Cinema radical

Quan estudies Audiovisuals t’expliquen quatre coses sobre cinema d’autor i ja et creus amb tota l’autoritat del món per menysprear les pel·lícules que veuen la resta dels teus amics, deixes d’acompanyar-los al Cinesa i et dediques a anar als Verdi, als Renoir, o a la Filmoteca quan et surt la vena més purista i vols gaudir del cinema en blanc i negre i, si cal, sense so. Penses que els demés no han desenvolupat la sensibilitat necessària per apreciar el veritable cinema, que són uns blasfems que es dediquen a menjar crispetes i a xarrupar refrescos, a comentar la pel·lícula com si estiguessin a la plaça del poble i a aixecar-se a la meitat dels títols de crèdit. Irrespectuosos mortals…

Més tard, quan aconsegueixes trobar una feina en el teu sector, amb els fums encara una mica pujats perquè has fet algun curtmetratge i has vist tota la filmografia de 34 directors de culte, t’adones que el món acadèmic no té res a veure amb el real. Per sort. Tornes a anar al cinema, crispetes incloses, i tot i que hi ha alguns ‘vicis’ ja no te’ls trauran, com preferir la versió original que la doblada o com negar-te a empassar-te certes pelis de Hollywood fetes com salsitxes, almenys ja no vas al cinema per fer un doctorat sobre el fora de camp.

Tot això ho explico perquè fa poc m’ha caigut a les mans la revista que llegia en els meus anys universitaris, Cahiers du Cinéma, la revista més snob del ‘setè art’ mai editada. Llavors era fantàstic llegir-la i sentir-se més en el milieu (com dirien els pretensiosos crítics de la revista francesa) ara, més aviat em provoca urticària.

El cas és que vaig obrir-la arrufant el nas i, preparant-me per llegir crítiques descarnades a pelis comercials, vaig topar amb una crítica feroç a Cédric Klapisch (el director de la mítica peli sobre l’Erasmus, L’Auberge Espagnol) on el titllaven d’anecdòtic, generalista, avorrit, indigest i demagog per la seva última pel·lícula Ma part du gâteau. Vaig seguir llegint-la tot dient-me ‘no, si jo ja ho sabia’ i esperant-me més destrals contra el cinema comercial, però va passar tot el contrari. Un reportatge sobre la Berlinale on es carregaven a Béla Tarr (director de culte hongarès) deixant-lo de narcisista cap amunt i una entrevista de 6 pàgines a James L. Brooks (director i guionista de Mejor Imposible i, atenció! guionista dels Simpsons) em van propinar una bona bufetada a la cara. Què els està passant als precursors de la Nouvelle Vague? Els han baixat els fums? Han acabat ja la universitat i s’adonen que el món real va molt més enllà del cinema asiàtic contemplatiu?

El bon cinema no és únicament un mitjà terapèutic perquè un director turmentat es recreï en els seus fantasmes. El bon cinema és aquell que ens aporta alguna cosa i generalment això passa per explicar una bona història. No em mal interpreteu, no sóc una defensora aferrissada del cinema comercial. Tampoc trobo justificat que es facin pel·lícules només per mostrar el domini que es té dels efectes especials o dels efectes de so, que només aconsegueixen deixar sorda i ben marejada a la meitat de la sala.

Segurament els de Cahiers també han vist (o potser fa temps que ho van veure i jo no me n’he adonat fins ara) que per parlar de cinema no cal ser un perepunyetes, i que més enllà de pel·lícules fetes per directors dinosaures que ens volen matar de l’avorriment, hi ha molt de talent. Cinema d’autor o cinema comercial? Suposo que haver-se radicalitzat durant una època va bé per adonar-se’n que, com tot en la vida, el secret està en l’equilibri.

1 comentari

  • nu

    14/04/2011 17:02

    epa!!! no havia vist aquesta entrada!! No cal que digui que m’encanta, i que jo soc fan de les bones histories, estiguin protagonitzades per Cameron Díaz o per Charlotte Gainsbourg… :)

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús