Hem trobat en Sugarman

divendres, 24/05/2013

El concert que en Rodríguez havia programat per demà al Primavera Sound s’ha anul·lat. L’home està esgotat de tant anar d’aquí cap allà oferint concerts als seus recent nascuts fans i ha hagut d’aturar-se i respirar. Ja té ous la cosa que el món es desperti als seus 72 anys per reclamar-li la música que va publicar en fa 40! Esclar que si no fos perquè ha estat un sleeper durant tot aquest temps, no s’hauria construït la llegenda al seu voltant i ara ningú l’aclamaria.

La història d’en Sixto Rodríguez és tan commovedora com qualsevol conte de fades de Disney, però amb l’al·licient que ell és un heroi de carn i ossos. A través del documental que narra el seu sorprenent recorregut musical, Searching for Sugarman, se’ns transmet que tots podem aconseguir els nostres somnis. Encara que siguem un desconegut músic sexagenari de Detroit que ha viscut tota la vida fent de peó, pot ser que de sobte descobrim que som el referent musical de tota una generació en un país de l’altre cantó del món, com Sudàfrica. I pot ser que més tard facin una peli sobre nosaltres, ens descobreixi mig món i ens programin una gira internacional com si fóssim els Rolling Stones.

El mite estava construït i el públic, àvid d’històries com aquesta, no en tenia prou mirant-la al cine, sinó que volien tocar el mite, escoltar la seva música i aplaudir la seva merescuda fama. I els managers es van fregar les mans, van empaquetat en Rodríguez en un avió i el van enviar de gira per satisfer-nos.

París, tres concerts, London, 2 concerts, Barcelona, Amsterdam, Stockholm… Cal exprimir la gallina dels ous d’or, no fos cas que el mite sigui efímer! Però tot i tenir més o menys la mateixa edat, en Sixto no és en Mike Jagger i no s’ha canvia mai la sang de tot el cos, ni s’ha passat la joventut saltant d’escenari en escenari. Al Sixto l’han arrencat del davant de la modesta llar de foc de casa seva i l’han enviat a cantar i a cremar cartutxos. I clar, s’ha posat malalt.

M’encantaria veure en Rodríguez en directe perquè la seva commovedora història em va arribar al cor i la seva música m’encanta. Però a la vegada no puc evitar pensar que tot plegat està una mica fora de lloc. Com si agaféssim la Ventafocs, la Blancaneus o la Bella Dorment i les portéssim de gira fins que agafessin ansietat, insomni o narcolèpsia, respectivament. Potser és millor recordar els nostres herois al final de la història on ‘van viure feliços i van menjar anissos’, que allargar-la innecessàriament i veure que per estimar-los massa, ens els hem carregat.

O potser tot plegat només és la ràbia que em fa no haver aconseguit entrades pel concert que en Rodríguez oferirà el 8 de juliol a Barcelona. Potser si pogués anar-lo a veure tota aquesta reflexió no m’hagués sorgit. Qui sap.

Integristes, emprenyats, incompresos i prescriptors

dimarts , 23/04/2013

Per Sant Jordi he detectat els següents tipus de comportament:

Els integristes: Si no els regalen un llibre i una rosa – o millor diversos llibres i diverses roses – entren en una depressió profunda durant la resta de l’any. El dia de Sant Jordi per ells és xauxa i s’empesquen les excuses més surrealistes per prendre’s el dia lliure i anar a remenar centenars de llibres i picotejar pans de Sant Jordi tot al llarg de la Rambla Catalunya, les Rambles i Passeig de Gràcia. I si es troben algun famós durant les 12 hores de la seva passejada, la diada haurà estat un èxit.

Els emprenyats: Detesten Sant Jordi perquè no és festa. I si s’ha de celebrar alguna cosa, s’ha de fer amb totes les conseqüències. També els empipen els llibres mediàtics. Els llibres mediàtics són pels qui no tenen criteri, pels qui es deixen entabanar pel maleït màrketing, i a sobre – la gent no ho sap! – però la major part d’aquests llibres, no els ha escrit ni el mateix autor. Una altra cosa que els treu de polleguera és que El Corte Inglés es transvesteixi penjant una senyera de 100 m2 per reclamar que els llibres els hi comprin a ells. Els emprenyats, si compren llibres, ho fan a llibreries de proximitat i que parlin en català.

Els incompresos: Són els que compren una rosa a la seva xicota perquè saben que sinó hi haurà represàlies. A canvi, ells reben un llibre i han de somriure com si els fes una il·lusió descomunal. Troben que llegir és un suplici i no entenen com algú pot dedicar-se a resseguir amb la mirada línia rere línia quan les històries te les poden explicar audiovisualment. Aquesta gent pateix per Sant Jordi. Saben que decebran als seus estimats perquè el llibre que rebin com a molt acumularà pols a la tauleta de nit fins al proper Sant Jordi, arrancant entremig alguns ‘no penses endur-te’l ni de vacances?’ o ‘jo no sé per què et compro llibres’. Desitjarien que els regalessin un còmic, un recull de receptes, o ni que sigui la premsa del dia – que almenys tenen sudokus -, però sempre reben el Best Seller de torn.

Els prescriptors: No se’n poden estar de recomanar els llibres que s’han llegit a tort i a dret. De fet ja fa una setmana que els seus únics temes de conversa es centren únicament en literatura. S’ha de fer cas de les seves recomanacions perquè sinó ets un heretge.

* * *

De tots quatre, jo m’inscric a mi mateixa en una barreja  bipolar de la primera i la segona opció, una mena de barrufet rondinaire enamorat de la diada de Sant Jordi i que, avui, no se’n pot estar de fer de prescriptor. Aquí va la recomanació:

El Diari d’H. narra les aventures i desventures d’una noia de 14 anys, una noia que ben podria ser la mateixa escriptora, la Hypàtia Pétriz, sinó fos perquè ella ho ha desmentit una i altra vegada. El que és cert és que a l’Hypàtia li agrada jugar a confondre el lector, a fer-nos pensar que estem llegint el seu autèntic diari íntim i no una ficció escrita per una prodigiosa ment adolescent. Pels que escrivim, la Hypàtia és un referent de tot allò que hauríem volgut ser de més joves. Publicar té molt de mèrit, però fer-ho als 14 anys és tot una gesta. Diari d’H. és un llibre de qualitat, amb descripcions acurades, però àgil, fresc, amb vocabulari actual, temes molt propers als adolescents i una injecció de cultura musical gens menyspreable. Els referents musicals que la Hypàtia evoca en el seu llibre passen de Joy Division a Echo and the Bunnymen passant per Jim Morrisson. La Hypàtia s’ha repassat tota la bibliografia d’Edgard Allan Poe i la seva pel·lícula preferida és Donnie Darko, només per citar algunes de les preferències hardcores d’una noia que enlloc d’estar a l’edat del ‘pavo’, escriu llibres i consumeix un nivell de cultura que la meitat dels adults encara no estan preparats per digerir. I això es fa palès a la seva història. Desenganyeu-vos, tot i el fúcsia de la portada del llibre, aquesta no és una novel·la rosa per nenes que llegeixen la Súper Pop.

Que passeu una feliç diada!

 

Patinada de Polseres Vermelles

dimecres, 20/03/2013

(conté spoilers)

Sóc molt fan de Polseres Vermelles i en general de tot el que escriu l’Albert Espinosa, però acabo de veure el capítol 23 i no m’explico què els ha passat. Quan vaig veure l’anunci ja em va sembla una mica estrany el gir sobtat cap al gènere policial que insinuaven, però com que dins de l’equació s’hi sumava un pastís de marihuana, vaig pensar que potser la cosa giraria entorn els nanos al·lucinant que vivien un thriller imaginari a l’hospital. Havia de ser això.

Però avui he vist el capítol i no, no anava per aquí. El capítol 23 de Polseres Vermelles es desvia de camí i envia la sèrie de vacances durant els 44 minuts que dura l’episodi. Un pres que ha de rebre una sessió de quimioteràpia es vol escapar i pren com a hostatges tots els malalts que hi ha a la sala; si no li donen un cotxe per fugir no deixarà anar a ningú i començarà a matar la gent. Al llarg d’aquesta estona, els Polseres no evolucionen en cap sentit, cap de les seves trames avança, són mers espectadors de la follia del pres i acaben el capítol exactament igual com l’han començat. Les trames d’amor, d’amistat, i sobre la superació personal a prendre pel sac. Tot el que transcorre durant aquesta estona és absolutament prescindible i si el capítol s’eliminés de la temporada no passaria res de res.

D’altra banda, la trama dels aspirants a Polseres i el pastís de marihuana que es mengen és igualment anecdòtic. Tampoc serveix de res. Bé, sí: com que els petits mengen un tros de pastís, comencen a al·lucinar (la marihuana no és ben bé al·lucinògena, però d’acord, això s’accepta) i en Dani decideix anar a salvar els Polseres col·lant-se pel conducte de l’aire. Gràcies a això distreu el pres, que dispara infructuosament contra ell, i això precipita que els policies, per fi, entrin a la sala de quimioteràpia i l’arrestin. Per fer que uns policies irrompin en una sala estic segura que hi ha milions d’altres estratègies més plausibles que  fer menjar un pastís de marihuana a una colla de nens de 8 anys. I no em molesta pel cantó moral de l’assumpte, sinó perquè  la idea és tan arriscada i tan potent, que no li treuen tot el suc que podria tenir i, a sobre, resulta tan gratuïta com la resta de l’episodi.

A part d’aquests problemes estructurals, hi ha altres detalls al llarg del capítol que patinen. Per exemple, el paper del mosso. Si hi ha un mosso a la sala, per molt lligat que estigui, hauria d’intentar fer alguna cosa. Es l’únic representat de la llei i s’està tota l’estona quiet com un estaquirot, sense fer ni dir res per intentar ajudar els nanos (potser perquè quan passen cert número de línies de diàleg, als actors se’ls ha de pagar més). Si volen fer gènere policial, que el facin fins a les últimes conseqüències perquè, per ara, no cola.

Amb tot plegat, em dóna la sensació que aquest capítol ha estat posat amb calçador, escrit en un sol dia, sense pressupost per guió, ni per actors, ni per res, i introduït al mig de la sèrie per esponjar-la, per allargar-la, potser per fer-la més rentable i tot. En tot cas, esperem que no se’ls hagin acabat les idees i que aquest capítol no sigui simptomàtic del que altres vegades ha passat: que no s’ha sabut aturar una sèrie quan estava a la cresta de l’onada i que se l’ha sobreexplotat. Esperem que només hagi estat la patinada d’una sèrie molt bona escrita per un guionista brillant.

La remuntada

dijous, 14/03/2013

Abans d’ahir vaig anar a veure el Barça-Milan al Camp Nou. Vaig arribar 10 minuts tard perquè venia de treballar i, només entrar a l’Estadi, una cosa em va sorprendre. El volum estava molt alt. Vaig pensar que el contrast d’entrar del carrer, absolutament buit, a l’Estadi, absolutament ple, m’havia afectat i que les altres vegades, com que veia el partit començar gradualment, no m’adonava del canvi sonor… Però el partit va continuar al mateix nivell de decibels. Crits, càntics i ànims pels jugadors del Barça i xiulades a punt de rebentar-nos els timpans pels adversaris. En ma vida (i he anat molts cops al Camp Nou) havia presenciat (i protagonitzat) una olla a pressió similar.

A la mitja part, descansant les cordes bucals i recuperant forces amb un entrepà, vaig donar-li conversa a l’israelita que seia al meu costat i que havia vingut expressament des de Tel-Aviv amb el seu nòvio per veure el partit (es veu que a Israel no deuen notar la crisi). Orgullosa, li vaig preguntar què li semblava l’afició culé i ell, desmenjadament, em va contestar que trobava que no animàvem gaire, que érem més aviat avorrits. COM?? Però si hem cantat el ‘ole-le-olala’ tres-cents mil cops! Si fins i tot ha cridat el iaio del davant, que normalment sembla que faci capcinades durant els partits! Em van agafar ganes de contestar-li a l’israelita que es comprés un altre bitllet d’avió per veure jugar el Barça contra, què sé jo, un Celta de Vigo. Llavors sabria el que és un públic avorrit! Però ell va continuar xerrant i em va donar una lliçó ràpida per aficionats al futbol: el públic és tan important com els jugadors. Si no s’anima i es fa caliu, els jugadors perden pistonada. No se senten recolzats i, el més important, no se senten amenaçats que estan jugant davant de milers de persones que tenen la seva confiança i il·lusió dipositada en ells.

Va començar la segona part i el públic va tornar a esgargamellar-se com feia temps que no feien al Camp Nou. La cosa estava tensa. Un gol del Milan i no ens classificàvem. Però per sort, ja en els minuts de descompte, Jordi Alba va marcar el 4 a 0 tan anhelat per rematar la victòria blaugrana. I aleshores em vaig mirar l’israelita de reüll. Potser no havíem cridat tant com els de la Premier o els del Calcio, però aquella victòria del Barça, en part, era gràcies a l’afició i el seu brogit. Havíem jugat el paper imprescindible que el noi m’havia explicat a la mitja part. El de no defallir. Que hem fallat alguns partits importants darrerament? I què? Ser del Barça és el millor que hi ha i els ho havíem dit als jugadors amb l’única via directa de comunicació que teníem: buidar els pulmons mentre ells corrien rere la pilota.

I això em va recordar aquella frase tan repetida de ‘en el futbol com en la vida’. Sí, fa una mica de ràbia, però per mi, en el moment de l’exaltació i la felicitat pròpies d’una remuntada, va ser tota una revelació. I vaig pensar que tan debò quan van maldades nosaltres també poguéssim tenir una petita graderia interna on unes neurones similars a les de ‘La vida es así’ o uns mini-jos cridessin, victoregessin el nostre nom i ens aplaudissin fos quin fos el resultat, recordant-nos que som collonuts i que nosaltres també podem remuntar. Va ser una epifania, petita i cursi si voleu, però que va ressonar-me per dins com les veus de les 94.944 persones que omplíem el camp.

 

 

MAMA, JO VULL SER ARTISTA

dimarts , 26/02/2013

A vegades hi ha llibres que els llegeixes i et generen una incontinència literària brutal. Algunes pelis també ho provoquen. Als més artistes els passa amb exposicions d’art o un quadre en concret. De la mateixa manera que els anuncis de la Coca Cola o d’algunes cerveses et farien abraonar-te a la nevera i empassar tot el líquid fresquet d’un sol glop, hi ha obres que, simplement, et convulsen i et generen la necessitat de seguir el seu exemple o, directament, de copiar-los.

Avui potser m’ha passat perquè la peli que he vist anava justament sobre un escriptor. Potser perquè el veia teclejant a la seva màquina d’escriure manual i ell tenia la meva edat i se li havia acabat la inspiració, però al final acabava parint una novel·la que era un gran èxit. I  potser tot era tan perfecte, que m’ha fet enveja. O potser és perquè el guió de la peli m’ha semblat brillant i m’han agafat ganes d’escriure’n un com aquell i més encara quan he vist que l’havia escrit la noia que feia de protagonista, una noia més jove que jo que era guionista, actriu i productora executiva! I encara me n’ha fet més, d’enveja. I no ho he pogut evitar i he assaltat l’ordinador. Jo també estava (o volia estar) carregada d’idees.

Aquests moments en que se t’encén la bombeta de la passió i et bolcaries en cos i ànima a fer una cosa, en el meu cas, escriure, són fantàstics, però són molt mal parits. Els agraeixo, quan vénen, però alhora em fan sentir molt frustrada. Perquè sento el nus a la panxa i els dits se’m mouen frenètics per vomitar el que em passa pel cap, però també sé que la passió se m’acabarà ràpid. Que m’aixecaré a menjar alguna cosa o sortiré a fer alguna contingència de la vida real o que me n’aniré a dormir i l’endemà aquesta urgència s’haurà esvaït. I aleshores -ho confesso- em pregunto: ‘per què no puc ser una artista, jo també?’

I em sembla que no en sóc l’única. L’Instagram, el Facebook, el WordPress o el Twitter són no  són sinó programes fruit de la necessitat d’expressar-nos que molts tenim (a part d’altres finalitats socials). Potser és que ja hem cobert els primers esglaons de la piràmide de Maslow i ja només ens falta cobrir la necessitat de la punta de dalt de tot, la de la creativitat, o potser simplement és que al món on vivim cada dia ens fan més egocèntrics i tenim ganes de deixar la nostra empremta en un lloc o un altre, encara que sigui auto publicant-nos.

No ho sé. En desconec els motius. Però al capdavall, tant me fan. Serem més egocèntrics o en serem menys. Sortirà millor o pitjor. Alguns podran viure’n i d’altres no. Depenent de la constància, de la passió, o -això segur- dels contactes que tinguem. Però mentre disposem d’eines per expressar-nos, fem-ho. Jo me’n vaig a escriure una peli. O potser un conte. Segur que no es produirà ni es publicarà, segur que no arribaré ni a la pàgina 5, però almenys em trauré aquest cuc de la panxa que de tan en tant s’esgargamella cridant ‘mama, jo vull ser artista!’.

Cliffhanger

dijous, 14/02/2013

Cliffhanger (derivat de l’anglès “cliff” (penya-segat) i “hang” (penjar) és un terme que representa les escenes del final d’un episodi d’una sèrie de televisiócòmicpel·lículallibre o qualsevol altre tipus d’obra de la qual s’espera una altra entrega, i que es caracteritzen per generar la intriga o shock necessari per tal que l’audiència s’interessi per conèixer-ne el resultat o desenvolupament a la següent entrega. (font: Viquipèdia)

Un cliffhanger, per traduir-ho el més acuradament possible al català, seria una escena que ens deixa ‘amb l’ai al cor’. S’utilitza en guions, però darrerament he comprovat que també s’utilitza en guionistes. A mi mateixa em va passar la setmana passada. Em van deixar penjant d’un precipici i ni tan sols van tenir la bondat de donar-me unes cordes o un arnés.

Feia set mesos i mig que treballava sense parar, bolcada completament a la feina. Sense vacances d’estiu ni res. Havia arribat a un punt que en tenia tanta, de feina, que havia decidit cancel·lar la meva vida (cancel your life, com diria una famosa guionista americana). Fent gal·la de l’empenta catalana i del sacrifici dels autònoms vaig oblidar-me de la vida social, dels moment d’oci i em vaig prendre un cafè decidida a encetar aquest període de la meva vida treballant fins les tantes de la nit.

Els dies transcorrien a un ritme frenètic, però amb el bon sabor a la boca d’haver pres la decisió correcta. Em felicitaven per les entregues, em van arribar a demanar alguns guions més i fins i tot vaig aconseguir guanyar algunes batalles en què es discutia el preu que els havia de facturar per la feina feta. Estava en ratxa.

Tanmateix, un dilluns, després de destinar tot el cap de setmana a repicar tecles per encàrrec, em va trucar proferint crits d’alarma: atura’t! deixa el que estàs fent! no escriguis ni una sola línia de diàleg més!… Tanquem.

Em va caure com una làpida al damunt. Que tancaven!… I què més? Com pot tancar una empresa a mitja producció d’una sèrie en la que han invertit tant? Com poden deixar-nos amb el cul a l’aire a tants guionistes, storyboardistes, animadors…? Deien que era més habitual del que ens pensàvem. Que passa a les millors productores. Que és la crisi. També hi havia alguns rumors més reconfortants: Algun grup inversor ens rescatarà. Alguna altra productora es quedarà la sèrie. Ens salvaran.

Però de moment, res. La meva vida – i possiblement la de molts dels implicats – ha tornat  a ser el que era abans de començar. Temps lliure, vida social, oci i, sobretot, replantejament de què vull fer amb al meva vida. Té la seva part positiva, però en el fons, estic cagada de por.

Perquè m’he quedat penjant del precipici. No és la primera vegada que m’hi quedo  (altres cops se m’ha acabat la feina), però potser no de manera tan abrupta. Em salvaré o cauré? Tornaré a tenir feina de guionista o ja se m’ha acabat el xollo? Per molt que estigui acostumada a les anades i vingudes d’aquesta professió, l’ai al cor el tinc permanentment. Així doncs, estic pensant que comença a ser hora de buscar un llit elàstic per situar a la vall, per assegurar-me la caiguda, per si finalment caic.

Algú em dóna feina?

Hipocresia, mentides i parafernàlia

dimarts , 20/12/2011

En l’entrada anterior parlava de ‘Lladres’. I en aquesta volia fer un ‘Lladres vol. II’, però al final em decanto per la hipocresia, les mentides i la parafernàlia, que en definitiva també són un robatori, però a nivell moral.

La idea m’ha vingut mentre llegia a l’edició de l’Ara d’aquest dissabte que finalment Urdangarín ha estat inclòs a la felicitació nadalenca de ses majestats els reis tot i la seva presumpta apropiació de fons públics. Em fa gràcia l’oxímoron d’aquesta acusació perquè, al cap i a la fi, això és el que precisament ha estat fent la monarquia al llarg dels segles, a través dels diners que reben cada any dels contribuents.

Més enllà de robatoris socialment acceptats, en la llarga dinastia de Borbons, descendència directa del nostre amic Felip V, ja hi destaca un divorci, una princesa descendent de classe obrera i un presumpte lladre a dues bandes, a la penúltima fila del seu arbre genealògic. Em pregunto quantes escenes dignes de fulletó, quantes mentides i quants secrets més es desvetllaran abans d’adonar-se que ells mateixos són els pàries de la cort.

L’única part de la família que salvaria és la dels més petits. Veure els fills de l’Urdangarín posant a la foto em fa una pena immensa. Em recorda que viuen en la hipocresia d’una mena de conte de fades ple de prínceps, reis, reines, misses, cavalls, esquís i sang blava. Una vida on és obligatori ser creient i demostrar-ho a la premsa tot portant una creu d’un pam i mig al pit, testimoni de la rectitud i el protocol que respecten i, sobretot, testimoni que són esclaus del seu llinatge.

Amb tot plegat, no puc evitar trobat una similitud entre aquesta reialesa obsoleta i els lords i les ladys de la sèrie de Downton Abbey que, si no heu vist, us recomano fervorosament. Allà, arriba la primera guerra mundial i s’adonen que les diferències entre classes han de ser llimades per assegurar la supervivència de la societat i, a la vegada, per garantir la llibertat i felicitat de les generacions que vénen. Esperem que la crisi que estem vivint nosaltres ens serveixi a per adonar-nos que hi ha molta parafernàlia que sobra i que càrrecs com els de la reialesa haurien de ser els primers a retallar-se.

(I tot i que a alguns els agradaria, no demano retallades tan explícites com la que li van fer a Maria Antonieta).

 

Xoriços

dimecres, 7/12/2011

Sembla que els robatoris estan de moda. Al Parlament de Catalunya tothom en va ple i a la meva escala, també.

L’altre dia van intentar entrar a robar al pis de la meva veïna, que està al mateix replà que el meu. Si no van aconseguir-ho va ser perquè possiblement eren una colla d’aficionats que volien obrir una porta de dos panys i forrellat fent palanca amb un simple tornavís.

Què s’han cregut aquests fastigosos? Perquè no se m’acut altra paraula per designar algú que gosa violar la nostra intimitat tan descaradament. Tan li fa que esberlin una caixa forta, que s’enduguin la tele o que grapegin una planta; no vull ni que puguin mirar les fotos que tinc penjades a la paret. I són tan frescos que ho fan a qualsevol hora del dia, amb qualsevol eina perquè saben que si no ets tu, en serà un altre, perquè poden, perquè ja en són tants, de lladres, que tampoc s’esforçaran gaire a buscar-los.

La repugnància que em fa el seu modus vivendi em neix a la boca de l’estómac; robar als que no són ni rics ni pobres per donar-s’ho a ells mateixos, els mandrosos, els vençuts, els que no mouran un dit per avançar en aquest món on tots maldem per sortir-nos-en de la manera més decent. No s’hi val a dir que hi ha crisi. Jo també la pateixo i no només no robo, sinó que pago els impostos amb els quals es financen tots els serveis públics, als quals aquests ganduls segurament tenen accés.

I mentre escric això, penso en la batalla intel·lectual (si és que mereix aquest nom) que la setmana passada es va instal·lar al Parlament de Catalunya per decidir si Espanya ens roba, ens espolia o ens fa pam i pipa. Per començar, els diria que tan li fa la nomenclatura, que quan una cosa es teva i te la foten, allò és un robatori. Però sobretot els diria que si surten al carrer a preguntar, la gent els dirà que ja estem acostumats a que els del país veí ens robin, que els polítics ens robin, que els dirigents de les entitats financeres robin,… però al que no estem acostumats, ni ens dóna la gana d’acostumar-nos, és que dia rere dia algun lladregot de pa sucat amb oli estigui a punt d’entrar literalment a casa nostra. Tots són uns xoriços, però al menjador de casa, no en volem ni un.

Tornar enrere

divendres, 18/11/2011

La nostàlgia de tornar a un lloc que et va acollir amb els braços oberts és inevitable. I potser precisament ens agrada tornar-hi per sentir aquesta nostàlgia i retrobar aquell trosset de nosaltres que s’hi va quedar el darrer cop.

Ciutats, persones, cançons… tan se val quin sigui el mecanisme. Com en una pel·lícula, ens hi fixem i per fos encadenat ens traslladem cinc, deu, vint anys enrere. Flashback i canvi d’escena. Com uns avis, expliquem les nostres batalletes als amics que ens acompanyen i la panxa ens fa un salt com quan anem en una muntanya russa i somriem, babaus, davant d’escenes que els altres no poden veure.

Tornar enrere és revifar allò que vam ser, sorprendre’ns amb el que no vam ser i preguntar-nos com seríem si tot plegat passés ara. A mig camí entre la tristesa de la pèrdua, l’alegria del retrobament i la seguretat immobilista del no voler canviar res. Algunes coses han anat com havien d’anar i moltes d’altres aleshores incomprensibles han adquirit un sentit.

Tancant unes setmanes força nostàlgiques em ve al cap la peli del Woody Allen on el protagonista s’encaparra a pensar que el passat va ser millor i, encara que ell es referia a un passat que ni tan sols havia pogut viure, em recordo d’un missatge que se m’oblida massa fàcilment: només existeix el present.

El paradís?!

dissabte, 5/11/2011

‘M’agradaria ser capaç de poder viure aquí’ et sorprens dient quan arribes a la masia on avui toca rodatge. ‘Ser capaç?’. Si t’agrada tant el lloc, com és que no n’ets capaç? Això és la bomba, mira al teu voltant: jardins, arbres, ocellets que canten a les branques i la carretera és tan lluny que ni tan sols et recordes que vius a l’era de l’estrés.

Aquí s’ha aturat el temps. Els nens tenen un descampat enorme per xutar la pilota i s’han construït un rocòdrom particular per escalar, si fa falta, amb el pijama posat. Treus el cap rere algunes portes de la casa per descobrir que, a sobre, tenen connexió a Internet, un jacuzzi al bany i tots els partits del Barça amb Gol TV, per si de cas a algú se li oblida que viu al segle XXI.

‘Com és que he pensat que no seria capaç de viure aquí, si això és el paradís?’, et repeteixes… Potser és que t’has acostumat massa als plaers de l’avern. Els que han nascut al ciment i han anat al cine, i han tornat de festa amb un cop de metro, i han quedat amb els seus amics sense planificar-ho, només amb un ‘fem una birra d’aquí mitja hora?’, no els portis al paradís perquè allà no hi ha teatres, cines, bars, metro, taxis ni amics a cada cantonada. Tenir totes les distraccions a l’abast, poder triar, remenar i obtenir-ho tot immediatament és massa llaminer per renunciar-hi.

Mentre connectes la càmera recorres l’entrada amb la mirada i ja hi veus la teva parella, els teus fills, el gos que sempre has desitjat, uns amics que us vénen a visitar i, de nou, penses que t’agradaria ser capaç de viure en un lloc tan solitari, tan llunyà, tan depriment, tan avorrit i, sobretot, tan aïllat. Aïllat? T’atures. I si els que estan aïllats són els que viuen allà baix, a ciutat?

Enquadres els actors mirant pel visor de la càmera i te’n recordes de Cifra, aquell personatge de Matrix que sap que existeix una realitat molt més autèntica, però que preferia la facilitat de les mentides a les que estava acostumat. Silenci. Tothom als seus llocs. So? Càmera? Acció!