Endogàmia Audiovisual

L’Oriol d’Infidels, el fill de la Joana, és el Roc, el nen que està en coma a Polseres Vermelles, i la infermera que li subministra la quimioteràpia al Lleó a aquesta mateixa sèrie és la mare del Manu d’Infidels, sèrie en què apareix la Mila, la dona del Fàbregues que és amant de la Cruz, i que a la vegada és la dona del cheff Caselles del restaurant de La Riera.

Per si ni tan sols dibuixant un arbre genealògic s’ha entès el galimaties, ho resumiré: actualment hi ha tres sèries de ficció a la graella de TVC que repeteixen tres actors. I en cap cas es tracta de reposicions, cosa que podria reduir la magnitud de la tragèdia.

El problema de tot plegat no són aquests tres actors que encarnen sis personatges (a ells els felicito per haver aconseguit ficar la pota dins el tancat món del càsting català). I el problema tampoc és la direcció de càsting d’aquestes tres sèries (ja m’imagino tot l’equip estirant-se els cabells, veient-se víctimes d’una programació mal gestionada). El problema és que els espectadors comencem a estar farts de veure sempre les mateixes cares. I hi ha un gremi que encara deu estar-ne més fart: actors desconeguts i amb talent que veuen l’entrada a una d’aquestes produccions més difícil que fer oposicions per jutge, actors que resultarien molt més creïbles perquè no els recordaríem fent de fill, de dolent o d’amant a la sèrie dels dimarts, o a la de fa tres anys.

Aprofitant l’avinentesa, escombro cap a casa: el mateix passa en el món del guió. Conec uns quants guionistes carregats de talent a qui poques vegades se’ls dóna oportunitats per allò d’assegurar el projecte amb una firma de renom. Però no es té en compte que de vegades aquestes firmes segures, de tant anar signant contractes, es cansen i quan els arriba un projecte petit no el treballen tant com caldria. Es cert que si els guionistes solapem projectes no fem ballar el cap als espectadors perquè no som tan visibles als seus ulls. Però sí que tenim un rendiment limitat i, arribat a cert punt, la creativitat s’esgota.

Senyors productors, necessitem aire fresc. Cuidar la factura vol dir apostar per la qualitat, i això no va renyit amb ser novell i desconegut. Com a espectadors no volem l’star-system català, volem creure’ns allò que veiem. Com a espectadors no volem les mateixes històries de sempre, volem que ens sorprenguin amb noves idees.

Si us plau, posem punt i final a l’endogàmia audiovisual catalana abans que ens cansem de mirar la televisió.

5 comentaris

  • isaak de Ponts

    28/02/2011 16:08

    només cal que em diguis com podem fotre fora a aquets totxos i ens hi fiquem! perquè tens tota la raó del món: ja està bé de monopolitzar les escombraries amb televisió catalana. Un pais que vol ser referent i modèlic contra la resta de televisions i comportaments però que hipòcritament amaga sota la catifa tot el seu potencial amb l’única intenció de homogenitzar els seus actors, televisions, directors, productors, ciutats, …és una falta de respecte a l’enteniment català.

  • Toni Padilla

    28/02/2011 16:35

    In Cristina we trust. Tinc un amic que és actor. I lluita fort per arribar als escenaris i platos. I tants cops, les mateixes cares al davant. Forma part de la societat en general, lamentablement. L’amiguisme, la manca de valor per apostar per una cara nova. Perquè és un risc. I no volem riscos.

  • Xavi Garatge

    11/03/2011 9:28

    Estic un 87’6678% d’acord amb tu. D’afegitó (volia posar la paraula) m’agradaria fer notar que quan s’aposta per cares noves, es busca gent que -m’hi jugo un “sugus”- no han passat en sa vida per classes d’interpretació.

    Recordo el flagrant i desesperant cas d’un personatge terciari del Cor de la Ciutat que – ostiaputa! – era le meu veí de davant de la casa d’estiueig. De professió? Fuster jubilat.

    On són els actors que surten de les 234234 acadèmies de teatre que hi ha repartides per la nostra geografia?

    Encara diria més, DONEU FEINA A LA CRISTINA!

  • Núria Gràcia

    18/04/2011 11:42

    Tens molta raó, fot fàstic, sóc actriu i això que expliques és el meu pa de cada dia. Però crec que arribat al moment de no lamentar-se més i d’anar poquet a poquet sembrant. Yes we can!

  • Vicenç Miravet

    02/08/2011 19:27

    Quina raó tens. Haurien de fer castings de guionistes amb seudónim, a veure si així en pescavem alguna…

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús