Arxiu de la categoria ‘Premsa’

Els rius mediàtics baixen tèrbols

divendres, 2/12/2011

Abans d’escriure aquest article aviso que he estat durant molts anys membre del Consell d’Administració de Manlleu Mitjans de Comunicació i que tinc unes oposicions aprovades a TVC. Ho dic per allò que ens explicava fa uns dies l’Empar Moliner en un excel·lent article a l’edició en paper d’aquest diari: “Qui té el cul llogat…“.

Segons s’ha fet públic, l’actual Consell d’administració de Manlleu Mitjans de Comunicació, presidit per l’alcalde, sembla ser que té pensat acomiadar quatre dels sis treballadors. Segons un comunicat escrit per aquests treballadors i col·laboradors d’elter.net, Ràdio Manlleu i El Ter, això pot suposar la mort d’un concepte de mitjans que havia aconseguit molt prestigi en l’àmbit comarcal. I fins i tot nacional: els mitjans de Manlleu han estat una escola per a molts periodistes que han fet grans carreres a mitjans de difusió més àmplia. I tenen raó.

Aquests últims anys, amb decisions de les quals n’he estat corresponsable, els mitjans de Manlleu ja han patit grans retallades i sacrifics per part dels seus treballadors. Sempre amb un objectiu: disminuir les despeses sense baixar la qualitat. No sé si ho vam aconseguir, però vam repetir moltes vegades que els mitjans públics són un patrimoni del poble i que tenen un funció social. Ara, tinc els meus dubtes de si realment tothom pensa el mateix.

I ho dubto perquè si veritablement es creu en uns mitjans públics de qualitat al servei d’un poble, i bona part d’una comarca, no es traspassa una línia vermella com aquesta. Entenc perfectament la preocupació de l’alcalde i l’equip de govern pel cost que suposen els mitjans de comunicació. I ho entenc perquè els nostres municipis, en particular, i el nostre país, en general, són víctimes del robatori més escandalós de la denominada “Europa democràtica”. Sóc conscient, també, que una cosa tan intangible, a vegades molesta, i sense un benefici aparent com són els mitjans, poden semblar més “tocables” que altres serveis més imprescindibles. Però no és cap exageració dir que la qualitat democràtica d’un país es mesura, també, per la qualitat i quantitat dels seus mitjans de comunicació.

A part del cas de Manlleu Mitjans de Comunicació, els de TV3 o la Televisió de l’Hospitalet de Llobregat són també dos exemples més del que està passant amb els mitjans públics. Tot i que en el cas de TV3 caldria dedicar-hi un altre article ja que, malgrat la defensa acèrrima que faig de la seva qualitat i la seva funció nacional, també caldria que algú ens expliqués si s’han invertit prou bé tots els diners. Sí, són exemples de les conseqüències d’aquesta crisi i de l’espoli fiscal que la Presidenta del Parlament vol silenciar. Però si no vigilem i no ho denunciem, poden ser també conseqüència d’una cosa pitjor: l’absència d’una autèntica cultura democràtica.

El present ja és aquí

divendres, 14/10/2011

L’honorable Joan Manuel Tresserras va publicar el 10 d’octubre una lliçó extraordinària de periodisme en forma d’article en aquest diari. En l’edició impresa i en la prèmium online. El va titular “L’actualitat contra present“. El doctor Tresserras resumia en 806 paraules com els mitjans configuren el concepte d’actualitat. I arribava a la conclusió final que “El periodisme té, ara mateix, reptes immediats de molta envergadura. Com ara posar el bagatge professional i la nova tecnologia disponible al servei d’una més profunda, complexa i completa comprensió del present. Ens cal molta més claror per a tots els àmbits” (frase final que fa referència a un fragment del poema “Ara mateix” de M. M. Pol). O sigui, segons ell, el periodisme focalitza l’atenció, en excés, en un tipus d’informacions deixant obscura una part de la realitat “substancial de la vida col·lectiva”.

Totalment d’acord amb ell. Però amb alguns matisos. Tinc la impressió que, d’un temps ençà, alguns mitjans catalans (dels altres no en tinc prou coneixement) han il·luminat aquestes zones obscures. El mateix ARA, però també La Vanguardia, El Periódico o El Punt Avui han fet un pas endavant en el tractament de l’actualitat. I no només la premsa, sinó també ràdios i televisions com RAC1, Catalunya Ràdio o els canals de TVC han fet un esforç per no deixar-se endur només per aquesta actualitat que Tresserras denomina immediata, excepcional, espectacular i conflictiva. Hi ha, cada vegada més, la presència d’una realitat latent i amagada del nostre dia a dia que sura en aquests mitjans.

No negaré, però, que en alguns casos aquestes notícies acaben tenint, també, un tiny d’excepcionalitat, espectacularitat i/o conflictivitat. Però, probablement, és el peatge que han de pagar aquestes informacions per convertir-les en interessants per al públic. Tampoc podem obviar que, possiblement, la presència d’aquestes informacions són fruit de la situació de crisi actual que està mostrant una nova realitat molt crua i, per tant, noticiable. Finalment, hi pot haver un últim motiu que justifiqui la presència d’aquesta “més profunda, complexa i completa comprensió del present” i és la necessitat dels mitjans de reinventar-se en un context també de crisi mediàtica. O sigui, els diaris, ràdios i televisions han de diferenciar-se entre ells i la millor manera de fer-ho és amb un periodisme més reflexiu, analític i configurador d’una actualitat pròpia i no mimètica.

Finalment, voldria fer una altra reflexió sobre l’article del professor Tresserras. És cert que els criteris noticiosos dels mitjans giren al voltant d’aquests quatre factors: novetat, excepcionalitat, espectacularitat i conflictivitat. Com molt bé sap Tresserras, molt millor que jo, teòrics com Carl Warren o Galtung i Ruge fan una proposta ampliada d’aquests criteris. Però hi ha uns altres factors no tan “professionals” que condicionen què acabarà sent o no notícia. Hi ha també altres teòrics o teories com la del gatekeeper, l’agenda setting o la tematització que ens diuen que l’actualitat es configura per altres factors. Però aquest, potser, seria tema per a un altre article, oi Joan Manuel?

Calgary 2011

diumenge, 28/08/2011

Aquests mesos, l’Ara Estiu ha publicat a diari un Foto Conte. Aquí us passo el meu:

El dimecres 24 de febrer de 1988 la calgary88.pngCatalina Mahó, de 25 anys, i Marçal Llucmajor, de 27 anys, estan asseguts un davant de l’altre agafats de la mà al vestuari del palau de gel de Calgary, al Canadà. Estan en silenci. Falta menys d’un quart d’hora per sortir a la pista a disputar la final de patinatge artístic contra les parelles russa i sueca.

Finalment, la Catalina fa el pas que probablement ha assajat més que les piruetes de la pista: “te casaries amb jo?” i en Marçal li contesta tan decidit que sembla que la resposta també la tingui ben apresa: “avui mos casem, si guanyem sa medalla d’or”.

Són els últims a sortir a la pista. Ja saben els resultats extraordinaris de la parella favorita, i últims campions olímpics, Natalia Bestemianova i Andrei Boukin, amb un 9,5. Però els suecs Hannah Strömberg i Stieg Andersen els passen al davant per poc, amb un 9,75. Són conscients que només els poden superar fent un exercici impecable. Perfecte.

Comença a sonar per megafonia Atlantis is callin (S.O.S. For Love) dels Modern Talking, tota una sorpresa pel públic. En sincronia i a màxima velocitat, en Marçal llença enlaire la Catalania amb una força increïble. A punt de caure, ell l’agafa i ella es fa la morta mentre fan una corba oberta agafant energia perquè finalment l’aixequi només amb una mà. Quan ella torna a posar els patins a la pista, fan com si discutissin. Al jurat es creuen mirades, sembla que els ha agradat. Però encara falta la figura final. Ella s’embala i s’acosta veloçment cap a ell, que roman quiet al mig de la pista. Ell l’encalça per la cintura i la torna a aixecar enlaire començant a donar voltes centrífugament mentre miren cap al sostre. Poc a poc, la tornada “Atlantis is calling, (S.O.S. For Love)” es va fonent mentre disminueix la velocitat dels patinadors que acaben abraçats al mig de la pista.

La crònica d’El Mundo Deportivo de l’endemà ho deixa clar: “la pareja balear demostró su estilo admirable, moderno y cautivador que les valió un 10 sobre 10”. La Catalina salta de nou sobre en Marçal, el torna a abraçar mentre plora i li trepitja un peu. El lliurament de medalles es demora més del compte. Sonen els himnes. La cara dels russos és un poema, saben que és la seva última olimpiada. Les sorpreses no s’acabaran aquí.

Quan sembla que la cerimònia s’ha acabat, un dels jutges de pista, el veterà canadenc Peter Islands, s’acosta cap a ells amb un micròfon en mà. El públic es posa dempeus i comença a aplaudir fervorosament quan Islands diu en anglès “Catalina i Marçal m’han demanat que els casi”. La televisió ho retransmet pels cinc continents. A falta dels anells, els nuvis s’intercanvien les medalles d’or mentre el jutge de pista acaba dient “que el gel que us acompanya no us glaci mai aquests cors tan ardents. Us declaro marit i muller”. I el públic esclata deixant anar l’aplaudiment més llarg i calent de les olimpiades d’hivern de Calgary 88.

Avui, 28 d’agost de 2011, en Marçal i la Catalina tornen a ser a Calgary per celebrar el 23è aniversari de casats. Després dels Jocs Olímpics, es van “tornar” a casar a la Catedral de Palma de Mallorca. Aquest any els seus fills Pere (en homenatge al jutge de pista que els va casar) i l’Aina, de 18 i 16 anys, ja no han volgut viatjar amb ells. Tenen millors coses a fer, entre d’altres, presumir del fet que els seus pares s’han convertit en protagonistes d’una de les cançons de l’últim disc del seu grup preferit, els Antònia Font. Des que es va publicar “Lamparetes”, els seus pares no han parat de ser entrevistats per diferents mitjans. Són més mediàtics ara que quan van ser campions olímpics.

Curiosament, la parella té entrades per anar a veure Carlos Santana que actua demà, el dia del seu aniversari, al Pengrowth Saddledome, ara Scotiabank Saddledome, el mateix escenari de la seva gesta. I diem “curiosament” perquè va ser amb un fragment de la cançó “Europa” de Santana que els joves patinadors, amb una altra actuació impressionant a les semifinals, es van plantar a la final de Calgary 88.

Estadística per a periodistes

dijous, 30/06/2011

Una de les notícies del dimecres 29 de juny, dia de sant Pere i sant Pau, és que en un referèndum d’independència el Sí guanyaria amb el 60,3% dels vots i el No obtindria el 39,7% amb una participació del 71,1%. Així ho reflecteix una enquesta a 2.500 persones del CEO. Tot i així, la majoria de mitjans han preferit titular d’una altra manera: “El 43% dels catalans votaría “sí” en un referèndum”. Així, o bastant semblant, titulen o subtitulen la majoria de digitals que he consultat, mireu:

ARA:Un 42,9% dels catalans votarien a favor de la independència i només un 28,2%, en contra

La Vanguardia: El 43% de los catalanes votaría sí a la independencia

Avui: Un 42,9% dels catalans votarien a favor de la independència; un 25,2% en contra, i un 23,3% s’abstindrien, segons l’última enquesta del CEO

El Periódico: El 43% dels catalans votarien a favor de la independència en un referèndum

ABC: Casi el 43% de catalanes voatría a favor de la independencia, según un sondeo del CEO

El País: Un 43% de los catalanes votarían a favor y un 28% en contra, según el sondeo de la Generalitat

El Mundo: Un 42,9% apoyaría la secesión, un 28,2% se opondría y un 23,3% no votaría

Tots aquests titulars són correctes i reflecteixen amb exactitud la dada del CEO. Menys exacte, per no dir gens exacte, és el titular que han repetit unes quantes vegades a “El Món a RAC1″ el matí del dia 30: “El sí a la independència obtindria un 43% dels vots”. I aquí és on hi ha el problema, la intepretació de les dades.

Estic convençut que, malgrat que els diaris han titulat correctament, la majoria de catalans es quedaran amb la idea que en un referèndum el Sí “només” tindria el 43% dels vots. Quan, en realitat, el CEO ens diu que hi hauria un 71,1% de gent que aniria a votar, dels quals, un 60,3% votaria que Sí i un 30,7% votaria que No. I aquestes són les dades que, de veritat, són importants. Només hi ha dos diaris, que jo hagi vist, que això ho expliquin en el cos de la notícia: l’ARA (en l’edició en paper, no en la digital) i l’AVUI/EL PUNT (almenys en l’edició digital, el paper no l’he pogut consultar).

També és cert que del 23,3% que diu que no votaria un 22% no ho faria perquè voldria preservar la unitat d’Espanya. Però fins i tot si aquests acabessin anant a votar en contra de la independència el Sí guanyaria amb més del 56% dels vots. I per què és important aquesta manera d’interpretar les dades? Doncs perquè en un referèndum real el que compta és quanta gent va a votar, la participació, i què voten els que voten (valgui la redundància).

La participació és important perquè la UE ha validat referèndums amb una participació superior al 50%. En el nostre cas estem parlant d’una participació superior al 70%. A més, això desmentiria algunes teories que diuen que a més participació menys independència. O sigui, hi ha qui diu que amb un 40% de particpació sí que guanyaria el Sí, però que amb més del 50% guanyaria el No. Això l’enquesta del CEO ho desmenteix.

I, per suposat, seria important saber què voten els que van a votar ja que la UE ha validat referèndums d’independència a partir de més del 55% de vots favorables al Sí. En el nostre cas, actualment, i segons l’enquesta, estaríem en el 60%. Per tant, tots aquells qui sempre han afirmat que només hauríem de convocar un referèndum quan es donessin les condicions per guanyar-lo ja no tindrien excusa per negar-ne la convocatòria.

Però em sembla que les coses continuaran com fins ara i els qui tenen el poder de decisió sobre la convocatòria d’un referèndum seguiran fent poc o gens cas a aquestes dades. De fet, fa gairebé un any la UOC ja va fer una enquesta similar a la del CEO, i jo em vaig veure obligat a escriure al meu blog personal una entrada també semblant a aquesta. Ja veieu el cas que em fan.

 

Dependents de la independència

divendres, 15/04/2011

El Portaveu del Govern i Secretari defoto(5).JPG Presidència, Quico Homs, va explicar el dijous 14 d’abril quina és l’actual política comunicativa de la Generalitat de Catalunya. Ho va fer al nou Auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna (per cert, algun mitjà, com ara l’ARA, ja s’han afanyat a destacar que ho va fer en un centre privat).

Homs va voler donar tres idees bàsiques, la primera és que el Govern ha d’explicar la feina que fa. La segona, que sobretot ha de comunicar un relat, una mirada, de país explicant què som i què volem ser. Aquestes dues primeres comunicacions s’han de fer tenint en compte que no es pot ser neutral. El tercer missatge que va voler transmetre és que tot això s’ha de fer amb el suport dels mitjans, especialment els públics que han de ser potents i de qualitat.

De tot plegat, però, jo em quedo amb el concepte del “relat” que el Govern vol construir. Aquest, com el mateix Homs va voler destacar, és el principal objectiu de tot govern. Per ell, el seu relat es basa en una idea clara: Catalunya és una nació i ha d’actuar com a tal, però sense un estat propi que li doni suport.

I aquí és on em va venir al cap la consulta independentista del 10 d’abril, que culminava un procés que havia començat fa un any i mig. La independència de Catalunya ja forma part del nostre relat nacional. El propi Homs no va poder evitar fer-hi referència. Sé que l’actual Secretari de Presidència, i bona part de l’equip més proper a Artur Mas, ell inclòs, saben que el final del seu relat passa inevitablement per aconseguir que Catalunya tingui un Estat propi.

Vulguin, o no, els altres partits polítics i molts mitjans de comunicació, a Catalunya només hi ha un autèntic debat de fons: ens cal o no ser independents? Tots els altres temes deriben d’aquest o hi fan cap. La bel·ligerància demostrada per alguns diaris, ràdios i televisions així ho demostren. Fa uns anys, no fa tants, aquest tema ni tan sols existia. I aquest ha estat el gran èxit de les consultes i, perquè negar-ho, de la persistència d’uns quants que fa temps que intentem posar la independència en el centre del debat. Ara només en falta pujar un esglaó, no cal que us digui quin és, oi?

Això no és normal

dimarts , 1/03/2011

8EKG.jpg Aquest dilluns, l’últim dia de febrer del 2011, Vic va ser l’escenari de la primera presentació de la versió traduïda al català de La Vanguardia. Va ser un acte molt interessant i, efectivament, històric, tal i com va afirmar el periodista i professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna, Francesc-Marc Álvaro. Històric perquè per primera vegada, en els 130 anys d’història del rotatiu amb seu a Barcelona, els lectors podran llegir les seves pàgines també en català. El diari se seguirà escrivint majoritàriament en castellà i es traduïrà al català. Ara, també hi haurà alguns textos que els autors actuals escriuran, per separat, en les dues llengües. Però em temo que això serà minoritari i només apte, per suposat, per aquelles plomes que dominen els dos idiomes. De fet, La Vanguardia ja ha publicat alguns dels seus suplements en la nostra llengua i això li ha permès anar cobrant les ajudes que el Govern de Catalunya dóna per promocionar el català.

Alguns ja han escrit que l’únic motiu que ha dut al Conde de Godó a fer aquesta operació és de supervivència. O sigui, que sense l’edició en català el diari tendia a perdre diners i lectors. És probable que sigui cert, no ho sé. Ara, si aquest és el motiu és molt bon senyal. Potser fins i tot millor que si el motiu fos filantròpic ja que demostraria que amb la nostra llengua es pot fer negoci. De fet, l’ARA n’és un exemple i segur que en part és culpable de “l’acceleració” d’una estratègia llargament anunciada.

El professor Álvaro va dir que es resolia una anomalia i, per tant, “per fi fem normal allò que és real”. Coincideixo plenament amb ell, és normal que aquest diari es pugui llegir en català. Però no em negareu que tot plegat no és normal. Portem dècades vivint en una anomalia com a nació, si entenem com a normalitat que un poble es comuniqui amb la seva llengua, la pròpia, i no amb la imposada per una nació que no és la seva. Tot això del bilingüisme oficial no és res més que un intent de genocidi cultural. Una altra cosa, molt diferent, és que un poble se sàpiga expressar en més d’una llengua, com passa en la majoria de països civilitzats del món.

Per tant, per mi el normal seria que tots els mitjans fets des de Catalunya estiguessin escrits (o parlats) exclusivament en català. Això sense excloure, per suposat, que la resta de mitjans internacionals, inclosos els espanyols, també es poguessin comprar o consumir, com es poden comprar o consumir ara el NY Times o Le Figaro.

Així que el pas que ara fa La Vanguardia és un gran pas, és una molt bona notícia. I, claramant, ens acosta cap a una certa normalitat. Per fi podrem llegir alguns dels nostres autors preferits, algunes de les millors plomes del país, en la nostra i la seva llengua. Però, sincerament, distem força de ser un país normal.

Twitter és un cafeteria

dilluns, 14/02/2011

twitcafetria.jpg És sorprenent com dues eines d’empreses privades, Twitter i Facebook, s’han convertit en un apèndix del Periodisme. Els mitjans de comunicació, cada vegada més, utilitzen els seus nombrosos perfils d’aquestes xarxes socials per difondre els seus continguts. Fa només 5 anys això era impensable. De fet, a hores d’ara encara em sorprèn. Insisteixo, són dues empreses privades a les quals els mitjans fan propaganda cada dia convertint-les en imprescindibles per estar del tot informats.

Ara, que el Twitter i el Facebook serveixin per difondre continguts periodístics no vol dir que penjar-hi informació sigui fer periodisme. El periodisme és una professió, un ofici. Aquest ofici el fan periodistes que treballen en empreses, o per compte propi, però amb la finalitat de ser emesos o publicats per empreses editores. O sigui, al darrere del periodisme hi ha una intencionalitat no només informativa sinó també comercial.

Per tant, que un particular pengi informació per compte propi, per més exclusiva que sigui, no està fent periodisme. Fins i tot m’atreviria a dir que ni tan sols li fa la competència sinó que, en tot cas, complementa la seva feina. Per tant, a mi m’agrada més aviat comparar el Twitter o el Facebook amb una cafeteria (digueu-ne “bar” si voleu).

Per què el Twitter és com una cafeteria? Per molts motius. Per començar, a una cafeteria també hi podem llegir la premsa, escoltar la ràdio o veure la tele. De fet, hi ha gent que només consumeix segons quins mitjans a les cafeteries. Doncs al Twitter passa el mateix, totes les ràdios, teles i diaris ens mantenen informats a través de les xarxes socials. Però no només això, sinó que a la cafeteria a la gent li agrada comentar les notícies d’actualitat. L’equivalent a les tertúlies de bar que fan els avis ara els més joves les fan i segueixen a través d’internet. Un clar exemple és com es viu un partit de futbol al Twitter i al bar, per exemple.

El Twitter també em recorda l’ambient de bar, de cafeteria, amb tot allò que té a veure amb les xafarderies o confessions més íntimes. És en aquests ambients, com també passa a les perruqueries, on més bugada es fa. Els rumors hi campen que dóna gust. Pel que fa a les confessions íntimes, ¿quantes vegades hem vist al cinema un client amb unes quantes copes de més explicant-li al cambrer les seves penes? Al Twitter sovint llegim confessions de molta gent que sembla que s’hagi begut uns quants cubates abans d’escriure.

I pel que fa a comunicar exclusives, tampoc és res que no hàgim vist abans. Ara amb un clic pots donar a conèixer un esdeveniment del qual has estat testimoni. Però és que antes (que diuen al meu poble) us asseguro que la gent s’assabentava de les notícies abans que res al cafè del poble. ¿Per què us penseu que els periodistes hi passaven tantes hores? Només cal que llegiu Jesús Moncada per comprovar que tinc raó.

Així doncs, potser ja seria hora de començar a desmitificar això de les xarxes socials i de proclamar la mort del periodisme. I si algú no està d’acord amb mi, cosa molt probable tenint en compte que no hi entenc gaire sobre el tema i veient els comentaris que rebo tot sovint, que m’enviï un DM a @enricxicoy i em deixo convidar a un tallat (amb sacarina, que estic a règim) i fem petar la xerrada una estona.

L’ARA a examen

dissabte, 22/01/2011

En motiu del número 5o l’ARA ha decidit obrir un compte defoto.JPG correu perquè els lectors puguin suggerir alguns canvis (retocs@ara.cat). Fa uns dies, 10 número abans del 50, jo ja en vaig proposar alguns en aquesta entrada. Coincidint en el temps amb aquesta posada a examen de l’edició del diari, vaig decidir posar una pàgina del número 42 a l’examen dels meus estudiants de Periodisme de la Facultat de Comunicació Blanquerna. Es tracta d’un text de Ferran Casas sobre els passos que estava fent el PSC per ubicar-se en el nou panorama polític de després de les eleccions. Els alumnes d’Introducció al Periodisme havien d’identificar com estaven atribuïdes i citades les fontes, dir-me quins eren els elements estètics de la pàgina i també saber-me explicar de quin gènere periodístic es tracta, segons els havíem explicat a classe. Aquesta foto de la dreta és d’un moment de la correcció.

Una altra de les preguntes, la primera, anava sobre les rutines periodístiques i la figura del Gatekeeper. La pregunta parteix d’un fragment d’un text de Llorenç Gomis titulat “Cuando una noticia no dura publicat a La Vanguardia el 27 de gener del 2003. Aquí us deixo la cita de Gomis, mestre de mestres del Periodisme. A partir d’ara procuraré, de tant en tant, anar publicant algunes de les cites més destacades del món de periodisme que a mi em serveixen a les classes per definir millor aquest ofici:

Lo mas tradicional es pensar en el periodista. Se lo imaginan como una persona que trabaja en un diario y “sale” a buscar la noticia cualquiera sobre cualquier tema y dispone de un espacio para meterla en él por su cuenta y riesgo.”

No es así. El periodista trabaja en una sección y tiene un jefe, que antes de empezar le puede ya indicar qué acto, suceso o noticia debe cubrir. En su mesa puede encontrar también diez piezas por cada una que tendrá sitio en el diario. Pero, además, y sobre todo, depende de alguien que antes que él ha escrito la noticia y hasta programado el hecho que la noticia describe: es la fuente informativa”.

El millor diari de l’any

dissabte, 1/01/2011

El d’avui és un dels diaris que més m’agrada, per no dir el que més, de tot l’any. És aquell exemplar que es va publicar ahir, últim dia de l’any, i que es va escriure el dia 30. I m’agrada perquè està bé que tres vegades a l’any, per Sant Esteve, el divendres Sant i Cap d’Any, no m’hagi de preocupar per anar a buscar el diari. A més, sol ser un exemplar molt treballat, de balanç de l’any que s’acaba i de pronòstics pel que comença, i realment necessites dos dies per llegir-lo.

També m’agrada perquè és un dels tres dies de l’any en què els llibreters i quiosquers poden descansar. Només aquells qui tenen algun negoci vinculat amb la premsa saben què significa haver d’obrir 362 dies a l’any a partir de les 8h., o abans, del matí.

Precisament el dia 30, el dia que s’escrivia el diari d’avui, vaig entrar tard a la meva llibreria de referència, eren les 12h. tocades, i vaig veure que només quedava un diari (si excloc els esportius i algun espanyolista). Era un ARA. El noi que anava davant meu se’l va quedar. Vaig pensar “millor que se’l quedi ell, jo ja l’he llegit a l’iPad i, a més, encara no he rebut els tiquets de la subscripció”. El client s’acosta a la propiterària de la llibreria i, de lluny, vaig sentir aquesta conversa:

– Només et queda l’ARA?

– Sí. Aquests dies de festes sembla que corre més gent per Torelló i s’acaben molt aviat. Però si en demanem més quan ens els portin llavors ja no els vendrem.

– I què tal l’ARA, es ven?

– La veritat és que sí. De moment ens n’envien molts i es venen tots.

– I t’agrada?

– A mi sí!

– Doncs a mi no sé… No m’acaba de convèncer. Trobo que té molta opinió, però hi trobo a faltar notícies.

– Bé, això és el que busquen. És un diari més d’anàlisi i reflexió i per això hi ha molta opinió.

– Sí, però sembla que si no et compres un altre diari no tens tota la informació. No sé si funcionarà.

– Però per crear un nou diari ple de notícies ja tens els altres. A més, si vols tenir les notícies ja les pots llegir per internet o a la ràdio te les repeteixen cada hora. Potser sí que costarà, però la seva aposta és clara.

– Sí, també tens raó. Vinga, adéu i Bon Any.

– Bon any!

Amb converses com aquesta encara valoro més la feina que fan els llibreters i quiosquers i per això que me n’alegro que en dies com avui puguin dormir fins tard.

Més val boig conegut

dijous, 30/12/2010

L’altre dia vaig rebre el correu electrònic d’un alt dirigent de la Generalitat que em donava la seva nova direcció i acabava dient “l’adreça de gencat quedarà desactivada demà”. És un dels molts càrrecs de confiança, d’aquells que apareixen al DOGC, que aquests últims dies de l’any han estat empaquetant els objectes del despatx prestat. Molts d’ells tornaran a les seves antigues feines, de les quals havien agafat una excedència. Mentrestant, hi ha altres persones que estan pendents del telèfon per rebre un càrrec dins alguna conselleria. Alguns d’ells fa 7 anys que estan asseguts davant el telèfon.

Entre aquests càrrecs del tripartit que pleguen n’hi ha alguns que han estat polèmics durant l’anterior legislatura per ser familiars directes de les persones que els havien nomenat. Ja sabeu: Manel Nadal nomenat per Quim Nadal i Apel·les Carod nomenat per Josep-Lluís Carod-Rovira. Alguns mitjans en van fer molta sang i s’hi van recrear fins a l’últim dia (llegiu les entrevistes que van fer a Carod-Rovira fa uns dies).

Doncs, la veritat, jo no hi he vist mai el problema. No veig cap diferència en nomenar un germà a fer-ho amb un amic de l’ànima, com ha passat sempre i passarà, i està passant, ara amb el nou govern convergent. Per això són càrrecs de confiança, oi? De fet, què millor que confiar amb algú tan proper com un germà, no? Una altra cosa seria, i això sí que és denunciable, muntar la pantomima d’unes oposicions a mida perquè les guanyi algú de confiança i així ocupar de per vida aquella plaça. Això ha passat en tots els governs i no veig que se’n parli gaire.

Diuen que més val boig conegut que savi per conèixer. Per tant, és lògic que els consellers de la Generalitat nomenin per a certs càrrecs a tots els bojos que els envolten. En tot cas, el que haurien de fer els mitjans és jutjar els bojos per les seves bojeries i no per la sang que corre per les seves venes. O sigui, el que hem de jutjar és si el boig ha fet, o fa, bé la seva feina.

I és que l’endogàmia en la política és habitual i, al mateix temps, totalment lògica. Al final acaben sent els mateixos que van ocupant diferents càrrecs en diferents institucions ja que molts d’ells l’única feina que han tingut a la seva vida ha estat tenir un càrrec. Si a això hi afegim el fet que molta gent a qui li han ofert el càrrec l’ha refusat perquè prefereix el sou de l’empresa privada, o la tranquil·litat de l’anominat, fa que l’endogàmia en política sigui inevitable.

Per cert, la mateixa endogàmia que tant critiquen alguns periodistes la trobem en els mitjans de comunicació. Qualsevol periodista que acaba tenint un càrrec de responsabilitat en un mitjà vol tenir els periodistes de la seva corda a prop. I si entre aquests periodistes hi ha algun familiar, per què no li hauria d’oferir una feina? Ho trobo del tot normal. En tot cas, com passa amb els polítics, se li ha d’exigir que faci bé la seva feina.

Tot i així, no negaré que en el món del periodisme hi ha potser una mica més de cura a l’hora de tenir familiars a prop a la feina. De fet, són moltes les parelles que tots dos són periodistes i que treballen en mitjans diferents. Fins i tot hi ha uns quants directors de diari o presentadors de programa de ràdio o televisió que tenen la seva parella treballant en diaris, ràdios o teles de la competència. I és que, la veritat, potser ja n’hi ha prou de tenir un boig a casa que, a més, ens l’haguem de trobar cada dia a la feina, no?