La Independència, a debat (entrevista completa amb Carme Forcadell i Jordi Gràcia)

dijous, 21/02/2013


“Ser independentista i d’esquerres em sembla incompatible” (Jordi Gràcia)

dijous, 17/01/2013


Catedràtic de Literatura Hispànica a la Universitat de Barcelona, Jordi Gràcia explica la cara indecisa de la moneda. Ens citem als jardins de la Universitat, cafè en una mà, cigarret en l’altra, i carpeta com a barrera de filtre entre la fredor del banc i els pantalons de pana. Refusa caure en el bipolarisme polític, arrufa el nas davant solucions prometedores, i prova de trobar la centralitat respecte el tema que ens ocupa: la independència. De caràcter enèrgic i amant de l’adjectivació, Gràcia fa anar els braços sense parar. Sempre des d’una posició nítida i força contundent, abordem el tema (la independència), el paper de l’esquerra, i l’actual conjuntura político-social .
Articulista d’El País, el posem en dificutat a l’hora d’escollir un escriptor. Somrient, anomena Coetzee, l’autor sud-africà guanyador del premi Nobel l’any 2003.

Li agradaria que Catalunya tingués un Estat propi?
Preferiria seguir com estem, amb una transformació real de les relacions de Catalunya amb la resta de l’Estat. Em sembla absolutament indispensable després de 30 anys de la constitució d’un sistema democràtic com aquest; sí que necessita una renovació claríssima, però no veig cap necessitat de fer un Estat propi.

Catalunya té dret a decidir? I a decidir sola?
Catalunya porta molt de temps decidint si vol ser o no independent, en la mesura en què el mercat electoral té, des del principi, una oferta independentista, que ha estat minoritària i ha anat creixent. Em sembla un joc de paraules pretendre que Catalunya té vetat el dret a decidir, quan l’oferta electoral ha estat prou ample com perquè el dret a decidir (la independència) hagi estat ja respectat pel sistema democràtic. Dit això, seria convenient i útil per a tothom que efectivament trenquessin miratges i perspectives confuses, amb una pregunta clara: “vol que Catalunya sigui independent o no?” I tinguéssim un retrat molt immediat de què en creu la gent al respecte.

No veig cap necessitat de fer un Estat propi

Vostè creu compatible ser d’esquerres i independentista, o, el que seria el mateix, l’independentisme pot ser d’esquerres?
A mi em costa molt d’entendre això. No només perquè el principi universalista de l’esquerra no s’avalua en funció de territoris sinó de persones i de classes socials, de relacions de poder, abusos, etc. I això és el que defineix un punt de vista d’esquerres, de manera que l’independentisme i l’esquerra em sembla que han tingut una compatibilitat dificilíssima en termes teòrics i conceptuals al llarg del s.XX, i no veig cap raó perquè l’hagi deixat de tenir. Jo la segueixo veient.

Vostè proposa un debat constructiu entre els que són independentistes i els que no ho son, però perquè creu que no s’ha fet encara?
Doncs segurament perquè la rapidesa amb què ha crescut el circuit mediàtico-polític favorable a l’independentisme ha trencat les regles del joc en tres mesos aproximadament. Probablement des de principis del mes d’agost, i per suposat des de l’11 de setembre, i això ha creat una sensació d’unanimitat mediàtico-política molt gran, amb una contribució molt destacada dels mitjans públics d’informació a Catalunya. Fins fa tres mesos Convergència no era independentista i ningú no ho sabíem, si més no, en termes polítics i programàtics. I ara, de sobte, hem descobert que sí que ho és. Per tant, és ara que podem començar el diàleg.

Carme Forcadell deia que no hi ha motius racionals contra la independència, m’imagino que vostè no hi estarà d’acord.
Ah, jo en tinc molts! Per començar, simbòlics, de relacions humanes, de trànsit històric, és a dir, les societats són complexes, estan plenes de capes, teixits socials, i la pregunta hauria de ser: “en un procés d’independència és superior el guany a la pèrdua?”, i aquest és el càlcul que hem de fer, i per suposat racionalment.

Algú m’hauria de convèncer que la independència és necessària

Materials?
No només materials, no només econòmics, no només d’exportabilitat dels productes catalans. Hi ha molts altres factors que tenen a veure amb la formació cultural, el passat, els vincles afectius i familiars, el teixit que s’ha anat creant al llarg de molts anys i jo no ho entenc com una maledicció sinó com un avantatge. Algú m’hauria de convèncer que la independència és necessària. Necessària perquè? Perquè si estem parlant de relacions de poder, el poder seguirà sent un conflicte amb Madrid, ho serà amb Brussel·les, ho serà amb Estats Units, ho serà amb qui vulguis. Jo crec que parlem de relacions de poder més que no pas de problemes de pertinença als àmbits estatals. El que hi ha és un conflicte de poder, i la demanda d’un poder més gran per part de Catalunya, cosa que em sembla legítima i necessaria. La postura més racional des del meu punt de vista és buscar una reforma pactada i consensuada que porti aquesta ampliació del poder des de Catalunya.

Reformar la Constitució, reformar Espanya…?
Sí, reformar la Constitució… Buscant l’acord majoritari que va….

Com?
Prenent consciència de l’extrema gravetat de la situació. No només econòmica, sinó prenent consciència de la gravetat de la tensió entre un dels motors centrals d’Espanya, que és Catalunya, i la resta d’Espanya. Si un no s’adona que aquesta tensió no aporta res de bo -perquè les tensions col·lectives, simbòliques, emocionals, el que generen és més tensió, no a l’inrevés-, si no prenem consciència d’aquesta gravetat, tampoc prendrem consciència del nivell de pacte, de negociació. Potser caldria recuperar aquesta consciència d’emergència històrica.

L’origen d’aquesta tensió, a què li atribuïria?
A la maduresa de l’Estat autonòmic. És natural, un estat autonòmic ha crescut, generant tensions interterritorials, al País Basc, a Catalunya… Però fora de les històriques, és natural que la maduració d’un Estat autonòmic porti a la necessitat de revisar-lo, per adaptar-lo a la nova societat que és la de 30 i tants anys després de la mort de Franco. Això d’una banda, i de l’altra, el canvi de govern a finals dels anys 90 de la dreta espanyola, el PP, i sobretot la segona legislatura d’una majoria absoluta que va reactivar fractures, dimonis, que havien estat molt ben gestionats fins aquell moment.

Qui creu que hi estaria d’acord amb aquesta reforma? Qui creu que s’hi sumaria?
Tots els que hi sortissin guanyant, però s’ha d’aconseguir explicar que d’aquesta reforma hi sortiríem guanyant tots. I tu em diràs “com hem de sortir guanyant si des de l’Estat entendran que estan perdent quotes de poder?”, doncs fent pedagogia sobre què és un sistema federal i on s’ha de trobar la sintonia i la cooperació perquè el projecte sigui més avantatjós per a tothom. Per les dues bandes. Fent pedagogia sobre els béns que generarà el canvi constitucional, i anar cap a un altre model d’Espanya actualitzat al 2012, al segle XXI.

“No està gaire convençut Gràcia que la independència de Catalunya comporti guanys materials i espirituals, i sí una trencadissa de vincles” (El País)
Sí, jo això ho veig molt clar. Jo diria que hem començat a viure una tensió personal, de convivència, des de fa dos mesos, que no havíem experimentat mai a Catalunya. Parelles que s’enfronten, famílies que es barallen, amics que tensen la relació… Perquè ens hem vist involucrats en un debat de sí o no, i això ha generat una tensió difícil de resoldre perquè cadascú es carrega de raons pel “sí” o pel “no”. I el “sí” o “no” porta necessàriament a l’enfrontament. I això és un fenomen nou a la societat catalana. Jo m’ho miraria molt, si realment és fèrtil haver engendrat una dinàmica de recel, de tensionament personal, des d’allò micro a allò macro. Això també val pels mitjans de comunicació, a les tensions que hem vist entre ells, no hi estàvem acostumats.

L’independentisme s’havia convertit en un discurs hegemònic, qui no hi entrava era un traïdor a la pàtria

Creu que els mitjans de comunicació estan interpretant correctament el que està passant?
Potser ara. Però fins al 25 de Novembre no. No tots s’han comportat fent campanya propagandística de manera deliberada, ni molt menys, perquè de mitjans n’hi ha molts i de molts tipus. Però la sensació que jo vaig tenir durant moltes setmanes és d’una desconnexió entre gran part dels mitjans privats i públics de Catalunya (TV3 i algunes de les ràdios). La meva percepció era d’incomprensió entre el relat que trobava en aquests mitjans, i el que a mi em semblava que era la realitat social catalana. No dic la meva experiència personal, sinó la meva interpretació com a historiador. A mi no em quadraven les coses.

Llegíem que apuntava a “una manca de respecte cap a les opinions diferents”…
Els dos mesos anteriors a les eleccions, sí que em va semblar clar que anava creixent la falta de respecte cap a les posicions contraries a l’independentisme. Perquè s’havia convertit en un discurs hegemònic, i el que no hi entrava, o era un traïdor a Catalunya – vés a saber què és això- o bé era un “aguafiestas”, que no sé com deu ser en català…

Aixafa-guitarres.
Sí? Bé, ho accepto! (riu) Era com “a què ve aquest ara a aixafar aquesta il·lusió col·lectiva?”, i semblaves un impertinent, un antipàtic. I aquesta sensació ha alimentat el sentiment de trinxera… una batalla mediàtica on s’ha de fer el possible per convèncer la majoria de lectors i oients que aquesta és la sortida lògica i la que vol tothom. Aquests tothom, Catalunya… quin atreviment dir Catalunya!

Vostè creu que Espanya té por que Catalunya decideixi?
Jo crec que no. No crec que tingui por. Una altra cosa és que ara mateix estiguem sota un govern de majoria absoluta del PP, que no és precisament una dreta particularment sensible als moviments autonomistes, ni a la realitat cultural i plural de l’Espanya contemporània. A mi m’amoïna tant l’espanyolisme com el catalanisme, m’amoïnen perquè em posen nerviós. No crec que sigui allò prioritari per construir persones més felices, més cultes, més civilitzades, més raonables, més negociadores, més capaces d’establir acords consensuats. Per tant, és clar que hi ha poca sensibilitat autonomista a l’Espanya del poder actual.

I el PSOE?
Home, jo diria que el PSOE ho ha sigut clarament més. I sembla que ens oblidem que l’últim Estatut (que suposo que deu ser veritat que millora substancialment l’Estatut anterior, tot i que no ho sento dir mai!) va ser promogut per un partit socialista! Un senyor que es deia Rodríguez Zapatero i que ara sembla que és la catàstrofe del segle XXI. Diria que qui va promoure un nivell més alt d’autonomia, va ser el PSOE. Això suposo que seguirà sent veritat, malgrat que després hi hagi hagut la quantitat de problemes que hi va haver amb un Estatut que anava al límit d’allò constitucionalment acceptable.

Com creu que ha respost l’esquerra catalana (de la qual vostè exclou ERC) a l’independentisme?
Ha respost noquejada. Noquejada perquè es va endur la sorpresa que d’un dia per l’altre Convergència es feia independentista. Per tant, la lentitud de reacció de l’esquerra ha sigut gran, i la dificultat per articular el seu propi discurs, també. D’aquí en ve la confusió pública del PSC, que a dins seu té unes sensibilitats catalanistes molt accentuades, i d’altres sensibilitats que ho són molt poc. A ICV ha passat el mateix. Té l’autopercepció d’una doble vessant: una tirant cap a l’independentisme, i una que n’està allunyada. L’escenari ha sigut una tempesta perfecta per als socialistes, que ja estaven en una situació delicada. Per tant, ha estat difícil una reacció ràpida, contundent i clara, perquè aquests missatges ideològics i polítics dels partits amb una societat com aquesta es construeixen molt lentament.

S’ha fomentat una idea monolítica de Catalunya que

és rotundament falsa

Vostè diu que el PSC (ni els partits d’esquerres) no ha de deixar-se convèncer per l’espiral independentista, perquè? Si no escolten les seves bases, no corren el risc de distanciar-se’n massa?
Durant dos o tres mesos hem estat vivint una claríssima campanya mediàtico-política orientada a traslladar-nos una imatge de la societat catalana que era falsa. Molt simplificada, des del meu punt de vista. Crec que hauríem hagut de ser capaços de posar distància i dir: “però de veritat és així, Catalunya?” El resultat electoral ha demostrat que Catalunya és molt més complicada del que el discurs i la manifestació de l’11-S ens van fer pensar. Per tant, el que estic reclamant és no deixar-se convèncer per aquesta espiral, sinó ser distant, analític, crític, respecte els missatges interessats dels partits polítics i els governants – i massa vegades els mitjans públics catalans – a l’hora de fomentar una idea monolítica de Catalunya que és rotundament falsa.

Reformar la Constitució és progressista, i fer un nou Estat és de dretes o, en el cas de Catalunya, només es pot defensar des de la dreta. Perquè?
Perquè ara el que em sembla progressista de veritat és allò que protegeixi al màxim la inestabilitat social, política, econòmica, estructural, de la societat espanyola. Per què això és progressista? Per què ser conservador en les reformes és ser progressista? Doncs perquè allò prioritari és intentar recuperar aquells nivells de vida que ha anat perdent majoritàriament la societat espanyola, i també la catalana. Els nivells d’empobriment d’aquesta societat, això  és prioritari. I si és així, un canvi radical no ajuda en absolut a restituir la confiança en les pròpies forces, per tant, és un problema de prioritats. És a dir, si la prioritat és un trencament dur, estem desestabilitzant encara més allò que ja està en una situació molt fràgil. Tendim a oblidar-nos, parlant de la independència i de les seves motivacions polítiques i ideològiques, de la terrible situació de moltíssims centenars de milers de catalans, els quals es poden sentir més o menys involucrats en aquest debat, però els problemes dels quals tenen poc a veure amb això.

Menciona sovint l’Estat del Benestar com la prioritat elemental. L’independentisme l’exclou?
A veure, clar que no l’exclou. És a dir, la legitimitat de l’independentisme és total, això és obvi, innegable. Forma part de la cultura democràtica que portem conreant des de fa molt de temps. Ara bé, la proposta independentista, ara, en aquest context real en el qual ens movem, crea més conflictes que no pas solucions, si més no, a curt i mitjà termini.

La proposta independentista crea més conflictes que solucions

Últimament es parla d’independentistes no nacionalistes, hi veu alguna fisura conceptual?
Sí, jo crec que és una sortida una mica retòrica. És com dir “jo sóc independentista però no perquè em senti nacionalista sinó perquè Espanya és molt lletja”.

Si agafem una mica de perspectiva, el procés és irreversible, cap una banda o cap a l’altre?
Jo crec que no, crec que no. No hi veig irreversibilitat o no, sinó de construcció de vies de futur ajustades al resultat electoral, i un parlament més fragmentat, on les coses no estan tan clares com A i B i, per tant, cal un espai de negociació, de pacte, d’acord, de diàleg… política, això es diu política.

Hi ha un concepte que ha utilitzat en alguns articles que m’interessa molt, que és el d’entelèquia. Catalunya ha deixat de ser algun cop alguna entelèquia? Està ara més a prop de deixar de ser-ho?
Per mi no ho ha estat mai, una entelèquia. Per mi ha sigut sempre una societat complicada, complexa, plena de fluxos, amb moments i etapes d’una certa convicció social respecte la seva potència i la seva confiança en si mateixa, i en d’altres menys. I em resulta particularment antipàtic el diagnòstic famós que tantes vegades hem repetit a Catalunya que el tret identitari dels catalans sigui la “voluntat de ser”, tal i com va dir Jaume Vicens Vives. Doncs a mi em sembla que… (riu), no. Em sembla una definició molt poc solvent, de la qual Joan Fuster, per cert, va riure’s força. Em sembla una definició, si més no… lírica. Bàsicament lírica. (riu)

Moltes gràcies, ha estat un plaer.

“Em fa por que Espanya ens digui que ens estima” (Carme Forcadell)

dijous, 20/12/2012

Dinant una magdalena a les set de la tarda, Carme Forcadell, presidenta de l’Assamblea Nacional Catalana, té una de les agendes més atapeïdes de Catalunya. Optimista i determinada, Forcadell és una dona amb les idees clares. El seu discurs, amb fort accent pedagògic, revela el seu passat a les aules i sovint fa frontera amb l’oratòria Junqueras. La dona que va atraure totes les mirades després de l’11-S ostenta una voluntat sòlida i inclusiva, que, combinada amb una agilitat de paraula, fa que la seva argumentació llisqui amb una naturalitat gairebé mecànica. Parlem de l’Estat propi, d’Europa, la llengua i el paper dels mitjans de comunicació… Conjuga el “nosaltres” amb freqüència i transmet una energia continguda. Però, que fa quan no es dedica a la causa nacional? 

Per què és independentista?

Perquè sóc catalana. Si ets català només pots ser independentista.

D’on neix el seu independentisme? I la vocació?

Jo crec que neix a partir de la llengua. D’alguna manera vaig arribar a la conclusió que l’únic camí que ens quedava per sobreviure com a poble era la independència, a través de la llengua. L’única manera que la llengua catalana sobrevisqui és tenint un Estat propi. Ens el devem. Un Estat que la defensi, i no un Estat en contra com el que tenim ara.

Vostè creu que les passades eleccions van accelerar aquest procés? Hi estem més a prop o més lluny, on ens trobem?

Jo crec que hi estem més a la vora, perquè a les eleccions vam constatar una cosa que nosaltres ja sabíem, que en aquest país l’independentisme és transversal. És a dir, hi ha gent de dretes, d’esquerres i de centre. Això demostra que som un país plural i no és que hi hagi un partit independentista, sinó és que hi ha independentistes a tots els partits.

Digui’m tres motius a favor de l’Estat propi.

Perquè tenim l’oportunitat de construïr un país més just, més pròsper i millor. Un país entre tots. Tenim l’oportunitat de fer una constitució catalana que sigui molt millor que la que ara tenim. Això és una oportunitat única a la història, que ens ha d’il·lusionar a tots.

I en aquest Estat propi, quins serien els “inconvenients”?

És que jo no n’hi veig. Jo no en veig cap, d’inconvenient. Crec que estaríem més cohesionats que ara. És a dir, no es trencarà la cohesió social. Al contrari, no considerem catalans a uns i no catalans a uns altres. Tots som catalans. Els que volen la independència i els que no la volen. I estic segura que quan tinguem un estat propi, aquests que ara creuen que no el volen, també el voldran. Perquè nosaltres no obliguem ningú a renunciar a res. No obligarem ningú a ser català. No és incompatible sentir-se espanyol i voler la independència de Catalunya. Sí que és veritat que hi ha molta gent que no la vol, però jo crec que no la vol perquè no li hem explicat bé. Ens falta arribar a moltíssima gent. Però si t’ho mires fredament, és una evidència: políticament estarem millor, econòmicament estarem millor, nacionalment estarem millor, per tant, jo no li veig inconvenients. Tot i que molta gent no la vol, però jo crec que és perquè no s’han informat bé.

Parlant d’aquesta gent que no és independentista, quin creu que seria el percentatge “normal” per no parlar de fracció social? Evidentment no s’assolirà mai un 80-90% d’independentistes, on posaria el límit?

A veure una cosa, democràcia és 50+1, això ho tenim clar. Aquí i arreu del món. Ara nosaltres aquí som majoria d’independentistes, i estem vivint en un Estat, l’Estat espanyol, que no és el nostre. I hi estem vivint, i som majoria, i no passa res. I les persones que no són independentistes podran defensar exactament la seva ideologia, i podran defensar que volen tornar a formar part de l’Estat espanyol. Evidentment nosaltres farem un procés estrictament democràtic, i pacífic, i això vol dir acceptació de la voluntat de la majoria, però reconeixement del dret de la minoria. Dubto molt que un cop fora algú vulgui tornar, però no es pot dir mai.

Perquè no llegim ni sentim arguments, d’altra banda legítims, de quedar-nos dins l’Estat espanyol?

Doncs perquè no n’hi ha. No n’hi ha cap. De motius racionals, no n’hi ha. Ni econòmics, ni lingüístics, ni culturals, ni socials. Els únics arguments són emocionals, que són els d’aquesta gent que se sent espanyola per motius familiars, identitaris, o perquè han nascut a Espanya, perquè tenen un germà, els pares… i és legítim, és normal. I això nosaltres ho respectarem, perquè això és la identitat col·lectiva, poden sentir-se com vulguin, ho respectarem. Aquests arguments emocionals sí que juguen un paper important. Per tant, sí que hi ha una part emocional, però no racional. Aleshores, és clar, defensar arguments emocionals és difícil.

Els mitjans de comunicació estan interpretant correctament el que està passant?

(riu) N’hi ha que sí i n’hi ha que no. Aquesta és una pregunta molt important, perquè la majoria de mitjans de comunicació que tenim a Catalunya són espanyols, o bé per ideologia o bé per capital.

Hi inclouria el Grupo Godó?

Jo crec que el Grupo Godó està fent un canvi. Rac1, per exemple, ha estat un canal de transmissió d’aquest catalanisme durant molt de temps. La Vanguardia va fer el canvi fa un parell d’anys quan va canviar al català. Però aquest seria l’únic cas. Quan jo dic majoria dic molts altres diaris que llegim aquí, com El País, El Periódico, La Razón, l’ABC,… se’n llegeixen molts, d’aquests. I es veuen Antena 3, Telecinco, Cuatro… Totes aquestes porten un missatge unionista, espanyolista. Per tant, aquí tenim un problema. Evidentment, si no tinguéssim aquests mitjans de comunicació jo crec que ja seríem independents.

Una de les batalles clau és la de la informació. Creieu que la població catalana disposa d’informació suficient, rigorosa i contrastada, sobre el procés d’independència?

No, jo crec que no. Una part potser sí. Una de les feines de l’ANC és arribar a aquestes persones, arribar als barris, especialment a l’àrea metropolitana de Barcelona, perquè no tenen uns canals de comunicació que els facin arribar aquest missatge. No és que els arribi esbiaixat o tergiversat, sinó que no els arriba.

A l’independentisme clàssic, cívico-cultural, en poc temps s’hi ha afegit una vessant econòmica més pragmàtica, menys emocional. Creu que convé centrar el debat en l’aspecte econòmic?

Això és cert, fins fa poc hi havia un independentisme més identitari, més cultural, i ara hi ha un independentisme pràctic. Jo crec que hi ha d’haver de tot. A la independència s’hi pot arribar per molts camins, i tots són vàlids. Nosaltres estem patint humiliacions contínues. Les famílies hem de fer un esforç molt gran que a altres zones no fan. És una sèrie de greuges econòmics, polítics, socials… fins que ha arribat un moment en què tot ha explotat. A més a més, hi ha una crisi econòmica molt forta; hi ha moltíssimes famílies que viuen molt malament, i l’única sortida és tenir els instruments d’un estat per poder pal·liar aquesta crisi, perquè el marc econòmic no ens dóna instruments per pal·liar-la.

Vostè va estar vinculada a ERC de Sabadell, encara ho està?

Sí, però bé, en sóc sòcia, perquè no hi vaig mai. Em sembla que l’únic que faig és pagar… pago a moltes entitats que treballen per a la independència.

Voldria posar-se en primera línia de la política? Li han proposat?

Nosaltres ja estem fent política! No fem política de partits, però a l’ANC fem política. Estem intentant transformar la societat, i això és fer política.

Es troba còmode fent de líder?

De vegades més que d’altres (riu). Depèn, home, la veritat és que és un honor estar al capdavant d’aquest moviment tan il·lusionant i tan engrescador. I és un honor que els teus companys t’hagin escollit per tirar-ho endavant. I evidentment és còmode de vegades, però de vegades no ho és tant. Som un moviment transversal i per tant tenim gent des d’Unió Democràtica fins a la CUP, i de vegades posar-se d’acord costa.

Li agradaria ocupar algun càrrec en un futur Estat propi?

A mi el que em faria molta il·lusió quan tinguem l’Estat propi és utilitzar el meu passaport per anar a veure una final de Champions del Barça (riu).

Abans deia que feu política, us considereu un lobby de pressió?

Nosaltres el que volem, el que ens agradaria moltíssim, és acompanyar el Govern. Entenem que la independència s’ha de fer des del Govern. Els governs són els que declaren la independència, no la societat civil ni l’oposició al Govern. I el nostre objectiu és acompanyar aquest Govern. Però també tenim clar que si el Govern no fa els passos que ha de fer, o veiem que s’encalla o que no actua amb la celeritat necessària, llavors ens haurem de mobilitzar, haurem d’estirar aquest govern perquè ho faci. Pensem que aquest projecte no es pot dilatar tant en el temps, no podem, tenim molta pressa, i ja he dit abans que hi ha una part del poble que ho passa molt malament, i no podem quedar-nos en aquest impasse. Ens agradaria més acompanyar que no pas haver d’empènyer, però farem les dues coses, acompanyarem, també donarem alguna “empenteta”, i si convé sortirem al carrer, ens tornarem a mobilitzar, el que faci falta, el que tenim clar és que el procés és imparable.

Veu possible que no es faci el referèndum?

Jo ho veig tot possible. Que no es faci el referèndum? Potser de moment, però no que no tinguem la independència, perquè hi ha més camins. Però la independència és imparable, això ho tinc claríssim. Per fer el referèndum hi ha una majoria molt àmplia, hi ha molts partits, a part de Convergència i Esquerra hi ha la CUP i Iniciativa, aquests ho portaven al seu programa i estan decidits a treballar per l’Estat propi. Fins i tot també els socialistes van dir que estaven disposats al dret a decidir, amb condicions, però també…

En Rubalcaba va dir que ni parlar-ne, del dret a decidir…

Sí, però quan arribi l’hora els socialistes catalans hauran de decidir què fan, i jo crec que prendran una bona elecció. Estic seguríssima que quan arribi el referèndum faran el camí que han de fer.

Què li sembla l’última incursió del ministre Wert en la llengua catalana?

Jo crec que no trobarem a faltar l’Esperanza Aguirre, jo crec que en Wert ens ajudarà força en el nostre camí. De moment ja ha aconseguit la unitat de tots els partits. Però bé, aquesta és la línia del Partit popular, i l’objectiu que tenen des de fa molts anys és que desaparegui la llengua catalana, i si pot ser els catalans, també. A mi ja no m’estranya res.

Per què creu que tenen por que Catalunya decideixi?

Perquè jo crec que Espanya és un estat unilingüe, homogeni, molt centralitzador, jacobí, i tot el què és diferent, no li agrada. Nosaltres sóm la diversitat. A l’Estat espanyol no li agrada la diversitat i no li ha agradat mai. Fa 300 anys vam perdre una guerra i per això des d’aleshores formem part de l’Estat espanyol, però nosaltres no hem decidit mai si volíem formar part de l’Estat espanyol. Som la pedra a la sabata.

L’error dels catalans, quin creu que seria?

Ara? Jo crec que ara d’error no en tenim cap, anem pel bon camí.

Els tics històrics.

Bé, jo crec que l’error és que d’alguna manera s’ha intentat catalanitzar Espanya, i això és molt difícil. Durant molt temps s’ha intentat encaixar Catalunya dins d’Espanya. S’ha intentat que Espanya fos més plural, més democràtica… Tenim una democràcia de baixa intensitat, perquè que no acceptin que puguem decidir com a poble és bastant absurd. Llavors, quin és l’error? Hem volgut que canviés Espanya, i Espanya no pot canviar. Hem volgut veure com hi podríem encaixar nosaltres, hem intentat fer un Estatut, un altre, millorar-lo, i no hi ha manera. Perquè cada pacte que hem fet l’han incomplert sistemàticament, no n’han respectat ni un. Aleshores es veu que no hi ha manera de dialogar. Jo crec que ara anem pel bon camí, perquè canviar Espanya és impossible, que ens admetin com som també és impossible, per tant ara anem bé.

Fins ara els senyals d’Europa han sigut una mica contradictoris, vostè té bones sensacions?

Jo crec que és una cosa que no ho saben ni ells. Perquè mai no ha passat que un Estat de la Unió Europea hagi viscut un procés de secessió, és nou. Tots els països que s’han independitzat ho van fer des de fora de la UE. Però n’hi ha molts que estan com nosaltres: Groenlàndia, les Illes Fèroe, Escòcia… Europa haurà de prendre una decisió. I el que està clar és que Europa vol que tots els estats que ho siguin, estiguin dins la UE. Ara hi ha dos països molt importants que no hi són, Noruega i Suïssa, i Europa voldria que fossin a dins, perquè son contribuents nets. Catalunya també serà contribuent net, per tant, Catalunya també li interessarà a la UE. Jo crec que interessarà a tothom. Tenim 4.000 multinacionals, entre les quals la Volkswagen; a la senyora Merkel li interessa, posar fronteres? Els mateixos espanyols, què faran? Ens posaran fronteres que els impediran agafar l’autopista cap a França? És absurd. Ara bé, el que hem de tenir clar és que ho decidirem nosaltres, el que volem fer. Quan hi arribem ja decidirem el que ens convingui més com a país, però això no ens ha de preocupar gens ni mica.

Què li fa por?

A mi em fa por que l’Estat espanyol ens digui que ens estima. Això sí que em fa por. I ens ho diran, perquè no son beneits, tenen bons estrategues, ja saben el que han de fer. I que ens diguin que ens estimen vol dir que ens diran que tenim raó, que som una nació, que durant 300 anys s’han equivocat, però que a partir d’ara es corregiran, que l’ensenyament en català no serà un problema, que ens faran el corredor mediterrani, fins i tot ens donaran el pacte fiscal. I compte, pot haver-hi gent bona gent (perquè els catalans estem preparadíssims però som bona gent) que ens ho creguem. I això és un problema. En aquest moment és quan haurem de desenterrar tots els pactes i recordar la nostra memòria de fa 300 anys, i dir  “però si fa 300 anys que ens estan intentar destruïr!”, no han complert cap pacte, ens estan humiliant contínuament. Haurem de tornar a recordar la nostra dignitat com a poble. A mi em fa por, que ens tornin a enganyar, i que hi hagi bona gent que s’ho cregui.

Què fa vostè quan no es dedica a la causa independentista?

(riu) Ara tinc molt poc temps lliure, però m’agrada molt viatjar i quan siguem independents em dedicaré a viatjar, que ara ho puc fer molt poc. M’agraden moltes coses, m’agrada llegir, però ara em passo tot el dia llegint documents, bastant pallissa, i poques novel·les. Entre treballar i l’ANC sempre estic ocupada.

Algun autor predilecte?

M’agrada molt Jaume Cabré.

Moltes gràcies, ha estat un plaer.

To Rome with love, i altres tòpics

dilluns, 18/06/2012

Fa cosa d’un mes i mig es va estrenar a Itàlia l’última pel·lícula de Woody Allen amb la capital italiana com a principal reclam publicitari. Continuant amb el periple de ciutats europees – Barcelona, París i Roma – el cineasta novayorkès ha volgut retre el seu particular homenatge a una de les seves ciutats predilectes. I ho fa amb un estil que recorda els passos de “Vicky Cristina Barcelona”: personatges confusos i exagerats, buidor en el contingut, estètica fotogràfica impecable.

La pel·lícula, que ha rebut un allau de crítiques per part del públic italià, es presenta com una història coral (tan de moda últimament) formada per una descripció fugaç i certament idealitzada de l’element local: Itàlia i els italians, i un element exterior infantil i esteriotipat: turistes americans enlluernats pel carisme i l’autenticitat mediterrània. I de plató, Roma, que a banda de proporcionar una fotografia bonica i pintoresca, no assoleix traspassar com a protagonista influent o dotat d’una certa identitat.

 

La trama es desenvolupa al voltant d’un seguit d’embolics amorosos entre italians cridaners que gesticulen constantment i turistes americans amb un estat perpètu d’enamorament i romanticisme envers la ciutat, el menjar, la vida mediterrània i altres tòpics. El fil conductor seria l’infidelitat i la passió llatina; potser aquí el director volia explicar un dels trets (suposadament) característics dels italians. La superficialitat dels escenaris ens mostren una Roma bella i simpàtica, oblidant la inmensa perifèria o els barris menys fotogènics. La crítica italiana ha estat ferotge en la consideració de la pel·lícula, titllant-la de “superficial”, “turística”, “avorrida”, i “amb una banda sonora irritant”. També ha causat recel la imatge encartronada i frívola, sense aprofundir en l’element cultural e ignorant els problemes socials i econòmics que actualment travessa el país.

El director tria ensenyar-nos les places més boniques, les dones més sensuals, els italians més bromistes i faldillers, la pasta més gustosa i la mamma que la cuina. Especial menció mereix la mamma: vestida vintage anys 50, “maruja” i malfiada de la nòvia estrangera, possessiva i sobreprotectora del fill mascle, el personatge arriba al súmmum dels tòpics encarnats en una mateixa persona. Un quadre.

Així doncs, entre personatges que fan el què no volen i busquen el què no fan, es van succeïnt i enrredant històries que pretenen ser comunes però que provoquen un enlairament de cella als espectadors italians.

No queda clar quina seria la intenció de Woody Allen; si explicar històries amb l’escenari – en aquest cas Roma –  com a factor secundari i contextual, o bé caracteritzar la ciutat mitjançant els embolics que hi passen, provar de descriure-la, exprimir-la, i acostar-la al públic. En cas que sigui la segona opció, el resultat obtingut està a anys llum d’arribar-hi.

El costum

dimecres, 6/06/2012

Volteges un divendres al vespre, decideixes entrar en un local qualsevol, tan sols per trobar un punt de recolliment i prendre’t alguna cosa. Una cervesa, un spriz, o una copa de vi. Et frenen i et demanen si tens la tessera (targeta) – quina, penses – i te n’adones que no és ni la primera ni la segona vegada que et reclamen la pesada tessera.

És un dels costums més habituals e insistents de l’oci nocturn romà. No em refereixo a discoteques o a clubs privats, on seria més lògic tenir-hi una acreditació per poder-hi accedir, sinó més aviat bars comuns sense massa pretensions culturals o artístiques.

Una vegada inscrites les dades i el petit formulari corresponent, ja pots entrar. I aquesta cerimònia, després d’haver-la fet amb una certa freqüència, resulta un pèl sospitosa. Tal i com es podria deduir, és una estratègia més per evadir pagar el què toca. Molts d’aquests locals, pubs, bars, etc. es fan passar per Associació Cultural, i així desgraven, evitant pagar les punyeteres tasse (impostos) del President Monti que últimament fan rondinar tant. Tot i que aquesta maniobra d’evasió no és pas nova. Es justifiquen fent una exposició fotogràfica al mes, i llestos. És una pràctica bastant usual, sobretot als barris amb una mica més de moviment nocturn i juvenil com San Lorenzo o el Pigneto; aquest últim darrerament comparat amb el barri barceloní de Gràcia, encara que pel meu gust és una equiparació més que discutible.

Una altra costum força emprenyadora és quan no et fan lo scontrino (tiquet). És un exercici habitual sobretot als restaurants, on, al·legant una presumpta autenticitat informal, t’anoten el preu del què has menjat en un tros de paper poc entenedor, et fan una brometa, i adéu-siau. Les xifres d’evasió fiscal en aquesta pràctica són inexactes, però de tant en tant la Guardia di Finanza italiana fa algunes incursions per tal de quantificar i eliminar l’evasió, i te’n adones que han passat quan al restaurant on normalment mai et fan una ricevuta, avui te’n fan una i les que calgui. Tanmateix, degut a la pressió policial al respecte, és obligatori fer el tiquet en qualsevol exercici comercial, per petit que sigui, fins i tot un cafè és objecte del tiquet corresponent. Fa pocs dies llegíem als principals diaris que el 90% de negocis xinesos no fa lo scontrino. Però bé, les trattorie, ostarie o ristoranti amb estovalles de quadres i cambrer simpàtic, moltes vegades, tampoc t’el fan.

El boss italià

divendres, 18/05/2012

Aquests dies la premsa italiana informava d’una notícia interessant: la classe dirigent és la més vella d’Europa, amb una mitjana de 59 anys. L’actual President del Govern, Mario Monti, té 69 anys, i el seu ministre més jove en té 57. Segons el diari “La Repubblica”, el rànking de “vellesa” l’encapçalen en primer lloc els caps de les banques empatats amb els Bisbes – amb 67 anys de mitjana – ,seguit de molt aprop dels parlamentaris – 64 anys –  i dels professors d’Universitat – 63 anys- .

El mateix diari afirmava que aquesta vellesa estructural, i també d’idees, pot resultar poc adient per confrontar una crisis perenne i jove. Sovint a Itàlia es té la sensació que la classe política és obsoleta i repetitiva, amb el comentari recorrent de “sempre són els mateixos” o “se’n haurien d’anar tots i començar de nou”; i potser els últims resultats electorals del còmic i polític Peppe Grillo – acusat de demagog, populista i antipolític – s’encaminen en aquesta direcció. El seu partit anomenat “Movimento delle 5 estelle”, demonitzat e infravalorat pels partits “tradicionals”, ha obtingut uns resultats que han sorprès a tothom, acoseguint fins i tot alguna alcaldia. El partit, fortament focalitzat en el seu líder, s’ha caracteritzat per una crítica feroç e implacable a tota la classe política actual.

Però, no és només que la “directiva” del poder sigui vella, sinó que és també homogèniament masculina. Itàlia compta amb un nombre malauradament reduït de dones parlamentàries o a les esferes de poder clàssiques. Les parlamentàries del passat govern Berlusconi, amb una pobre estima professional, i una meritocràcia més que dubtosa (com algunes ex-soubrettes a vegades ministres a vegades “Consigliere regionale”) no ajuden a fomentar la consideració femenina en la política. Actualment, però, al relativament nou Govern de Monti no sembla que hagin cambiat gaire les coses en aquest aspecte; sí que ho han fet en la forma (no hi ha escàndols sexuals, de moment) però no tant en el fons. Dels 16 ministres, només n’hi ha 3 que siguin dones.

Les dades genèriques al respecte confirmen aquesta tendència. En un estudi de l’any 2011 sobre la igualtat d’oportunitats, Itàlia ocupa el 73è lloc de 135 països, per darrere de Rússia, Xina o Ghana. Si baixem al nivell local, el mateix estudi confirma que de les 118.000 administracions locals, només el 18% són ocupades per dones. I dins d’aquest percentatge, la majoria de dones ocupen posicions “d’assessoria”, mentre que les dones alcaldesses representen un 9’6% del total. Tanmateix, l’estudi reflecteix les diferències entre Nord i Sud de la península italiana, on la majoria de dones amb presència en la vida política es troben al Nord – amb un cinquè del total- , mentre que al Sud només representen un 11% del total. Aquesta distribució desequilibrada va en sintonia amb la coneguda tradició masclista i patriarcal de les societats del Sud d’Itàlia.

En l’àmbit empresarial encara s’eixampla més aquesta distància entre sexes. Diferents estudis apunten a una escassa presència femenina tant a càrrecs directius com a dins els consells d’administració. En aquest sentit, fa pocs dies “El Corriere della Sera” informava d’un estudi de la Unió Europea on Itàlia no sortia gaire ben parada. Només un 6’8% dels membres dels consells d’administració italians són dones, una xifra per sota de la mitjana europea (13’7%). Itàlia ocupa el sisè lloc començant per la cua, només per davant de Malta, Xipre, Hongaria, Luxemburg i Portugal.

Evidentment dins la cúpula religiosa la presència femenina és inexistent.

Així doncs, tenint en compte les tres capes clàssiques del poder  – privat, polític i religiós – el perfil del capo és home i d’avançada edat.

Harry Potter a la italiana

dimecres, 9/05/2012

La política italiana té de tot. Fins i tot, a vegades, té més de saga fantàstica que de quotidianitat parlamentaria. El cas que ens ocupa podria ser una enèsima versió de la parella política i mafia, però se li afegeix un tercer element força trencador: la màgia. La protagonista és Ester Barbaglia, una dona de 80 anys amb un patrimoni de 30 milions d’euros, fins aquí cap novetat. Però és que aquest capital – que ha marejat, redistribuït i canviat de lloc amb la destresa d’un trilero de les Rambles – ha estat la clau per descobrir les irregularitats justiciaries que se’n deriven. La seva professió no difereix gaire dels hàbils timadors de les Rambles, Ester Barbaglia és maga, tal i com ella mateixa s’autodenomina, “la maga més important del món”, amb una clientela sorprenent; des de l’ex president Craxi, passant per Berlusconi, o fins i tot el Papa Joan Pau II.

En una recent entrevista a Rai 3, la maga dels VIP afirma amb to condescendent que ella “coneix molt bé la política italiana”, alçant el dit i les celles a mode de qui sap masses coses com per poder-los-hi dir al periodista que té al davant.

A part de col·leccionar clients famosos, també acumula una llarga llista de denúncies per associació mafiosa i estafa, arrivant a ser pluricondemnada per evasió fiscal i frau. Les indagacions de la procura Antimafia de l’any 2002 neixen de la sospita que el patrimoni de la maga no era de la seva propietat – ni fruit del seu treball – sinó que procedien de la mafia calabrese, coneguda com ‘Ndrangheta. Una filigrana malauradament clàssica: reciclar el diner brut confiant-li a algú perquè te’l “mogui”, o bé invertint-lo en organitzacions, empreses, societats, i un llarg etcètera. L’anciana, que en repetides ocasions al llarg de l’entrevista s’escup a les mans per després aixugar-se al jersei de felpa (un gest incomprensible i bastant anguniós), acusa el director de la seva Banca d’haver-la enganyat, ja que a ella els diners “no li importen un rave”.

 

 

Tanmateix, aquesta indagació no resulta concloent i la part demandant no aconsegueix trobar la connexió entre la ‘ndrangheta i la senyora, per la qual cosa els diners retornen a la seva propietària. Més tard, ella els deposita (no tots; 28 milions dels 30 inicials) a la seva Fundació personal, que s’ocupa de “promoure la recerca científica i cura dels malalts”.

Mitjançant aquesta Fundació, la maga fa una donació a la Fundació de l’Hospital San Raffaele de Milano, ja que és una bona amiga del seu director; el capellà-mànager don Luigi Verzé (personatge controvertit condemnat per abús de la construcció e intent de suborn, a banda de liderar una “gestió mafiosa” del seu Hospital). La donació estava destinada a tirar endavant el projecte d’un pavelló matern e infatil per l’Hospital. La senyora argumentava en l’entrevista que la seva motivació va ser fruit d’un gest altruista i benèfic perquè “no vull que l’Hospital es mori”, ja que aquest es trobava en una situació econòmica difícil.

Més endevant, decideix adquirir el 24% de les accions del Banco Sammarinese, però aquesta vegada no va endevinar-se el futur. La justícia intervé el Banc ja que es creu que aquest col·labora en el reciclatge de la ‘ndrangheta. Vincenzo Barbieri, el broker de la droga més important de la mafia calabrese, hi tenia un compte corrent al seu nom. Tot seguit surten emmanillats de la seu central del Banc el seu president i fundador aixi com alts dirigents implicats en el cas. Vincenzo Barbieri és assassinat a la seva Calàbria natal. El procés acaba amb la fallida i desaparició del Banco Sammarinese per col·laboració amb la criminalitat organitzada, i els diners de la maga s’enfonsen amb el Banc.

Davant la perplexitat, amb mags assessors polítics que suposadament fan de rentadora mafiosa, i polítics que es guien per prediccions màgiques, potser no cal explicar el perquè de moltes situacions polítiques actuals. Potser és qüestió de màgia.

Rivalitat futbolística

dilluns, 30/04/2012

Tan sols al caminar vorejant l’estadi, ja t’olores que allò va en serio. Grups de nois que canten i es dirigeixen amb passes llargues i barbeta enlaire, banderes entortolligades de tot tipus, motorini que pretenen aparcar davant les portes d’entrada i alguns nòrdics amb pantalons curts encuriosits per l’esdeveniment. És el derby. Però així com nosaltres parlem de derby quan es creuen els dos equips de la capital catalana, i majoritàriament es parla de clàssic quan el Barça ho fa amb el Reial Madrid, a Roma, la connotació de màxima rivalitat, o de derby, és més generosa. AS Roma – Lazio, els dos equips de la ciutat. AS Roma – Napoli, que engloba i exprimeix la rivalitat entre la capital i els veïns del sud. I l’AS Roma contra qualsevol squadra (equip) del nord; Juventus, Inter o Milan.

L’AS Roma o i giallorossi (grocs i vermells), conduïts actualment per l’ex-barcelonista Luis Enrique, ocupen la part mitjana-alta de la classificació, en l’última dècada gairebé esgarrepant el títol en varies ocasions. És l’equip “majoritari”, i ho poso entre cometes perquè la Lazio, més antic i sobretot amb una forta presència a la perifèria de la ciutat, també s’enduu un bon nombre de tifosi (seguidors). L’ídol indiscutible de la Roma, l’intocable, és Francesco Totti, el capità. Es fa estrany veure que tan sols acostar-te a una crítica o disconformitat envers el jugador, els romans et sancionen i s’ofenen com si els hi haguéssis tocat un familiar. És una admiració cega, incondicional i per defecte, acrítica. Una vella glòria, un agraïment perpetu, una expressió més que ens fa pensar en l’habitual tendència de la ciutat a mitificar el gran passat esplendorós.

 

 

Entre ambdós equips hi ha una competència tradicional, típica de dos clubs que comparteixen ciutat. En les pel·lícules italianes dels anys 60 i 70 sovint es reflexava aquesta rivalitat. La trobem en petites escenes d’Alberto Sordi, Vittorio Gassman i companyia on s’acostumava a parodiar negativament la Lazio i els seus aficionats. Se’ls ridiculitzava presentant-los com a “burini”o “borgatari”; designacions despectives per anomenar els habitants de la perifèria romana, caricatura de la vulgaritat i el mal gust. Tanmateix, són adjectius que han perdut quotidianitat, almenys en els cercles empapats del políticament correcte.

Contràriament al què passa al sud d’Itàlia, sobretot a Calàbria i Sicilia, on la majoria d’aficionats al futbol són d’alguna squadra del Nord – normalment Juve e Inter – sigui per inèrcia o per la comoditat d’animar als que guanyen, a Roma els aficionats es reparteixen estrictament entre els de la Roma i els de la Lazio.

La lloba fundadora de Roma i una bandera barrada que recorda a la senyera són les seves insígnies, que aquells de la Lazio, enfotent-se’n, dessacralitzen la lloba cridant-li gos. El millor de l’afició romana són els càntics; històricament recordats per usar una creativitat cínica i punxeguda, d’un humor negre que a vegades resulta xocant. Contra el Napoli, el repertori de càntics és particularment enginyós, exagerat i també divertit. I aquí ens trobem, enmig de giallorossi evocant al volcà Vesubio perquè “renti” els napolitans, amb Totti fallant estrepitosament, i jo mossegant-me la llengua, no sigui cas que algú es pensi que sóc de la Lazio.

Supplì

dijous, 26/04/2012

Roma, a banda d’estar farcida de monges i capellans, també compta amb una quantitat significativa de supplì. I què són els supplì? etimològicament, l’italianització del francès “surprise”, gastronòmicament, una bola d’arròs arrebossat, ripiena de salsa de tomàquet i amb un pinyol de mozzarella. És un antipasti típic de la capital ràpid i econòmic. Una píndola perfecta per entretenir la gana quan et trobes passejant per Via del Pellegrino.

Inicialment, s’utilitzava com a forma per reciclar i aprofitar les “sobres” del dia anterior. Arròs, tomàquet i mozzarella; tres aliments habituals en qualsevol cuina italiana.

 

N’hi ha de diversos tipus i mides; més grans i contundents, més petits i lleugers, congelats, irregulars, allargats. S’aconsella, com en la fruita, deixar-se guiar per la lletjor. Defugiu d’aquells uniformes i homogenis, són millors els que semblen un munyoc mal pastat.

Els cosins dels supplì són les arancine sicilanes, considerablement més grosses i amb més ingredients a l’interior; pèsols i carn, normalment.

Hi ha diversos establiments on el supplì és la seva especialitat, i tothom coneix un lloc on assegura que fan el millor de la ciutat, tanmateix, en gairebé tots els punts de “pizza al taglio” hi tenen un raconet amb totes les boles marrones apilades l’una sobre l’altre.

Com d’altres debats culinaris, hi ha diversitat d’opinions respecte quins són més bons si els supplì o les arancine, jo em quedo amb els supplì. Ara bé, els sicilians no tindran cap dubte: l’arancina. Cadascú escombra cap a casa seva.

Roma Ladrona

dimecres, 18/04/2012

Caput Mundi és l’expressió llatina que definia el rol de Roma en el món; Caput, capital, Mundi, món. Estimada i odiada al mateix temps, Roma era considerada el melic del món conegut, una veritable metròpoli que vorejava el milió d’habitants – una barbartitat per l’època, tenint en compte que Europa tenia poc més de 31 milions d’habitants.

Salvant les distàncies, hi trobem certs paral·lelismes en la situació polítca actual. Així com els antics gals i celtes es van rebel·lar contra Roma al·liant-se amb Anníbal, avui en dia també ressona un murmuri recriminatòri al lema de “Roma Ladrona”. És l’eslògan d’un petit moviment territorial, la Lega Nord, que en els útlims anys ha esdevingut un dels primers partits polítics italians. Neix com a partit regionalista de caràcter nacionalista, i sovint ha titllat la capital italiana de malgastadora i poc eficient en la gestió dels recursos públics. Es presentava com un partit polit i legalista, buscant defugir (amb un cert aire de superioritat) del triangle Itàlia – màfia – corrupció. 

Sota l’ideal territorial de la Padània – terme que molts consideren inexistent i falaç, pura fantasia, i d’altres el subratllen i el reivindiquen – la Lega reclama major sobirania, pagar menys tasse (impostos) a Roma i, més endavant, demanaran l’independència de l’Estat Italià.

Sumant-se a la voluntant de retallar-se d’Itàlia, a la Lega se l’ha acusada de potenciar un discurs xenòfob i racista. Són conegudes les colèriques intervencions d’un dels seus líders, Mario Borghezio, invitant (seria un terme massa amable) més aviat ordenant als musulmans a marxar cap a casa seva. Els cartells electorals amb lemes com “Stop immigrants” o similars, han situat la Lega en un espai polític força identificable. En qüestions de moralitat, reivindiquen les arrels cristianes europees i defensen un model familiar tradicionalista.

Des de la capital, la Lega sovint s’ha vist com un corcó constant i pesat. Però la pressió leghista envers el govern central ha tingut diverses intensitats. L’hostilitat amb Roma no ha obstaculitzat aliances pragmàtiques de la Lega, que ha pactat amb dreta i esquerra segons la conjuntura. Famoses i morboses són les imatges del seu líder Umberto Bossi prometent lleialtat a la Constitució italiana, i alhora ocupant el càrrec de Ministre de les Reformes pel Federalisme dins el Govern Berlusconi, deixant de banda les històriques picabaralles entre ell i Il Cavaliere. 

Curiosament, en els últims dies la proclama de “Roma Ladrona” ha tingut una vigència un pèl irònica. El tresorer de Bossi ha estat indagat per frau, malversació i blanqueig de capital. Tant ell com Bossi han dimitit. L’escàndol ha tingut una doble dimensió; per una banda, han vist com s’embrutava la tan proclamada bandera de la legalitat i, d’altra banda, l’artefacte de “Roma Ladrona” li petava als dits. No cal dir que les bromes i burles sobre aquest tema no s’han fet esperar.