Fins on arribaràs?

La setmana passada vaig anar a veure Senna, el molt recomanable documental sobre el difunt pilot de Fórmula 1, Ayrton Senna. Jo no sóc massa de cotxes, però la peli em va tenir atenta en tot moment, em va fer somriure, em va fer riure i, fins i tot, em va emocionar. La clau de l’èxit? Tractar un tema amb qui més qui menys tothom s’hi pot sentir identificat: fins a on series capaç d’arribar per triomfar? En Senna va ser capaç d’arribar fins a la pròpia mort, superant límits insospitats i lluitant aferrissadament pel podi, tot i els complots que a vegades s’organitzaven contra ell. En el seu cas, la màxima competència que tenia era la d’Alain Prost, un pilot francès que estava disposat a servir-se del favoritisme de què gaudia a la FIA i del joc brut, tan com fes falta.

La peli se situa als anys 80-90, però aquesta trama podria desenvolupar-se perfectament en l’actualitat. Hi ha un moment en què Senna es queixa que Prost no sabia perdre: ‘quan no és el circuit, és el cotxe, i sinó, és culpa de les rodes o de la posició de sortida que li han assignat…’ la qüestió era posar excuses per justificar les seves derrotes. Us sona? Tan debò cert entrenador portuguès fos suspès una temporada igual que Prost ho va ser per criticar a Ferrari, l’equip per qui corria.

Senna deuria estar-ne fart de tant sentir a Prost esgargamellant-se per destacar a costa dels altres, però està clar que tenir un rival tan directe també el va motivar per superar-se cursa rere cursa i demostrar qui era el campió del món. Com Messi; quan juga un partit on el rival l’escalfa massa, es pica, surt corrent i marca tres gols seguits. La competència fa que no ens adormim, ens anima a millorar, a ser creatius i, sovint, ens fa triomfar.

Però la competència també pot ser molt perniciosa. Quan els recursos són limitats i de premi només n’hi ha un, molts s’enceguen i estan disposats a qualsevol cosa. Això els polítics ho tenen molt clar: per tenir més representació, els altres n’han de tenir menys i, enlloc de destacar les seves idees i possibilitats, enlloc de tenir iniciatives constructives, es dediquen a desacreditar la competència en una cursa bulímica per engolir tot el pastís d’escons d’una sola mossegada, com el pilot o l’entrenador de futbol que no saben perdre.

Vist que la competència és inherent a les nostres vides i que ens ajuda a sobreviure a nivell professional, personal o com espècie (sinó, pregunteu-li a Darwin), aprofitem-la constructivament: oblidem-nos de qui portem al darrera o al davant, pitgem l’accelerador, reduïm de marxa abans d’entrar a cada revolt i gaudim de la cursa. Això sí, frenem quan faci falta, no fos cas que, emborratxats d’èxit acabem estavellant-nos contra una paret del circuit.

1 comentari

  • Xavi Sánchez

    28/05/2011 14:22

    Molt bon article, i molt bona comparació amb el món futbolístic… La pel.lícula la vaig veure ahir i em va semblar un fantàstic repàs per la trajectòria esportiva d’un dels millors pilots de la història… fa anys que segueixo la F1 i he tingut el privilegi de gaudir del seu pilotatge pels revolts del Circuit de Catalunya… Salutacions ben cordials!!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús