To Rome with love, i altres tòpics

Fa cosa d’un mes i mig es va estrenar a Itàlia l’última pel·lícula de Woody Allen amb la capital italiana com a principal reclam publicitari. Continuant amb el periple de ciutats europees – Barcelona, París i Roma – el cineasta novayorkès ha volgut retre el seu particular homenatge a una de les seves ciutats predilectes. I ho fa amb un estil que recorda els passos de “Vicky Cristina Barcelona”: personatges confusos i exagerats, buidor en el contingut, estètica fotogràfica impecable.

La pel·lícula, que ha rebut un allau de crítiques per part del públic italià, es presenta com una història coral (tan de moda últimament) formada per una descripció fugaç i certament idealitzada de l’element local: Itàlia i els italians, i un element exterior infantil i esteriotipat: turistes americans enlluernats pel carisme i l’autenticitat mediterrània. I de plató, Roma, que a banda de proporcionar una fotografia bonica i pintoresca, no assoleix traspassar com a protagonista influent o dotat d’una certa identitat.

 

La trama es desenvolupa al voltant d’un seguit d’embolics amorosos entre italians cridaners que gesticulen constantment i turistes americans amb un estat perpètu d’enamorament i romanticisme envers la ciutat, el menjar, la vida mediterrània i altres tòpics. El fil conductor seria l’infidelitat i la passió llatina; potser aquí el director volia explicar un dels trets (suposadament) característics dels italians. La superficialitat dels escenaris ens mostren una Roma bella i simpàtica, oblidant la inmensa perifèria o els barris menys fotogènics. La crítica italiana ha estat ferotge en la consideració de la pel·lícula, titllant-la de “superficial”, “turística”, “avorrida”, i “amb una banda sonora irritant”. També ha causat recel la imatge encartronada i frívola, sense aprofundir en l’element cultural e ignorant els problemes socials i econòmics que actualment travessa el país.

El director tria ensenyar-nos les places més boniques, les dones més sensuals, els italians més bromistes i faldillers, la pasta més gustosa i la mamma que la cuina. Especial menció mereix la mamma: vestida vintage anys 50, “maruja” i malfiada de la nòvia estrangera, possessiva i sobreprotectora del fill mascle, el personatge arriba al súmmum dels tòpics encarnats en una mateixa persona. Un quadre.

Així doncs, entre personatges que fan el què no volen i busquen el què no fan, es van succeïnt i enrredant històries que pretenen ser comunes però que provoquen un enlairament de cella als espectadors italians.

No queda clar quina seria la intenció de Woody Allen; si explicar històries amb l’escenari – en aquest cas Roma –  com a factor secundari i contextual, o bé caracteritzar la ciutat mitjançant els embolics que hi passen, provar de descriure-la, exprimir-la, i acostar-la al públic. En cas que sigui la segona opció, el resultat obtingut està a anys llum d’arribar-hi.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús