Endiumenjada

Avui tinc ganes d’escriure i penso que aquest ja és motiu suficient per obrir un document i posar-me a repicar tecles. No sempre cal tenir un tema transcendental de què parlar. Decideixo que si el resultat final és mínimament acceptable, el publicaré. Aquesta és la part positiva de ser el teu propi editor. A més, és diumenge i no tinc ganes de pensar.

No tinc feina per fer, l’airet i el sol entren per la finestra, algú mira la Fórmula 1 de fons mentre em remena els peus. D’això se’n diu tranquil·litat. És genial no tenir res a fer quan normalment hi ha tantes tasques picant a la porta, pendents de ser executades.

Intento evitar pensar en aquesta setmana que, per sort, comença un dia més tard. Una reunió pot decidir el meu futur professional per la resta de mesos de l’any. Ja hauria d’estar decidit des de fa un mes i mig, així que millor que no em preocupi perquè potser dimarts tampoc traurem l’entrellat de l’encàrrec. En el transcurs d’aquest temps he passat de pensar que treballaria com a coordinadora de guions d’una sèrie, a pensar que em farien responsable de continguts de la productora en qüestió, a creure que m’hauré de conformar amb una coordinació mal pagada. Demà passat (espero) s’hauran decidit definitivament. I si no és així, guardaré el seny, abocaré la rauxa i em sentiran.

Enfrontem una digestió una mica pesada després d’un dinar familiar i, tot i que avui era un dia per no sopar, ja comencem a tenir gana de nou. Picarem alguna cosa. Total, és diumenge. A Montreal plou i han hagut d’interrompre la cursa. Vaja, sembla que últimament només parlo de Fórmula 1. Ja passa, que els hobbys de la gent que t’envolta acaben tenyint els teus propis. Només espero que algun dia ell també es deixi enredar i compartim una ampolla de vi.

Demà aniré a visitar uns amics que acaben de tenir un nen. El Sasha (o Àlex, que es veu que vol dir el mateix). Només tenen un o dos anys més que jo i em semblen molt valents d’embarcar-se en aquesta aventura de ser adults amb majúscules. Sempre he pensat que des dels 18 anys fins que no es tenen fills, tan sols vius en una mena de pseudo edat adulta. Ara sabran què és ser responsables de veritat. Estic molt contenta per ells, amb una barreja d’enveja de tenir-ho tot tan encaminat i un punt de compassió per les obligacions que els vénen al damunt.

Podria haver baixat a la platja, que tinc a 200 metres ara mateix, però em fa mandra. Aquest és el privilegi dels diumenges: poder dir que no a allò que has desitjat durant tota la setmana. Què coi, durant tot el mes. Bé, durant tot l’any. Com avui, que m’he assabentat que el cap de setmana vinent Underworld actuarà al Sónar, però passaré d’anar-hi perquè prefereixo anar-me’n a Castellterçol a fer un retirament espiritual: muntanya, dormir i carn a la brasa.

Tot i que sense fills (i que així segueixi), potser jo també estic abandonant la pseudo edat adulta i prefereixo la calma abans que el moviment excessiu. O potser simplement és que estic gaudint d’una tarda de diumenge com cal.

1 comentari

  • Dani Comas

    12/06/2011 21:17

    Broquetas, ets gran, culleres!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús