d’una convicció moral universal dictada per un instint genèticament inalterable.

Chikilicuatre Jump

dimarts , 15/02/2011

Es veu que Andreu Buenafuente es va emprenyar molt amb la incursió de Jimmy Jump a la gala dels Goya. No només ho va dir en directe sinó que l’endemà, en una entrevista a la seva cadena mare, la SER, va explicar que va estar a punt d’hostiar-lo. La veritat és que deu emprenyar bastant que t’interrompin d’aquesta manera.

Buenafuente, a la gala, va dir que que com a català se n’avergonyia. Al Twitter, a part dels elogis, també va rebre moltes crítiques per aquestes paraules ja que, una vegada més, els catalans havíem de demanar perdó. L’endemà a la ràdio va afegir que si almenys aquest personatge reivindiqués alguna cosa, potser tindria algun sentit el que fa. Però que, en realitat, només ho feia per “donar la nota”.

I jo vaig pensar que fer-ho per “donar la nota” ja té un sentit. En realitat, el que fa Jimmy Jump és jugar al mateix joc que juguen els que organitzen aquestes pseudoesdeveniments: fer-se notar. Si l’acadèmia del cinema espanyol va començar a lliurar aquests premis fa 25 anys és perquè ve veure la necessitat de fer-se notar davant el cinema nordamericà. La intenció dels Goya no és només premiar els seus membres, sinó sobretot fer propaganda mediàtica del cinema espanyol. Es calcula que més d’un 60% de les notícies que apareixen als mitjans són fruit de pseudoesdeveniments, o sigui, actes fets expressament per ser notícia.

Doncs bé, la finalitat de Jimmy Jump no és altra que ser un metapseudoesdeveniment (ho sento per l’emparaulament). O sigui, ser un pseudoesdeveniment dins el pseudoesdeveniment. Potser no és la seva intenció, però cada vegada que veig un saltador d’aquests en un acte penso que, en part, posa en evidència el sistema de complicitats entre els mitjans i els autors d’un pseudoesdeveniment.

I la pregunta que em vaig formular després de sentir Andreu Buenafuente va ser: ¿I Chikilicuatre, personatge creat pel Terrat del senyor Buenafuente, no va ser inventat per donar la nota en el pseudoesdeveniment d’Eurovisión?

Twitter és un cafeteria

dilluns, 14/02/2011

twitcafetria.jpg És sorprenent com dues eines d’empreses privades, Twitter i Facebook, s’han convertit en un apèndix del Periodisme. Els mitjans de comunicació, cada vegada més, utilitzen els seus nombrosos perfils d’aquestes xarxes socials per difondre els seus continguts. Fa només 5 anys això era impensable. De fet, a hores d’ara encara em sorprèn. Insisteixo, són dues empreses privades a les quals els mitjans fan propaganda cada dia convertint-les en imprescindibles per estar del tot informats.

Ara, que el Twitter i el Facebook serveixin per difondre continguts periodístics no vol dir que penjar-hi informació sigui fer periodisme. El periodisme és una professió, un ofici. Aquest ofici el fan periodistes que treballen en empreses, o per compte propi, però amb la finalitat de ser emesos o publicats per empreses editores. O sigui, al darrere del periodisme hi ha una intencionalitat no només informativa sinó també comercial.

Per tant, que un particular pengi informació per compte propi, per més exclusiva que sigui, no està fent periodisme. Fins i tot m’atreviria a dir que ni tan sols li fa la competència sinó que, en tot cas, complementa la seva feina. Per tant, a mi m’agrada més aviat comparar el Twitter o el Facebook amb una cafeteria (digueu-ne “bar” si voleu).

Per què el Twitter és com una cafeteria? Per molts motius. Per començar, a una cafeteria també hi podem llegir la premsa, escoltar la ràdio o veure la tele. De fet, hi ha gent que només consumeix segons quins mitjans a les cafeteries. Doncs al Twitter passa el mateix, totes les ràdios, teles i diaris ens mantenen informats a través de les xarxes socials. Però no només això, sinó que a la cafeteria a la gent li agrada comentar les notícies d’actualitat. L’equivalent a les tertúlies de bar que fan els avis ara els més joves les fan i segueixen a través d’internet. Un clar exemple és com es viu un partit de futbol al Twitter i al bar, per exemple.

El Twitter també em recorda l’ambient de bar, de cafeteria, amb tot allò que té a veure amb les xafarderies o confessions més íntimes. És en aquests ambients, com també passa a les perruqueries, on més bugada es fa. Els rumors hi campen que dóna gust. Pel que fa a les confessions íntimes, ¿quantes vegades hem vist al cinema un client amb unes quantes copes de més explicant-li al cambrer les seves penes? Al Twitter sovint llegim confessions de molta gent que sembla que s’hagi begut uns quants cubates abans d’escriure.

I pel que fa a comunicar exclusives, tampoc és res que no hàgim vist abans. Ara amb un clic pots donar a conèixer un esdeveniment del qual has estat testimoni. Però és que antes (que diuen al meu poble) us asseguro que la gent s’assabentava de les notícies abans que res al cafè del poble. ¿Per què us penseu que els periodistes hi passaven tantes hores? Només cal que llegiu Jesús Moncada per comprovar que tinc raó.

Així doncs, potser ja seria hora de començar a desmitificar això de les xarxes socials i de proclamar la mort del periodisme. I si algú no està d’acord amb mi, cosa molt probable tenint en compte que no hi entenc gaire sobre el tema i veient els comentaris que rebo tot sovint, que m’enviï un DM a @enricxicoy i em deixo convidar a un tallat (amb sacarina, que estic a règim) i fem petar la xerrada una estona.