“Em fa por que Espanya ens digui que ens estima” (Carme Forcadell)

Dinant una magdalena a les set de la tarda, Carme Forcadell, presidenta de l’Assamblea Nacional Catalana, té una de les agendes més atapeïdes de Catalunya. Optimista i determinada, Forcadell és una dona amb les idees clares. El seu discurs, amb fort accent pedagògic, revela el seu passat a les aules i sovint fa frontera amb l’oratòria Junqueras. La dona que va atraure totes les mirades després de l’11-S ostenta una voluntat sòlida i inclusiva, que, combinada amb una agilitat de paraula, fa que la seva argumentació llisqui amb una naturalitat gairebé mecànica. Parlem de l’Estat propi, d’Europa, la llengua i el paper dels mitjans de comunicació… Conjuga el “nosaltres” amb freqüència i transmet una energia continguda. Però, que fa quan no es dedica a la causa nacional? 

Per què és independentista?

Perquè sóc catalana. Si ets català només pots ser independentista.

D’on neix el seu independentisme? I la vocació?

Jo crec que neix a partir de la llengua. D’alguna manera vaig arribar a la conclusió que l’únic camí que ens quedava per sobreviure com a poble era la independència, a través de la llengua. L’única manera que la llengua catalana sobrevisqui és tenint un Estat propi. Ens el devem. Un Estat que la defensi, i no un Estat en contra com el que tenim ara.

Vostè creu que les passades eleccions van accelerar aquest procés? Hi estem més a prop o més lluny, on ens trobem?

Jo crec que hi estem més a la vora, perquè a les eleccions vam constatar una cosa que nosaltres ja sabíem, que en aquest país l’independentisme és transversal. És a dir, hi ha gent de dretes, d’esquerres i de centre. Això demostra que som un país plural i no és que hi hagi un partit independentista, sinó és que hi ha independentistes a tots els partits.

Digui’m tres motius a favor de l’Estat propi.

Perquè tenim l’oportunitat de construïr un país més just, més pròsper i millor. Un país entre tots. Tenim l’oportunitat de fer una constitució catalana que sigui molt millor que la que ara tenim. Això és una oportunitat única a la història, que ens ha d’il·lusionar a tots.

I en aquest Estat propi, quins serien els “inconvenients”?

És que jo no n’hi veig. Jo no en veig cap, d’inconvenient. Crec que estaríem més cohesionats que ara. És a dir, no es trencarà la cohesió social. Al contrari, no considerem catalans a uns i no catalans a uns altres. Tots som catalans. Els que volen la independència i els que no la volen. I estic segura que quan tinguem un estat propi, aquests que ara creuen que no el volen, també el voldran. Perquè nosaltres no obliguem ningú a renunciar a res. No obligarem ningú a ser català. No és incompatible sentir-se espanyol i voler la independència de Catalunya. Sí que és veritat que hi ha molta gent que no la vol, però jo crec que no la vol perquè no li hem explicat bé. Ens falta arribar a moltíssima gent. Però si t’ho mires fredament, és una evidència: políticament estarem millor, econòmicament estarem millor, nacionalment estarem millor, per tant, jo no li veig inconvenients. Tot i que molta gent no la vol, però jo crec que és perquè no s’han informat bé.

Parlant d’aquesta gent que no és independentista, quin creu que seria el percentatge “normal” per no parlar de fracció social? Evidentment no s’assolirà mai un 80-90% d’independentistes, on posaria el límit?

A veure una cosa, democràcia és 50+1, això ho tenim clar. Aquí i arreu del món. Ara nosaltres aquí som majoria d’independentistes, i estem vivint en un Estat, l’Estat espanyol, que no és el nostre. I hi estem vivint, i som majoria, i no passa res. I les persones que no són independentistes podran defensar exactament la seva ideologia, i podran defensar que volen tornar a formar part de l’Estat espanyol. Evidentment nosaltres farem un procés estrictament democràtic, i pacífic, i això vol dir acceptació de la voluntat de la majoria, però reconeixement del dret de la minoria. Dubto molt que un cop fora algú vulgui tornar, però no es pot dir mai.

Perquè no llegim ni sentim arguments, d’altra banda legítims, de quedar-nos dins l’Estat espanyol?

Doncs perquè no n’hi ha. No n’hi ha cap. De motius racionals, no n’hi ha. Ni econòmics, ni lingüístics, ni culturals, ni socials. Els únics arguments són emocionals, que són els d’aquesta gent que se sent espanyola per motius familiars, identitaris, o perquè han nascut a Espanya, perquè tenen un germà, els pares… i és legítim, és normal. I això nosaltres ho respectarem, perquè això és la identitat col·lectiva, poden sentir-se com vulguin, ho respectarem. Aquests arguments emocionals sí que juguen un paper important. Per tant, sí que hi ha una part emocional, però no racional. Aleshores, és clar, defensar arguments emocionals és difícil.

Els mitjans de comunicació estan interpretant correctament el que està passant?

(riu) N’hi ha que sí i n’hi ha que no. Aquesta és una pregunta molt important, perquè la majoria de mitjans de comunicació que tenim a Catalunya són espanyols, o bé per ideologia o bé per capital.

Hi inclouria el Grupo Godó?

Jo crec que el Grupo Godó està fent un canvi. Rac1, per exemple, ha estat un canal de transmissió d’aquest catalanisme durant molt de temps. La Vanguardia va fer el canvi fa un parell d’anys quan va canviar al català. Però aquest seria l’únic cas. Quan jo dic majoria dic molts altres diaris que llegim aquí, com El País, El Periódico, La Razón, l’ABC,… se’n llegeixen molts, d’aquests. I es veuen Antena 3, Telecinco, Cuatro… Totes aquestes porten un missatge unionista, espanyolista. Per tant, aquí tenim un problema. Evidentment, si no tinguéssim aquests mitjans de comunicació jo crec que ja seríem independents.

Una de les batalles clau és la de la informació. Creieu que la població catalana disposa d’informació suficient, rigorosa i contrastada, sobre el procés d’independència?

No, jo crec que no. Una part potser sí. Una de les feines de l’ANC és arribar a aquestes persones, arribar als barris, especialment a l’àrea metropolitana de Barcelona, perquè no tenen uns canals de comunicació que els facin arribar aquest missatge. No és que els arribi esbiaixat o tergiversat, sinó que no els arriba.

A l’independentisme clàssic, cívico-cultural, en poc temps s’hi ha afegit una vessant econòmica més pragmàtica, menys emocional. Creu que convé centrar el debat en l’aspecte econòmic?

Això és cert, fins fa poc hi havia un independentisme més identitari, més cultural, i ara hi ha un independentisme pràctic. Jo crec que hi ha d’haver de tot. A la independència s’hi pot arribar per molts camins, i tots són vàlids. Nosaltres estem patint humiliacions contínues. Les famílies hem de fer un esforç molt gran que a altres zones no fan. És una sèrie de greuges econòmics, polítics, socials… fins que ha arribat un moment en què tot ha explotat. A més a més, hi ha una crisi econòmica molt forta; hi ha moltíssimes famílies que viuen molt malament, i l’única sortida és tenir els instruments d’un estat per poder pal·liar aquesta crisi, perquè el marc econòmic no ens dóna instruments per pal·liar-la.

Vostè va estar vinculada a ERC de Sabadell, encara ho està?

Sí, però bé, en sóc sòcia, perquè no hi vaig mai. Em sembla que l’únic que faig és pagar… pago a moltes entitats que treballen per a la independència.

Voldria posar-se en primera línia de la política? Li han proposat?

Nosaltres ja estem fent política! No fem política de partits, però a l’ANC fem política. Estem intentant transformar la societat, i això és fer política.

Es troba còmode fent de líder?

De vegades més que d’altres (riu). Depèn, home, la veritat és que és un honor estar al capdavant d’aquest moviment tan il·lusionant i tan engrescador. I és un honor que els teus companys t’hagin escollit per tirar-ho endavant. I evidentment és còmode de vegades, però de vegades no ho és tant. Som un moviment transversal i per tant tenim gent des d’Unió Democràtica fins a la CUP, i de vegades posar-se d’acord costa.

Li agradaria ocupar algun càrrec en un futur Estat propi?

A mi el que em faria molta il·lusió quan tinguem l’Estat propi és utilitzar el meu passaport per anar a veure una final de Champions del Barça (riu).

Abans deia que feu política, us considereu un lobby de pressió?

Nosaltres el que volem, el que ens agradaria moltíssim, és acompanyar el Govern. Entenem que la independència s’ha de fer des del Govern. Els governs són els que declaren la independència, no la societat civil ni l’oposició al Govern. I el nostre objectiu és acompanyar aquest Govern. Però també tenim clar que si el Govern no fa els passos que ha de fer, o veiem que s’encalla o que no actua amb la celeritat necessària, llavors ens haurem de mobilitzar, haurem d’estirar aquest govern perquè ho faci. Pensem que aquest projecte no es pot dilatar tant en el temps, no podem, tenim molta pressa, i ja he dit abans que hi ha una part del poble que ho passa molt malament, i no podem quedar-nos en aquest impasse. Ens agradaria més acompanyar que no pas haver d’empènyer, però farem les dues coses, acompanyarem, també donarem alguna “empenteta”, i si convé sortirem al carrer, ens tornarem a mobilitzar, el que faci falta, el que tenim clar és que el procés és imparable.

Veu possible que no es faci el referèndum?

Jo ho veig tot possible. Que no es faci el referèndum? Potser de moment, però no que no tinguem la independència, perquè hi ha més camins. Però la independència és imparable, això ho tinc claríssim. Per fer el referèndum hi ha una majoria molt àmplia, hi ha molts partits, a part de Convergència i Esquerra hi ha la CUP i Iniciativa, aquests ho portaven al seu programa i estan decidits a treballar per l’Estat propi. Fins i tot també els socialistes van dir que estaven disposats al dret a decidir, amb condicions, però també…

En Rubalcaba va dir que ni parlar-ne, del dret a decidir…

Sí, però quan arribi l’hora els socialistes catalans hauran de decidir què fan, i jo crec que prendran una bona elecció. Estic seguríssima que quan arribi el referèndum faran el camí que han de fer.

Què li sembla l’última incursió del ministre Wert en la llengua catalana?

Jo crec que no trobarem a faltar l’Esperanza Aguirre, jo crec que en Wert ens ajudarà força en el nostre camí. De moment ja ha aconseguit la unitat de tots els partits. Però bé, aquesta és la línia del Partit popular, i l’objectiu que tenen des de fa molts anys és que desaparegui la llengua catalana, i si pot ser els catalans, també. A mi ja no m’estranya res.

Per què creu que tenen por que Catalunya decideixi?

Perquè jo crec que Espanya és un estat unilingüe, homogeni, molt centralitzador, jacobí, i tot el què és diferent, no li agrada. Nosaltres sóm la diversitat. A l’Estat espanyol no li agrada la diversitat i no li ha agradat mai. Fa 300 anys vam perdre una guerra i per això des d’aleshores formem part de l’Estat espanyol, però nosaltres no hem decidit mai si volíem formar part de l’Estat espanyol. Som la pedra a la sabata.

L’error dels catalans, quin creu que seria?

Ara? Jo crec que ara d’error no en tenim cap, anem pel bon camí.

Els tics històrics.

Bé, jo crec que l’error és que d’alguna manera s’ha intentat catalanitzar Espanya, i això és molt difícil. Durant molt temps s’ha intentat encaixar Catalunya dins d’Espanya. S’ha intentat que Espanya fos més plural, més democràtica… Tenim una democràcia de baixa intensitat, perquè que no acceptin que puguem decidir com a poble és bastant absurd. Llavors, quin és l’error? Hem volgut que canviés Espanya, i Espanya no pot canviar. Hem volgut veure com hi podríem encaixar nosaltres, hem intentat fer un Estatut, un altre, millorar-lo, i no hi ha manera. Perquè cada pacte que hem fet l’han incomplert sistemàticament, no n’han respectat ni un. Aleshores es veu que no hi ha manera de dialogar. Jo crec que ara anem pel bon camí, perquè canviar Espanya és impossible, que ens admetin com som també és impossible, per tant ara anem bé.

Fins ara els senyals d’Europa han sigut una mica contradictoris, vostè té bones sensacions?

Jo crec que és una cosa que no ho saben ni ells. Perquè mai no ha passat que un Estat de la Unió Europea hagi viscut un procés de secessió, és nou. Tots els països que s’han independitzat ho van fer des de fora de la UE. Però n’hi ha molts que estan com nosaltres: Groenlàndia, les Illes Fèroe, Escòcia… Europa haurà de prendre una decisió. I el que està clar és que Europa vol que tots els estats que ho siguin, estiguin dins la UE. Ara hi ha dos països molt importants que no hi són, Noruega i Suïssa, i Europa voldria que fossin a dins, perquè son contribuents nets. Catalunya també serà contribuent net, per tant, Catalunya també li interessarà a la UE. Jo crec que interessarà a tothom. Tenim 4.000 multinacionals, entre les quals la Volkswagen; a la senyora Merkel li interessa, posar fronteres? Els mateixos espanyols, què faran? Ens posaran fronteres que els impediran agafar l’autopista cap a França? És absurd. Ara bé, el que hem de tenir clar és que ho decidirem nosaltres, el que volem fer. Quan hi arribem ja decidirem el que ens convingui més com a país, però això no ens ha de preocupar gens ni mica.

Què li fa por?

A mi em fa por que l’Estat espanyol ens digui que ens estima. Això sí que em fa por. I ens ho diran, perquè no son beneits, tenen bons estrategues, ja saben el que han de fer. I que ens diguin que ens estimen vol dir que ens diran que tenim raó, que som una nació, que durant 300 anys s’han equivocat, però que a partir d’ara es corregiran, que l’ensenyament en català no serà un problema, que ens faran el corredor mediterrani, fins i tot ens donaran el pacte fiscal. I compte, pot haver-hi gent bona gent (perquè els catalans estem preparadíssims però som bona gent) que ens ho creguem. I això és un problema. En aquest moment és quan haurem de desenterrar tots els pactes i recordar la nostra memòria de fa 300 anys, i dir  “però si fa 300 anys que ens estan intentar destruïr!”, no han complert cap pacte, ens estan humiliant contínuament. Haurem de tornar a recordar la nostra dignitat com a poble. A mi em fa por, que ens tornin a enganyar, i que hi hagi bona gent que s’ho cregui.

Què fa vostè quan no es dedica a la causa independentista?

(riu) Ara tinc molt poc temps lliure, però m’agrada molt viatjar i quan siguem independents em dedicaré a viatjar, que ara ho puc fer molt poc. M’agraden moltes coses, m’agrada llegir, però ara em passo tot el dia llegint documents, bastant pallissa, i poques novel·les. Entre treballar i l’ANC sempre estic ocupada.

Algun autor predilecte?

M’agrada molt Jaume Cabré.

Moltes gràcies, ha estat un plaer.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús