Uh! Oh! No tinc por?

Fer cua al súper perquè només hi podem anar a comprar a partir de les 7 de la tarda. I a la tele, crisi. L’ansietat de no arribar a final de mes perquè ens han retallat el sou. I a la ràdio, crisi. Demanar un dia de festa només per poder anar al metge. I a les converses, crisi. Portar els fills al cole. Crisi. Una baralla amb la parella. Crisi. Fer rentadores. Els rebuts. La hipoteca. I els nens que criden… Prou!

Ser gran és ben complicat. Obligacions i poques recompenses en un entorn gris, quasi negre, on la negativitat i el pessimisme imperen en tantes interaccions socials, laborals, personals… La il·lusió la tenim amagada en una caixa forta la clau de la qual hem llençat al mar, a un mar on ens neguem a capbussar-nos perquè és massa fred i perquè hem de fer la digestió abans de banyar-nos. Doncs jo aquest cap de setmana he bussejat i he trobat la caixa. Feia anys que no la veia.

Entremig de les cares dels grans, en modus stand-by, segurament cansats de buscar aparcament, de fer cua o de demanar permís per obrir-se pas entre les aglomeracions que poblaven la Festa dels Súpers, hi havia unes altres cares, un metre més avall, que transmetien tot el contrari.

Me’n recordaré molt de la nena que m’ha agafat la mà espontàniament només perquè li he demanat si volia que li féssim una entrevista; de l’emoció que s’imprimia en les respostes desmanegades, expressades amb un ordre gramatical que ni fet expressament; de la mirada vergonyosa d’aquell marrec que s’arrepapava a la cama de sa mare després de refusar sortir a la tele, 20 segons després de demanar precisament sortir-hi; de les bromes que segueixen generant el mateix efecte sorpresa la catorzena vegada que els hi repeteixes; de la cara de babaus que posaven tots a les grades mirant com actuaven els seus ídols que sempre havien vist en dues dimensions, ara de carn i ossos; de les gorges esgargamellades, que mai havien marcat tantes venes com avui, cridant en contra del Sr. Pla.

Afortunadament, molts pares els observaven, compartien l’estat pletòric dels seus fills i, per uns instants, s’oblidaven de la motxilla de responsabilitats que carreguem els adults. Relacionar-se amb els nens és desempellegar-se de tots els complexes que tenim, és treure’ns la màscara del personatge adult que ens hem configurat, és aturar el temps per un moment i posar-te al seu costat, de genolls, esclar, per estar a la seva alçada.

Recomano aquesta pràctica almenys un cop al dia. No cal tenir nens ni anar a jugar amb ells, tan sols cal enterrar la por, agafar la clau i obrir de nou la porta a l’infant que tots hem estat alguna vegada, donar-nos una llaminadura i gaudir-ne com si fos la primera vegada. Se’ns arronsarà la panxa, se’ns posarà la pell de gallina i el cor se’ns dispararà. Recuperar aquella sensació que bategem com ‘m’ho he passat com un crio’ farà que la vida passi més alegrament. La infància  no és una etapa de la vida, la infància també ha de ser una actitud.

3 comentaris

  • Raquel Puig Pages

    25/10/2011 9:38

    SI SENYORA!

  • Isaak de Ponts

    25/10/2011 14:17

    Ai amiga meva! Veure passar la infantesa en forma de marea exitada per tos cantons…em fa venir al cap una mena de mostruo-bellesa: fa por…però ja que hi estic ficat, me la quedo mirant com un badoc

  • Roser

    05/11/2011 9:19

    Els profes, això, ho tenim més fàcil, perquè sempre els tenim al costat. Ningú se n’adona que els profes (els de veritat, els que fan cara de professor i no de funcionari cansat) sempre semblen més joves del que realment són?
    I després arriba un dia que es jubilen i fan 20 anys de cop.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús