Arxiu del mes: desembre 2010

A la TDT li falta un plus

dimarts , 28/12/2010

Em va doldre saber que CNN+ tancava perquè ja no era rendible, i que passés a mans de Mediaset em va fer por, en especial perquè volíen fer un canal d’entreteniment, i era imaginable què entendrien per entreteniment. Quan vaig saber que definitivament passaria a ser un canal 24 hores d’un conegut i reconegut Reality Show una gota va fer vessar el got, i vaig sentir la necessitat (immediata) de dessintonitzar un canal de la meva TDT.

Al lema Està pasando, lo estás viendo de CNN+ l’han tancat dins d’una casa, li han posat fronteres a partir d’avui. Curiosament, un lema que també quadraria en el canal successor. Però ja ho diuen que l’important es troba a l’interior, o en aquest cas al contingut. A partir d’avui, allà on podíem veure què passava al món, veurem què passa les 24 hores del dia dins d’una casa. La informació dóna pas a la versió més mastegada i rendible de la telerrealitat, i podrem “gaudir” de Gran Hermano 24 horas.

Ara bé, respectaré la varietat de continguts, que l’espectador triï què vol veure, i que a qui li agradi Gran Hermano el miri. Però és molt trist que la pluralitat informativa es redueixi a la vegada que el número de canals de la TDT augmenta. I encara més que un canal d’informació tanqui quan en l’últim any 1 de cada 5 periodistes ha hagut de deixar de dedicar-se a la professió, sense oblidar que les condicions en l’àmbit laboral han anat cap a precari.

Jo a CNN+ li vull dir a reveure, tant de bo! Un adéu sona massa dur: Ànims i que continuï la vocació.

Des d’avui a la TDT li falta un plus.

Anecdotari II. La típica inseguretat

diumenge, 19/12/2010

La típica inseguretat

De la meva col·lecció d’entrevistes de feina avui en vull triar una d’aquelles on una pregunta em va fer ballar el cap durant hores. Esclar que, posats a confessar, diré que em va fer ballar el cap durant dies o potser fins avui, quan la comparteixo amb tots vosaltres.

No dubto que recordeu, o coneixeu sobradament, el procediment habitual: Arribar més que puntual a l’entrevista, esperar a una saleta compartida amb altres candidats, procurar que no se’t notin els nervis… Tot amb un previ haver dormit poc, condimentat amb expectatives creades i respostes pensades en cas que et preguntin: i per què vols aquesta feina si no té res a veure amb els teus estudis? Però no despistarem l’atenció, que aquesta no va ser la pregunta, és massa comú.

Mentre fas ballar el cap veus altres candidats que van passant cap a l’entrevista personal. Tractes d’interpretar l’ordre de les entrevistes, però res no quadra. No és ordre alfabètic de nom, ni de cognom. Serà per edat? Per número de DNI… Seràs el següent quan menys t’ho esperis?

Sí, efectivament.

– Hola, sóc de Recursos Humans.

– Hola. (no oblideu l’encaixada de mans, i el típic somriure mirant els ulls)

– 21 anys… deus tenir la típica inseguretat dels 21, oi?

– Eh…m.. suposo.

I aquí és quan saps que no hi ha resposta bona o dolenta, sinó diferent, a les preguntes de la gent de Recursos Humans… però és evident que la teva no és de matrícula.

Moralina: Tenia la típica inseguretat dels 21, com ara tinc la dels 23, i d’aquí uns mesos la dels 24.

Anecdotari I. RRHH i les Cadires

diumenge, 12/12/2010

En el món del procés pots viure situacions entre curioses i surrealistes, o entre patètiques i desconcertants. Realment existeix una resposta bona per a les preguntes dels psicòlegs de Recursos Humans? La realitat també pot superar la ficció en aquests casos? Avui estreno l’Anecdotari, on reviurem situacions, si més no, curioses. Allò que li va passar a un amic, o a un amic d’un amic, o a un amic d’un amic d’un amic… o  que t’ha pogut passar a tu o a mi. A la propera no ens agafarà per sorpresa.

El dia en que Recursos Humans va arremetre contra les cadires.vinyeta 1.jpg

Tot seguia el seu curs correcte i normal, com si el transcurs del procés fos de manual. Arribar amb temps a l’entrevista, massa puntual després del canvi d’hora de l’últim moment. Esperar una estona a la recepció. Rebuda, encaixada de mans i somriure mirant l’entrevistador als ulls. Acompanyament fins a la sala on seria l’entrevista. Oferiment del got d’aigua. Acceptació i espera sense seure fins que que l’entrevistador i el got d’aigua es trobéssin a lloc. Però tot just abans de seure, l’entrevistador arremet contra les cadires: “No suporto veure les cadires ben colocades”. Les empeny i afegeix quelcom similar a: “Molt millor així que tot en ordre”.  I l’entrevistat es queda callat, i de les mil coses que li passen pel cap, resol un: “Ah, vale…”. I pensa, segur que hauria pogut trobar una millor resposta. Però bé.

Moralina: Quan ets un convidat i et reben a casa, has de respectar els seus gustos i comoditats.

Entre Etiquetes

diumenge, 5/12/2010

Entre etiquetes i etiquetes, al supermercat de la cantonada cada dia hi ha més feina. En especial des de fa un parell de mesos, quan el supermercat va decidir etiquetar una gran quantitat de productes amb l’etiqueta Generació Perduda.

Com cada dia a primera hora, l’Emili i el Paco es dediquen a etiquetar els productes que treuran del magatzem per repondre els buits que van quedar ahir als prestatges. El Paco no ho acaba d’entendre, però fa el que li manen i hi posa les etiquetes. Troba que potser és massa aviat per etiquetar com a perduts a tants productes, a més són productes molt heterogenis.

A l’hora de col·locar els productes, l’Emili fa cas i posa cada cosa al seu lloc, però el Paco trampeja i els hi fa un lloc, als de la Generació Perduda, entre els assentats. Els assentats són a la fila que queda a l’alçada dels ulls, ben instal·lats. Són els productes de sempre, els que s’han guanyat la fama i la confiança a base de feina i treball. Al Paco li agrada fer-los lloc entre aquests. Amb sort, algun client despistat els agafarà. Això sí, el  que més preocupa al Paco, malgrat no ser responsabilitat seva, és com donar sortida a tots els productes que fa dies que s’esperen al magatzem. El Paco no hi troba la solució tot sol, però ja li ha dit a l’empresa que no es pot permetre que caduquin.

I de moment l’empresa sembla que els dona sortida al mercat internacional.