L’estació de metro més famosa de Barcelona, en obres

dijous, 18/08/2011

virreiamat.jpg

L’estació de Virrei Amat ha esdevingut l’estació de metro més famosa de la ciutat, gràcies a la perseverança del Mago Félix. Aprofitant les seves diverses col·laboracions radiofòniques ha insistit dia sí, dia també en la urgència de reformar una estació que pràcticament no ha patit canvis des del 1959, data en què es va posar en funcionament.  Tot i que els amants dels ferrocarrils  han tingut el luxe de gaudir d’una estació en estat original, els veïns de la zona, majoritàriament gent gran, han vist com la manca d’ascensors o escales mecàniques acabava sent un obstacle insalvable.

Afortunadament per a ells les coses estan a punt de canviar. Ja s’han iniciat les obres de reforma (o millor dit, d’adaptació) de l’estació, dotant-la d’ascensors, escales mecàniques i accessos adaptats. D’aquesta manera Virrei Amat se sumarà a la majoria d’estacions de la xarxa de metro, ja adaptades. Sospito que el retard en l’adaptació hagi estat derivat del projecte, finalment no dut a terme, de construir en aquell punt una estació a la línia groga, que passa a escassos metres.

Esperem que les obres d’adaptació d’estacions a PMR continuïn a d’altres estacions, i en especial als intercanviadors, actualment els principals punts negres de la xarxa de metro. Sembla poc raonable que s’hagin reformat estacions amb un passatge escàs i que, en canvi, estacions com Plaça de Sants, Espanya o Urquinaona siguin totalment inaccessibles per a les persones amb mobilitat reduïda.

 

 

No només són els senyals

dilluns, 25/07/2011

C352.jpg

Foto: Incorporació a la C-352 des de la C-251, en direcció Granollers.  El carril d’acceleració està a la baixada, al contrari del que la racionalitat marcaria.

Fa uns dies el diari en el qual aquest bloc està hostatjat va plantejar als seus lectors una interessant iniciativa: indicar tots aquells punts de la xarxa viària on la senyalètica fos confusa, incorrecta o directament inexistent. Aquesta va sorgir arran d’un estudi de la Fundació Racc on es mostraven un bon nombre de casos on la senyalització, més que ajudar, acabava complicant la vida als conductors.

Però no només són els senyals. Aquí tenim alguns exemples d’altres coses que també són clarament millorables:

La numeració de les carreteres. Aquest és probablement un dels aspectes pitjor resolts a les nostres carreteres. Bona part de la numeració prové de l’any 1939 quan es va idear un sistema de classificació molt enginyós, però en un context viari completament diferent a l’actual.  Per acabar-ho d’adobar, la Generalitat va implementar fa deu anys uns nous codis de carreteres allà on en tenia la titularitat. Es tracta d’un sistema amb molt de sentit comú, però que a la pràctica acaba generant confusió. Algú sap on és el km. 0 de la C-33, o el de la C-35? Per no parlar de la C-31, que apareix i desapareix del mapa de Catalunya.

La senyalització horitzontal. Molt sovint ens oblidem que aquesta senyalització és tant o més important que la vertical. Quants cops les ratlles pràcticament no es veuen, especialment en dies de pluja?  O quantes ratlles que limiten la incorporació a un altre carril esdevenen un punt on les retencions son perpètues o, pitjor, acaben generant un nombre important d’accidents?

La incongruència de les limitacions de velocitat. La senyalització vertical de les carreteres catalanes pel que fa a la velocitat no té absolutament res a veure amb la realitat de la via. Així ens podem trobar perfectament  carreteres on agafar la velocitat màxima permesa és clarament jugar-se la vida, i d’altres on són clarament inferiors a la velocitat òptima de la via. Cal una major coherència a l’hora de fixar les limitacions, ja que en cas contrari acaben sent generalment ignorades, o el que és pitjor, qui decideix seguir-les pot acabar provocant un accident.

Rotondes i altres elements de gestió de la mobilitat dubtosa utilitat:  fins fa un parell de dècades les rotondes eren quelcom anecdòtic en el panorama viari d’aquest país; actualment han esdevingut una plaga comparable al mosquit tigre o el musclo zebra. Intentar entrar a Girona pel sud, o a Tortosa per la C-42 suposa haver de travessar un mitja dotzena de  rotondes en poc més de dos quilòmetres. Probablement alguna d’elles estigui més que justificada, però algú s’ha posat a analitzar si els costos d’instal·lar-la (econòmics i socials) compensen els beneficis (econòmics i socials) de fer-ho?  I el mateix podríem dir de la profusió de plataformes sobre-elevades, coixins berlinesos i altres elements de reducció de la velocitat, que semblen destinats a promoure la renovació del parc de vehicles més que a protegir a vianants o d’altres vehicles.

No podem culpar en exclusiva als serveis de carreteres de totes aquestes deficiències. Bona part d’elles poden trobar-se en altres àmbits de la nostra vida quotidiana i que responen a un fet: la manca de cultura del manteniment que tenim en aquest país.  Fent una analogia amb els nostres habitatges: quants de nosaltres hem pagat centenars de milers d’euros per un pis o una casa, i en canvi ens hem passat dècades sense ni tan sols donar-hi una capa de pintura o revisant les aixetes?

Potser ara, que no hi ha massa diners al calaix, pot ser un bon moment per començar a revertir aquest vici, prioritzant el manteniment sobre la construcció de nous vials. És molt difícil trobar una altra política que, amb pocs diners, pugui donar tants fruits.

El que cal millorar a la R8

dissabte, 9/07/2011

stperpetua.JPG

Dies enrere vam comentar, i vam valorar molt favorablement, el fet d’haver posat en funcionament la línia R8 entre Granollers i  Martorell. Ara bé, també érem conscients de què la línia, que té una potencialitat fora de qualsevol dubte, naixia amb força limitacions. Algunes d’aquestes tenen difícil solució, però d’altres són senzillament incomprensibles. Anem a analitzar-les pas per pas:

1. La manca d’estacions entre Cerdanyola-Universitat i Mollet

Malgrat l’existència de municipis importants i de nombrosos polígons industrials i comercials  a pocs centenars de metres de la via, no s’ha posat en funcionament cap estació ni abaixador. És cert que en algun dels casos la construcció (o reforma en el cas de la del Baricentro) requeriria una forta inversió, però hi ha casos de jutjat de guàrdia, com és el cas de Santa Perpètua, on l’estructura de l’estació ja està feta i només caldria fer-hi un mínim condicionament.

2. Intercanviadors que no són tals

Tot i que aquest problema ja es ve arrastrant des de fa anys, no està de més recordar-lo:  hi ha estacions (més concretament la de Rubí i la de Sant Cugat) que haurien pogut funcionar com a intercanviadors però que a la pràctica no ho són. En tots dos casos, a més, es dóna la circumstància de què foren complement reconstruides fa pocs anys, sense que ningú es parés a pensar  que desplaçant-les uns centenars de metres podien connectar perfectament amb les estacions del Metro del Vallès. La realitat actual però és que cal fer un desplaçament llarg i precari en zones no urbanitzades. Probablement no siguem a temps de refer el nyap, però sí que es podrien dignificar els trams d’enllaç, fent-los segurs i agradables.

3.  Transbordaments eterns

La línia ha nascut connectant Martorell i Granollers. Hi ha però la intenció de què en un futur es perllongui fins a Vilafranca (pel sud) i Sant Celoni (pel nord). De moment, però, els usuaris d’aquestes zones hauran de fer un transbordament que, a hores d’ara no pot ser pitjor. Agafem un exemple:  suposem un usuari que vulgui anar de Cerdanyola-Universitat a Cardedeu.   Amb independència de l’hora en què l’agafi, haurà d’esperar mitja hora a Granollers-Centre. Aquest fet, juntament amb la baixa freqüència, provoca que una persona que surti de la UAB a les 17 hores arribi a l’estació de Cardedeu a les 18.49h (suposant que no existeixin retards). És a dir, gairebé dues hores per cobrir un trajecte que en cotxe es pot fer tranquilament en mitja hora. Val a dir, però, que aquest problema no es produeix en el recorregut oposat, ni entre Martorell i Vilafranca, on el transbordament es pot fer en pocs minuts.

4. La connexió amb els trens regionals.

Aquesta connexió és actualment inexistent, ja que en el cas del tram nord obliga a fer en molts casos dos transbordaments (a Sant Celoni i a Granollers), i en el cas del sud, senzillament, no hi passa cap tren.  La solució a aquest problema passa, a curt termini per o bé perllongar els serveis fins a Sant Celoni (i així de pas s’evita el problema anterior) o bé facilitar que més trens regionals s’aturin a Granollers. A llarg termini, però, la solució passaria per crear una línia de regionals que no creués Barcelona, i que de pas serviria per dotar servei de trens regionals a poblacions com Martorell, Vilafranca o El Vendrell.

 

Benvolgut Alcalde Trias

dimarts , 5/07/2011

carrilbus.jpg

 

Xavier Trias ja és alcalde de Barcelona. Amb ell s’inicia un nou mandat a la Plaça de Sant Jaume que pot suposar un trencament amb la política municipal de les darreres tres dècades. La gestió de la mobilitat, i especialment el transport públic ha estat un dels principals issues de l’anterior mandat, fins al punt de què una decisió vinculada al transport públic (el referèndum de la Diagonal) fou la tomba política de l’alcalde Hereu. A l’alcalde Trias se li presenten nombrosos reptes en aquesta àrea. N’he citat quatre:

1.- Bicing. Malgrat els nombrosos aspectes criticables del servei, aquest ha esdevingut un mitjà de transport quotidià a Barcelona i complementari a la resta de transport públic. Gràcies a ell molts barcelonins s’han passat a la bicicleta, probablement el mitjà de comunicació més eficient per cobrir distàncies relativament curtes. Seria un error doncs fer un pas enrere en la implantació del servei. Això no vol dir però que no calgui fer canvis. De fet el repte que se li planteja en aquesta legislatura és fer-lo més eficient, aconseguint que el coeficient de cobertura (el que aporten els usuaris sobre el total de despeses) quedi una mica per sota del coeficient de cobertura de la resta de transport públic.

2.- Tramvia per la Diagonal. Sé que és un tema políticament incorrecte, però el tramvia ha de passar per la Diagonal, ajuntant les dues xarxes ja existents. Aquesta és la millor solució i la que assegura que pugui fer-se de manera pràcticament immediata. Qualsevol altra alternativa, com esperar que hi arribi el metro o fer passar el tramvia per altres carrers, o bé està condemnada al fracàs o bé implica haver d’esperar dues dècades pel cap baix. En aquest cas han de ser els tècnics, i no pas els polítics, els qui hi diguin la seva. Malauradament ja hem vist en unes quantes ocasions els nefastos resultats que ha suposat fer massa cas als polítics en relació a les obres del tramvia.

3.-Metro nocturn. Aquí també cal ser políticament incorrecte. Hi ha millors alternatives al metro nocturn? Crec que sí: una xarxa d’autobusos nocturns que permeti desplaçaments més ràpids que l’actual. Això vol dir un major treball de sincronització de semàfors i també evitar al màxim donar voltes innecessàries per posar la parada al costat de la casa de tothom.

4.- Xarxa d’autobusos. La xarxa d’autobusos continua sent hereva de la xarxa de fa dècades i pràcticament ni se n’ha assabentat de la integració tarifària de fa una dècada. Fa molt de temps que es parla de fer canvis, però a data d’avui i malgrat haver-se divulgat alguns projectes, el més calent és a l’aigüera. No cal fer grans inversions per fer canvis a la xarxa que puguin donar beneficis immediats: major rapidesa, millors connexions o menor ús de vehicles.

Veureu que no he citat l’expansió del metro. És un tema que supera clarament les competències municipals i que a més és difícil que hi hagi novetats, atesa la negra conjuntura financera.

Setze passatgers al dia

dilluns, 27/06/2011

shin-tarragona.jpg

Setze passatgers al dia eren els que utilitzaven la línia d’AVE entre Toledo, Conca i Albacete.  Poso el verb en pretèrit perquè s’ha acordat la finalització del servei, després de mig any de funcionament. Els costos d’operar aquest tren eren de 18.000 euros diaris. En altres paraules, cada bitllet  hauria de sortir a 1.100 euros per poder cobrir els costos.  I això tenint en compte de què en aquests costos no s’inclou ni l’amortització de la via ni la del material mòbil.  Tot un exemple d’irracionalitat econòmica.

L’exemple d’aquest AVE és un paradigma del que pot passar a moltes línies de l’”alta velocidad española” un cop es vagin posant en funcionament. A pràcticament enlloc hi ha una demanda que permeti justificar les enormes inversions que s’han realitzat. Hauria estat més lògic fer una millora general de la xarxa ferroviària (que per exemple permetés circular a 200-220 km/h en molts trams) en comptes de fer-ne una de nova. De fet, a Alemanya, on va caldre una important inversió en noves línies del sud cap al nord (o del nord cap al sud), han combinat els nous trams d’alta velocitat amb trams ja existents, una solució senzilla i efectiva per eliminar colls d’ampolla a un cost raonable. Bé és cert que en el cas d’Alemanya no hi havia el problema de l’ample de via…

Però molts cops no és la manca de demanda potencial el que explica un fiasco. Si ens fixem en el cas dels trens Avant entre Camp de Tarragona i Barcelona, que tenen si fa o no fa unes xifres similars a les anteriorment citades, veurem que el problema no és tant la manca de demanda sinó sobretot un mal disseny de l’estació, especialment pel que fa a la seva accessibilitat: costa d’arribar-hi en cotxe, no és fàcil d’aparcar-hi de franc, i millor no intentar arribar-hi en transport públic.

Una màquina com aquesta, si us plau

divendres, 10/06/2011

expenedora.jpg

Aquesta senzilla màquina expenedora de bitllets és probablement un dels principals objectes de desig dels usuaris dels trens regionals. La raó: n’hi ha ben poques a la xarxa. I en algunes estacions, com la de Barcelona-Sants, és impossible trobar-ne una.  Això obliga en el cas de l’estació barcelonina a passar per la taquilla a tots passatgers de mitjana distància, una situació més pròpia del segle XIX que del XXI. El problema pot agreujar-se a l’estiu, quan turistes poc destres en els idiomes locals intenten comunicar-se amb el personal de taquilla (igualment poc destres en idiomes foranis), i la probabilitat de què es formin llargues cues tendeix a ser del 100%. No ha estat inhabitual veure cues de deu i fins i tot vint minuts, el que ha implicat en algun cas perdre el tren (i un tren regional no passa tan sovint com un rodalies).

Hi havia l’esperança de què el traspàs dels regionals solucionés la situació. Però gairebé mig any des de l’assumpció de competències les coses segueixen igual: si un  és a l’estació de Sants i vol un bitllet de regionals ha de passar per la taquilla.  No podrien posar-se un parell de màquines a la principal estació de Catalunya? No podrien adaptar-se les màquines expenedores de rodalies, tenint en compte de què la gestió està unificada sobre el paper?  A vegades no cal fer grans inversions per aconseguir grans resultats.

 

R-8: més val tard que mai

dissabte, 21/05/2011

stperpetua.JPG

Gairebé tres dècades després de construir-se, la línia Papiol-Mollet tindrà trànsit de passatgers. El passat dijous la Conselleria de Territori va anunciar la posada en funcionament de la línia R-8, que unirà Martorell i Granollers a partir de finals de juny. D’aquesta manera es culmina un procés que s’inicià el 2005, quan es va posar en funcionament el tram que va de Cerdanyola a Castellbisbal, dins de la línia R-7 (que ara veu reduïda la seva extensió).

Es tracta d’una magnífica notícia, especialment per facilitar les comunicacions entre les diferents poblacions del Vallès a un cost pràcticament nul.  Així, per exemple, un trajecte UAB- Granollers pot veure reduït el seu temps de trajecte a més de la meitat.  Ara bé, també cal reconèixer que es tracta d’una aposta molt tímida: una freqüència d’un tren per hora i sense haver obert noves estacions, com la planejada a Santa Perpètua o la ja construïda (i mai utilitzada) estació del Baricentro.

 

Promeses doblement incomplertes

dissabte, 14/05/2011

elfigaro.jpg

A principis del 2009 es va presentar el denominat Plan de Cercanías de Barcelona, en el que es preveia invertir 4.000 milions d’euros en el període 2008-2015.  Aquest ambiciós projecte es proposava finiquitar l’estat d’abandonament de la xarxa de rodalies de Barcelona, la qual pràcticament no havia rebut cap inversió d’importància des dels inicis dels anys vuitanta. Així, per exemple, es preveia fer el desdoblament de la línia de Vic, llargament reivindicat, o la construcció d’una línia pel Baix Llobregat, o la “línia orbital”.

Aquest pla no fou fruit de la casualitat, sino una de les conseqüències de l’annus horribilis que havia patit la xarxa i que va culminar amb la interrupció del servei entre El Prat i Sants, pocs mesos abans de les eleccions generals. De fet, ja al novembre de 2007, el president Rodríguez Zapatero prometia dos ambiciosos plans de rodalies. L’altre era, per descomptat, per a Madrid, que rebria una quantitat encara superior (5.000 milions d’euros).

Més de dos anys després  d’aquest anunci, el més calent està a l’aigüera. Ni s’ha desdoblat un metre de la línia de Vic, ni es parla de la línia orbital, de la prolongació a Castelldefels, o de l’accés a l’aeroport. I ni tan sols s’ha habilitat per passatgers el tram que va de Cerdanyola a Mollet, ara que hi ha doble via.

I a Madrid?   L’accés a la T4 es posarà en funcionament aquest any. I ja s’està parlant de noves licitacions.

De veritat?

dimecres, 4/05/2011

caldasmalavella.jpg

Sembla ser que les obres perennes de la N-II al seu pas per La Selva agafaran una nova embranzida, després de l’aturada dels darrers dos anys. El Ministre de Foment ha anunciat que es tornaran a licitar les obres, una bona notícia si tenim en compte l’aturada d’inversions que hi ha hagut en aquests darrers mesos i que feia perillar la seva continuïtat.

La història d’aquestes obres és la d’un llarg malson. Fa més de dues dècades que es va programar fer una autovia que connectés l’autopista del Maresme (de peatge) amb Girona, en un traçat que llevat dels darrers quilòmetres està prou distanciat de l’autopista (en aquest cas l’AP-7).  Però a l’hora de la veritat les obres no van iniciar-se fins fa relativament poc temps, a finals del 2005.  Més de cinc anys d’obres per fer 10 quilòmetres en un traçat que no presenta excessius problemes tècnics.

Val a dir que malauradament la ineptitud del Ministeri ha tingut un cost en vides humanes que s’hauria pogut estalviar, no tant pel tram no desdoblat, sinó per haver deixat les obres a mig fer amb traçats provisionals, limitacions de velocitat poc creïbles i una senyalització més que dubtosa. El traçat va acumulant notícies d’accidents mortals a les seccions locals dels diaris, i protestes de veïns i de consistoris de la zona afectada.

Benvinguda sigui doncs la represa de les obres i esperem que l’autovia estigui a punt el més aviat possible. Encara que sigui, molt ho sospito, per interessos electorals tenint en compte el resultat incert que totes les enquestes apunten a les municipals de Girona ciutat.

Crònica d’una incidència als Ferrocarrils

divendres, 29/04/2011

uab_plena.jpg

Els Ferrocarrils de la Generalitat, i en especial la línia del Vallès, han estat generalment un mitjà de transport públic poc problemàtic en relació a d’altres mitjans.  Per aquest motiu els usuaris habituals estan poc acostumats a avaries o incidències vàries, com la que aquest vespre ha afectat la línia de Sabadell. Arran d’una forta tempesta que durant un parell d’hores ha descarregat al Vallès, ha calgut inutilitzar una de les dues vies existents entre Bellaterra i Sabadell. La conseqüència ha estat tornar a uns horaris que l’estació d’Universitat Autònoma no havia vist des del primer any: tres trens per hora i sentit, que havien de circular per una única via (la que va en direcció a Barcelona).  Aquest fet, juntament amb l’aturada dels primers moments, ha provocat que s’acumulés força gent a l’estació de l’Autònoma.

tornsfgc.jpg

Fins aquí tota semblança amb el que passa en situacions similars a la Renfe. Les diferències han estat fonamentalment dos: (1) s’ha proporcionat informació en la mesura que ha estat possible mitjançant els panells i (2) s’ha permès el lliure accés en tant que no es podia garantir el servei, com es pot veure a la foto. Dues coses que són d’agrair i que encara agrairíem més si la Renfe les incorporés.

 

L’estirada d’orelles: als mitjans de comunicació.  Gairebé cap d’ells (i incloc aquest diari) no s’han fet ressò d’aquesta avaria que ha afectat a milers de passatgers. Sí en canvi s’han fet ressò del tall de les línies 9 i 10 del metro de Barcelona. Especial delicte té que ni TV3/Catalunya Ràdio/Catalunya Informació, uns mitjans públics que costen centenars de milions d’euros als contribuents, hagi dit una paraula. L’única referència la podem trobar a La Malla.