En una illa de l’Eixample

Crec que de les poques coses que trobo a faltar de viure a l’Eixample és sortir a fora al balcó del pati interior i observar què fan els veïns.

Aquests dies estic anant a treballar en un despatx on m’han acollit a canvi de res (això és el que té la bondat familiar) i com que acostumo a estar-hi sola i no xerro amb ningú, surto al balcó a prendre l’aire i a desconnectar de la feina, que a l’agost fa molta falta.

Ara he sortit una estona i m’he sorprès de la mar de coses que es poden veure si imito una mica en James Stewart a La Ventana Indiscreta. Jo no tinc una càmera amb zoom tres-cents mil X ni he descobert cap assassinat, però m’he entretingut una bona estona.

Una dona de fer feines tria quin cafè, quina quantitat de sucre, i si li posa o no cafeïna en un vènding del centre comercial on treballa. Dos guiris (massa rossos i massa roses per ser autòctons) prenen una Coca-Cola o una estrella a la façana del davant (la llauna és vermella, però els meus ulls no han arribat a distingir-ne el logo). A la façana de l’esquerra un grup de nois juguen amb la wii, segurament avorrits d’un estiu massa gris i massa xafogós, mentre beuen el líquid marronós d’una ampolla (que penso que només és refresc perquè és massa d’hora per fer botellon). Més enllà, un despatx sense aire condicionat i els finestrals oberts, alberga 3 noies que no paren d’aixecar-se i anar amunt i avall, possiblement mortes de calor i de mal humor per no fer horari intensiu. A sota, una terrassa plena de turistes enganxats a uns aparells d’audiodescripcions miren amunt, com si escoltessin la retransmissió de la trajectòria dels núvols, mentre algun altre aprofita el moment de distracció per treure’s les sandàlies i fregar-se els adolorits peus de turista. I jo, al tercer pis de l’única façana que no puc xafardejar, me’ls contemplo mentre em bec una Coca-Cola perquè tinc mal de panxa i me’n recordo dels còmics que llegia de petita del 13 rue del Percebe.

Crec que mai tornaré a viure a l’Eixample perquè m’atabalen els cotxes, la gent i el soroll. Però he de dir que m’encanta estar-m’hi de tan en tant i contemplar què es cou a cada un dels ruscs d’abelles que conformen els seus pisos. Sempre s’arriba a alguna conclusió filosòfica com que, al final, tots no som tan diferents. Potser algun dia algú s’hi inspira i s’inventa un còmic, una peli o un anunci de Coca-Cola.

1 comentari

  • Toni Padilla

    05/08/2011 10:34

    La redacció té finestrals i pati que ens donen vistes a una illa interior de l’eixample. Els veïns que juguen amb els nets al pati ens veuen treballar. Una situació inversa al que dius tu. Nosaltres som els observats. ;)

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús