Fer-se gran i/o esborrar el teu perfil de Tuenti

dilluns, 14/03/2011

Després d’algunes setmanes blanques de blog que m’he pres, m’he fet gran. Sí. Crec que els 23 quedaran marcats com un dels moments en què m’he fet gran a la meva vida: He esborrat el meu perfil de Tuenti.

I no penseu que ha estat gaire senzill. He hagut de lluitar contra el xantatge de fotos dels meus amics i missatges que proclamaven: El teu amic ja no et trobarà a Tuenti. N’estàs segur del què fas? Fes click a: Tornar a fer servir Tuenti. He sentit que Tuenti jugava amb els meus sentiments. Amenaçava també amb que les meves fotos ja no es veurien a Tuenti, i em feia plantejar si realment estava fent el què volia. M’ha demanat el motiu de la cancel·lació del compte i m’ha fet assegurar que era conscient de tot el que perdia marxant d’allà. He superat el xantatge i, fins i tot, no he caigut en únicament cancel·lar el compte temporalment. Us pot sonar absurd, però he hagut de ser forta.

Des d’aquí, i per si de cas, demano perdó a tots els meus amics que ja no em podran trobar al Tuenti. Tuenti ha insistit molt en aquest punt. El cas és que, per sort, encara ningú m’hi ha trobat a faltar o si més no, no m’ho ha dit.

I us pot semblar trivial, però quan et fas gran tanques etapes i deixes de banda, de manera conscient, coses que abans et copsaven. Però pas a pas trobem noves maneres de ser, i som d’una altra manera.

Sobre el valor, i el valor afegit

dimecres, 9/02/2011

L’altre dia em vaig sorpendre pensant en el potencial que tenien les tovalloles que hi ha a casa meva. I en que mai m’havia parat del tot a valorar-ho. M’explico.

Des de fa molts anys, jo diria que uns deu, a casa fem servir un joc de tovalloles de Pertegaz. Són taronjes i d’un color cru, i els colors es combinen per donar com a resultat una cenefa. La veritat és que estan donant molt bon resultat.

El cas és que les tovalloles, abans de l’any 2004, per a mi eren unes tovalloles qualsevol. Però de sobte va resultar que hi havia un senyor que es deia de cognom com les meves tovalloles. Pertegaz. I el senyor Pertegaz, m’haureu de perdonar la ignorància en roba d’alta costura, resultava ser un dissenyador molt important, triat per a dissenyar un vestit que acabaria sent vist per un total de 25.145.000 telespectadors.

Jo, a aquelles tovalloles me les apreciava relativament, com es pot apreciar a unes tovalloles maques. Però en saber de la seva procedència em vaig sorpendre i vaig demanar pel seu preu. Com a resposta, només vaig saber que feia molt de temps que les teníem a casa, i que no creien que fossin excessivament cares. Va ser des d’aleshores que van guanyar un valor afegit. Un valor que, malgrat a vegades se m’oblidi, encara tenen.

I per tot això, ara penso que tots portem una tovallola Pertegaz amb nosaltres.

Parlo de tòpics

diumenge, 23/01/2011

Us proposo que agafeu un snack d’aquells de xocolata (amb caramel o sense, però un que us agradi molt) dels que sovint tenen dues barretes, i l’enceteu. En cas de no tenir-ne un a mà, us proposo que deixeu volar la imaginació, que mai està de mes. I us convido a pensar, independentment de si us considereu persona en procés o no. Pensem:

“Tot arribarà, temps al temps o, paciència… que el temps posa a cadascú al seu lloc, sinó, mira el Joanet, o la Maria, fa uns mesos estaven com tu, i ara tot els hi va perfectament. Que no hi ha decisió dolenta, que ets molt jove…”  Heu portat mai el compte de la quantitat de vegades que heu sentit paraules com aquestes o similars? I segurament moltes vegades van acompanyades de moments on heu de prendre decisions o moments sense canvis que semblen que duraran una eternitat.

La vida dóna moltes voltes (entenem que no només de 360 graus), és un dels  tòpics que darrerament està al cap damunt del meu Top 10. I l’altre fent zàping vaig passar per Operación Triunfo i vaig pensar: Sí, la vida dóna moltes voltes. Mira el Fernando Argenta, tota la vida fent Clásicos Populares i ara és jurat d’un programa on la popularitat s’agafa des d’un altre punt de vista. Això sense voler dir que la seva decisió hagi estat millor o pijtor, simplement diferent. Al cap i a la fí, ell és un element que dóna prestigi a aquest jurat i no a la inversa. I suposo que tota decisió et pot portar a un èxit o a un fracàs. I per no perdre el costum, temps al temps.

És clar que, respcete a l’èxit i el fracàs em quedo amb el que va dir però  l’Iñaqui Gabilondo a Telemonegal fa pocs dies, no ens hem de prendre massa en sèrio ni l’un, ni l’altre, és a dir, ni l’èxit ni el fracàs. I jo vull afegir que els tòpics, malgrat ser tòpics i sovint poc ben rebuts, no tenen per què ser mentida.

I bé,  ara calculo que del vostre snack us queda una última porció, però aquesta us la vull deixar gaudir sense pensar.

Els números lletjos

dissabte, 8/01/2011

Avui, a part de ser encara dia de jugar amb les joguines que ens han portat els reis, és segon dia de ressaca de loteria. I crec que aquest any, més que mai, s’ha parlat de números lletjos. D’any en any no acabem d’apendre que en qüestions de loteria mai hi ha número lleig. Com a molt, molt, hi pot haver número diferent. De tota manera, jo consideraré sempre el número que jugo lletjíssim, a veure si així hi ha una miqueta més de sort en properes ocasions.

Però bé, el cas és que no us vull parlar de l’11833, ni tampoc del 70013. Ni de combinacions de dos o tres xifres, o de premis de 14000 euros. Us vull parlar del 10221. Un número d’aquells que no jugaríem perquè és massa baix i té moltes xifres repetides.

Potser us ha passat com a mi i ho heu sentit dir aquests dies. 10221 és el número de persones que han aconseguit deixar de formar part de les llistes de l’INEM el mes de desembre. És a dir, el número de persones que han permés dir que l’atur ha baixat, i que han fet possibles titulars “optimistes” dins alguns noticiaris. L’altre dia, em va sorpendre sentir que l’atur baixava per primera vegada en quatre anys durant el mes de desembre. Comparació rebuscada, però jo innocentment vaig voler pensar: mira què bé, l’atur ha baixat. Al cap i a la fi és la idea amb què et quedes.

De tota manera, només cal anar una mica més enllà per saber que, amb aquests números, tot segueix igual. Són baixos i lletjos. Es parla de tocar fons… d’acord. Potser les dades s’estabilitzen, aturat amunt aturat avall, però no sabem quan despegarem. I mentrestant… comparatives sospitoses.

Fins a quin punt val la pena informar en xifres? Fins on ens haurem de remuntar per comparar?

I això per no parlar de dades estadístiques, però per a mi ja, aquests camins sí que són inescrutables.

A la TDT li falta un plus

dimarts , 28/12/2010

Em va doldre saber que CNN+ tancava perquè ja no era rendible, i que passés a mans de Mediaset em va fer por, en especial perquè volíen fer un canal d’entreteniment, i era imaginable què entendrien per entreteniment. Quan vaig saber que definitivament passaria a ser un canal 24 hores d’un conegut i reconegut Reality Show una gota va fer vessar el got, i vaig sentir la necessitat (immediata) de dessintonitzar un canal de la meva TDT.

Al lema Està pasando, lo estás viendo de CNN+ l’han tancat dins d’una casa, li han posat fronteres a partir d’avui. Curiosament, un lema que també quadraria en el canal successor. Però ja ho diuen que l’important es troba a l’interior, o en aquest cas al contingut. A partir d’avui, allà on podíem veure què passava al món, veurem què passa les 24 hores del dia dins d’una casa. La informació dóna pas a la versió més mastegada i rendible de la telerrealitat, i podrem “gaudir” de Gran Hermano 24 horas.

Ara bé, respectaré la varietat de continguts, que l’espectador triï què vol veure, i que a qui li agradi Gran Hermano el miri. Però és molt trist que la pluralitat informativa es redueixi a la vegada que el número de canals de la TDT augmenta. I encara més que un canal d’informació tanqui quan en l’últim any 1 de cada 5 periodistes ha hagut de deixar de dedicar-se a la professió, sense oblidar que les condicions en l’àmbit laboral han anat cap a precari.

Jo a CNN+ li vull dir a reveure, tant de bo! Un adéu sona massa dur: Ànims i que continuï la vocació.

Des d’avui a la TDT li falta un plus.

Anecdotari II. La típica inseguretat

diumenge, 19/12/2010

La típica inseguretat

De la meva col·lecció d’entrevistes de feina avui en vull triar una d’aquelles on una pregunta em va fer ballar el cap durant hores. Esclar que, posats a confessar, diré que em va fer ballar el cap durant dies o potser fins avui, quan la comparteixo amb tots vosaltres.

No dubto que recordeu, o coneixeu sobradament, el procediment habitual: Arribar més que puntual a l’entrevista, esperar a una saleta compartida amb altres candidats, procurar que no se’t notin els nervis… Tot amb un previ haver dormit poc, condimentat amb expectatives creades i respostes pensades en cas que et preguntin: i per què vols aquesta feina si no té res a veure amb els teus estudis? Però no despistarem l’atenció, que aquesta no va ser la pregunta, és massa comú.

Mentre fas ballar el cap veus altres candidats que van passant cap a l’entrevista personal. Tractes d’interpretar l’ordre de les entrevistes, però res no quadra. No és ordre alfabètic de nom, ni de cognom. Serà per edat? Per número de DNI… Seràs el següent quan menys t’ho esperis?

Sí, efectivament.

– Hola, sóc de Recursos Humans.

– Hola. (no oblideu l’encaixada de mans, i el típic somriure mirant els ulls)

– 21 anys… deus tenir la típica inseguretat dels 21, oi?

– Eh…m.. suposo.

I aquí és quan saps que no hi ha resposta bona o dolenta, sinó diferent, a les preguntes de la gent de Recursos Humans… però és evident que la teva no és de matrícula.

Moralina: Tenia la típica inseguretat dels 21, com ara tinc la dels 23, i d’aquí uns mesos la dels 24.

Anecdotari I. RRHH i les Cadires

diumenge, 12/12/2010

En el món del procés pots viure situacions entre curioses i surrealistes, o entre patètiques i desconcertants. Realment existeix una resposta bona per a les preguntes dels psicòlegs de Recursos Humans? La realitat també pot superar la ficció en aquests casos? Avui estreno l’Anecdotari, on reviurem situacions, si més no, curioses. Allò que li va passar a un amic, o a un amic d’un amic, o a un amic d’un amic d’un amic… o  que t’ha pogut passar a tu o a mi. A la propera no ens agafarà per sorpresa.

El dia en que Recursos Humans va arremetre contra les cadires.vinyeta 1.jpg

Tot seguia el seu curs correcte i normal, com si el transcurs del procés fos de manual. Arribar amb temps a l’entrevista, massa puntual després del canvi d’hora de l’últim moment. Esperar una estona a la recepció. Rebuda, encaixada de mans i somriure mirant l’entrevistador als ulls. Acompanyament fins a la sala on seria l’entrevista. Oferiment del got d’aigua. Acceptació i espera sense seure fins que que l’entrevistador i el got d’aigua es trobéssin a lloc. Però tot just abans de seure, l’entrevistador arremet contra les cadires: “No suporto veure les cadires ben colocades”. Les empeny i afegeix quelcom similar a: “Molt millor així que tot en ordre”.  I l’entrevistat es queda callat, i de les mil coses que li passen pel cap, resol un: “Ah, vale…”. I pensa, segur que hauria pogut trobar una millor resposta. Però bé.

Moralina: Quan ets un convidat i et reben a casa, has de respectar els seus gustos i comoditats.

Entre Etiquetes

diumenge, 5/12/2010

Entre etiquetes i etiquetes, al supermercat de la cantonada cada dia hi ha més feina. En especial des de fa un parell de mesos, quan el supermercat va decidir etiquetar una gran quantitat de productes amb l’etiqueta Generació Perduda.

Com cada dia a primera hora, l’Emili i el Paco es dediquen a etiquetar els productes que treuran del magatzem per repondre els buits que van quedar ahir als prestatges. El Paco no ho acaba d’entendre, però fa el que li manen i hi posa les etiquetes. Troba que potser és massa aviat per etiquetar com a perduts a tants productes, a més són productes molt heterogenis.

A l’hora de col·locar els productes, l’Emili fa cas i posa cada cosa al seu lloc, però el Paco trampeja i els hi fa un lloc, als de la Generació Perduda, entre els assentats. Els assentats són a la fila que queda a l’alçada dels ulls, ben instal·lats. Són els productes de sempre, els que s’han guanyat la fama i la confiança a base de feina i treball. Al Paco li agrada fer-los lloc entre aquests. Amb sort, algun client despistat els agafarà. Això sí, el  que més preocupa al Paco, malgrat no ser responsabilitat seva, és com donar sortida a tots els productes que fa dies que s’esperen al magatzem. El Paco no hi troba la solució tot sol, però ja li ha dit a l’empresa que no es pot permetre que caduquin.

I de moment l’empresa sembla que els dona sortida al mercat internacional.

Carta al futur M. H. President

dimarts , 30/11/2010

Benvolgut,

És la primera vegada que m’adreço a un President de la Generalitat i espero estar a l’alçada. Potser ho hauria d’haver fet més sovint, però abans no podia aprofitar l’avinentesa de fer-ho des d’aquest blog.

carta.jpgArriben temps on tothom li demanarà coses, i sincerament, no volia ser menys. Com a persona en procés, a qui últimament (toquem fusta) no li va del tot malament, li vull demanar que pensi en la gent que ha invertit en els seus estudis, i ara no troba sortida laboral. Li asseguro que parlo de gent a qui no li importaria anar a 80 per arribar fins al seu lloc de treball si el tingués. I bé, suposo que a la política, com a la vida, tot és qüestió de prioritats.

Res més, abans d’acomiadar-me, dir-li que ara escriuré la carta als Reis Mags, per si de cas. Segur que el que demano no és fàcil.

Fins aviat,

Hola, món!

diumenge, 28/11/2010

sol.jpgNéixer, brotar, arrencar, començar, formar-se, debutar, germinar, originar-se, sorgir, brollar, sortir de l’ou… dir: “Hola, món!” o que surti el Sol.
Néixer és segurament una de les paraules amb els significats més bonics del nostre vocabulari. Si bé, la vida no ens permet recordar el propi naixement, tan sols presenciar-lo.  Si pensem uns instants, els dies, els minuts i els segons van plens de primeres vegades i de petits naixements que cal aprofitar. Naixements que sí que podrem recordar. Per a mi, i confio que per a tots vosaltres,  aquest moment n’és un dels grans:
Són aproximadament les 00.00 del dia 28 de novembre quan publico això, i quan l’ara.cat diu: “Hola!” al món. A la vegada, el blog En procés aprofita i també us saluda.

Abans de res, Benvinguts!