Arxiu del mes: febrer 2011

Endogàmia Audiovisual

dilluns, 28/02/2011

L’Oriol d’Infidels, el fill de la Joana, és el Roc, el nen que està en coma a Polseres Vermelles, i la infermera que li subministra la quimioteràpia al Lleó a aquesta mateixa sèrie és la mare del Manu d’Infidels, sèrie en què apareix la Mila, la dona del Fàbregues que és amant de la Cruz, i que a la vegada és la dona del cheff Caselles del restaurant de La Riera.

Per si ni tan sols dibuixant un arbre genealògic s’ha entès el galimaties, ho resumiré: actualment hi ha tres sèries de ficció a la graella de TVC que repeteixen tres actors. I en cap cas es tracta de reposicions, cosa que podria reduir la magnitud de la tragèdia.

El problema de tot plegat no són aquests tres actors que encarnen sis personatges (a ells els felicito per haver aconseguit ficar la pota dins el tancat món del càsting català). I el problema tampoc és la direcció de càsting d’aquestes tres sèries (ja m’imagino tot l’equip estirant-se els cabells, veient-se víctimes d’una programació mal gestionada). El problema és que els espectadors comencem a estar farts de veure sempre les mateixes cares. I hi ha un gremi que encara deu estar-ne més fart: actors desconeguts i amb talent que veuen l’entrada a una d’aquestes produccions més difícil que fer oposicions per jutge, actors que resultarien molt més creïbles perquè no els recordaríem fent de fill, de dolent o d’amant a la sèrie dels dimarts, o a la de fa tres anys.

Aprofitant l’avinentesa, escombro cap a casa: el mateix passa en el món del guió. Conec uns quants guionistes carregats de talent a qui poques vegades se’ls dóna oportunitats per allò d’assegurar el projecte amb una firma de renom. Però no es té en compte que de vegades aquestes firmes segures, de tant anar signant contractes, es cansen i quan els arriba un projecte petit no el treballen tant com caldria. Es cert que si els guionistes solapem projectes no fem ballar el cap als espectadors perquè no som tan visibles als seus ulls. Però sí que tenim un rendiment limitat i, arribat a cert punt, la creativitat s’esgota.

Senyors productors, necessitem aire fresc. Cuidar la factura vol dir apostar per la qualitat, i això no va renyit amb ser novell i desconegut. Com a espectadors no volem l’star-system català, volem creure’ns allò que veiem. Com a espectadors no volem les mateixes històries de sempre, volem que ens sorprenguin amb noves idees.

Si us plau, posem punt i final a l’endogàmia audiovisual catalana abans que ens cansem de mirar la televisió.

La flor al cul

dimecres, 23/02/2011

Mai he cregut en la flor al cul. I quan algú em diu que una persona l’hi té, la meva resposta és que li deu haver crescut perquè l’ha sabut regar convenientment. Acte seguit arxivo el meu interlocutor en el grup de dròpols sense ganes de pencar.

Que a alguna persona li vagin bé les coses no vol dir que hagi tingut sort, sinó que segurament ha treballat de valent per assolir un objectiu i ha sacrificat altres opcions de vida que el meu interlocutor curt de vista no arriba a veure. Evidentment, i abans que algú se’m queixi, excloc d’aquest paquet els trepes (que tampoc suporto i que immerescudament arriben ben amunt) i la gent a qui tot li ha vingut donat pel cognom (que massa feliços no deuen ser perquè no crec que valorin res).

La resta d’accepcions de l’expressió ‘tenir la flor al cul’ impliquen l’enveja cap a altri. Pronunciar aquesta frase feta no és més que una excusa per queixar-nos del mal repartiment de la fortuna i criticar els altres des de la comoditat del sofà, però també des de les seves possibilitats limitades. Amb el cul a la poltrona no ens creixeran mai flors al cul, com a molt cultivarem el coachpotatoeisme que diuen els anglesos, mentre mirem la tele, repiquem en el teclat del nostre portàtil o llegim una revista sobre el nostre hobby preferit. Aquell hobby que, d’altra banda estaria millor que anéssim a practicar enlloc d’escalfar el coixí.

Enlloc de criticar les flors que veiem als culs dels famosos, amics, veïns, familiars i saludats a qui les coses els funcionen a la vida, seria millor que estudiéssim què han fet per arribar fins aquí. Que prenguéssim exemple i, amb una mica d’esforç, us asseguro que no aconseguiríem una flor al cul, sinó un jardí sencer.

Sí, en zapping

dissabte, 12/02/2011

remote-buddy.jpgFa uns quants anys, un professor de Comunicació Audiovisual defensava que la societat d’avui en dia viu en un zapping constant: salts frenètics en els temes de les nostres converses, adaptacions irreflexives a les noves modes, modificació de l’orientació política infundada i, fins i tot, canvi compulsiu de parella. La classe d’en Joan Ferrés (que després no diguin que no cito les meves fonts) em va apassionar, la prova n’és que encara recordo la lliçó, però amb el temps he vist que difereixo bastant d’aquesta manera de plantejar el zapping en la vida.

Abans, no hi havia comandaments a distància i la gent era constant en les seves decisions. Es quedava la primera feina que tenia, per seguretat; es casava amb la primera parella, per marxar ràpid de casa; veia la pel·lícula que dictava el cinema de torn i es posava la roba que venien a la merceria de la cantonada. Segur que les pelis del cine eren molt més bones que les d’ara, segur que a la merceria tenien molt bon gust, i segur que la feina i la parella han estat un encert. Però ara podem estar més convençuts d’aquestes eleccions perquè, en certa mesura, hem pogut triar i remenar.

Ara tenim comandaments a distància i és més difícil que se’ns imposin les nostres ‘decisions’. Fem zapping quan evitem els anuncis de la tele. Fem zapping quan ens baixem una sèrie per Internet. Fem zapping informant-nos pel diari, per la tele o pel twitter. Fem zapping quan compartim pis a Gràcia, a les Corts i al Raval. Fem zapping quan estudiem una carrera de ciències i ens adonem que preferim el món financer. Fem zapping mantenint tres converses alhora pel xat amb alguns coneguts i més tard truquem un amic per anar a prendre una cervesa. En definitiva, fem zapping quan no ens conformem.

Vivim en una constant inconstància. En el confortable odre del nostre caos. Ens han plantejat una vida tant i tant programada, que tot el que se surti de la norma és d’agrair. Potser sí que cada cop ens costa més concentrar-nos, potser sí que un dia farem un pet, atabalats per tantes possibilitats. Però mentre conservem el comandament a distància amb nosaltres, sempre tindrem la possibilitat de pitjar el ‘power’ i quedar-nos en la tranquil·litat del fos a negre.