Arxiu de la categoria ‘Anècdotes’

Anecdotari II. La típica inseguretat

diumenge, 19/12/2010

La típica inseguretat

De la meva col·lecció d’entrevistes de feina avui en vull triar una d’aquelles on una pregunta em va fer ballar el cap durant hores. Esclar que, posats a confessar, diré que em va fer ballar el cap durant dies o potser fins avui, quan la comparteixo amb tots vosaltres.

No dubto que recordeu, o coneixeu sobradament, el procediment habitual: Arribar més que puntual a l’entrevista, esperar a una saleta compartida amb altres candidats, procurar que no se’t notin els nervis… Tot amb un previ haver dormit poc, condimentat amb expectatives creades i respostes pensades en cas que et preguntin: i per què vols aquesta feina si no té res a veure amb els teus estudis? Però no despistarem l’atenció, que aquesta no va ser la pregunta, és massa comú.

Mentre fas ballar el cap veus altres candidats que van passant cap a l’entrevista personal. Tractes d’interpretar l’ordre de les entrevistes, però res no quadra. No és ordre alfabètic de nom, ni de cognom. Serà per edat? Per número de DNI… Seràs el següent quan menys t’ho esperis?

Sí, efectivament.

– Hola, sóc de Recursos Humans.

– Hola. (no oblideu l’encaixada de mans, i el típic somriure mirant els ulls)

– 21 anys… deus tenir la típica inseguretat dels 21, oi?

– Eh…m.. suposo.

I aquí és quan saps que no hi ha resposta bona o dolenta, sinó diferent, a les preguntes de la gent de Recursos Humans… però és evident que la teva no és de matrícula.

Moralina: Tenia la típica inseguretat dels 21, com ara tinc la dels 23, i d’aquí uns mesos la dels 24.

Anecdotari I. RRHH i les Cadires

diumenge, 12/12/2010

En el món del procés pots viure situacions entre curioses i surrealistes, o entre patètiques i desconcertants. Realment existeix una resposta bona per a les preguntes dels psicòlegs de Recursos Humans? La realitat també pot superar la ficció en aquests casos? Avui estreno l’Anecdotari, on reviurem situacions, si més no, curioses. Allò que li va passar a un amic, o a un amic d’un amic, o a un amic d’un amic d’un amic… o  que t’ha pogut passar a tu o a mi. A la propera no ens agafarà per sorpresa.

El dia en que Recursos Humans va arremetre contra les cadires.vinyeta 1.jpg

Tot seguia el seu curs correcte i normal, com si el transcurs del procés fos de manual. Arribar amb temps a l’entrevista, massa puntual després del canvi d’hora de l’últim moment. Esperar una estona a la recepció. Rebuda, encaixada de mans i somriure mirant l’entrevistador als ulls. Acompanyament fins a la sala on seria l’entrevista. Oferiment del got d’aigua. Acceptació i espera sense seure fins que que l’entrevistador i el got d’aigua es trobéssin a lloc. Però tot just abans de seure, l’entrevistador arremet contra les cadires: “No suporto veure les cadires ben colocades”. Les empeny i afegeix quelcom similar a: “Molt millor així que tot en ordre”.  I l’entrevistat es queda callat, i de les mil coses que li passen pel cap, resol un: “Ah, vale…”. I pensa, segur que hauria pogut trobar una millor resposta. Però bé.

Moralina: Quan ets un convidat i et reben a casa, has de respectar els seus gustos i comoditats.