Arxiu del mes: abril 2011

Per Sant Jordi, un llibre

dissabte, 23/04/2011

Cada vegada que s’apropa Sant Jordi procuro acabar-me el llibre que m’estic llegint perquè sé que a partir del 23 d’abril en tindré 2 o 3 més que faran cua a la tauleta de nit. Aquest any li ha tocat el ‘finiquito’ a L’última nit a Twisted River, la darrera novel·la de John Irving, un autor que, decididament, s’ha convertit en el meu escriptor de capçalera.

De John Irving, se’n podria omplir pàgines i pàgines parlant sobre les teories de les semblances entre la seves novel·les i la seva vida real, o sobre el peculiar univers recurrent a totes les seves obres. Però com que tota aquesta informació es pot trobar fàcilment per Internet, jo prefereixo entretenir-me en la part que més em sobta i m’atrau d’ell: el seu cantó cinematogràfic.

Les novel·les de John Irving són autèntiques bíblies. I no parlo de l’Antic i el Nou Testament (encara que en certa manera potser sí), sinó dels documents que s’elaboren abans de plantejar una bona sèrie de televisió o una bona pel·lícula on es descriuen fil per randa la vida i miracles (mai tan ben dit) dels seus personatges, els seus tics, les seves pors, els seus desitjos, contradiccions, preferències, traumes d’infantesa i tot allò que farà que l’espectador el vegi com una persona de carn i ossos. Una bona pel·lícula (o llibre) neix d’un bon personatge i suposo que això John Irving ho té molt clar.

Després de llegir L’última nit a Twisted River conec més a Danny Baciagalupo que als meus íntims amics, que als meus parents o que a mi mateixa després de trenta sessions de psicoanàlisi. Entenc el recorregut per on m’ha portat l’autor, d’on veníem i on hem arribat, entenc el sentit de les trames, orquestrades com en un llargmetratge de 7 o 10 hores (parlem de llibres força ‘totxos’), amb els seus actes, els seus girs i els seus plantings necessaris per mantenir l’espectador/lector atent en tot moment. Tots els caps estan perfectament tancats, ni una paraula hi és de més o de menys, tot quadra, tot existeix per alguna finalitat. Res és gratuït. Ja els agradaria a la meitat de pelis que s’estrenen en aquest país arribar a aquest nivell de perfecció narrativa.

Arribo a la pàgina 650 de L’última nit a Twisted River i penso que m’agradaria que algun professor m’hagués explicat com s’escriu un guió fent-me llegir una novel·la de John Irving, que m’agradaria que els guions que analitzo fossin escrits per lectors de John Irving, que a mi mateixa m’agradaria arribar a escriure tan bé com John Irving i m’enfado perquè aquest Sant Jordi no hi haurà cap novel·la nova de John Irving disponible per inaugurar temporada a la meva tauleta de nit. Això sí, si vosaltres no sabeu quin llibre començar a llegir us recomano que aneu a comprar L’última nit a Twisted River, sigueu guionistes o no, perquè serà com si veiéssiu una bona peli cada nit i perquè, avui, que és Sant Jordi, us faran el 10% de descompte.

Tal com raja

dijous, 14/04/2011

Feia dies que se m’acumulava la feina i a la llista mida DINA-4, per cada dues tasques enllestides i ratllades que tenia, aviat n’apareixien quatre més de manera que dia rere dia les entregues creixien a nivell exponencial.

Quan tinc tanta feina em converteixo en el típic paràsit home made: pijama, tassa de tè i com a molt, alguna rentadora que interromp el meu ritme laboral. Però ara, després de dos mesos, la meva llista de tasques tatxades (creuades?) ha tingut més ratlles de retolador negre que verbs en imperatiu (fer, escriure, enviar, corregir, analitzar).

I avui, després de (per fi) comparar-me una impressora (de res, papa, de res, Dani, ho sento, copisteria de la cantonada) m’instal·lo a fer la sobretaula a un bar de prop de casa que fa dies que em crida l’atenció, sense cap altra obligació que escriure tal com raja.

No he aconseguit la taula que volia arran de finestra perquè un japonès hi està enganxat amb el seu MacBookPro (em faig un embolic amb els models de Macs, però acabo de fer una envejosa llambregada dissimulada) i tampoc he aconseguit el racó del sofà biplaça perquè un xaval de 150 quilos s’hi ha acomodat a fer la migdiada talment com si fos una butaca individual. Demano un tè i em miro amb cara d’odi-però-què-hi-farem al cambrer: quan demano un tè verd amb menta no espero un poleo menta, infusió que em fa un fàstic descomunal. Algú hauria d’etiquetar a consciència els pots de tè dels bars. M’enfado, però la música em recorda a aquelles cançons melindroses que posa el Marcos als making of i em relaxo. I em conformo. Al cap i a la fi cada dia no tinc la iniciativa d’abandonar el xandall i la incòmoda cadira de casa meva.

I ara que m’he assabentat que no puc demanar la subvenció que albirava des de feia tres mesos, veig que la meva cadira de l’Ikea haurà de seguir fent la seva funció una bona temporada més. La meva estheticienne ja pot fregar-se bé les mans perquè algun massatge més li hauré de demanar. El proper, segurament per després de setmana santa, quan em sembla que em caurà mig DIN A-4 més de tasques laborals i unes quantes contractures cervicals noves.

Llevat de la impresora, no faré les inversions que havia planificat i que em feien la boca aigua (Mac, cadira ergonòmica, Kindle, escriptori en condicions, iPhone…) i seguiré treballant a la taula del menjador-cuina entre la nevera i la tele, seguiré repicant les tecles d’aquest portàtil endollat a un teclat extern i fent malabarismes sobre una plataforma perquè la pantalla em quedi a l’altura dels ulls. L’altra solució que contemplo és anar-me’n a fer un coworking, que vol dir compartir despatx amb altres autònoms que se senten un pèl esquizofrènics treballant sols a casa (ser el teu propi jefe pot arribar a nivells dignes d’estudi psicològic). Però és massa car per ser una nova emprenedora (el nou govern no volia ajudar la petita i mitjana empresa?! On són les subvencions?!).

M’acabo el tè i el noi de 150 quilos acaba de fer unes mandres i se’n va, el japo s’escapa al lavabo tot deixant el seu Machintosh a l’abast de qualsevol guionista desproveïda de subvencions com jo i el cambrer remena les bosses d’un iaio semblant a l’Eusebi que ven deixalles i relíquies que deu haver arreplegat per tot el barri. El panorama és divertit. Potser hauré de venir a fer el coworking aquí, segur que resulta més barat, segur que les contractures se’m formen a una altra zona de l’esquena i segur que el cambrer estarà encantat que li expliqui la diferència entre un tè i una infusió. I sinó, sempre puc demanar-li una canya, que segur que almenys, em deixarà en un estat ben creatiu.