Arxiu del mes: octubre 2011

Uh! Oh! No tinc por?

dimarts , 25/10/2011

Fer cua al súper perquè només hi podem anar a comprar a partir de les 7 de la tarda. I a la tele, crisi. L’ansietat de no arribar a final de mes perquè ens han retallat el sou. I a la ràdio, crisi. Demanar un dia de festa només per poder anar al metge. I a les converses, crisi. Portar els fills al cole. Crisi. Una baralla amb la parella. Crisi. Fer rentadores. Els rebuts. La hipoteca. I els nens que criden… Prou!

Ser gran és ben complicat. Obligacions i poques recompenses en un entorn gris, quasi negre, on la negativitat i el pessimisme imperen en tantes interaccions socials, laborals, personals… La il·lusió la tenim amagada en una caixa forta la clau de la qual hem llençat al mar, a un mar on ens neguem a capbussar-nos perquè és massa fred i perquè hem de fer la digestió abans de banyar-nos. Doncs jo aquest cap de setmana he bussejat i he trobat la caixa. Feia anys que no la veia.

Entremig de les cares dels grans, en modus stand-by, segurament cansats de buscar aparcament, de fer cua o de demanar permís per obrir-se pas entre les aglomeracions que poblaven la Festa dels Súpers, hi havia unes altres cares, un metre més avall, que transmetien tot el contrari.

Me’n recordaré molt de la nena que m’ha agafat la mà espontàniament només perquè li he demanat si volia que li féssim una entrevista; de l’emoció que s’imprimia en les respostes desmanegades, expressades amb un ordre gramatical que ni fet expressament; de la mirada vergonyosa d’aquell marrec que s’arrepapava a la cama de sa mare després de refusar sortir a la tele, 20 segons després de demanar precisament sortir-hi; de les bromes que segueixen generant el mateix efecte sorpresa la catorzena vegada que els hi repeteixes; de la cara de babaus que posaven tots a les grades mirant com actuaven els seus ídols que sempre havien vist en dues dimensions, ara de carn i ossos; de les gorges esgargamellades, que mai havien marcat tantes venes com avui, cridant en contra del Sr. Pla.

Afortunadament, molts pares els observaven, compartien l’estat pletòric dels seus fills i, per uns instants, s’oblidaven de la motxilla de responsabilitats que carreguem els adults. Relacionar-se amb els nens és desempellegar-se de tots els complexes que tenim, és treure’ns la màscara del personatge adult que ens hem configurat, és aturar el temps per un moment i posar-te al seu costat, de genolls, esclar, per estar a la seva alçada.

Recomano aquesta pràctica almenys un cop al dia. No cal tenir nens ni anar a jugar amb ells, tan sols cal enterrar la por, agafar la clau i obrir de nou la porta a l’infant que tots hem estat alguna vegada, donar-nos una llaminadura i gaudir-ne com si fos la primera vegada. Se’ns arronsarà la panxa, se’ns posarà la pell de gallina i el cor se’ns dispararà. Recuperar aquella sensació que bategem com ‘m’ho he passat com un crio’ farà que la vida passi més alegrament. La infància  no és una etapa de la vida, la infància també ha de ser una actitud.

A mi no se’m trenca el mirall

dijous, 13/10/2011

Arran del famós article de Mònica Terribas, m’han agafat ganes de parlar de Televisió de Catalunya. Lluny de ficar-me amb política, administració pública, economia i d’altres matèries que em van una mica grans, aprofitaré l’avinentesa per ficar-me amb nosaltres, amb els espectadors.

Estic d’acord amb moltes de les crítiques que a vegades s’infligeixen a la cadena: sempre surten els mateixos actors, sempre contracten els mateixos guionistes/directors, allarguen massa algunes sèries, no s’arrisquen prou… I, tot i que ja se sap que no hem de mossegar la mà de qui ens alimenta, admeto que a vegades les decisions de TVC m’empipen molt (com poden programar una sèrie com la de la Sardà!?!? A qui se li ha acudit contractar un cantant perquè faci odes dels gols de Messi?!?).

Però abans de treure l’escopeta estaria bé contar fins a deu. No em posaré a analitzar totes les meravelles de ‘la nostra’ (servei públic, programació de qualitat en català, dinamització del sector privat des del públic, adaptació a la segmentació i necessitats del TDT, envejable servei a la carta…) perquè això ho explica millor la seva directora, però imaginem-nos per un moment que sí que es trenca el mirall i TVC es desvirtua i esdevé com la resta de canals. Pànic. Personalment, el televisor només em serviria per connectar-hi el disc dur extern i mirar-me sèries americanes. TDT al riu. Ho confesso, se’m regira l’estómac, m’inflo i em surten granets cada vegada que faig zapping als esperpèntics programes de Cuatro, Tele 5 o Antena 3 (que, d’altra banda i, com a bons catalans, aprofitem de meravella per nodrir programes com l’APM).

D’entre tots els canals de la caixa tonta, TVC demostra que n’hi ha algun d’intel·ligent. I a sobre és barata. Pel mòdic preu de 3,33 euros al mes (segons les xifres que ofereix la Terribas al seu article) tenim televisió en la nostra llengua, programes de qualitat, feina per molts professionals de la indústria i la seguretat que els nostres fills no jugaran a l’hora del pati en castellà quan es es posin a copiar les sèries que veuen per la tele.

Com nens malcriats, els espectadors de TVC ens queixem de massa bé. Acceptem-ho: Televisió de Catalunya no serà mai la HBO. Ni pot, ni crec que ho hagi de voler perquè la seva escomesa és una altra; com molt bé indica el seu nom, té funció de país i no la de proveir a mig món. Així que, espectadors, està molt bé que siguem perfeccionistes, però encara estarà millor si de tan en tant ens tustem l’esquena i ens felicitem per la feina ben feta.

Tu a Hollywood i jo a Barcelona

divendres, 7/10/2011

Quan em vaig assabentar que la Melissa Rosenberg era la guionista de Dexter, Ally McBeal i Party of Five (els Tots cinc de la meva infància!!), el cor em va fer un salt i em vaig abraonar sobre l’ordinador per confirmar la meva assistència a la Master Class que va impartir ahir a la seu de l’SGAE i del GAC, a Barcelona.

Estar-se 6 hores amb una guionista de Hollywood que escriu tot el que tu voldries escriure algun dia (la saga de Crepúsculo potser no forma part de la meva ‘wishing list’, però no tampoc li faria fàstics) no té preu.

Melissa Rosenberg, GAC, Barcelona

La dona ens va parlar principalment de Dexter i de Crepúsculo (malaurats Party of Five i Ally McBeal), però també ens va explicar el seu dia a dia, mètode de treball, motivacions i com combatre les distraccions quan treballes a casa. Encara que el seu compte bancari i el meu deuen diferir en uns quants milions de dòlars, em vaig sentir entesa, com si la Melissa ens hagués arropat a tots i ens digués que per molta fama, calés i feina que tinguis, escriure sempre és el mateix: difícil amb ganes. Ella també treballa amb pijama, també té temptacions d’arrasar la nevera, també s’obliga a fer exercici de tan en tant per no esdevenir una persona amb forma de quatre, també s’empipa quan algú li canvia una línia de diàleg que ha trigat una setmana a polir i de vegades també ha de sacrificar la seva vida personal (‘cancel your life’, en les seves pròpies paraules) per poder assumir la feina, sempre tan mal repartida en el temps.

El dia va acabar amb una conversa entre ella i en Martín Piñol (que va confirmar-nos que no sap abandonar la vis còmica ni tan sols quan parla en anglès, molt adequat per despertar un auditori en les crítiques hores de la migdiada potencial). Després de parlar sobre l’ofici de guionista, van centrar-se en el paper de la dona en el món del guió. Encara que crec que va ser més aviat ella qui s’ho va fer venir bé per acabar parlant d’això. El cas és que la Melissa, com a dona, no ho va tenir gaire fàcil per fer-se lloc en la indústria cinematogràfica i, amb el temps, ha esdevingut una feminista d’aquelles abanderades i amb el ganivet a la boca a punt de saltar sobre la jugular de qualsevol mascle que amenaci la seva integritat laboral, física o moral. Jo mai m’he considerat feminista (masclista tampoc, no fotem), però ahir ja estava a punt de vestir-me de color lila i serrar-me els hipotètics talons de les sabates. Resulta que als EE.UU. les dones tan sols representen un 17% del total de guionistes i un 7% del total de directors. No vulguem saber com està la situació a l’altre cantó de l’Atlàntic.

Sigui com sigui, el resum de la Melissa Rosenberg no té contradicció possible: ens hem de posar les piles. I anant una mica més enllà, diria que tan és que siguem dones vs homes, guionistes vs productors, autònoms vs gent amb 14 pagues a l’any o persones a l’atur vs la crisi actual. No s’hi val a fer-se les víctimes. Aquí no regalen res i si volem alguna cosa l’hem de suar, hem de picar portes, insistir, pencar de valent i, amb una mica de sort, ens la guanyarem. I si no ens la guanyem, almenys podrem queixar-nos amb propietat, perquè com a mínim ens haurem mogut. Potser em repeteixo més que la ceba, però a mi em va bé que m’ho recordin. I més, si és un Déu de l’Olimp com la Rosenberg, que baixa al costat dels mortals i ens insisteix que tan és d’on vinguis perquè, en aquest món d’homes, productors, assalariats o amb dificultats per la crisi, tothom ha de suar tinta.