Arxiu de la categoria ‘Ràdio’

Els rius mediàtics baixen tèrbols

divendres, 2/12/2011

Abans d’escriure aquest article aviso que he estat durant molts anys membre del Consell d’Administració de Manlleu Mitjans de Comunicació i que tinc unes oposicions aprovades a TVC. Ho dic per allò que ens explicava fa uns dies l’Empar Moliner en un excel·lent article a l’edició en paper d’aquest diari: “Qui té el cul llogat…“.

Segons s’ha fet públic, l’actual Consell d’administració de Manlleu Mitjans de Comunicació, presidit per l’alcalde, sembla ser que té pensat acomiadar quatre dels sis treballadors. Segons un comunicat escrit per aquests treballadors i col·laboradors d’elter.net, Ràdio Manlleu i El Ter, això pot suposar la mort d’un concepte de mitjans que havia aconseguit molt prestigi en l’àmbit comarcal. I fins i tot nacional: els mitjans de Manlleu han estat una escola per a molts periodistes que han fet grans carreres a mitjans de difusió més àmplia. I tenen raó.

Aquests últims anys, amb decisions de les quals n’he estat corresponsable, els mitjans de Manlleu ja han patit grans retallades i sacrifics per part dels seus treballadors. Sempre amb un objectiu: disminuir les despeses sense baixar la qualitat. No sé si ho vam aconseguir, però vam repetir moltes vegades que els mitjans públics són un patrimoni del poble i que tenen un funció social. Ara, tinc els meus dubtes de si realment tothom pensa el mateix.

I ho dubto perquè si veritablement es creu en uns mitjans públics de qualitat al servei d’un poble, i bona part d’una comarca, no es traspassa una línia vermella com aquesta. Entenc perfectament la preocupació de l’alcalde i l’equip de govern pel cost que suposen els mitjans de comunicació. I ho entenc perquè els nostres municipis, en particular, i el nostre país, en general, són víctimes del robatori més escandalós de la denominada “Europa democràtica”. Sóc conscient, també, que una cosa tan intangible, a vegades molesta, i sense un benefici aparent com són els mitjans, poden semblar més “tocables” que altres serveis més imprescindibles. Però no és cap exageració dir que la qualitat democràtica d’un país es mesura, també, per la qualitat i quantitat dels seus mitjans de comunicació.

A part del cas de Manlleu Mitjans de Comunicació, els de TV3 o la Televisió de l’Hospitalet de Llobregat són també dos exemples més del que està passant amb els mitjans públics. Tot i que en el cas de TV3 caldria dedicar-hi un altre article ja que, malgrat la defensa acèrrima que faig de la seva qualitat i la seva funció nacional, també caldria que algú ens expliqués si s’han invertit prou bé tots els diners. Sí, són exemples de les conseqüències d’aquesta crisi i de l’espoli fiscal que la Presidenta del Parlament vol silenciar. Però si no vigilem i no ho denunciem, poden ser també conseqüència d’una cosa pitjor: l’absència d’una autèntica cultura democràtica.

El present ja és aquí

divendres, 14/10/2011

L’honorable Joan Manuel Tresserras va publicar el 10 d’octubre una lliçó extraordinària de periodisme en forma d’article en aquest diari. En l’edició impresa i en la prèmium online. El va titular “L’actualitat contra present“. El doctor Tresserras resumia en 806 paraules com els mitjans configuren el concepte d’actualitat. I arribava a la conclusió final que “El periodisme té, ara mateix, reptes immediats de molta envergadura. Com ara posar el bagatge professional i la nova tecnologia disponible al servei d’una més profunda, complexa i completa comprensió del present. Ens cal molta més claror per a tots els àmbits” (frase final que fa referència a un fragment del poema “Ara mateix” de M. M. Pol). O sigui, segons ell, el periodisme focalitza l’atenció, en excés, en un tipus d’informacions deixant obscura una part de la realitat “substancial de la vida col·lectiva”.

Totalment d’acord amb ell. Però amb alguns matisos. Tinc la impressió que, d’un temps ençà, alguns mitjans catalans (dels altres no en tinc prou coneixement) han il·luminat aquestes zones obscures. El mateix ARA, però també La Vanguardia, El Periódico o El Punt Avui han fet un pas endavant en el tractament de l’actualitat. I no només la premsa, sinó també ràdios i televisions com RAC1, Catalunya Ràdio o els canals de TVC han fet un esforç per no deixar-se endur només per aquesta actualitat que Tresserras denomina immediata, excepcional, espectacular i conflictiva. Hi ha, cada vegada més, la presència d’una realitat latent i amagada del nostre dia a dia que sura en aquests mitjans.

No negaré, però, que en alguns casos aquestes notícies acaben tenint, també, un tiny d’excepcionalitat, espectacularitat i/o conflictivitat. Però, probablement, és el peatge que han de pagar aquestes informacions per convertir-les en interessants per al públic. Tampoc podem obviar que, possiblement, la presència d’aquestes informacions són fruit de la situació de crisi actual que està mostrant una nova realitat molt crua i, per tant, noticiable. Finalment, hi pot haver un últim motiu que justifiqui la presència d’aquesta “més profunda, complexa i completa comprensió del present” i és la necessitat dels mitjans de reinventar-se en un context també de crisi mediàtica. O sigui, els diaris, ràdios i televisions han de diferenciar-se entre ells i la millor manera de fer-ho és amb un periodisme més reflexiu, analític i configurador d’una actualitat pròpia i no mimètica.

Finalment, voldria fer una altra reflexió sobre l’article del professor Tresserras. És cert que els criteris noticiosos dels mitjans giren al voltant d’aquests quatre factors: novetat, excepcionalitat, espectacularitat i conflictivitat. Com molt bé sap Tresserras, molt millor que jo, teòrics com Carl Warren o Galtung i Ruge fan una proposta ampliada d’aquests criteris. Però hi ha uns altres factors no tan “professionals” que condicionen què acabarà sent o no notícia. Hi ha també altres teòrics o teories com la del gatekeeper, l’agenda setting o la tematització que ens diuen que l’actualitat es configura per altres factors. Però aquest, potser, seria tema per a un altre article, oi Joan Manuel?

No n’hi ha per tant

diumenge, 25/09/2011

Quin escàndol s’ha muntat últimament amb dos casos de presumpta vulneració de la llibertat de premsa. Un, el dels drets de transmissió dels partits de futbol per part de les ràdios. I dos, l’accés al programa d’edició dels informatius de RTVE per part del seu consell d’administració. Voleu dir que n’hi ha per tant?

Per començar, trobo del tot lògic que les emissores de ràdio hagin de pagar per transmetre un partit de futbol. I ho trobo lògic des del moment que cap altre mitjà audiovisual, excepte aquell que n’ha comprat els drets, pot transmetre un partit. Si TV3 ha comprat els drets d’un partit, oi que no acceptem que l’emeti Tele 5, Antena 3 o Televisió de Palau de Plegamans? No permetre transmetre un partit en directe, si no en tens els drets, no és vulnerar cap llibertat de premsa. No, mentre als mitjans se’ls permeti entrar al camp lliurement i puguin informar d’allò que hi passa en els seus blocs informatius. ¿Oi que no es permet als mitjans transmetre altres esdeveniments als quals el públic hi accedeix pagant si no se’n tenen els drets? Tu pots fer la prèvia i la crònica d’un concert d’U2, però no el pots emetre. Aquestes són les regles del joc, ens agradin o no.

Una altra cosa, però, és com s’ha dut la negociació sobre aquesta qüestió entre Mediapro i les emissores. Les emissores tenen raó de queixar-se de les formes i dels preus que els exigeixen. Mediapro ha actuat d’una manera monopolística, amb uns criteris poc lògics i gens raonats. Malgrat el que he dit abans, a més, no es pot ignorar que hi ha una tradició històrica de transmissió de partits per part de les ràdios. La locució d’un partit no és el mateix que l’emissió d’unes imatges. Pensar que la ràdio fa la competència a la televisió, és una mica estúpid. La ràdio és més aviat un complement o una alternativa quan no tens possibilitats de veure el partit. Per tant, si es fa pagar a les emissores que es faci d’una manera raonable.

I tampoc trobo tan escandalosa la petició del consell d’administració de RTVE, amb els vots del PP i CiU, de poder tenir accés a l’iNews, el programa d’edició de textos de l’ens públic. I no ho trobo escandalós perquè no és tan greu mentre els membres d’aquests consells siguin comissaris polítics. El que és un escàndol és que els membres del consell siguin, a la pràctica, càrrecs escollits a dit pels partits. Mentre es permeti que això passi, és del tot normal que aquesta gent vulgui controlar com s’informa. Quina és, sinó, la seva funció? El que seria un atac a la llibertat de premsa seria que intervinguessin en el procés redaccional. O sigui, accedir a l’iNews no és el mateix que poder-lo manipular. Aquests programes es poden configurar perquè siguin només de consulta.

Insisteixo, aquests dos casos no són tan escandalosos perquè tenen l’empara legal i segueixen la lògica político-empresarial que tots plegats hem alimentat. Potser no són legítims, però són legals. Digueu-me conformista, però arriba un moment que cansa tant lluitar contra tantes injustícies que ja no t’escandalitzen i només et vénen ganes de seure el sofà, llegir una bona novel·la i desconnectar del circ que ens envolta.

 

Estadística per a periodistes

dijous, 30/06/2011

Una de les notícies del dimecres 29 de juny, dia de sant Pere i sant Pau, és que en un referèndum d’independència el Sí guanyaria amb el 60,3% dels vots i el No obtindria el 39,7% amb una participació del 71,1%. Així ho reflecteix una enquesta a 2.500 persones del CEO. Tot i així, la majoria de mitjans han preferit titular d’una altra manera: “El 43% dels catalans votaría “sí” en un referèndum”. Així, o bastant semblant, titulen o subtitulen la majoria de digitals que he consultat, mireu:

ARA:Un 42,9% dels catalans votarien a favor de la independència i només un 28,2%, en contra

La Vanguardia: El 43% de los catalanes votaría sí a la independencia

Avui: Un 42,9% dels catalans votarien a favor de la independència; un 25,2% en contra, i un 23,3% s’abstindrien, segons l’última enquesta del CEO

El Periódico: El 43% dels catalans votarien a favor de la independència en un referèndum

ABC: Casi el 43% de catalanes voatría a favor de la independencia, según un sondeo del CEO

El País: Un 43% de los catalanes votarían a favor y un 28% en contra, según el sondeo de la Generalitat

El Mundo: Un 42,9% apoyaría la secesión, un 28,2% se opondría y un 23,3% no votaría

Tots aquests titulars són correctes i reflecteixen amb exactitud la dada del CEO. Menys exacte, per no dir gens exacte, és el titular que han repetit unes quantes vegades a “El Món a RAC1″ el matí del dia 30: “El sí a la independència obtindria un 43% dels vots”. I aquí és on hi ha el problema, la intepretació de les dades.

Estic convençut que, malgrat que els diaris han titulat correctament, la majoria de catalans es quedaran amb la idea que en un referèndum el Sí “només” tindria el 43% dels vots. Quan, en realitat, el CEO ens diu que hi hauria un 71,1% de gent que aniria a votar, dels quals, un 60,3% votaria que Sí i un 30,7% votaria que No. I aquestes són les dades que, de veritat, són importants. Només hi ha dos diaris, que jo hagi vist, que això ho expliquin en el cos de la notícia: l’ARA (en l’edició en paper, no en la digital) i l’AVUI/EL PUNT (almenys en l’edició digital, el paper no l’he pogut consultar).

També és cert que del 23,3% que diu que no votaria un 22% no ho faria perquè voldria preservar la unitat d’Espanya. Però fins i tot si aquests acabessin anant a votar en contra de la independència el Sí guanyaria amb més del 56% dels vots. I per què és important aquesta manera d’interpretar les dades? Doncs perquè en un referèndum real el que compta és quanta gent va a votar, la participació, i què voten els que voten (valgui la redundància).

La participació és important perquè la UE ha validat referèndums amb una participació superior al 50%. En el nostre cas estem parlant d’una participació superior al 70%. A més, això desmentiria algunes teories que diuen que a més participació menys independència. O sigui, hi ha qui diu que amb un 40% de particpació sí que guanyaria el Sí, però que amb més del 50% guanyaria el No. Això l’enquesta del CEO ho desmenteix.

I, per suposat, seria important saber què voten els que van a votar ja que la UE ha validat referèndums d’independència a partir de més del 55% de vots favorables al Sí. En el nostre cas, actualment, i segons l’enquesta, estaríem en el 60%. Per tant, tots aquells qui sempre han afirmat que només hauríem de convocar un referèndum quan es donessin les condicions per guanyar-lo ja no tindrien excusa per negar-ne la convocatòria.

Però em sembla que les coses continuaran com fins ara i els qui tenen el poder de decisió sobre la convocatòria d’un referèndum seguiran fent poc o gens cas a aquestes dades. De fet, fa gairebé un any la UOC ja va fer una enquesta similar a la del CEO, i jo em vaig veure obligat a escriure al meu blog personal una entrada també semblant a aquesta. Ja veieu el cas que em fan.

 

Dependents de la independència

divendres, 15/04/2011

El Portaveu del Govern i Secretari defoto(5).JPG Presidència, Quico Homs, va explicar el dijous 14 d’abril quina és l’actual política comunicativa de la Generalitat de Catalunya. Ho va fer al nou Auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna (per cert, algun mitjà, com ara l’ARA, ja s’han afanyat a destacar que ho va fer en un centre privat).

Homs va voler donar tres idees bàsiques, la primera és que el Govern ha d’explicar la feina que fa. La segona, que sobretot ha de comunicar un relat, una mirada, de país explicant què som i què volem ser. Aquestes dues primeres comunicacions s’han de fer tenint en compte que no es pot ser neutral. El tercer missatge que va voler transmetre és que tot això s’ha de fer amb el suport dels mitjans, especialment els públics que han de ser potents i de qualitat.

De tot plegat, però, jo em quedo amb el concepte del “relat” que el Govern vol construir. Aquest, com el mateix Homs va voler destacar, és el principal objectiu de tot govern. Per ell, el seu relat es basa en una idea clara: Catalunya és una nació i ha d’actuar com a tal, però sense un estat propi que li doni suport.

I aquí és on em va venir al cap la consulta independentista del 10 d’abril, que culminava un procés que havia començat fa un any i mig. La independència de Catalunya ja forma part del nostre relat nacional. El propi Homs no va poder evitar fer-hi referència. Sé que l’actual Secretari de Presidència, i bona part de l’equip més proper a Artur Mas, ell inclòs, saben que el final del seu relat passa inevitablement per aconseguir que Catalunya tingui un Estat propi.

Vulguin, o no, els altres partits polítics i molts mitjans de comunicació, a Catalunya només hi ha un autèntic debat de fons: ens cal o no ser independents? Tots els altres temes deriben d’aquest o hi fan cap. La bel·ligerància demostrada per alguns diaris, ràdios i televisions així ho demostren. Fa uns anys, no fa tants, aquest tema ni tan sols existia. I aquest ha estat el gran èxit de les consultes i, perquè negar-ho, de la persistència d’uns quants que fa temps que intentem posar la independència en el centre del debat. Ara només en falta pujar un esglaó, no cal que us digui quin és, oi?

La conya marinera

dimecres, 19/01/2011

Imaginem-nos que Fulanito truca una dia a Menganito, presentador d’un programa de ràdio d’humor que s’emet als migdies, fent-se passar per un vell amic d’universitat. Fulanito el trucar per donar-li ànims després d’assabentar-se que li havien censurat una trucada que havia fet en directe al regent del Reino de España. La conversa gira al voltant de les classes d’ètica de la universitat, i tal i Pasqual. En un moment de la conversa, quan Menganito ja està convençut que Fulanito és aquell vell amic de la universitat que fa anys que no veu, comencen a parlar de la direcció de la seva emissora. La cosa s’anima. I Fulanito li comença a demanar si el director l’ha cridat mai al despatx per renyar-lo per algun programa i Menganito, el presentador, li diu que sí i acaba renegant del director, de l’emissora i de la mare que els va parir a tots plegats. Finalment, Fulanito i Menganito s’acomiaden.

L’endemà, Fulanito, que presenta un programa matinal en un emissora musical i que en realitat no coneix de res a Menganito, emet fragments d’aquella conversa privada. I tots els membres del programa es pixen de riure en directe “ji, ji, ji, ja, ja, ja” (ho escric amb “j” perquè l’emissora és de Barcelona i a Barcelona molta gent riu amb la “j”). Menganito, quan se n’assabenta, truca emprenyadíssim a Fulanito i li diu que això no es fa, que no es poden gravar converses privades fent-se passar per un altre amb la intenció de treure-li una opinió contrària als seus superiors ja que això no té res a veure amb la llibertat d’expressió. Insisteix que aquesta actitud és èticament reprobable i que s’està plantejant denunciar-los per posar-se en la seva intimitat i emetre aquell fragment de la conversa sense el seu consentiment.

I ara imagineu-vos que tot això que he explicat fins ara és fals. Que en realitat Fulanito no ha trucat mai a Menganito i que no s’ha emès cap conversa. Però, en canvi, imaginem-nos, posem per cas, que un membre del programa d’humor de Menganito un dia truca a una jove periodista que acaba de sortir de la universitat i que treballa a la mateixa emissora. I suposem que li gasten una broma semblant a la que li fa Fulanito a Menganito, tot i que no acaba parlant malament del seu cap, i que l’emeten per antena sense el consentiment de la noia. I ara imagineu-vos que això últim que explico és cert i que no m’ho invento.