Opinió

Foto: Incorporació a la C-352 des de la C-251, en direcció Granollers.  El carril d’acceleració està a la baixada, al contrari del que la racionalitat marcaria.

Fa uns dies el diari en el qual aquest bloc està hostatjat va plantejar als seus lectors una interessant iniciativa: indicar tots aquells punts de la xarxa viària on la senyalètica fos confusa, incorrecta o directament inexistent. Aquesta va sorgir arran d’un estudi de la Fundació Racc on es mostraven un bon nombre de casos on la senyalització, més que ajudar, acabava complicant la vida als conductors.

Però no només són els senyals. Aquí tenim alguns exemples d’altres coses que també són clarament millorables:

La numeració de les carreteres. Aquest és probablement un dels aspectes pitjor resolts a les nostres carreteres. Bona part de la numeració prové de l’any 1939 quan es va idear un sistema de classificació molt enginyós, però en un context viari completament diferent a l’actual.  Per acabar-ho d’adobar, la Generalitat va implementar fa deu anys uns nous codis de carreteres allà on en tenia la titularitat. Es tracta d’un sistema amb molt de sentit comú, però que a la pràctica acaba generant confusió. Algú sap on és el km. 0 de la C-33, o el de la C-35? Per no parlar de la C-31, que apareix i desapareix del mapa de Catalunya.

La senyalització horitzontal. Molt sovint ens oblidem que aquesta senyalització és tant o més important que la vertical. Quants cops les ratlles pràcticament no es veuen, especialment en dies de pluja?  O quantes ratlles que limiten la incorporació a un altre carril esdevenen un punt on les retencions son perpètues o, pitjor, acaben generant un nombre important d’accidents?

La incongruència de les limitacions de velocitat. La senyalització vertical de les carreteres catalanes pel que fa a la velocitat no té absolutament res a veure amb la realitat de la via. Així ens podem trobar perfectament  carreteres on agafar la velocitat màxima permesa és clarament jugar-se la vida, i d’altres on són clarament inferiors a la velocitat òptima de la via. Cal una major coherència a l’hora de fixar les limitacions, ja que en cas contrari acaben sent generalment ignorades, o el que és pitjor, qui decideix seguir-les pot acabar provocant un accident.

Rotondes i altres elements de gestió de la mobilitat dubtosa utilitat:  fins fa un parell de dècades les rotondes eren quelcom anecdòtic en el panorama viari d’aquest país; actualment han esdevingut una plaga comparable al mosquit tigre o el musclo zebra. Intentar entrar a Girona pel sud, o a Tortosa per la C-42 suposa haver de travessar un mitja dotzena de  rotondes en poc més de dos quilòmetres. Probablement alguna d’elles estigui més que justificada, però algú s’ha posat a analitzar si els costos d’instal·lar-la (econòmics i socials) compensen els beneficis (econòmics i socials) de fer-ho?  I el mateix podríem dir de la profusió de plataformes sobre-elevades, coixins berlinesos i altres elements de reducció de la velocitat, que semblen destinats a promoure la renovació del parc de vehicles més que a protegir a vianants o d’altres vehicles.

No podem culpar en exclusiva als serveis de carreteres de totes aquestes deficiències. Bona part d’elles poden trobar-se en altres àmbits de la nostra vida quotidiana i que responen a un fet: la manca de cultura del manteniment que tenim en aquest país.  Fent una analogia amb els nostres habitatges: quants de nosaltres hem pagat centenars de milers d’euros per un pis o una casa, i en canvi ens hem passat dècades sense ni tan sols donar-hi una capa de pintura o revisant les aixetes?

Potser ara, que no hi ha massa diners al calaix, pot ser un bon moment per començar a revertir aquest vici, prioritzant el manteniment sobre la construcció de nous vials. És molt difícil trobar una altra política que, amb pocs diners, pugui donar tants fruits.